LA PASTERETA: RAIMON AL DIEDRE BONINGTON

Aquest Diumenge havia quedat amb en Raimon, qui efectuaria el seu retorn a la paret després de gairebé un any d’abstinència. Així que quan vem quedar em va deixar un encàrrec:
-“busca una via facileta, curteta a l’ombreta i a dinar a casa”,
-“...cull...piiip...Raimon tu demanes massa! Bé, veurem que trobem!
Un cop més Montserrat ens ha donat la solució; anirem a La Pastereta, on a la cara oest hi ha unes quantes vies de graus mitjos-baixos, de tres llargs i a l’ombra fins al migdia. La idea inicial era començar per la més clàssica i fàcil, La Funció Clorofíl·lica, però en Raimon em comenta que ja l’ha fet, així que canviem els plans i comencem pel Diedre Bonington; una via nova que amb prou feines té un anyet i que té bona pinta.

Raimon als llargs 3 i 4 del Diedre Bonington.

Aquesta via discorre totalment a l’esquerra de la cara oest on aquesta ja comença a girar cap a la placa on hi ha la Stargate i el Kraken. Comença per un una rampa de III sense cap assegurança per guanyar un petit pedestal i aquí ja t’has d’enfilar a una placa típica montserratina per trobar el primer parabolt. Potser aquest pas és el més compromès de la via ja que per arribar al parabolt has de fer un pas llarguet de V a uns 10 metres del terra sense haver xapat res. A partir d’aquí ja es veu la tònica de la via; bona roca i les assegurances justes però al meu parer suficients. El segon llarg és un flanqueig d’uns vint metres a l’esquerra fins a sota d’una placa amb una mena de canal-diedre a la seva dreta. A partir d’aquí dos llargs de 30 metres sense arribar a tocar mai el diedre excepte als últims 5 metres de la via.

No toquem el diedre fins al final de la via.

Aquest dos llargs tenen 6 assegurances cada un (tot parabolts excepte un pitó) i són força bonics i sostinguts en el V grau. Només ens trenca momentàniament la tranquil·litat alguna llastreta solta que hi ha al tercer llarg, però si es va amb compte no cal tocar-les. Al final uns passos de diedre i s’ha acabat,...se’ns ha fet curta!

Raimon rapelant la Bonington i començant la Funció.

Així que baixada ràpida amb un parell de ràpels, i cap a la Funció Clorofíl·lica que encara tenim temps i ens hem quedat amb ganes d’escalar més. D’aquesta via, ja megaclàssica, només dir que la roca m’ha semblat boníssima i està molt ben assegurada. La fem rapidíssim i en Raimon completa un dia rodó fent el segon llarg de primer.

Raimon al L2 de la Funció i Groinket comença a tenir gana!

En definitiva ha estat un fantàstic dia d’escalada sense grans objectius, però està clar que per passar-ho bé n’hi ha prou amb un bon company de cordada i un paisatge espectacular com el que hi ha a La Pastereta!

AGULLES: EL SETRILL

Aquest dissabte teníem ganes de fer una combinada excursioneta i escaladeta. De fet, més que ganes el que passa és que a l’estiu anem de trekking per Turquia (Capadòcia + Montes Taurus) i als nostres peus, genolls i cuixes els hi convindria començar-se a acostumar a “caminar en horitzontal”. Per aquest propòsit Montserrat sempre és una bona opció i més concretament la regió d’Agulles. A més, aquesta zona la tenim una mica oblidada tot i que per molts de nosaltres té un lloc especial als nostres records (el primer ràpel, la primera reunió, el primer buril ronyós,...). També ara que la calor comença a apretar és un bon lloc ja que hi acostuma a bufar sempre una agradable brisa. Per tot això i perquè el paisatge i l’ambient que si respira mai et deixen indiferent a mi m’agrada anar-hi almenys un cop a l’any. Total que la visita del 2007 ha tocat aquest dissabte i l’agulla triada ha estat El Setrill, una de les més esveltes i maques.

Nesa arribant a la R2 i al cim.

