22 de juliol 2008

PILA, PILA I DE POSTRES PILA

(Voldria dedicar aquest post a la Cristina. Suposo que com molts de vosaltres, no la coneixia personalment però seguia amb interès les seves vivències al seu blog, del qual recordaré sempre més la frase de capçalera: “Persigo la felicidad. Y la montaña responde a mi búsqueda"...una gran paradoxa avui. Et trobarem a faltar Cristina!)

Pila, pila i de postres pila, aquest és el millor resum que puc fer de l’escola que vam visitar el diumenge: el Castell de les Dames a Gombrèn (Ripollès).

Em va costar trobar algú per anar escalar el diumenge, perquè la majoria dels meus companys habituals o estan de vacances o estan lesionats (que us recupereu aviat!), però al final em vaig apuntar amb el Marc de la uni i la seva colla: Arnau, Emili i Jordi.

En arribar al sector, després d’una agradable passejada de 15 minutets des de Gombrèn, ens vam quedar tots amb la boca oberta: això desploma moooolt, sembla molt dur! A part d’aquesta característica que destaca a primera vista, el sector té altres punts forts com són: ombra tot el dia, equipament a prova de bombes (tot i que amb algun “alejillu” interessant) i entorn idíl·lic. Com a punts més negatius destacaria l’excessiu “sobament” de la majoria de vies i la massificació ara a l’estiu; ja se sap les zones fresques van molt buscades.

Vam començar pel sector de baix. L’Arnau, l’Emili i jo vam fer les dues vies “fàcils”:

-Nº 12 de la guia: 6a+, 12m (*). La triem per escalfar i déu n’hi do com ens escalfa! Molts forats, però tots roms. Sort que és curteta. Quedo una mica acollonit: si aquesta és la més fàcil em sembla que avui patirem!

-Esquellot: 6b, 15m (*). Via una mica forçada i rara. Dificultats concentrades a la primera meitat, especialment en un pas. Surt bé.

Mentrestant el Marc i el Jordi es posen directament al millor dels dos 6c+ del sector: El tripartit. El Jordi encadena sense problemes, però el Marc cau al pas clau.

Seqüència del Jordi a El Tripartit (6c+)

Canviem ràpidament al sector de dalt, que ens han dit que és millor i novament quedem amb la boca oberta: és molt més gran i espectacular que el sector de baix i, tot i que potser no és tant desplomat, impressiona encara més.

En aquest sector, escalo tota l’estona amb l’Emili i fem:

-Nanses Ganses: 6b+, 25m (**). La gran clàssica del sector. Jo proposo allargar-li el nom per “Nanses ganses i sobades amb sorpresa final". Efectivament la via va sortint fins al final perquè les nanses, tot i estar molt polides, són tant grans que es segueixen agafant bé, però al final, a un metre escàs de la reunió s’acaben i ni l’Emili ni jo vam ser capaços d’arribar a la cadena. La veritat és que tampoc ens hi vam obsessionar massa perquè quedava molt dia per endavant i moltes vies per fer.

-2xF: 6b, 15m (*). El fracàs anterior, ens fa baixar el llistó i tornem novament als 6bs. Curta, però amb una primera part molt exigent que em fa tibar de valent. Encadeno bastant apurat.

Arnau al 6a+ i Emili a 2xF (6b)

-Cagalàstics: 6b, 18m (**). Probablement la més fàcil del sector: més verticalitat (vull dir que desploma menys) i bona presa sempre. Tanta tibada em comença a fer estralls i novament encadeno més apurat del que m’hagués agradat.

-Terra lliure: 6c, 25m (**). Similar a l’anterior, però més llarga i amb dos passos llargs, molt llargs, massa llargs per mi. L’Emili aconsegueix treure’ls en estàtic, però jo, tot i que me’ls canta, no hi arribo i els haig de resoldre a base de llançaments. No encadeno ja que em penjo a descansar i a mirar-me aquests dos passos abans de fer-los.

