ANDALUSIA 2: EL CHORRO I VEÏNES

EL CHORRO

Aquesta és sens dubte l’escola més popular d’Andalusia, així que no necessita gaires presentacions. De fet nosaltres inicialment ens havíem plantejat aquestes vacances com un monogràfic a aquesta escola, però mica en mica vaig anar recopilant informació d’altres zones properes que també semblaven molt interessants i vam pensar que després de fer 1000 Km. potser valia la pena anar a conèixer com més llocs millor. També hi va haver un altre factor molt important que em va fer decidir a no centrar-me únicament en el Chorro: molts articles i piulades d’altres companys internautes parlaven de la massificació i el sobament de les vies més populars. Així que al final només vam dedicar un dia a aquesta escola, més que res perquè fer un viatge d’escalada a Andalusia i no visitar el Chorro seria més o menys com venir a Catalunya i no anar a Montserrat!
De totes maneres també inclouré en aquest post dues escoles que es poden considerar com a “zones satèl·lit” del Chorro perquè estan molt properes i dins del mateix massís muntanyós: Desplomilandia i el Valle de Abdalajís.
A el Chorro ens vam decantar pel sector Escalera Àrabe per la seva diversitat de vies, la seves bones vistes i sobretot perquè pensàvem que hi trobaríem tranquil·litat, ja que teòricament calia caminar gairebé una hora ja que la pista d’accés estava prohibida als vehicles. La nostra sorpresa va ser quan després del “pateig”, en arribar sota el sector estava tot ple de cotxes; resulta que la barrera que hi havia al principi de la pista es podia aixecar i tothom es passava la prohibició pel forro! Així que les nostres esperances de tranquil·litat es van esvair i en aquest sector també vam trobar algunes vies força sobades. Malgrat tot, jo vaig fruir de valent amb la Dos tetas tiran (un 6b desplomadet i de canto) i la Nesa va poder fer uns quants cinquillos de primera. En canvi vaig trobar un autèntic suplici de via la Double Edge (6b+), degut a lo polida que estava i a les excursionetes entre xapes.

DESPLOMILANDIA

A la cara nord del massís i penjades sobre l’embassament del Guadalhorce hi ha una sèrie de parets força espectaculars, conegudes en el seu conjunt com a Desplomilandia. El seu nom ja ho explica tot! Només afegiré que la zona és ideal per a dies calorosos i que les vistes són un cop més fantàstiques. Algunes de les vies també estan força sobades, però aquí no importa massa perquè els cantos són brutals (forats, xorreres,...).

Desplomilandia, sector Buena Sombra.

De Desplomilandia (sector Buena Sombra) m’emporto quatre joies de 30 metres com quatre sols:
-Sin mantenimiento, 6a
-Alobeitor, 6b
-Buena Sombra, 6b+
-Yogur de coco, 6c ( a vista i posant cintes,...i patint el que no està escrit, però encadenant!)
Com que aquestes quatre vies em van deixar plenament satisfet però els braços com porres, el mateix dia a la tarda vam canviar al Valle de Abdalajís , un lloc a priori molt més adequat per la Nesa.

VALLE DE ABDALAJÍS

Fotos piratejades d'internet (s'em va acabar la bateria!)
En aquest cas les parets es troben 100 % a la cara sud, en una autèntica balconada encarada a les planures de Màlaga. I si a Desplomilandia vam acabar passant fred aquí ens vam fregir! Les parets del Valle de Abdalajís tenen unes característiques molt singulars. Són uns grans slabs força verticals i fins però ratllats per un gran nombre de fissures diagonals perpendiculars entre sí, cosa que dóna a la paret un aspecte curiós: com una gran rajola de xocolata calcària. El problema és que a vegades els escaladors baixets no arriben de fissura a fissura, de manera que vies graduades com a cinquè poden esdevenir pràcticament impossibles si no es té l’envergadura suficient. I està clar, la Nesa i un servidor no anem precisament sobrats d’envergadura així que ens va tocar patir de valent! Les vies, però, són generalment molt llargues (fins a 50 metres), espectaculars i amb noms força evocadors del que ens trobarem: Cantolandia (V+), Fisuras Armoniosas (6a+), ¡Ozú! ¿Esto cómo es? (6b)...

