MALANYEU

El cap de setmana passat va ser complert: després d’haver fet “esportiva” a l'Esperó Badalona (Àger) el dissabte, el diumenge va tocar fer “esportiva convencional” a Malanyeu (Berguedà). Ens vam decidir per aquesta escola, perquè segons els mentiròlegs el mal temps havia d’anar progressant de sud a nord fins a cobrir tot el país a partir del migdia. Al final vam tenir sort (...o no , perquè la sequera comença a ser preocupant i el pantà de La Baells fa pena) i va fer sol tot el dia. Aquest cap de setmana teníem una baixa important al nostre equip habitual: la Nesa va tenir un sobtat atac de lumbàlgia i crec que estarà unes quantes setmanes sense tocar roca. Així que la final erem la Carlota, el Pol, la Gemma el Joan i jo mateix.

Pol a Peligrosa Maria (6a)

Pel que fa a la roca de Malanyeu, és un curiós i excel·lent calcari ple de forats (que jo sàpiga l’únic lloc de Catalunya on es repeteix aquesta textura és la veïna Rocs de la Lluna). Les vies són molt llargues i verticals, per això, a mi el tipus d’escalada em recorda molt al de la Desdentegada o la Cova de l’Arcada: continuïtat a tope!. No hi ha cap pas molt més difícil que la resta, però arribes dalt de les vies ben servit! Una altra cosa curiosa és que la majoria de forats són molt més roms del que aparenten i moltes vegades n ‘hem de provar tres o quatre abans de decidir-nos.
Aquest diumenge ens vam centrar exclusivament en el sector Taules de la Llei; el més espectacular i vertical i vam fer les següents vies:

-Che boludo, 6a+ , 25 m, 9 parabolts (***). Bona per escalfar, com qualsevol altra de les seves veïnes de 6a. Llarga i sostinguda. Bastants forats, però la majoria roms.

Joan a la via de la Karina (V) i Gemma a Peligrosa Maria (6a)

-Husky Trosky, V+, 25 m, 10 parabolts (**). La monta el Joan i després la prova la Carlota. Amb bon criteri i molta valentia, perquè els seguros no estan precisament a tocar, la prova de primera i es queda a mig. Pujo jo a treure les cintes i em sembla força durilla i maca per ser només V+. Un cop més molts forats però la majoria roms.

-Pixapins, 6b, 25 m, 10 parabolts (***). Més del mateix, però més verticalitat i un petit sostre a mitja via. Potser en aquesta els forats són més bons.


Gemma a Pixapins (6b) i Pere a Pasión Maldita (6c)

-Pasión Maldita, 6c, 25 m, 10 parabolts (***). I encara més del mateix. L’única diferència amb l’anterior és que just abans del sostre hi ha un tram força més fi i tècnic. No em sembla un 6c dels durs.

-Kin Mal Karma, 7a, 25 m, 11 parabolts (***). Passem a la taula de la dreta i la Gemma obre aquesta via. S’encalla una mica en algun tram, més que res davant del dubte de per on tirar, però acaba encadenant sense masses problemes. En baixar, ja m’avisa: es deixa fer però no et pots equivocar!. M’hi poso en tope rope. Aquí la roca és diferent: menys forats i més rugositats i regletes romes. Tal com pronosticava la Gemma m’equivoco en un punt i caic. Aprofito la caiguda per descansar una mica i mirar-m’ho bé. Faig el pas diferent i ja encadeno fins a dalt. Seria un bon 7a per provar de primer si no fos perquè a l’última xapa hi ha un aleje que déu ni do! En qualsevol cas estic content perquè el 7a està començant a deixar de ser un tabú per a mi,...que ja és molt!

Gemma en aquesta via

Anem a buscar al Joan i la Carlota, que havien decidit anar cap a la Paret del Devessó a fer algun dels cinquens per anar-se familiaritzant amb la curiosa roca malanyeuenca i cap a casa ben satisfets!

ESPERÓ BADALONA

ESPERÓ BADALONA (Cap del Ras, Àger): 260m, 6b/Ae (V obligat)

El mantingut llarg 1 (Ae/6a)

Les últimes piades de varis companys bloggers (Jaume, Kutrescaladors, Lux,...) em van fer recordar que jo també tenia aquesta via a la llista de projectes pendents. Ara només em faltava trobar un bon company de cordada, cosa que no semblava fàcil ja que molta de la gent amb qui escalo habitualment ja havia fet aquesta via. Per sort, últimament he recuperat com a company de cordada al Joan Martínez, amb qui fa uns anyets havíem fet moltes vies junts. Sabia que difícilment refusaria la meva proposta ja que és un gran fan del calcari lleidetà. Dit i fet: el dissabte fem cap a Àger i a les 11:30 som al peu de via. Fa un dia magnífic i la temperatura és ideal.

