15 d’agost 2011

FORCALL: ROQUETA DEL MIGDIA


La Roqueta del Migdia és segurament la zona d’esportiva més espectacular de les properes a Morella. S’alça majestuosa i desafiant per sobre un caos d’enormes blocs despresos de la mateixa Roqueta, damunt el poble del Forcall. Precisament un d’aquests enormes blocs oculta darrera seu el sector d’escalada i per accedir-hi un caminet sorteja intel·ligentment els obstacles. De sobte apareix davant nostre un descomunal diedre amb parets de 50 metres. A la paret esquerra d’aquest diedre és on tenim la majoria de vies del sector. Tot plegat li confereix al sector un curiós aspecte entre tètric i acollidor, segons es miri. A primer cop d’ull les vies i la roca es veuen impressionants.

El curiós peu de via i el poble del Forcall al fons.

Un altre punt fort de la zona és que tenim ombra fins la tarda, i en alguns punts fins i tot tot el dia.

Com sempre, per aquestes contrades, les possibilitats de noves obertures són encara moltes.

La Devesa i la Penya Alta, quilòmetres i quilòmetres de roca pràcticament verge.

Malgrat totes aquestes virtuts, el sector continua essent un gran desconegut i és rarament visitat. Els motius són probablement els següents:

-La desconeixença i manca d’informació. Cosa que ha començat a canviar amb la publicació de la guia “Escalada en Castellón”.

-L’escassetat de vies: Només 12, de les quals un parell pràcticament inescalables per la vegetació que les ha envaït i la precarietat de la roca (Puta hiedra i Puto off wich).

-La llunyania respecte qualsevol ciutat gran, que fa que només pensis en anar-hi si estàs passant uns dies per allí.

-La poca varietat de graus: des de V+ fins a 6b+, excepte un impressionant 7a de fissura desplomadíssima.

Nosaltres vam descobrir la zona el febrer passat, però no vam poder escalar-hi perquè estava nevant. Ara a l’agost, tampoc li hem pogut treure tot el suc perquè l’esquena i el braç em segueixen fent la guitza, i l’imminent viatge a Kalymnos em fa ser molt conservador. Tot i així fem tres vies, una de les quals una autèntica joia:

-Chorrilàndia, 6a+, 30m, (***). El nom ja ho diu tot. Després d’un intens començament comença una interminable placa vertical que resulta ser un complet catàleg de xorreretes i estalactites. Algunes de les quals es veuen tant primetes i fràgils que no t’atreveixes a tocar-les. Només per aquest motiu no li poso 5 estrelles.

-La Grieta, V+, 32m, (**). El nom també ho diu tot. Impressionant fissura que ratlla la paret de dalt a baix. Ara bé, no us deixeu enganyar pel grau; la via és exigent en tots els sentits: roca dubtosa, asseguarnces amb molt d’aire (3-4 metres) i escalada continua i a vegades força tècnica. Us ben asseguro que encara que us esteu barallant amb 6cs o 7as, sentireu una gran satisfacció quan arribeu a la cadena!

-Sang de cranc, 6b, 12m, (*). Via molt curta, a bloc i molt nyapera. La trobo duríssima pel grau i aquí si que la meva esquena ja diu prou. No encadeno ni tinc ganes de tornar-ho a provar. Suposo que a qui li vagi aquest tipus d’escalada la trobarà una molt bona via.

Un cop més acabem aprofitant la tarda per fer una mica de turisme pels poblets del voltant.

Visitem Tronchón, un poblet del Maestrazgo de Teruel famós pels seus formatges, i el minúscul poblet de Luco de Bordón:


Bé, i amb aquest post acabo las sèrie dedicada a la primera part de les vacances que hem passat a Morella. Només afegir que també hem escalat a l’Ermita de la Pietat (Ulldecona) i la via Obsessió Contínua amb el Marc P. (una clàssica superrecomanable a les Moles del Don dels Estrets d’Arnes).

14 d’agost 2011

XIVA DE MORELLA

Xiva de Morella, és un bonic poblet agregat al terme de Morella i, tot i la seva proximitat (8 km.) encara no hi havia anat mai. La veritat és que no hi tenia res a fer i a més no és un lloc de pas per anar a altres zones, vaja que s’hi ha d’anar expressament. Potser si hagués sabut que era tant bonic hi hagués anat simplement a passejar.

