CASTELLOTE - SECTOR PRAMES II

"Teruel existe" i és molt guapo i autèntic, però molts pocs ho saben...O almenys això és la conclusió a la que arribes quan escales a alguna de les moltes escoles (d'esportiva i clàssica) que hi ha: Roques del Masmut, Órganos de Montoro, Beceit, Torredarques, Ràfales, Ladruñan...i rarament coincideixes amb ningú més a part de la fauna de la zona. En aquesta ocasió em centraré en les parets dels voltants del Pantà de Santolea, més conegudes amb el nom de Castellote, doncs aquest és el municipi al qual pertanyen.

 Dues imatges del sector Prames II: vista frontal des del pàrking i des del peu de via.

 

 Es tracta d’una sèries de sectorets molt dispersos, cap dels quals passa de la dotzena de vies, però tot sobre una roca excepcional i unes vistes i entorn molt autèntics. Aquí no serà estrany escalar envoltat de cabres hispàniques i voltors que tenen el niu a escassos 20 metres de les vies:

Un cop més el potencial és enorme, res millor per il·lustrar-ho que aquest post del Luichy  (“Es sobre el Embalse de Santolea dónde se adivinan las mejores posibilidades de desarrollo deportivo, con algunos recodos que recuerdan a una o varias Siuranas y todo virgen.”), on també podem trobar les ressenyes. Malauradament algun d’aquests sectors estan en perill de desaparició per les obres de recreixement del pantà i de fet he llegit que el sector Conglomerado ja ha desaparegut, doncs la zona ha estat utilitzada com a cantera per les obres.

 Roca verge pels voltants del Pantà de Santolea

 

El sector que vam visitar fou Prames II, el més desenvolupat i amb les vies més llargues. Una dotzena de vies entre el 6b i el 7b, totes força llargues i molt bones. Aquest sector va completar el trio de grans zones (Murs i La Grellera) que vam descobrir el passat pont de la Puríssima.

Les vies provades:

-Perra vida, 6b, 30m, (***). Comencem amb aquest 6b que no és precisament dels més fàcils que hi ha al sector: 30 metres de verticalitat i escalada molt variada, amb trams de grans forats i d’altres de regletes molt més romes:

-El maño cobarde, 6c, 15m, (***). Preciosa vieta, sobre fantàstica roca. Desplomada però amb grans forats i un final en diedre. Es fa curta!

-Que Dios reparta suerte, 6b, 28m, (***). Aquest si, un 6b bastant assequible. Comença vertical i atlètica sobre grans forats, però mica en mica va tombant al mateix temps que es posa més fina:

-Arriba sorpresa, 7a, 25m, (***). Començament molt desplomat, però amb grans cantos, i quan s’acaba el desplom i les forces, també s’acaben els forats i arriva el “crux” de la via, que malauradament no resolc a vista. Després segueix una típica placa de la zona amb bons forats, però bastant espaiats. Arribada a la reunió força picant (...potser d’aquí el nom?).

El Pantà de Santolea, el sector Prames II i al fons el poble de Castellote.

De ben segur que, si les obres del pantà no ho impedeixen, repetirem vista a aquest sector o algun dels veïns, doncs aquesta és una altra de les moltes zones que ens queda a menys d’una hora de Morella.

LA GRELLERA (MORELLA)

El potencial per l’escalada de la Mola d’en Camaràs i altres moles situades pels voltants de Morella ja l’he comentat vàries vegades en aquest blog (aquí o aquí per exemple). I de fet la cara que dóna sobre la carretera que uneix Morella i Forcall ja té força vies: unes 50 entre clàssica i esportiva. El que no m’havia imaginat mai és que el sector més desenvolupat i amb més potencial naixeria justament quan la paret tomba en direcció a Zorita (extrem esquerra de la següent panoràmica):

Aquest és un pany de paret que m’havia passat totalment desapercebut, però des de fa dos anys em van arribar veus que alguns membres de la SE Espemo hi estaven equipant un sectoràs. Fa pocs mesos van sortir publicades les primeres ressenyes (...i dic primeres perquè estic segur que la zona creixerà). Total que aquest passat Pont de la Puríssima hi hem fet la nostra primera visita. No és la millor època per anar-hi, ja que el sector té molta ombra. Ombra provocada per la seva orientació oest/nord-oest, pel caos de grans blocs, passadissos i coves que hi ha, i pel bonic bosc d’alzines que domina el peu de via. Tot plegat un entorn amb un caire força màgic.