Als estètics llargs 2 (IV) i 3 (6b)

Sobre la via poca cosa puc afegir que no ens hagin explicat els companys anteriorment mencionats. La ressenya la podeu trobar

aquí. Simplement dir que la meva il·lusió era fer-la tota en lliure, excepte els dos trams d’Ae (entrada i sostre del quart llarg). Al final un maleït xapatge, que no em vaig atrevir a fer, m’ho va impedir. Va ser al tram de 6b que hi ha sortint de la R2. Quan ja em pensava que havia fet el més difícil em vaig trobar pillat amb els peus molt precaris i les mans a dues regletes romes. L’espit em quedava molt a la dreta però vaig tenir moral suficient per deixar-me anar d’una mà i col·locar la cinta. Però llavors la “moto” va fer acte de presència i em vaig acabar pillant de la cinta per passar la corda. Em va fer molta ràbia perquè la possible caiguda tampoc era gaire dolenta (tenia l’anterior espit tan sols mig metre per sota).

La "dansa" del Joan al llarg 4 (IV/Ae)

Ja a dalt de tot, a la finíssima placa final, vaig fer una altra petita “trampa”. Resulta que originalment la via es feia pel centre de la placa, on hi ha dos espits que allarguen força per fer Ae, però nosaltres portàvem una ressenya que explicava que el pas es podia resoldre en lliure (6b) passant un metre i mig a l’esquerra de les xapes, gràcies a un parell de bidits per la mà esquerra. El problema d’aquesta solució és que quedes massa lluny dels espits per xapar, així que vaig decidir fer el tram en artificial, passar la corda, despenjar-me fins a la repisa anterior i provar la variant descrita en lliure i va sortir, pels pèls, però va sortir. Llavors va ser quan més ràbia em va fer la trampeta del llarg 3. Per la resta de la via cap problema, té algun pas de 6a però l’abundant equipament i la roca excepcional dóna molta confiança per fer-los.

Les magnífiques plaques dels llargs 5 (6a) i 6 (V/Ae o 6b)

MOIÀ: REVOLT DE L'ÀLIGA

No tenim sort amb el Revolt de l’Àliga. Fa un més ja vam intentar anar-hi però una espessíssima boira pixanera no ens deixà ni tan sols baixar del cotxe. Avui han estat uns núvols força espessos els que ens han fet la guitza, però almenys hem pogut arribar al peu de via i tastar la roca del sector. Els atrevits que hem desafiat el fred hem estat: la Carlota, la Gemma, el Joan, la Nesa i un servidor. Cal també destacar el debut de la Xapeta com a companyia a peu de via. Pobreta, no ha ensopegat el millor dia per anar d’excursió i entre l’acolloniment que portava i el fred s’ha quedat tota l’estona acurrucada entre dues roques.

Jo mateix a la 7 (6a) i la Xapeta s'ho mira una mica acollonida.

Respecte la zona, poc puc afegir res que no ens hagi explicat ja en Jortx en els seus múltiples posts ressenyes incloses. La zona és pràcticament igualeta a la veïna Montbrú, però amb un parell de punts a favor: roca menys sobada i millor equipament. Per contra, també té un parell de punts pitjors: inici de les vies amb roca bastant podrida i peus de via més incòmodes i polsosos.
Pel que fa a la feina feta avui, no passarà precisament a la història, perquè entre el fred i que porto l’encostipat de torn a sobre, estic bastant dèbil i mandrós, però vaja aquí teniu el currículum:
(Nota 1: No poso metres perquè totes estan al voltant d’uns 12)
(Nota 2: Els números de les vies corresponen a la ressenya d’en Jortx)
(Nota 3: Realment cap via es mereixeria tres estrelles; són massa curtes i gairebé totes toquen podrit al principi. A les que hi poso més estrelles és perquè pels estàndards del sector són de lo milloret.)

-Via 6: IV, 5 parabolts, (**). Molt fàcil i ben assegurada. Gairebé no toca podrit. Ideal per iniciació.

