Sobre les característiques de la zona, dir que és petita, però amb un bon repartiment de vies si ens movem entre el 6a+ i el 7a. És una escalada força tècnica i fina, amb foradets, regletes i unes curioses (si més no a Montserrat) xorreres. En general, difícil a vista i amb algun parabolt mal ubicat (sobretot a les vies de l’esquerra). Hi tenim ombra fins al migdia. Aquest dimecres vam fer:
-Argan, V+, 15m. (*): L’única via fàcil i per tant vàlida per escalfar i una primera presa de contacte amb la roca del sector.
-Teaman, 6a+, 18m (**): Fina i amb una secció central que no dóna treva. Fa dos mesos em va sortir però aquest cop m’hi encallo. No li dono més importància; simplement l’he repetit per seguir escalfant.
-La oda de mamá (nº 5 de la meva ressenya), 6c, 20m (**). Aquesta via és la que té més discrepància entre el grau original (6b) i el proposat a l’actualització (6c). Tant el Marc com jo coincidim a dir que estem més d’acord amb el segon. La via té un tram central amb 5 o 6 metres de molta continuïtat sobre petitíssimes preses i costa molt d’encadenar a vista. Jo no m’en surto, perquè a més, té els parabolts bastant mal posats. Les mateixes assegurances, però situades un metre més avall anirien molt millor. Menció especial per la, nefastament situada, segona xapa (caiguda sobre repisa assegurada!). Trec tots els passos i deixo un parell d’escalèxtrics muntats per poder xapar més còmodament el tram clau. Al segon intent encadeno amb menys problemes dels esperats.
- How much money, mor or meni? (nº 4 de la meva ressenya), 6c, 20m (**). Em sembla molt similar a la seva veïna La oda de mamá, incloses les males ubicacions dels parabolts. Jo ja no puc amb la meva ànima i no l’encadeno, però al Marc encara li queda pila i se la treu força bé.
En definitiva, matí ben aprofitat i encara podríem tornar un dia més al Totxo a acabar la feina pendent!
Aprofito per tornar a penjar la ressenya amb una petita modificació: la via 1 no té reunió pròpia.