La roca no és sempre de la millor qualitat, però n’hi ha tanta que els panys aprofitables són molts. Ara per ara la zona ja compta amb unes 60 vies de tots els estils i dificultats.

Resulta impossible definir el tipus d’escalada i roca (sempre calcari) ja que la zona és tant complexa que hi ha de tot: des de slabs, fins a desploms, passant per diedres, fissures i plaques amb microxorreres.

El dia d’escalada que hi passem resulta fred però memorable, no només per la descoberta i lo bonic del lloc, sinó perquè hi encadeno el meu primer 7a a vista!

Ens centrem en el sector Central on fem:

-El mascle dels Ports, 6a, 25m, (**). Roca típica de cara nord, amb tacte humit i liquenós, tot i l’evident currada de neteja que s’hi veu. L’inici és força fi i poc adherent en flanqueig a la dreta per anar a buscar una placa-esperó força tècnic on no val a badar.

-Bonito 6a, 6b+, 20m, (**). Començament força dur en un diedre fissurat i desplomadet que dóna pas a una placa més tombadeta però també fissurada. Seria una gran via si no fos perquè les fissures de la part supoerior s’omplen de terra quan plou.

- Irra irra Toubkal, V+, 25m, (***). Bona i divertida via en el seu grau. Comença amb una placa força vertical amb bona presa i que a més es pot suavitzar posant un peu a la paret del darrera. Acaba amb una placa més tombada i més fina:

-Derribos Bergantes, 6c, 25m, (*****). Gran via, la millor del dia! Es tracta d’un espectacular diedre fissurat que es va posant cada cop més desplomat. La via comença però amb una placa de regletes molt bonica també. Tot sobre un calcari molt concrecionat (fins i tot cristal·litzat diria jo). Cal anar amb compte perquè la via és molt nova i encara es trenca alguna coseta:

-El Pasto de la Grellera, 7a, 25m, (***). 25 metres de finura i tècnica: regletes, foradets roms, pinces, adherències de peus. La pateixo fins a l’últim centímetre, però es converteix en el meu primer 7a a vista.

El lloc ens va agradar molt i és un gran avantatge que s’hi pugui anar a l’estiu. Moltes felicitats i gràcies als companys de la SE Espemo, per la descoberta i la feinada!

MURS (COVES DE VINROMÀ)

La història de Murs (o Coves de Vinromà, municipi al qual pertany la paret) és ben curiosa. Tot va començar l’any 1994 gràcies al tristement i recentment desaparegut Sebastià Colomé. Aquest escalador hi va equipar unes 25 vies, però ho va fer amb una mentalitat molt “clàssica” (6cs de 25 metres amb 4 o 5 xapes!) i es clar eren molt pocs els que s’atrevien a repetir les vies. La zona va caure en l’oblit, tot i intuir-se clarament el seu potencial des de la carretera que uneix Coves de Vinromà amb Alcalà de Xivert. Des de llavors algun equipament esporàdic fins que el 2008 en Luichy hi va equipar mitja dotzena de vies i la cosa va començar a revifar. El següent personatge clau va ser en  Quique Morellà (un tal Pinxo , pels amics!) que amb el vistiplau d’en Sebastià, va reequipar i “esportivitzar” la majoria dels seus itineraris. A partir d’aquí el boom ha estat total. Els escaladors locals van reaccionar i actualment ja compta amb un centenar de vies. A la guia Escalada en Castellón, apareguda el 2010, només n’hi havia 36! I la cosa sembla que seguirà creixent ja que les últimes ressenyes publicades a la web de l’ajuntament fa pocs mesos ja tornen a quedar curtes!