-Meriju: 7a, 20m (**). Aquesta via ha estat el gran repte del dia per l’Arnau i el Marc. Tots dos li han fet tres “pegues” i l’han acabat traient: felicitats companys! Jo tinc la sensació que ja no m’aguanto els pets i que em vindrà gran així que decideixo posar-mi en tope-rope. Al final però, m’arrossego menys dels que m’esperava; si no recordo malament només vaig haver de fer un descans. Això sí em van “flaixejar” fins el més mínim detall!

Marc a l'intent definitiu a Meriju (7a) i Jordi a un descans natural de La Llei de Newton (7b+)

El millor botí del dia se l’emporta el Jordi que en aquest sector encadena aquesta via a la primera i a més a més: Esclatasangs (7b) i la Llei de Newton (7b+).

L’Arnau, l’Emili i el Marc són insaciables i encara els queda moral per tornar novament al sector de baix a provar El Tripartit:

-El Tripartit, 6c+, 17m (***). Posats a rebentar del tot també m’hi poso en tope-rope. La trobo “xunguíssima”. Té canto tota l’estona però els passos són molt llargs i desploma molt. Fins a la tercera xapa es deixa fer, però allí hi ha un pas que se’ns entravessa a tots. La veritat és que tots coincidim a dir que és igual o més difícil que el 7a anterior (Meriju).

Seqüència del Marc a El Tripartit (6c+)

En resum: dia fanàtic a tope en el que personalment he tibat com poques vegades ho havia fet!...és el preu d’anar amb quatre bous d’aquest calibre ;)

15 de juliol 2008

MAI DIGUIS D'AQUESTA AIGUA NO EN BEURÉ

Si fa un parell o tres d’anys m’haguessin dit que jo acabaria fent el mico pels penya-segats arran de mar no m’ho hauria cregut pas. Però mica en mica m’ha anat picant la curiositat; uns posts per aquí (Jortx, PGB, Tranki, ...) i uns vídeos per allà ...Potser no es tan mala idea! L’empenta definitiva me la va donar un post recent del Ferran Guerrero, on ens presentava una zona que semblava molt adequada per una primera presa de contacte amb el Psicobloc. Aquesta zona és l’Illa Mateua, a l’Escala. El passat dissabte, aprofitant que uns bons amics (l’Albert i la Montse) ens havien convidat a passar el cap de setmana a Calella de Palafrugell, ens hi vam fer cap. La primera sorpresa la vam tenir quan en arribar vam trobar quatre sabadellencs més: el Juanjo, el Josete, el Fernando i l’Eduardo. A la tarda en van aparèixer dos més: el César i el Moisés que venien de Tossa (l’altre punt calent psicobloquero a la Costa Brava).

La segona sorpresa va ser veure que la zona estava plena de reunions amb químics just per sota el camí de ronda. Moltes d’elles al final d’antigues vies equipades amb burins totalment oxidats. Les vies però, es poden fer en tope-rope i la veritat és que tenien força bona pinta. Amb un bon reequipament quedaria un bon sector d'esportiva.

La tercera i última sorpresa va ser l’acolloniment que em va venir a sobre quan em vaig posar mans a l’obra; això de començar a escalar sense corda, en descens i amb una mar força moguda esperant 7 metres més avall em va provocar un cert tremolor. Però de seguida em vaig sentir còmode i en la meva salsa!

La roca és un calcari gairebé perfecte amb boníssimes preses, però degut a l’acció marina i a la seva virginitat de tant en tant es petava algun canto.

La zona la podem dividir en quatre sectors que anomenaré Iniciació 1, Iniciació 2, Sostrets i Cova:

(Foto presa des de sobre del sector Cova)

Ressenya amb les noves vies aquí

Els dos primers només tenen entre 5 i 7 metres i podem accedir-hi amb fàcils desgrimpades i/o travesses de quart grau. Són lleugerament desplomats i amb caigudes 100% netes. Les vies oscil·len entre V i 6a+ i són sectors molt còmodes i fotogènics, vaja, un caramel per iniciar-nos en el tema.