Fotos piratejades d'internet (s'em va acabar la bateria!)

RESSENYES: a la web de Rockfax tenim els llistats de totes les vies del Chorro i voltants i fins i tot ens podem descarregar una miniguia gratuïta del sector Escalera Àrabe. També podeu trobar les ressenyes completes del Valle de Abdalajís aquí.

ANDALUSIA 1 - TORCAL DE ANTEQUERA

Començo amb aquest post una sèrie d’articles dedicats a Andalusia, el nostre destí la passada Setmana Santa. I he triat Antequera (Màlaga) en primer lloc perquè va ser precisament en aquesta bonica ciutat on vam establir el nostre “camp base”. I si us pregunteu el perquè doncs la resposta és molt senzilla: ens va sembla el millor punt pel “turista-escalador”. En un radi d’uns 50 quilòmetres hi tenim una dotzena d’escoles d’escalada, algunes de renom mundial com El Chorro. Però a més, en una horeta de cotxe també ens plantem a dos punts que no volíem deixar de visitar: Córdoba i Granada.

La ciutat i el Torcal a darrera.

I si a Antequera parlem d’escalada, és inevitable parlar del Torcal. El millor d’escalar al Torcal és sens dubte l’entorn màgic que ens envolta constituït per milers de capritxoses formacions kàrstiques. I entre agulles de roca fantàstiques sorprenen els “callejones”, autèntics passadissos naturals de gespa que constitueixen peus de via idíl·lics.

Escaladors locals al sector Callejón Siete Vías.

Però si ens centrem en l’escalada al Torcal hem d’anar previnguts d’unes quantes coses:
- Malgrat l’aspecte fantàstic de la roca, aquesta és bastant compacta i poc adherent i la majoria de preses són romes.
- L’equipament, en general està força envellit (spits), encara que hi ha alguna via amb parabolts.
- El grau està apretadet, o si més no aquesta és la impressió que t’emportes al principi quan no estàs acostumat a la peculiar roca.
- És difícil obtenir ressenyes de totes les vies existents (unes 200), ja que les que volten per internet (aquí) i la guia del Munilla són bastant incomplertes.
- També és difícil encertar un dia amb la temperatura ideal. El Torcal està a 1300 metres i la boira o els dies ventosos hi són freqüents... i quan no és el sol andalús qui apreta de valent!

Sector Siete Vías

Tot i aquests petits inconvenients, si busquem bé acabarem trobant el racó que s’ajusti als nostres capricis i autèntiques joies de vies. Aquest va ser el nostre cas, ja que vam fer 8 vies en tres sectors diferents i totes em van semblar prou bones. Vam començar al·lucinant amb lo cars que estaven els V+, però al final vaig acabar encadenant a vista un 6b, que pels comentaris dels escaladors locals ja podia estar prou content!

Sectors Siete Vías i Callejón Siete Vías.

Finalment dir que val la pena dedicar una horeta a recórrer relaxadament un dels senders marcats pel parc per gaudir de la màgia del lloc.

LA REVENJA DE L'AMIC TRAÏT

"Malpassejant" sota la pluja i a 5ºC! Això és el que vam fer el Marc, en Xavi i un servidor el passat dilluns; petites llicències que ens permet la vida d’estudiants i mestres substituts, jejeje.

Per part meva, l’objectiu era molt clar: encadenar dues vies que em van quedar pendents a l’última visita: la Dimecres de Patum (6b+) i l’Amic traït (6c+).

Però anem a parts:

Comencem escalfant tots tres a l’arxiconeguda i repetida Esperó del petitó (6a), una via que mai em cansaré de fer...i crec que ja en van 4!

Xavi a l'Esperó del petitó (6a)

Després directes a la Dimecres de Patum (6b+), una via força variada i espectacular que aquest cop surt a la primera...Bé, primera part dels deures aconseguida!