 

Personalment la zona és un petit paradís per mi ja que la majoria de vies són dels graus en els que em moc: entre 6a i 7a, tot i que també hi ha uns quants V+ i algun 7b.

Tot sempre sobre un calcari boníssim amb llastretes, gotes d’aigua, regletes i fissures. No falten tampoc alguns diedres força bons.

La Nesa també va quedar encantada amb el bon i abundant equipament i les magnífiques plaques de 6a que es va atrevir a provar de primera!

Els últims ingredients que sens dubte contribuiran a l’èxit de la zona, són un còmode accés, un bon peu de via i força hores d’ombra a l’estiu (aproximadament fins les 15:00).

La feina feta en un dia i mig:

-Pirámide, 6a, 25m, (**). Bona placa tombadeta ideal per una primera presa de contacte.

-Pekin Exprés, 6a+, 25m, (***). Més variada que l’anterior, ja que a la placa se li suma algun tram d’esperonet força interessant:

-Psicología Deportiva, 6c+, 25m, (***). Excel·lent via amb un inici plaquero i regletero, fins arribar a un tram molt més fi i desplomadet (el crux) que dóna pas a un final espectacular.

-Aquel 29 de mayo, 6a, 25m, (***). Excel·lent placa de llastres. Molt divertida.

-Por la calle de Alcalà, 6a, 30m, (*****). Variadíssima placa amb tot tipus de preses i un parell de trams més picantos: l’inici força vertical i un tram al mig que segueix un esperonet. (foto dreta)

-Olesa’s people, 6b+, 25m, (*****). Per mi (fanàtic dels diedres on els hi hagi) un viot 5 estrelles! Alterna trams força tècnics i agònics amb cantos inhumans que et permeten recuperar les forces i la calma. I quan sembla que un sostre ens barra el pas, un lleuger flanqueig i tot segueix igual:

-Manuel, el de Gestalgar, 6c+, 25m, (***). Placa força fina amb predomini de regletes romes i  novament final espectacular.

-Sensaciones, 6a, 30m, (***). Un altre preciós diedre fissurat, que s’esclala majoritàriament en bavaresa, però també obliga a algun tram de placa. Gran lluita de la Nesa per encadenar-la de primera i posant cintes:

 

-Un tal Pinxo, 7a, 25m, (*****). Viot variadíssim en tipus de passos i roca. Comença amb uns passos de diedre fissurat, continua amb una placa de regletes, segueix un flanqueig fins a sota un sostre que es supera amb bon canto, i arriba el pas clau per sortir del bombo. No encadeno aquest pas a vista i ja no hi ha temps per un següent pegue. Com acostumo a dir ja tinc excusa per tornar!

COLLEGATS & ABELLA DE LA CONCA

Que bonic és el nostre país i quina sort tenim els escaladors que hi vivim!

Si ja ho sé, és una obvietat i segurament ja ho he dit moltes vegades en aquest blog, però és que no està malament pensar-ho i dir-ho ben fort de tant en tant. Després de molts anys escalant pràcticament cada cap de setmana i festius, encara em sorprèn descobrir llocs i sectors com els que hem visitat aquest passat pont de Tot Sants: Collegats i Abella de la Conca. De Collegats poca cosa us puc descobrir: desenes de sectors, centenars de vies de tots els estils (esportiva, clàssica equipada i sense equipar, artificial...), múltiples orientacions i gran varietat de roca: des de conglomerat al més pur estil Riglos a plaques ultracompactes de calacari gris, passant per desploms amb xorreres.