Josete i Juanjo a la travessa d'accés per l'esquerra del sector Iniciació 1

El meu debut psicobloquero en aquest sector

Juanjo i Eduardo i l'accés per la dreta

El sector Sostrets, vindria a continuació del Iniciació 2, des d’on hi podem accedir amb una travessa una mica més complicada (V/V+). Creiem que aquest sector era verge i que per tant el Josete i el Juanjo, que van ser els primers en posar-s’hi, van fer unes quantes primeres, totes elles entre 6b i 6c i d’uns 10 a 15 metres, que ja deu n’hi do per anar a pèl!

Josete i Juanjo obrint vies al sector Sostrets (6b-6c) i jo mateix a la "primera repetició"

Finalment, a continuació i pràcticament en front dels anteriors, tenim l’espectacular sector de la Cova.

Josete al sector Cova i Juanjo al sector Sostrets

Al final tots vam escalar fins a deixar-nos-hi la pell (alguns en sentit literal!), així que si expliqués totes les batalletes no acabaria mai. Simplement us deixo unes quantes imatges i us animo a treure-hi el cap perquè la zona té encara moltes línies per descobrir!.

Pere i Albert a la travessa d'accés al sector Iniciació 2

Apurants els últims cartutxs

07 de juliol 2008

COVA DE L'ARCADA I DESDENTEGADA DE PROPINA


Per aquest diumenge el pla era molt senzill: anar a buscar l’ombra i com més a prop millor que per la tarda es preveien tempestes. La solució, com gairebé sempre, Montserrat. Només feia tres setmanes de la meva última visita a la Cova de l’Arcada però ja tenia ganes de tornar-hi. Allí trobaríem la desitjada ombra fins a les dues i després canviaríem a la Desdentegada. Aquests eren els plans, i els actors: la Gemma, el Pol, la Carlota, el Marc, la Nesa i jo mateix.
Enfilem cap a la Cova de l’Arcada amb un cel bastant amenaçador i una humitat altíssima que ens fa suar de valent durant l’horeta d’aproximació. Un cop allí coincidim amb la florinata de la blogsfera: Òskar, Jortx, Salva i Zombi.


Zombi a Pit i Collons (7a+) i les vies 17 a la 26 de la Desdentegada

La Nesa i jo ens quedem a les primeres vies que trobem; les de l’esquerra i faig:

-Pas a pas: 6b, 30m, (**). Em poso directament a aquesta via perquè de fet no tinc res més fàcil a triar si no vull repetir la Debutants que ja vaig fer fa tres setmanes. L’inici és molt vertical, fi i amb passos llargs. La resta de la via és la típica placa de continuïtat i finura montserratina...potser massa finura i tot pel meu gust! Acabo la via força cansat i amb els peus traient fum. La Nesa s’hi posa en tope-rope però a la tercera xapa ja en té prou...ha estat un començament massa explosiu!

-Namaste: 6b+, 28m, (***). En aquesta ja començo a fruir. El començament és més relaxat, i tot i que després s’han de superar dos petits bombos té bastant millor presa que l’anterior. Francament trobo més 6b+ la primera que aquesta, però potser és que m’ha enganxat fred. Aquí la Nesa arriba a la cadena en tope-rope, després de lluitar més d’una hora. Ha quedat rebentada pobra!