A aquesta agulla li tenia ganes perquè ja fa uns quants anys hi vaig anar amb la Gemma a fer la via clàssica Salvador-Alava però l’intent va acabar amb un parell de “sacos” al pas clau i una tendinitis al dit. Aquest cop la idea és fer la via Ful de Sac (110 m., 6a –V+ obl.-), una via del mateix grau però més moderna i més ben equipada amb espits. I he dit la idea perquè a l’hora de la veritat no estic segur de quina via hem fet. Les ressenyes i piades que havia llegit sobre la Ful de Sac només parlaven d’un pas difícil a l’entrada i d’assegurances cada 3-5 metres. Però nosaltres hem trobat un parell de passos igual o més difícils; el primer just abans d’arribar a la R2 i el segon a mig llarg 3 (veure foto amb l’itinerari seguit). Aquests passos segons la ressenya haurien de ser simplement V. Una altra cosa que hem fa dubtar: el primer llarg estava ben assegurat però els altres dos no ( 4 espits en 30 i 40 metres respectivament). Per altra banda, que jo sàpiga l’única via que discorre a l’esquerra de la Ful de Sac, és El Hobbit, aquesta si sensiblement més dura i teòricament equipada amb burils bastant separats. Total que he trobat la via que hem fet massa difícil per ser la Ful de Sac i massa fàcil per ser el Hobbit,...algú em pot fer llum en aquest embolic?

Croquis aproximat de l'itinerari seguit i ressenyes de la guia "Montserrat Regió d'Agulles" amb les vies: 1) El Hobbit, 2) Ful de Sac i 3) Salvador-Alava.

Bé, al cap i a la fi, la qüestió és que ja puc borrar el Setrill de la llista encara que l’haguem pujat amb més pena que gloria (...ejem,...vull dir amb més A0s dels desitjats !).

El BAELL: CANELONI RIPOLLENSI

El pla per aquest diumenge era la via Cotaca (120m, 6b –V+ obl.-) al Baell, Ripollès. D’aquesta via ens havia cridat l’atenció sobretot l’últim llarg; segons la guia “el millor V+ de la comarca” i segons el Vèrtex (num. 204) “candidat al millor últim llarg del món” (...algú l’ha fet?, realment és tan espectacular?). A l’hora de la veritat, però hem hagut de canviar els plans perquè els mentiròlegs un cop més ens han portat a l’hort. El que havia de ser un diumenge de sol radiant a tot el país ha resultat ser un dia gris i amenaçador a pluja, si més no al Ripollès. Quan hem arribat al quilòmetre 116 de la N-152, punt on s’inicia la llarga aproximació al peu de via, queien gotes, així que ha tocat fer gabinet de crisi al bar i canvi de plans: Anirem al Baell, però a fer esportiva. Concretament al sector Les Canaleres, on en cas de pluja tindrem la retirada més fàcil.
Per arribar a aquest sector ens cal agafar el cotxe i pujar fins el poble del Baell, un cop allí agafem una pista durant 800 m. I arribem a un petit prat idíl·lic que ens servirà d’aparcament. Després, una aproximació de 15 min. amb canal amb cables inclosa i voilà: un immens llençol de calcari ondulat emergeix de la verdor davant nostre. És més vertical i llis del que pensàvem i només unes grans canaleres ratllen la paret de dalt a baix.... Jaume, avui patirem !!!.

No hi ha truc,...el que hi ha és el que es veu!

L’escalada resulta molt tècnica; No hi ha més truc que posar bé els peus, equilibrar-se, repartir bé el pes i confiar moltíssim en no relliscar. Les mans, són pràcticament testimonials tot i la verticalitat de la paret, ja que la morfologia de la roca fa que gairebé sempre les hagis de posar en posició vertical tot pinçant els esperons dels canalons o per oposició dins dels mateixos canalons. Està clar que amb aquestes preses de mans una relliscada d’un peu no la pares pas,...jo ho he comprovat en uns parell d’ocasions!. Un altre consell és no entretenir-se gaire ja que a mesura que vas pujant els peus i els bessons comencen a escalfar-se fins a límits insospitats. Malgrat tot, el dia ha estat força productiu i hem acabat contents de la feina realitzada:

·Chaos (L1): V. Ens serveix per escalfar i adonar-nos de quin pal anirà la cosa.
·Papi-mami: 6a.
·KOP (free Juanra):6a+
·Funeral: 6a+. El primer cop tot obrint-la em quedo lluny d’encadenar-la, ja que els peus i els bessons se m’incendien. Després, de segon surt bé.
·T.E. : 6b. L’equipo a consciència (...poso escalextrics) al baixar de l’anterior i primer la provo de segon: surt bé. La torno a provar de primer i una relliscada em fa tastar com poden arribar a tallar aquests canalons. Però vaja, m’ha fet més mal psicològicament que físicament.
·Dos pams: 6a. Jo he fet les dues darreres vies dos vegades i els meus peus diuen prou, però al Jaume encara li queden forces per provar amb èxit aquesta via.

Nota: Els graus proposats aquí són els que apareixen a la revista Vèrtex, núm. 204. Són lleugerament superiors (mig grau) als que apareixen a la guia del Ripollès, però al nostre parer més adequats.

Pere i Jaume a T.E (6b)