27 de juny 2009

ESCALADA I BANY A SANTA ANNA


Santa Anna és una altra de les opcions a tenir en compte els dies més calorosos tot i que per la seva situació geogràfica en un dels punts més càlids de Catalunya podria fer pensar el contrari. El fet de tenir les parets ubicades en una bonica gorja de la Noguera Ribagorçana possibilita que sempre tinguem algun sector a l’ombra i a més hi acostuma a bufar un airet fresquet. Si malgrat tot, la calor no ens deixa escalar sempre ens queda l’opció d’un bon bany a un dels rius amb les aigües més gelades que mai he provat.
Aquest post correspon al diumenge passat (dia 21), un dia que va resultar força fresquet,...tant que de bon matí més d’un va acabar buscant el solet i no pas l’ombra!
Vam començar pel sector Paret del Vent, un dels millors de l’escola si ens movem pel sisè grau. Bona roca, bon paisatge i bon equipament (atenció: la majoria de les vies són més llargues i tenen més assegurances del que diu la guia!).

Mini ferrata d'accés a la Paret del Vent

-Tomatera, 6a, (***). Una de les clàssiques del sector. Inici explosiu, però escaquejable si utilitzem un immens bloc que hi ha al peu de via (veure foto anterior). Molt variada, atlètica però també tècnica.

-Angelillo, 6a+, (***). De nou inici explosiu aquest cop obligat i després via més plaquera que l’anterior.
-Primera d’any, 6a, (*). Monto aquesta via per la Nesa, però al final no resulta gaire bona per ella perquè va molt en diagonal. En qualsevol cas, millor treure les cintes en tope rope.


Nesa en aquesta via

-Patatera, 6b, (**). Via curteta, però amb una secció mitja molt interessant i amb fantàstica roca, potser massa abrasiva i tot.

-Pod imagine (L1), 6b+, (***). Via de força-resistència fins a la meitat. Després passejada fins a la R.
Jo mateix en aquesta via

Tot i que el dia va resultar fresquet, al migdia el sol picava de valent sobre aquest sector i vam decidir traslladar-nos als sectors situats a la cara est de la gorja. Concretament vam anar al sector Sendero, però ens va decepcionar força. Segurament és el sector més concorregut de l’escola i les seves vies estan molt polides.
Gemma i Pol escalant,...o millor dit patinant al sector Sendero

Després de provar tots un parell de vies i de patir cadascú lo seu vam decicdir que el millor per acabar el dia amb un bon gust de boca i ben relaxadets seria anar a provar les aigües turquesa i gelades de la Ribagorçana:

17 de juny 2009

FUGINT DE LA CALOR A LES AGULLES

La canícula estiuenca ja ha arribat amb tota la seva intensitat i toca activar la base de dades mental de zones fresques. El passat diumenge vam triar Les Agulles, als Rasos de Peguera, una zona que només té ombra al matí però que està situada a gairebé 2000 m. d’alçada. Aquest cop, a més dels habituals (Nesa, Gemma, Pol i Óscar) comptem amb l’agradable companyia de l’Óskar i la Inés. La zona de Les Agulles no és res de l’altre món però ens pot salvar l’escalada algun d’aquests dies tant calorosos. Compta amb una quinzena de vies entre V+ i 7a (atenció: graus ajustats o molt ajustats!) i amb una roca calcària de qualitat força variable: molt bona i compacte a les zones menys verticals i amb més canto però també més descomposta (fa com crostes) a les zones més verticals. Lògicament això també dóna lloc a dos tipus d’escalada: una de molt tècnica i d’adherència (que en K. va batejar com a “Tai chi”) i l’altre més atlètica.
Nesa a "Oju la laja" (6a) i detall del compacte calcari ple de regletes romes
Personalment, vaig començar el dia poc motivat però mica en mica em vaig anar posant a to i al final van caure 8 vies:

-Festival, V+, (*): Via fàcil...fins al final, on ens espera un bon festival d’adherència i regletes romes on em sorgeixen les típiques expressions retòriques: això no pot ser V+! Aquí s’ha d’haver trencat alguna presa! Buuua quina merda, pillam pillam!