Abella de la Conca, és encara una gran desconeguda, però a la que algú si posi en serio es pot convertir en una megaescola de renom internacional. La introducció de la guia Lleida Climbs és molt encertada :

“En termes de bellesa, el petit poble d’Abella de la Conca i les parets que l’envolten no tenen rival en aquesta guia. Les formacions rocoses són espectaculars, mentre que el poble està situat en un dels indrets més bells de Catalunya...”, i acaba: “ Les possibilitats futures són immenses”.

Però anem a pams. Ens acompanya en aquesta descoberta un altre col·leccionista de sectors, en Fernando, que tampoc havia estat mai per aquestes contrades, i crec que igualment va tornar amb ganes de noves visites per la zona.

DIA 1/11/12: COLLEGATS – SECTOR CINE

Sector pioner de Collegats pel que fa a escalada esportiva. Diuen els que han escalat a Riglos que la roca s’hi assembla molt: un conglomerat de grans patates amb parets força verticals o desplomadetes i amb algunes panxes. Escalada doncs atlètica, bon equipament i sol pràcticament tot el dia. Fem poques vies, però ens emportem la impressió que el grau està una mica heterogeni: tira a ajustadet, però en algunes vies el trobem correcte.

-Sábado Cine, V+, 18m. (**). Esperonet farcit de panxetes on cal anar bloquejant de patates i pujant força els peus, a vegades sense veure’ls, per anar-les superant. Molt exigent pel grau. Podria ser tranquil·lament 6a/6a+ perquè a més està força polida:

Només V+???

-No-Do, V, 18m, (**). Molt similar a l’anterior, però les panxes hi són menys pronunciades. Igualment exigent pel grau.

-Acción Mutante, 6a+, 25m (***). Placa rampant que es va posant dreta fins a desplomar una mica i tot. Seria una gran via si no fos perquè la roca de la primera meitat està una mica fragmentada.

-Aníbal el Caníbal, 6b, 25m, (***). En realitat és una via de 6a (El silencio del Cordero) amb una variant de sortida una mica forçada atacant un desplom per evitar la sortida per la fissura-diedre del 6a:

-Come Trankas Ministre, 6c, 20m, (***). Gran via lleugerament desplomada de continuïtat sobre patates a vegades romes. Caic amb la reunió als morros per una barreja de manca de pila + manca de decisió. Malauradament la foscor se’ns tira a sobre i no hi ha temps per un segon intent. El Fernando encadena i baixa força satisfet perquè la troba guapa però exigent:

La Nesa també escala un V força bonic: Klic:

DIA 2/11/12: COLLEGATS – SECTOR L’ARGENTERIA

Sense moure’ns de Collegats canviem radicalment de roca i d’entorn. Aquí ens trobem en una de les zones més estretes del Congost que rep el nom d’una espectacular formació rocosa situada enfront del sector. I la roca passa a ser un calcari de primera qualitat, amb zones de placa ben llisa i d’altres de desploms amb xorreres. També hi ha alguns diedres espectaculars. És doncs un sector molt complert tant pel que fa a graus com a estils d’escalada. Aconsello evitar-lo en dies freds o ventosos ja que degut a l’estretor del congost té poques hores de sol i el vent s’hi acanala.

-7è cel, 6a, 30m, (*****). Viot. Gran diedre de roca immillorable i situació espectacular:

-Raiverd, 6b, 30m, (***). Gran placa de calcari amb fissuretes i gotes d’aigua. Algun pas rarot, on segurament tenir els dits grossos perjudica força, i una reunió col·locada excessivament a l’esquerra fan que no li posi 5 estrelles:

-Fina, 6c, 30m, (*****). Una altra gran placa de finura. Aquesta si, un viot ben rodó!

A Fina (6c)

-Sellui, 6c+, 30m, (***). Una altra candidata a 5 estrelles amb un final apoteòsic en desplom de xorreres i grans cantos. Barreja perfecta de tècnica, força i resistència. I si es queda en candidata a 5 estrelles és per un pas en flanqueig finíssim i raríssim al començament que ni el Fernando ni jo acabem de resoldre. No és excusa perquè a dalt se’ns acaben les piles als dos i un dia més el negre se’ns tira a sobre i no hi ha temps per un segon intent.