Ara toca el gran repte del dia, l’Amic traït (6c+). L’obre en Marc i s’hi ha de penjar 2 o 3 cops perquè el fred li ha deixat els dits insensibles; mal presagi! Al meu torn pujo força segur i ràpid i aconsegueixo arribar a la seqüència final (la clau de la via) més fresc que de costum (serà que fa temperatura d’encadenar???). Inicio aquest tram desplomat de petites regletes i bidits per l’esquerra, però de sobte una punxeta on tinc agafada fermament la mà esquerra peta: volada de 5 metres i renecs conseqüents! M’encaparro novament per l’esquerra i ara el que peta és una llastra sencera on recolzo el peu esquerra. Grrrrr, quina ràbia, l’Amic traït m’està escopint! I jo al final fotré algun roc pel cap dels companys de baix. Decididament ho provo recte o lleugerament a la dreta i “voilà” trobo la seqüència. Però per avui aquests deures seguiran pendents. A la meva frustració s’hi afegeixen les gotes que comencen a caure. Això sí, en arribar a casa m’anoto una xuleta amb els passos per no oblidar-los mai més!

Jo mateix a l'Esperó del petitó (6a) i a Amic Traït (6c+)

Acabo la jornada intentant el L1 de Cal Nen Rosa (6c) sense massa convenciment. La via té una entrada finíssima i “tendinítica” que trec al límit però que em passa factura més amunt, on tot i tocar tots els cantos bons, les forces ja no em responen i haig de fer un parell de descansos. A destacar que deixem aquesta via muntada i al final el Xavi l’ha de desmuntar sota un intens xàfec en un increïble esprint d’A0s!

Xavi a Volare (6c) i Marc a Sant Antoni (6a+)

Un cop més el Malpàs ens ha donat una bona jornada d’escalada tot i les males condicions meteorològiques,...aaaa i segueixo tenint deures pendents, així que tornarem!

CASANOVA

Últimament estem tenint sort amb les escoles que escollim sense conèixer-les. Aquest diumenge li ha tocat a una clàssica i veterana berguedana : Casanova, on encara no havíem anat mai i l’impressió ha estat força bona. Roca calcària excel·lent i equipament acceptable, tot i que algun parabolt ja comença a notar el pas del temps i està un pèl oxidat. Respecte la roca, a destacar que trobarem el típic calcari gris i compacte de la zona, però aquí també trobem algun tram de paret amb grans xorreres i forats. I com sempre, al Berguedà, paisatge de primera!
Com a punts febles de la zona dir que les poques vies fàcils que hi ha (quatre V+) són curtetes i raretes, i després ja hi ha un gran salt fins a 6b. A partir d’aquest grau la cosa canvia radicalment i totes les vies són llargues i recomanables. Un altre punt feble seria el caminet d’aproximació força pendent i brut de fullaraca relliscosa, sobretot a l’anada (forta baixada).
En aquesta primera visita hem fet:

-Això com es posa, V+, 12 m. (*). Via forçada i poc lògica, buscant allunyar-se de la seva veïna de l’esquerra.
-Nom desconegut (nº 28 guia del Berguedà), V+, 18 m. (**). Potser la millor del grupet de V+, tot i que segueix tenint algun pas raret (...o alguna xapa mal ubicada).

Nesa en aquesta via

-Nom desconegut (nº 30), V+, 10 m. (**). Atlètic diedre fissurat que permet practicar diferents passos en bavaresa, oposició en X, etc.
-Lactarius deliciosus, 6b, 24 m. (***). Magnífica placa força variada: regletes, foradets, gotes d’aigua, llastres...i un entrada molt fina.
-Llenega-me-la, 6b+, 24m. (**). Molt similar a l’anterior, però potser més heterogènia i amb algun pas més raret. Malgrat tot té un tram de gotes d’aigua boníssim. Tant aquesta com l’anterior m’han semblat assequibles pel grau.
-Ull de poll, 6b, 25m. (***). Impressionant travessa per sota els sostres del sector, amb bons forats i xorreres sempre. L´únic inconvenient d’aquesta via és que les cintes s’han de recuperar en tope-rope i com que és una mica “heavy” per la Nesa em toca fer-la dos cops.
-Mursielago fuerte, 6c+, 25m. (***). Aquesta via m’enganxa ja amb les forces molt justes i decideixo provar-la en tope-rope. A mitja via un error acaba en caiguda, però al final acaben sortint tots els passos. Li veig bastant color...però un altre dia serà.