-Gràcies Gallina, V+, (*): Més del mateix, potser amb el difícil tram final més curt. Aquí encadeno per orgull...dos V+ seguits pillant-me hauria estat massa per la meva moral!

-L’Enric te la ricomana, 6b+, (***). Magnífica via, potser la millor del sector. Primer tram molt vertical i amb bona presa on l´únic secret és anar per feina i no mirar gaire les assegurances (químics) perquè allunyen que fa por. De cop i volta la via canvia radicalment: segueix força vertical però passa a ser molt més tècnica, fina i difícil. Després del meu “èxit” als V+ m’hi poso en “tope rope” i em surt, però fent un parell de passos d’aquells que mai m’hagués atrevit a fer de primer.

-Un tomb per la birra, 6a+, (**). Una altra de les bones. Vertical, atlètica i força variada. De fet, no li poso tres estrelles perquè la roca no és del tot bona.

-Aladino, 6b, (*). Ja des de baix intueixo que això de 6b em sembla que es queda molt curt. Li dono dos “pegues” però no encadeno a cap dels dos. Desplomadeta i de presa petita donen com a resultat una via molt bloquera. Per rematar-ho aquí sí que s’ha de vigilar molt amb la roca!

-Desesperances, V+, (**). Sens dubte la més fàcil del sector. Només un pas de finura al principi i a disfrutar de 30 metres de placa calcària!

-Oju La Laja, 6a, (***). Una altra de les bones...100 % Tai chi!

-Sigue Sigue Mariposa, 6a+, (***). I encara més Tai chi, aquest cop amenitzat per un “aleje” a mig ball i la superació d’un sostre amb truc.

Vaja, que tot i el pèssim començament tots vam acabar el dia amb força metres i bastant satisfets!

ATENCIÓ! La guia del Berguedà té un error a la descripció de l’accés: No hem de continuar 3 minuts més amunt del Rusc sinó quedar-nos tres minuts abans. En aquest punt, coincidint amb una corba a esquerres de la pista, cal deixar-la i prendre un corriol que primer segueix una carena poc definida (fita) i després gira a la dreta en fort descens fins al peu del sector.

11 de juny 2009

DÉSIRÉE AL CAVALL BERNAT

El passat dimarts vaig completar el que podríem anomenar una autèntica “trilogía primaveral nord-montserratina” : Diables, Aeri i Cavall. No ha estat una cosa premeditada però, ja se sap que en l’escalada (suposo que com en moltes altres aficions) ens movem per ràfegues. També hi ha ajudat que el Marc, el meu company de cordada en aquestes vies, és un autèntic fanàtic de la cara nord de Montserrat. L’últim capítol (de moment) va ser la via Désirée al Cavall Bernat:

La Désirée és una ambiciosa via que supera un dels perfils més arrogants de l’agulla més esvelta de Montserrat. Tot i l’aparença monolítica i inexpugnable que té des de baix la via es realitza gairebé en un 70 % del seu recorregut en lliure sense passar del 6a. A més, els trams en lliure són preciosos i justifiquen sobradament les pedalades que hem de fer per enllaçar-los. Destaquen sobretot l’inici del L2 amb una finíssima llastra-bavaresa, i tot el L5.
Aproximació per la canal del Cavall i l'impressionant llarg 2

Marc al L1 i a la llastra-bavaresa del L2
Pel que fa a l’artificial es concentra bàsicament en dos punts: segona meitat del L1 i tot el L4. També hi ha un parell de sortides de reunió (R2 i R3) amb un parell de A0s però bastant apurables en lliure, sobretot la sortida de la R2: pas molt curt de 6b/6c per anar a caçar la llastra abans citada. La perla de l’artificial la trobem cap al final del L4, on un “aleje” considerable entre dos parabolts ens obligarà a llaçar un petit merlet amb una baga i penjar-hi l’estrep per superar el pas. És curiós com una pedreta tant petita ha esdevingut una de les preses més famoses de Montserrat i encara és més curiós que la tia aguanti intacta després de 30 anys de pas de cordades !

...cap problema, aguanta, aguanta!

Marc a la R4, observant les acrobàcies.

Personalment, no m’acostumen a agradar gaire les vies que tenen tant d’artificial equipat, però aquesta em va deixar plenament satisfet.