Xiva de Morella des del sud i des del nord

Però ara la cosa ha canviat: a Xiva també s’hi escala, i no és d’estranyar ja que el poble està envoltat de parets. Només calia que uns ulls escaladors veiessin possibilitats, allà on la resta de gent simplement hi veu roques. I aquests ulls escaladors van arribar de la mà d’en Carlos Villasur i companyia que des de fa poc més d’un any van començar a equipar i recentment ens han informat de les novetats als seus respectius blogs (gràcies companys per la feinada i per la divulgació!).

Pel que fa a les característiques de la zona, no m’estendré gaire, ja que ells ja ens ho han explicat pràcticament tot. Només dir que tot i l’orientació oest (sol a partir del migdia), nosaltres vam poder-hi escalar tot el dia. D’acord que era una dia força fresc, però el peu de via també hi ajuda molt: és com un bosc encantat d’alzines i grans blocs de roca. Tot molt acollidor i tranquil·líssim.

En aquesta primera visita ens vam centrar en el sector més desenvolupat actualment: el Sistema de la Guinxerra. Però hi ha altres sectors com el Sistema de la Tosa o la Barranc dels Plans, amb molt potencial per noves vies.

El Sistema de la Tosa a l'esquerra i el Sistema de la Guinxerra a la dreta

A les vies que comento a continuació, a part de posar el grau proposat pels obridors, en algunes també poso entre parèntesi el que em van semblar a mi, doncs així m’ho van demanar els pares de les criatures per ajudar-los a anar ajustant graduacions:

-La sourire de Loïda, 6a (V+), 15m, (**). Bona i variada via: placa fissurada, desplomet i fácil placa final.

Nesa en aquesta via

-Bombers de Barcelona, 6a+ (6a), 11m, (*). Placa fineta amb sostret final. No està malament però es fa curta.

-Manel, 6b, 13m, (**). Placa vertical de roca força abrasiva amb nyapetes bones i bombet final.

-Los cachorros del bombero, 6b+, 13m, (**). Molt similar a l’anterior.

-Marina, 6b (6b+), 15m, (**). Placa vertical de finura amb un sostret final força atlètic i una mica morfològic.

-Christine & Noel bous, 6b+ (6b+/6c), 15m, (**). Una via força exigent amb un mica de tot: placa de finura i nyapetes, diedret i sostret.

-Gràcies pel taladre, V (6a/6a+), 15m, (*). No estic segur de que sigui aquesta via, perquè a nosaltres no ens ha semblat pas un V. A més la ressenya indica 5 vies en una placa on nosaltres només en vam saber veure 4. No vam saber trobar la via Sunage Plus (6a+). La via que vam fer és força ajaguda, però molt fina i amb un final bastant exigent. Podria ser inclús 6b si entres recte fins la primera xapa.

-La sonrisa vertical, 6b (6b/6b+), 15m, (**). Placa vertical de roca molt abrasiva i nyapetes amb sostret final bastant a bloc.

-To lo negro, 6b+, 15m, (**). Molt similar a l’anterior, de fet comparteixen final.

La Nesa a més també va probar i encadenar: Sunage (V+) i La padrina (V+, tot i que ella proposa V). En canvi es va encallar a la Via del Marc (V+).

La Nesa entrant per la via del Marc, però sortint per la Sunage després d'encallar-se.

Una perspectiva poc habitual de Morella, des de la carretera de Xiva.

VILAFRANCA DEL CID, LA GOTERA

Segona visita a aquesta sorprenent zona situada al terme municipal de Vilafranca del Cid, en un paratge de bellesa i austeritat contundents. A uns 1200 m. d’alçada i orientada al nord-oest, la fresqueta està gairebé garantida. En aquesta ocasió ens acompanyen en Marc P. i la Irma, que han vingut a passar 4 dies a Morella.

Una pausa com Déu mana durant l'aproximació

Jo ja porto 5 dies consecutius escalant i arrossego un pinçament del nervi braquial a nivell de les cervicals que em fa la vida impossible, sobretot a les nits i quan asseguro. Curiosament escalant no em molesta gaire, però decideixo agafar-me la jornada amb calma procurant gaudir de l’entorn i del plaer d’ensenyar llocs així als col·legues. A més hem promès a l’Irma, que no escala, dedicar la tarda a visitar alguns poblets idíl·lics dels voltants: Cantavieja, Mirambell, La Todolella...