Arribant al sector principal i un escalador intentant "El Trallon" (7c)

Dir finalment, que el sol s’amaga pels volts de les 15:00 a la paret principal, cosa que el fa un bon sector per les tardes d’estiu però un mal sector en dies freds i/o humits.

AMB LA MEL ALS LLAVIS

Os de Balaguer ens encanta. Per les seves vies llargues i estètiques sobre bon calcari, pel seu equipament generós, pel seu entorn tranquil, per les seves vistes i, perquè no dir-ho, pel seu grau més aviat generós que ens apuja la moral.
Des d’aquest diumenge un ingredient més s’ha afegit a aquesta llista de punts positius i que probablement farà que no tardi gaire a tornar-hi: m’he quedat a un "plis" d’encadenar el meu primer 7a. La via en qüestió ha estat Fanàtic (7a, 27m, ***), llarga placa amb dos trams clau: un de finura i preses tipus gota d’aigua al principi i l’altre de desplom amb bon canto al final. Entremig una llarga i divertida passejada que no crec que passi de 6a. Me la recomana un cop més la Gemma després de fer-la amb aparent facilitat. I jo que li dic: “vale, però en tope-rope eh!” , i ella: “No, no de primer que la pots fer”...”pos vinga som-hi, si no juguem a la loteria segur que mai ens tocarà”, penso jo.

Jo mateix intentant Fanàtic (7a)

I la Gemma tenia raó, gairebé encadeno. La caiguda s’ha produït al tram de finura on després d’un xapatge inextremis em llenço sense pensar gens a dues gotetes d’aigua que intueixo a sobre meu: “merda, són molt pitjors del que m’esperava” i no tinc res pels peus,...adéu 7a! Quan estic penjat veig bastant a l’esquerra una bona orella lateral que ni tan sols havia ensumat. Provo el pas utilitzant-la i voilà, ja està ! En arribar al desplom de dalt no ho veig gens clar, però la Gemma em canta la seqüència i surt bé,... ara sí que em fa ràbia l’errada de baix ! Malgrat tot estic content: sé que tinc la via i encara ara no sé perquè no li vaig fer un altre pegue. Suposo que perquè l’ombra ja ens havia engolit i a baix tenia els meus companys amb cara de fred,...o potser per tenir excusa per tornar,...no ho sé, però la tinc!

Ara bé, cal dir que la via és coherent amb la graduació de la zona però que en algun altre lloc no passaria de 6c o 6c+.

A part d’això el dia va ser molt fructífer per tots. Personalment vaig fer:

-Tot un plaer, 6a+, 23m, (***). Magnífica via molt variada.
-Boven, 6b, 20m, (**). Placa fineta, descans, desplom i arribada a la R amb alguna presa poc evident a vista.
-Allucinogean wall, 6b+, 21m, (**). Via molt semblant a l’anterior.

La Gemma a Allucinogean wall (6b+)

-L’equivocació del Teixó, 6c, 25m, (***). Una altra que em recomana molt encertadament la Gemma. Llarga placa de continuïtat amb un pas sensiblement més difícil i tècnic cap a la meitat.

A destacar també que la Nesa s’ha portat com una campiona, intentant la majoria de vies del dia de primera, inclòs un 6a que gairebé encadena.

Jo mateix a "Allucinogean wall" (6b+) i Nesa a "Els primers passos" (V+)

En fi, un lloc 100% recomanable que visitaríem més assíduament si ens quedés més a prop.

Gemma a "La vall dels faraons" (6c)

ARBOLÍ: EL DARD

Un diumenge més anem de "descobriment" a una zona nova per nosaltres: el Dard a l’Arbolí. Aquest cop ens acompanyen la Gemma i el Pol. Tots nosaltres hem anat molts cops a l’Arbolí, però sempre als sectors més típics i propers al poble. Aquest cop ens decantem per anar a treure el cap pels cingles que pengen sobre la carretera del Coll d’Alforja. Aquestes parets serien la prolongació natural del cingle que ve de La Mussara i les seves característiques són similars: calcari excel·lent, força compacte i vertical, amb escalada predominantment tècnica sobre regletes i algun canto esporàdic més gran. També, com a La Mussara, trobem alguna fissura d’escàndol. La zona del Dard la podem dividir en tres sectors: dos de petitons i bastant anecdòtics situats a un nivell superior, i el sector principal a un nivell més baix.