Actualment la via Désirée es troba completament reequipada amb parabolts i reunions amb anelles i això pot convertir-la en una dura competidora per la seva veïna Punsola-Reniu en quant a repeticions. I ho dic com a cosa positiva ja que pot contribuir a descongestionar-la en dies de molta afluència. De totes maneres, crec que és una mica més exigent en les parts de lliure i cal no refiar-se ja que en els trams de V hi ha algunes assegurances allunyadetes.
Dir finalment que convé evitar aquesta via en dies especialment calorosos ja que l’ombra no hi arriba ben bé fins les 16:00.

DADES TÈCNIQUES:
Llargada: 190 m.
Dificultat: 6a/Ae. Algunes ressenyes marquen com a màxim obligat V, però jo m’inclino més pel V+/6a.
Ressenyes: aquí i aquí
Altres piulades interessants: Surgrimpi
Diables a tope en dimarts!: cordades a la GAM, la Barrufets (escalador en solitari), la Sendero Luminoso i la Còsmica del Plàtan

10 de juny 2009

QUE DUR QUE ÉS VILANOVA DE PRADES !


Benvinguts al paradís dels 1001 forats roms i els cinquens que semblen 6bs! Per si algú encara no ho ha endevinat estic parlant de Vilanova de Prades, una de les meves escoles preferides, com ho demostren la desena de visites que ja li he fet i les dues piulades anteriors en aquest blog. Però avui toca ser una mica crítics. Amb la Gemma, el Pol i la Nesa hem anat al sector Solana i no ens ha agradat gaire, bàsicament per dos motius:
En primer lloc perquè moltes xapes estan bastant mal posades en llocs il·lògics. La seva ubicació despista molt quan escales a vista i a vegades els xapatges resulten perillosos. Sembla talment com si el sector s’hagués equipat a sac; despenjant-se des de dalt pels trams de millor roca i posant els parabolts sense provar les vies.
En segon lloc, algunes reunions estan massa aprofitades (fins a 3 vies) i això provoca que les vies que hi arriben pels costats acabin amb flanquejos molt llargs i un cop més il·lògics.

Pel que fa al grau vilanoví, crec que és el més dur que m’he trobat mai, però això no és una crítica. Personalment, quan hi vaig ja em mentalitzo que aquí acabaré patint fins i tot en algun V! En el fons el grau no importa, l’important és passar-ho bé escalant, siguin V o 6cs, no?
Aquest sector tampoc no és una excepció en aquest sentit i un cop més a Vilanova de Prades no he passat del 6a+. Per això, en la relació de vies que he fet adjunto entre parèntesis el grau “estàndard” francès sota el meu parer:

-Any rera any, V (6a+/6b), *. Via totalment prescindible. Entrada molt lletja i bruta per una mena de diedre i després apretada molt bèstia de foradets en un desplom explosiu. Per acabar-ho de rematar reunió d’un sol punt.
-Flo, 6a (6a+), **. Una de les millors vies del sector. Tècnica i fina.
-Scorpios, 6a (6b), **. Potser encara més bona que l’anterior, però encara més fina i amb apretades considerables de foradets no gaire bons.
-La cucaracha, 6a (6a+/6b), *. Seria una bona via si no fos per una arribada a la reunió amb un flanqueig excessiu i totalment innecessari si tingués reunió pròpia.
-Lo Bacó, 6b (6c+), **. Placa desplomadeta de forats bastant petits i roms. M’obsessiono amb aquesta via amb l’esperança de convertir-la en el meu primer 6b vilanoví, però no hi ha manera tot i els 5 “pegues” que li foto!. Només aconsegueixo fer-me mal als dits, al canell i empotrar-me de panxa contra una alzina en un dels intents en “tope rope”.


Gemma a Xiciflim (6a+) i Pere a Lo Bacó (6b)

-Morenito, V, (?), *. Aquesta via té un pas molt curiós per arribar a la R. És com una sortida de la piscina, però el problema és que el marge de la piscina té 60 graus d’inclinació i jo no sé com carai recolzar-hi les mans. Em sembla impossible, però després el Pol em demostra que no ho és!
-Dies de sol, V, (6a+/6b), *. I no podia acabar el dia sense pillar en un cinquè típic de Vilanova,...així tinc deures per tornar, jejeje.