La paret de La Gotera es troba situada en un meandre d’una riera estacional (seca a l’estiu) i el peu de via és realment acollidor: un prat ple de pollancres. Un altra cosa que sorprèn en arribar és la gran quantitat de roca verge que queda per la zona. Crec que si algú es posés a treballar en serio podrien sortir centenars de vies. Per ara són unes 30, dividides en dues zones ben diferenciades pel que fa a la qualitat de la roca i de les vies. A la dreta, vies curtetes, teòricament d’iniciació, però que a l’hora de la veritat resulten bastant infernals: roca poc adherent, inicis explosius en desplom i primera i segona xapes exageradament altes. A part d’això alguna xapa a meitat de via també està bastant mal posada. El meu consell seria dirigir-se directament a les vies de l’esquerra, molt més llargues i de molta més qualitat, tant pel que fa a la roca, com a l’equipament. Tot i així és una escola on no es pot baixar la guàrdia pel que fa a l’equipament. Algunes xapes allunyen força, però en la majoria dels casos podem solucionar el tema posant algun cordino per ponts de roca o fins i tot no ve malament portar algun friend o tascó. La guia “Escalada en Castellón” d’en Luichy ja avisa de les particularitats de cada via i de si cal algun material extra.

Excel·lent lloc per anar-hi amb nens o gent que no escali.

Escalant Rigos Mortis (6a) i la Irma "al seu rotllo"

Com que el primer cop que hi vaig anar ja vaig quedar escarmentat amb les vies de la dreta, aquest cop ens dirigim directament a l’esquerra i fem:

-Rigos Mortis, 6a, 28m, (***). Boníssima via amb regust alpí. Cantos a dojo i aire entre assegurances que es pot suavitzar posant un parell de ponts de roca.

-Gruyer, 6a+, 25m, (*****). Viot de continuïtat amb una verticalitat absoluta i roca excepcional amb tot tipus de preses. A més és força variada (placa, flanqueig i diedret fissurat) i aquesta sí te les assegurances molt ben posades.

Jo mateix a Gruyer (6a+) i La Bali (6b+)

-La Bali, 6b+, 25m, (***). Germaneta de l’anterior, la principal diferencia és que té un inici molt més atlètic amb la superació d’un petit sostret. A la part superior la placa també esdevé més fineta i nyapera que a l’anterior. Boníssima també.

Marc P. a La Bali (6b+)

En definitiva, ara que hem descobert les joies que amaga la banda esquerra de la paret i lo bé que si està a l’estiu segur que també hi tornarem.

I ara a fer una mica el turista:

CANTAVIEJA, una altre poble envoltat de parets verges:

MIRAMBELL, probablement el casc urbà més ben conservat del Maestrat:

13 d’agost 2011

ROCA DE L'ASSESTER

Cada vegada que passem una temporadeta per Morella ens emportem alguna sorpresa escalatòria. Aquesta vegada la sorpresa més gran ha vingut de la mà d’aquest sector situat a la Serra d’en Galceran, al poblet de Els Rosildos i més concretament sobre el Mas de Domingo. El lloc el vaig descobrir quan pel pont de la Purísima estàvem escalant a la veïna zona del Barranc de la Guitarra i vam veure gent equipant a les parets de l’altre banda del barranc. El que més em va cridar l’atenció d’aquell fet fou que la paret en qüestió tenia orientació nord i per tant en vaig prendre nota per l’estiu. Posteriorment, a la web del Club Trepa Castellet, vaig trobar les ressenyes amb unes 20 vies.

Però la major sorpresa va arribar quan el passat 4 d’agost ens hi vam acostar i ens vam trobar una zona d’escalada perfectament acondicionada: aparcament senyalitzat, rètols indicadors durant l’aproximació, peu de via excel·lent amb pedretes indicant el nom i grau de les vies i més de 50 vies obertes! Sens dubte una gran feina de la gent del Club Trepa Castellet i dels Amics de la muntanya.

Aproximació a la Roca de l'Assester, amb el Barranc de la Guitarra al fons.

Algún inconvenient? Doncs si, com acostuma a passar a les cares nord, la roca no acaba de ser tot lo bona que seria desitjable: relliscosa en general, sobretot a les vies faciletes i ajagudes, que a més són de presa roma. A les vies més verticals i desplomades el calcari passa a ser ataronjat i molt més treballat, però aquí el que has de vigilar és algun bloc que encara es trenca.