-Microones: 6c, 28m, (**). Aquesta és meu el projecte del dia. Li poso les cintes al baixar de l’anterior, i em fixo, tal com m’havia comentat la Gemma, que coincidint amb el tram clau hi ha un xapatge potencialment perillós per caiguda sobre repiseta. Decideixo solucionar el tema posant un “escalèxtric” a la xapa en qüestió. De passada assajo la seqüència. Per una banda dubto en fer-ho perquè sé que si llavors encadeno la via no serà a vista, però, per altra banda, aquestes vies em deixen tant rebentat de peus que sé que si fallo a la primera probablement no hi haurà segona oportunitat. Descanso una estoneta i a per ella. El tram clau coincideix amb la superació d’una panxeta i la posterior placa vertical, els passos són força llargs i els cantos petits i cap de bo del tot. Passo súper apurat,...sort que l’he assajat! Ja està, per avui jo ja em dono per satisfet!

A la tarda anem a buscar l’ombra i alguna via més adequada per la Nesa a la Desdentegada, i fem les llarguíssimes i ja clàssiques 14 (V+) i 12 (6a+), aquesta última a l’esprint perquè tenim els trons a sobre!

La Desdentegada des de la Cova de l'Arcada

02 de juliol 2008

TARTAREU


El passat dissabte vam fer la nostra primera visita a aquesta escola lleidatana i la impressió que ens vam emportar va ser molt bona, ens va agradar pràcticament tot: la roca, l’equipament, les vies, la tranquil·litat de l’entorn i l’ombreta que hi fa a partir de la una. De fet, la paret és molt llarga i fa algunes raconades on tenim ombra tot el dia. La roca és un calcari gris o vermell amb força formacions tipus xorrera, forats cantelluts, llastretes, etc. Tot i la seva qualitat, precisament la gran quantitat d’aquestes formacions, fa que a vegades es trenqui alguna coseta, però molts dels cantos potencialment perillosos estan sikats.

Les vies són completament verticals o desplomades, fins i tot els pocs V+ que hi ha tenen algun pas que tira enrere ( això va ser l’única cosa que no va agradar a la Nesa !) i fan entre 15 i 20 metres com a norma general. En aquesta primera visita ens vam decantar pels sectors superiors o de la dreta on hi ha més vies fàcils i vam fer:

-El merengue: V+, 12m , (**). Aquesta via, juntament amb les seves veïnes que comentaré a continuació, constitueix una bona opció per una primera presa de contacte amb les característiques de la zona. Curteta, però amb tot tipus de preses i ja un pas de tibar força.

Nesa en aquesta via

-Goriles a la sabina: V+, 12m , (**). Pràcticament idèntica a l’anterior.

Nesa al peu d'aquestes vies i obrint la Goriles a la sabina

-Divertió: 6a, 12m , (**). I més del mateix, però aquí ja hi ha més d’un pas de tibar.

-La berruga assassina: 6b, 12m , (**). Ara, a la tibantor, s’hi afegeix una mica més de finura al pas clau.

-Frenesí al tambó: 6a+, 16m , (***). Espectacular diedre desplomat amb cantos genials tota l’estona.

-Blow job: V+, 19m , (***). Un dels cinquens més espectaculars que he fet. Ressegueix tota una aresta-xemeneia adossada a la paret principal (veure foto inicial del post), al principi pel mateix fil, al mig per dins i a dalt per la mateixa paret principal després d’haver fet un pas al buit.

Seqüència a la Blow Job

-Johnny Babuchas: 6b, 17m , (***). Placa desplomada plena de bones preses i forats. L’únic secret és tenir pila suficient ...i no equivocar-se de canto quan aquesta pila s’acaba!

Jo mateix a Johnny Babuchas (6b)

-Cuina lleugera: 6c+ , 17m , (***). El gran repte del dia. L’equipo al baixar de l’anterior i després de veure com m’ha costat la Johnny Babuchas decideixo provar-la en tope-rope. Tibada constant per arribar a una última secció més desplomada, amb passos més llargs i algun canto “romillo”. No encadeno, tot i que tots els passos acaben sortint. Després de descansar mitja horeta li faig un segon intent, però la cosa va pitjor, se m’han acabat les forces!