Sector Dalt dreta i Gemma a Saki a Sako (6b)

Els dos primers són bastant prescindibles, però el principal és un sector cinc estrelles: una immensa tàpia desplomada amb tonalitats grises i rogenques i amb un bon grapat de vies llargues entre el 6c+ i el 8a+. Afortunadament pels més modestos, a l’extrem esquerra d’aquesta paret hi ha un bonic raconet amb 5 vies entre el V+ i el 6b+ també boníssimes.

Nosaltres, al no conèixer la zona, vam començar pel sector dalt dreta, doncs ens va semblar millor per escalfar, però no val massa la pena. Són cinc vies molt semblants de 15 metres i força fines, de les quals vaig fer:

-Pilot automàtic, V+
-Bailando con lolos, 6a+
-Psicotropical, 6a+
-Saki a Sako, 6b

Tot seguit vam anar cap al sector principal, amb un caminet força entretingut i brut, per canviar de sector (el camí que va directament al sector principal és molt millor!) i allí vam fer:

-No ens atossiguis, 6a+, 22m, 9 parabolts, (***). Impressionant fissura bavaresa, probablement la millor que he fet en escalada esportiva.


Pol a No ens atossiguis (6a+)

-Kagamànecs, 6b, 23m, 10 parabolts, (***). Magnífica placa de regletes.

-Ford Mercury, V+, 20m, 9 parabolts, (**). Una altra placa regletera i més tombadeta amb algun pas força llarg i un de sensiblement més difícil (6a!?)

-Aleluya, 6b, 20m, 10 parabolts, (**). Més del mateix.


Jo mateix a Kagamànecs i Aleluya, totes dues 6b

Dir també que només la Gemma va tenir valor d’atrevir-se amb alguna via del sector central: concretament Foc als peus, 6c+ que va encadenar, i Mistyflowers, 7a que va estar a punt.

Un cop més ha quedat demostrat que per més anys que escalem, al nostre país sempre ens quedarà algun raconet increïble per descobrir!

REDESCOBRINT CABACÉS

Fa dos estius, en un dels dies més calorosos que recordo haver viscut, vam descobrir aquesta petita però acollidora i tranquil·la escola del Priorat (aquí). Va ser una mica per casualitat, ja que aquell dia teníem previst escalar a Margalef, però el risc d’incendi extrem va fer activar el pla Alfa a tot el Parc Natural del Montsant i no ens van deixar entrar ni tan sols a peu a cap sector. Llavors vam decidir anar a investigar què tal era això de Cabacés, lloc del qual havíem llegit quelcom. Vam passar pel refugi i vam comprar el llibret de ressenyes i aquell mateix dia ja vam gosar provar algunes vies. I dic gosar perquè la temperatura rondava els 40 ºC a l’ombra i després de provar 4 o 5 vies vam veure que allò era insoportable. Però la primera impressió va ser molt bona i teníem clar que hi havíem de tornar quan les condicions fóssin més adequades. Aquest diumenge i dilluns ha arribat aquesta redescoberta. Hem gaudit de ple de l’escalada, del tracte rebut al refugi i dels paisatges del Priorat.

El diumenge vam escalar al sector de Les Crestes.

Sector de Les Crestes

Com el seu nom indica una afilada barra rocosa d’un calcari similar a Vilanova de Prades: compacte però amb bastants foradets rodons. La paret en general no arriba a la verticalitat però té algunes panxetes que proporcionen passos interessants i diferents de la resta de la via. Les vies estan totes orientades al sud-est i en total són 27 entre V i 7a. Les vies realitzades foren:

-La costellada, V, 15m, 5 parabolts, (*). Fàcil, però amb un parell de passos tontets amb una mica de vidilla entre assegurances (tònica dominant a Cabacés). Crec que aquest fet no la fa massa recomanable per iniciació.
-The Jaimers Revolution, V, 17m, 5 parabolts, (*). Més del mateix, però encara més vidilla entre xapes.
-Josep i Remei, V+, 18m, 6 parabolts, (**). Bonica placa de foradets amb algun tram força finet al mig.

Detall del sector i Nesa a Josep i Remei (V+)

-Nous verdes, 6a, 19m, 7 parabolts, (**). Més placa, encara més fineta.