-Via 7: 6a, 4 parabolts, (**). Esperonet força estètic i vertical amb bon canto.

La Nesa i la Carlota fent de primeres a les vies 6 (IV) i 9 (V) respectivament.

-Via 10: 6a+, 1químic i 4 parabolts (*). Personalment no m’ha agradat. Entrada desplomada amb bon canto però amb roca bastant mediocre. Sortida del desplom punyetera ja que el bon canto desapareix quan més falta fa. Finalment fàcil placa de bona roca.

-Via 9: V, 4 parabolts, (**). Bonic diedre amb final una mica brut de terra, però si es fan els passos de diedre no l’arribes a tocar.

-Via 8: V+, 4 parabolts (**). Un altre diedret interessant. Aquest més vertical.

-Via 14: 6a, 4 parabolts (***). Interessant via que comença per una placa però va a buscar un esperonet a la dreta.

-Via 15: 6a+, 4 químics (***). Esperó estètic i vertical.

La Gemma a l'entrada de la 10 (6a+)

Només són quarts de tres, però la resta de la colla (Gemma, Carlota i Joan) ja fa un parell d’horetes que ens han abandonat foragitats pel fred i nosaltres també estem bastant desmotivats. La proximitat de Castellterçol, el poble de la Nesa, on sempre tenim un plat a taula ens acaba de convèncer que per avui ja n’hi ha prou.

L'ARITJOL: LA MUSSARA CREIX

Aquesta setmana la grip ha fet estralls entre els meus companys habituals d’escalades. Així que la primera tasca, abans del cap de setmana, va ser trobar algú en condicions de sortir. Al final vaig quedar amb l’Arnau i l’Albert, dos companys del rocòdrom de la U. E. de Sabadell. De fet, amb l’Arnau ens coneixem des de fa molts anys i fins i tot hem fet alguna via clàssica pels Alps. Sempre que ens retrobem recordem especialment una “curiosa” escalada que vam fer a l’Agulla Dibona dels Ecrins. Un cop lligada la companyia calia decidir el lloc i els vaig proposar anar a veure què tal era el nou sector de La Mussara: L’Aritjol. Aquest sector ens el va presentar l’Octubre passat el company blogger Der Kletterer que n’és un dels obridors. També podeu trobar un pdf amb les ressenyes aquí. Veient les ressenyes i tractant-se da La Mussara semblava bastant evident que seria un bon sector, i efectivament ho és. Des d’aquí vull felicitar i agrair un cop més la feinada feta pels equipadors: l’esmentat Der Kletterer i en Jordi Tomàs. Les vies estan molt ben trobades i la neteja de camins i peus de via és un curro considerable.

El sector segueix la tònica mussarenca: verticalitat a dojo, calcari excel·lent i multitud de fissures i diedres. Les vies més “fàcils” (fins a 6b) segueixen per norma general aquestes fissures, mentre que les més difícils són més plaqueres i fines. Així doncs, els que no tinguin una especial simpatia per les fissures o no facin més de 6c en placa millor s’abstinguin d’anar a l’Aritjol. El sector té orientació oest (sol a la tarda) i de moment compta amb 35 vies i moltes possibilitats de noves obertures, sobretot si continuem en direcció a la Font del Roure.

Arnau a El último forestalillo (5+) i a Aquí hi ha de tot (6b)

En aquesta primera visita hem fet algunes de les vies més fàcils i per tant ens hem fet un fart de bavareses i diedres:

- El último forestalillo, 5+, 15m, (*). La més fàcil del repertori, juntament amb la seva veïna de la dreta. Placa tombada. Ideal per un primer contacte amb la roca del sector.

- Rantanplan, 6a, 20m, (***). Comença el festival de bavareses! Via super estètica i espectacular.


Seqüència de l'Arnau a Rantanplan (6a)

- Per la Mercè, 6a+, 22m, (**). Variada i força tècnica. Segueix un sistema de fissures/diedres on a vegades costa trobar la bona col·locació.

- No me seas Cosobar, 6b, 12m, (**). Curta via, una mica explosiva però amb bon canto de fissuretes i llastretes tota l’estona. Pas fi de peus amb l’últim seguro bastant lluny per arribar a la R.
- Aquí hi ha de tot, 6b, 20m, (***). Com el seu nom indica una mica de tot: fissura/diedre per començar, desplomet amb canto amagat i placa. Via de continuïtat.