Totes les vies entre 15 i 20 metres. Grau molt collat, però això no em va sorprendre perquè és coherent amb el Barranc de la Guitarra, dels mateixos equipadors. Les vies escalades foren:

(**). És una via ramposa, però de preses romes i amb bastant més tomàquet del que aparenta.







(*). Aquesta no em va agradar gens. Té un pas clau que cal fer deixant la xapa bastant a la dreta i amb peus relliscosos. Després de provar el pas varis cops decideixo deixar-ho estar i sortir per un V+ de l’esquerra.


(***). Via contundent, desplomada i amb bona presa, però cal anar alerta amb alguna cosa que encara es trenca. Molt difícil a vista, doncs el desplom continuat no et permet entretenir-te gaire i els passos no sempre són evidents. Em calen dos intents per encadenar.


(**). L’escalo perquè la Nesa no se’n surt de primera i no és d’estranyar perquè la via té el seu què tot i el grau. Alguns passos exigeixen força fe i decisió. Li poso un parell d’escalextics i li explico com van els passos on s’ha encallat i a la segona se la treu molt bé.


Nesa a Trepa Castellet (V)

(***). Una altra via contundent i desplomada que tot i el seu grau baix, de ben segur us deixarà satisfets. Aquesta segueix una fissura on novament cal anar alerta amb algun canto sospitós.



Jo mateix a Tatto-adicto (6a+)

En resum, un sector que ens ha sorprès agradablement i tenint en compte lo buscada que va l’ombra i que encara està en plena evolució segur que vindran noves visites.

CINGLE DE CACAC

El Cingle de Cacac és una raresa dins el món de l’escalada. Raresa perquè ja és difícil trobar zones d’ombra a l’estiu i més encara per les terres de l’Ebre, però és que aquesta paret en té pràcticament tot el dia d’ombra, i una aproximació de només 5 minutets. I raresa perquè tot i aquestes peculiaritats no sembla que hi vagi gaire gent.

Es troba situada a l’extrem nord-est del Montsià, just sobre Sant Carles de la Ràpita. Jo la vaig descobrir gràcies al blog d’en Joan Chaparro ”Chapi”, on també podeu trobar les ressenyes. Més tard en Fernando en va publicar un bon i extens article.

La paret compta amb unes 40 vies amb grau predominant mig-baix (6a-7a) i un calcari típic de cara nord: compacte i recobert d’un líquen o pols blanca que dificulta força l’adherència dels peus. Les vies són llarguetes, uns 20-25 metres, i bàsicament de continuïtat, tot i que també trobem algun desplomet, diedres i fissures. Preses més romes del que aparenten des de baix. A les quatre vies que vaig provar el grau el vaig trobar bastant colladet, van ser aquestes:

- Sero positiu, 6a+, (**). Bàsicament placa i treball de peus. Preses bastant romes.

- Bon Say, 6b, (**). Bastant similar a l’anterior, amb algun pas molt fi. Ja em fa suar de valent per encadenar.

- Fisura, 6c, (**). Com indica el seu nom segueix de dalt a baix un fissura-diedre. Amb uns passos molt potents de bloc fins la tercera xapa. Després cal no relaxar-se perquè el final de la fissura torna a ser força exigent i tècnic. Aquesta si que ja em fa treure el fetge per la boca per encadenar.

- Diedre, 6a, (**). Tot i el seu nom no en té pràcticament res de diedre. La més fàcil exceptuant el sectoret d’iniciació. Molt equipada.

El sector no em va acabar de convèncer, sobretot pel tacte de la roca, però és una bona opció si vas camí del sud i busques ombra, com va ser el nostre cas, ja que ens hi vam aturar de camí a Morella.

L’anècdota-denúncia del dia: Coincidim amb una parella de jovenets de la zona. Arriben i el primer que fan, sense adonar-se que estem allí, és fer una gran cagarada amb els seus corresponents 2 metres de paper higiènic al peu de les vies d’iniciació, que a més no es prenen la molestia d’amagar de cap manera. Acte seguit presumeixen una mica de locals i ens expliquen tant si volem com si no volem “característiques” de les vies. Després s’arrosseguen de mala manera pel 6a, mentre em van comentant coses sobre la Fisura (6c). Acabada la seva mini sessió, es lien un porret deixant novament el filtre i el paper de la cigarreta que utilitzen per terra. I per acabar-ho d’arreglar se’ls arrenca l’etiqueta de l’ampolla d’aigua i també es queda per terra. En resum, els seus registres foren: una horeta d’escalada, una cagada, tres papers i un filtre!