Fernando a Sellui (6c+)

-Les Esplesies L1, 6a, 20m. (***). Un altre diedre perfecte que munto per la Nesa. De fet s’hi posa ella de primera però no se’n surt, doncs la via és força exigent i requereix un bon domini de les “artimanyes diedrils”. (foto inicial del post)

DIA 3/11/12: ABELLA DE LA CONCA – SECTOR EL CONGOST (ELS MAQUIS)

Novament canvi radical de roca i paisatge. Abella de la Conca és un d’aquells llocs on només pel paisatge ja val la pena visitar. Això ja ho vam comprovar amb la Nesa fa 7 o 8 anys quan vam visitar el teòricament sector més fàcil de l’escola: Les Ajagudes. La llàstima va ser que aquell dia aquest sector ens va donar un bon clatellot. Segurament pel nostre patètic estat de forma en aquell temps i per una graduació excessivament ajustada. Estava clar que l’escola mereixia una segona oportunitat, però visitant algun altre sector. El Congost ens ha rescabalat d’aquell mal primer contacte, però ens ha confirmat que a Abella de la Conca no regalen res! També hem pogut constatar que el potencial d’obertura de noves vies i nous sectors és enorme, i a més sembla relativament fàcil arribar-hi.

El futur?

De moment al Congost de Gassó hi predominen les grans plaques de finura i tècnica sobre un calcari excepcional.

-Sac de gemecs L1, V+, (**). Fàcil placa amb bon canto, fins que arriba un final força més dret i fi, amanit amb un xapatage poc afortunat que t’obliga a fer els passos més difícils de la via jugant-te-la una  mica. A cap dels assistents ens sembla V+:

-Caramells de Caramelles L1+L2, 50m, V+/6c, (*****). Aquesta és la típica via que et deixa completament satisfet en xapar la reunió, però que quan l’has encadenat penses: “sort perquè no m’hi hagués pas tornat a posar”. El L2 és una agònica successió de passos de finura i tècnica on després de superar-ne un creus que ja has fet el crux, però després en ve un altre, i un altre i un altre...Fins que els peus et treuen fum i la corda et va pesant cada cop més! Malgrat tot és una gran via. Preveure cintes llargues i retirar-ne alguna del L1 si es vol fer d’una sola tirada. Atenció perquè de la reunió surt una nova via per l’esquerra paral·lela a la Caramells de la qual desconec nom i grau

A Caramells de Caramelles (6c)

-Espolon de Rojos, L1+L2, 50m, 6a+/6b, (***). Similar a l’anterior, però més discontínua i revirada. Per sort, tenim la idea d’un cop arribats a la reunió passar tota la corda i deixar-la passada només per una cinta ben llarga a la reunió, ja que sinó crec que la corda hagués fregat excessivament. Aquesta via concentra el tomàquet en un pas llarg i de finura a la meitat del L1 i en tota la segona meitat del L2 força mantinguda i de roca una mica dubtosa perquè està com fragmentada en dauets.

Entre la Nesa i el Fernando també fan 4 Acres y una Mula, un V+ que per la tònica vista al sector sembla bastant regalat, i Dit i Fet, un 6c que fa rebufar el Fernando com un bou, però que li sembla una gran via, aquesta si molt dura pel grau.

Fernando a Dit i fet (6c)

DIA 4/11/12: PLUJA A DOJO!

Ens dirigim novament a Abella amb la lleugera esperança de poder escalar alguna coseta, però acabem fent el turista/boletaire també sense gaire èxit: 4 llenegues, 4 fredolics i una bona remullada!

El que si que descobrim és ben bé una desena de vies noves al sector El Morral, distribuïdes en tres subsectorets situats a l’espectacular pista que uneix Abella amb Bòixols. Desconec noms, graus i equipadors...Si algú en sap quelcom i passa per aquí la seva informació serà benvinguda!