- Les aparences enganyen, 6c, 18m, (*). Via amb desploms i bon canto tota l’estona excepte a la meitat, on precisament coincidint amb un tram que sembla més fàcil hi ha un pas rar (peus desequilibrats) i llarg per anar a caçar una regleta bastant dolenta. No ens surt ni a l’Albert de primer, ni a mi en tope rope.



Seqüència de l'Albert a Per la Mercè (6a+)

En definitiva, el sector no ens ha decepcionat gens i segur que hi tornaré. L’únic inconvenient que li hem trobat és que en algunes vies hi ha una mena de roca blanquinosa que fa com unes làmines que es trenquen una mica. També s’ens han trencat un parell de cantos. Però vaja, crec que això anirà millorant amb les repeticions. En qualsevol cas, de moment seria recomanable que els asseguradors portessin casc.

THE MAMA'S & THE PAPA'S + TOTXO DE PONENT

Aquest diumenge, el temps no pinta gens bé i no tenim gaires ganes d’escalar, sobretot la Nesa. Al final la convenço per anar a Montserrat. Aprofitem que anem nosaltres dos sols per fer una mica de conillets d’índies: anem a investigar un sector del qual m’han arribat veus de que s’hi estan obrint noves vies. Es tracta de The Mama’s & The Papa’s, una zona situada entre el Clot de la Mònica i els Totxos de Collbató. A la guia de Montserrat Sud ja apareix ressenyat però de manera molt simple i amb poques vies (veure pàgines 212 i 231). La zona està dividida en tres sectorets, que anomenaré A, B i C, seguint la nomenclatura que utilitza la guia. Arribem primer al C, però no ens hi quedem perquè les vies fàcils tenen un peu de via molt incòmode i ombrívol. A més no semblen res de l’altre món (tret d’una que és veu força llarga i dura,...massa dura per començar!). Continuem cap al sector B, de camí, tot buscant-lo, ens trobem amb un altre escalador-investigador,...Ostres! és el meu cosí segon, el Jordi Carreras (el Cuc), qui havia de ser!...només els Carreras tenim l’humor suficient per encigalar-nos per aquests racons de Déu en un dia tan gris. Sembla que la zona tampoc el convenç massa i decideix anar cap als Graus de Collbató. Nosaltres sí que ens quedem a provar algunes vies del sector B. Aquí el peu de via sí que és còmode però les vies tampoc valen gran cosa. Fem les quatre de l’esquerra i ja en tinc prou: roca bastant bruta de líquen i terra, parabolts amb xapes primes, descuelgues amb anelles rovellades i amb molt fregament de corda, vies discontínues i algun còdol que es trenca són algunes de les “sorpreses” que ens trobem.
Tenint en compte que estem molt a prop de l’aparcament del Clot de la Mònica i que m’he quedat amb les ganes de pujar per algun lloc decent, em poso una mica pesat i acabo “enganyant” novament a la Nesa per anar fins al Totxo de Ponent o de la Pastereta. De camí passem per sota del sector A de The Mama’s & The Papa’s, on es veuen sis o set vies acabades d’obrir perquè la paret encara és ben plena de la pols de les barrinades, però per avui ja en tenim prou de “novetats” i passem de llarg. Així que no us puc dir si aquestes valen més la pena o no.

El Totxo de Ponent és un petit sector molt més interessant del que sembla a primer cop d’ull. Les vies semblen fàcils i brutes però quan t’hi poses la cosa canvia. Són força verticals i fines, amb foradets i regletes i també amb una mena de xorreres petitones poc habituals a Montserrat. Fins fa poc, la via més fàcil era un 6b, però recentment s’hi han equipat un parell de 6a+ i un V+ que com a mínim permeten escalfar una mica als que no anem tan forts. Aprofito per penjar una ressenya actualitzada amb aquestes vies noves:

Hi arribem molt tard i amenaça pluja, però tinc temps de fer:

- Teaman, 6a+, 18 m (**). Placa vertical i bastant fineta.

- Xorreres negres nunca mais, 6b, 22m (***). També comença per una placa força vertical i fina, però al final agafes una mena de fissura-bavaresa en diagonal i desplomadeta bastant tècnica. Per acabar un petit diedre. Seguros un pél allunyadets. Surt a la primera, però bastant apurat.

- Cochamo S. M. , 6c, 22 m (**). La faig en tope-rope i un descans al tram clau. Com les anteriors la trobo bastant dura pel grau. De moment no crec pas que hi torni a provar-la de primer.