-Entre forats i foradets, 6a+, 22m, 8 parabolts, (***). Preciosa i llarga via força variada, ja que la placa habitual del sector es veu amenitzada per dos panxetes molt divertides i amb bon canto, si el sabem trobar.

-Bagasses honey, 6b, 25m, 9 parabolts, (***). Una altra de llarga i bona, però aquesta de més continuïtat sobre placa vertical de foradets. Interessant portar una baga per llaçar una sabina en un tram on hi ha força metres entre xapes.

-Poca solta, 6b, 20m, 7 parabolts, (**). Aquesta és més curta i intensa, però igualment de continuïtat. Se’m fa difícil opinar sobre el grau ja que estava completament marcada amb “clekes”, moda que esperem no proliferi ja que, a part de ser una guarrada, impedeix escalar a vista.

-Corsika libre, 6c, 20m, 7 parabolts, (**). La provo en tope rope. Té una part inicial super exigent de finura que no acabo de treure. Crec que podria ser més de 6c i de fet a les ressenyes del refu li donen 6c+.

Després d’aquesta intensa jornada d’escalada recuperem forces al refugi de Cal Ferrer on l’Isa i en Ferran ens atenen de primera i ens serveixen un sopar “lleuger” arran de la llar de foc.

L’endemà ens dirigim cap a la Serra dels Solans, on es concentren el major nombre de vies i sectors de Cabacés.

Detall del poble i la Serra dels Solans al fons
També està orientada a l’est i aquí la roca és més variada, però en general és un calcari farcit de forats molt cantelluts no aptes per a pells sensibles. Però també hi ha zones més fines i compactes i d’altres plenes de petits còdols roms. Potser el pitjor és que en alguns punts encara es trenca alguna cosa, però crec que unes quantes repeticions més i la cosa quedaria completament sanejada.

Aquí comencem pel sector Can Pistraus (13 vies entre III i 6a), autèntic paradís per la Nesa, on es treu l’espina d’uns quants dies sense encadenar res de primera i agafa moral per la resta del dia. Fa 3 o 4 vies força divertides i ben equipades. (foto esquerra).

Després ens traslladem cap a la dreta i entrem al bonic sector del Racó Pervers on fem:

-Cirera tomaquera, 6a, 12m, 5 parabolts, (**). Preciosa placa vertical de forats. Llàstima que no sigui més llarga.

La Nesa s'atreveix de primera amb la Cirerera tomaquera (6a).
-L’aturadet, 6a, 12m, 5 parabolts, (**). Idem.
-Canvi de parella, 6a+, 15m, 5 parabolts, (**). Més placa de forats amb panxeta final.
-Gange away, 6a+, 15m, 4 parabolts, (**). Similar a l’anterior, però un pèl expo.

I seguim cap a la dreta al sector Rat del Bosc:

-Lòpez-Calvet, 6a, 15m, 5 parabolts, (**). Interessant via perquè és força diferent de les seves veïnes. Díedre fissurat que a trams es supera en bavaresa. A destacar que la primera xapa està força alta (uns 4 metres) i la presa clau per fer el xapatge no inspira gaire confiança perquè té pinta de trencar-se en qualsevol moment.
-Felicitat fingida, 6c, 15m, 5 parabolts, (*). La provo en tope rope i la trobo duríssima, no veig cap possibilitat d’encadenar-la perquè té una primera part terrorífica de finura i a més s’em trenquen dos petits còdols.
-Tripiclimb, 6b+, 15m, 6 parabolts, (***). Compenso la decepció anterior encadenant a vista aquesta petita joia. Placa vertical que segueix un curiós bosc de microxorreres i estalactites.

Jo mateix a la López-Calvet (6a) i el curiós bosc de microxorreres a Tripiclimb

No voldria acabar aquest post sense dir que una de les coses que més ens ha agradat de Cabacés és la tranquil·litat i la bellesa de l’entorn. Hem estat sempre sols, tant a les parets com al refugi. Esperem que la recent aparició de la guia d’escalades del Montsant no porti la massificació i tots els aspectes negatius que aquesta comporta.

Ermites de Cabacés: Mare de Déu de la Foia i Sant Roc