02 de juny 2009

FRAGGEL ROCK A LA PARET DE L'AERI

Després de la Paret de Diables fa tres setmanes, aquest dilluns li ha tocat a una altra de les catedrals de l’escalada catalana, la Paret de l’Aeri i més concretament la via Fraggel Rock (265m, 6b+). Aquesta via, tot i la seva joventut, porta camí de convertir-se en tot una clàssica i avui dia ja deu ser de les més repetides de la paret. El seu intel·ligent i espectacular traçat i el seu bon equipament en tenen la culpa.


Traçat de la via (extret d'Onaclimb) i arribant al peu.

Personalment, haig de reconèixer que no la tenia pas a la meva llista de projectes, però la insistència del Marc recomanant-me-la em va acabar convencent. Ell ja l’havia fet dues vegades però li havia quedat l’espineta clavada de no haver alliberat l’últim llarg i volia tornar-hi. A mi, la veritat és que m’espantava una miqueta, doncs 6b+ en tàpia ho trobava un pèl massa per mi. A més, moltes ressenyes (Ressenya.net, Caranorte, Onaclimb) comenten que convé no anar-hi justos de grau perquè les assegurances allunyen una mica. El Marc m’insistia que no, que no em preocupés, que els passos difícils eren puntuals i molt ben assegurats. La veritat és que el final va tenir raó i la via va sortir tota en lliure.
A última hora també es va apuntar un col·lega del Marc, en Cisco (a la foto de la dreta ell mateix al L6).
El dia no va començar gaire bé, ja que ens vam passar de llarg la canal d’accés a la paret i vam començar a pujar per la següent, la Canal del Moro. No ens vam adonar del nostre error fins que no portàvem mitja horeta pujant, així que una aproximació de 45 minuts es va convertir en una excursió del doble!
Un cop al peu de via, ens repartim els llargs, el Marc s’ofereix a fer els difícils (L1, L2, L6 i L7), jo em quedo els del mig (L3, L4 i L5). Al final però, com que em vaig trobant molt bé durant tota la via, tant físicament com de coco, arribats la R5 li pregunto al Marc si em cedeix el L6, ja que em fa gràcia provar algun dels trams de 6b de primer. Evidentment en Marc cedeix gustosament.
Si voleu llegir una descripció més detallada dels llargs podeu consultar el blog de la
Lai. Jo em limitaré a comentar els que per mi són els tres punts clau de la via:

1) L1. Típica placa de finura montserratina on cal un molt bon treball de peus i mantenir la concentració per llegir bé la roca. Per mi és el que li dóna el grau obligat a la via (6b) ja que la distància entre xapes (3 o 4 metres), sense ser res a l’altre món, t’obliga a escalar de veritat.


Marc i Cisco al L1 (6b)

2) Tram inicial del L6. La sortida de la R5 objectivament potser és el més difícil de la via (6b o 6b+ segons les ressenyes). Es tracta d’un tram de 3 xapes en diagonal a la dreta molt vertical o desplomadet, però amb força presa, tot i que algunes són petites o romes. Tot i així, aquí sí que les xapes estan molt juntes i permeten provar-lo sense patir massa. També hi ajuda el fet que la R5 està a peu pla en un minibosquet i dóna la sensació que estàs fent esportiva (vull dir que el pati no et condiciona).
3) Tram final del L7. Llarg de continuïtat que et va posant a to amb la cirereta del pastís al final. Aquí la placa es posa desplomadeta i tot i que els cantos segueixen sent bons, l’impressionant abisme que s’obre a la nostra esquena i el ventet que acostuma a bufar per allí dalt fan córrer l’adrenalina que dóna gust!...i si no que li preguntin al Cisco que es va deixar les cordes vocals cridant: “Xupa Marc, xupa collons!” (foto dreta). A aquest llarg algunes ressenyes li donen 6c, però nosaltres creiem que 6b+ ja és més que suficient.

En resum, hem disfrutat molt i hem acabat molt contents per haver encadenat tota la via en lliure, cosa que jo, sincerament no m’esperava pas.