MINIVACANCES AQUATICO-AÈREES

Enguany les circumstàncies no ens han permès gaudir d’unes vacances gaire llargues. Per tant ens vam decidir per un lloc ben proper i on poder viure sensacions al màxim per oxigenar el cos i la ment (...i ja veureu a què em refereixo més endavant): la Costa Brava.

Dia 1 (23/08/2010): PSICOBLOC A ILLA MATEUA (L’Escala)
Repetim experiència de fa dos anys i gaudim tant o més que aquella vegada. Aquest cop ens acompanyen els tres Jordis de Mollerussa (Jordi G., Jordi C. i Jordi A.). Cap d’ells té experiència prèvia en el psicobloc i dos ni tan sols han escalat mai. No és d’estranyar doncs que de les dues parts del terme psicobloc entre ells s’imposi més la primera (psico) que no pas la segona (bloc). Les reticències i excuses inicials acaben donant pas a les primeres línies encadenades (felicitats companys!).

Destacar també que per primera vegada a la vida la Nesa es va atrevir a saltar d’una alçada superior al canto de la piscina del poble: 7 metres!!!!...i ja posats la vaig convèncer que saltés amb els peus de gat posats (és que fins ara la seva excusa per no fer psicobloc era que li feia por baixar, jejeje). Felicitats a tu també pel teu debut saltarí i psicoblocaire.

Per part meva, em vaig notar amb molta més soltura i confiança que el primer cop: quatre línies del 6a+ al 6b+ d’uns 15 metres al sarró i també algunes travesses interessants em van esgotar com si hagués fet una tàpia de 500 metres!

Dia 2 (24/08/2010): SNORKELLING + ESCALADA A ULLÀ

Comencem el dia fent una capbuçada a la Reserva Marina de Ses Negres (Begur) a la qual podem accedir en 2 minuts des de l’apartament que ens han deixat. Cap “avistament” important; els mateixos peixos que a tot arreu però en més quantitat.

Ja cap al migdia, marxem cap a la Muntanya Gran d’Ullà. Novament ens acompanyen els tres Jordis. Només arribar sorgeix el primer imprevist: per si no anéssim prou tard ens trobem la pista d’accés tancada per risc d’incendis. Tocarà patejar 2 Km. extres sota un sol de justícia. A més, només portem tres arnesos i un grigri per cinc persones...ja es veu a venir que escalarem poc. Al final jo i la Nesa un parell de vies i els Jordis una cada un. Això sí, les dues que faig jo, molt bones: Records d’un amic (un V+/6a preciós, llarg i divertit) i Tailàndia (un 6c plaquero i llarguíssim). Suficient per deixar-me satisfet i amb ganes de tornar-hi.

Dia 3 (25/08/2010): A VOLAAAAAAR!

El plat fort de les vacances. Suposo que la Nesa em va veure acabar l’any bastant estressat i va decidir regalar-me un salt amb paracaigudes a Empuriabrava. La va encertar de ple!...Déu meu quin “xute” d’adrenalina:

Dia 4 (26/08/2010): ESCALADA A CALA MONTGÓ

Curiosa zona d’escalada situada en una plataforma arran de mar, on només és possible arribar desgrimpant (III) o rapelant o per aigua. Poques vies però potents i divertides. Són curtetes (10-15 metres) i de graus entre el 6a i el 6c. Desplom, bon canto i bon equipament a base de químics. Com que arribem “d’hora” (a les 12) esperem que l’ombra arribi a la paret fent algun bany.

Dia 5 (27/08/2010): ESCALADA A “L’INFINITY”

L’Infinity és un curiós sector situat al TM de Begur on es possible passar fred el dia més calorós de l’any (comprovat en les nostres pròpies carns). Això es deu a que és una gran escletxa d’uns dos metres d’ample i uns 30 de profunditat on és pràcticament impossible d’arribar sense el guiatge d’algun dels equipadors. Aquest va ser el nostre cas. Sentint-ho molt no us puc donar més informació sobre el sector per desig exprés dels pares de la criatura. Aquí també hi tornarem perquè el lloc s’ho val i perquè vaig deixar-hi deures: un 7a+ del qual vaig treure tots els passos i que crec que puc encadenar (Vikingo, vinga enrolla’t i canvia’m aquell parabolt de lloc, jejeje).

En resum vacances curtes, però variades i amb l’objectiu de desconectar aconseguit, que d’això es tracta no?

COLLSUSPINA o CREU DE CASTELLAR o PUIGSAGORDI o...

Seguint amb la recerca desesperada de llocs fresquets, el diumenge passat vam anar a parar a Collsuspina. Un lloc on curiosament el preuat bé de l’ombra es manté fins ben entrada mitja tarda (el sol entra entre les 15 i les 17 segons els racons). I dic curiosament perquè trobar llocs a l’ombra a la tarda és relativament fàcil, però els llocs amb ombreta matutina no abunden. Per la Gemma , el Pol i un servidor és la primera visita a aquesta escola. La Carlota, en canvi, va venir fa poc i ens fa de guia.

Gemma intentant Stroff (6b/6b+)...el 6b més difícil de Catalunya ?

Una de les coses més repetides quan es parla de Collsuspina és que el grau està molt dur. La veritat és que de sentir-ho tantes vegades anem tant mentalitzats que quan ens posem a escalar gairebé ni hi pensem; les vies i la roca resulten més bones del que esperàvem i s’està força fresquet. Així que objectiu complert: passar un bon dia d’escalada sense preocupar-se massa pel grau ni per encadenar res de l’altre món. Fem:

-Puta ("Refileu ocellets" segons comenta en Rodo), V+, (**). Una de les més fàcils del sector. No està malament per prendre-li el pols a la zona

-Cercant el gest, 6a+, (**). Veïna de l’anterior i de característiques similars però amb una part final més desplomada. Pas un mica morfològic i que exigeix un bon bloqueig per caçar el canto bo.

-Ying, 6a+, (**). Escalada tècnica i d’equilibri. Algun pas llarg.

-Yang, 6b, (***). Curta però interessant via. Com l’anterior, requereix bona tècnica i col·locació. Llàstima que a la seqüència clau els peus estan relliscosos.

-Stroff, 6b/6b+, (**). Hi ha qui diu “el 6b més difícil de Catalunya” i no deu anar gaire desencaminat. Ni la Gemma ni jo encadenem. La trobem terrorífica: desplom constant, passos llargs i algun foradet dolorós pels dits.

-Balbina, 6b+, (***). Via que ressegueix una fissura-diedret, però que també té passos de placa i una sortida “curiosa” novament amb peus relliscosos. Me la prenc com a projecte del dia sabent que en qualsevol altre lloc seria un 6c com una casa. Atenció amb l’entrada perquè va per dos o tres metres a la dreta del primer seguro i no és gens fàcil. Dos “pegues” i mateix resultat: relliscada i caiguda al pas final.

Seqüències a Balbina (6b+) amb "descans de clatell" inclós

-Esquirol, 6a/6a+, (**). Una altra via “fàcil” que em fa suar de valent. Final molt desplomat i difícil a vista.

-Edu free, 6a, (**). Acabo de rematar la jornada amb una altra de les “fàcils”. (6a+ sense utilitzar la gran roca al començament segons comenta en Rodo)

En resum, moltes vies i bon gust de boca per una zona sobre la qual tenia força reticències. Segur que tornarem!

(Totes les fotos gentilesa de la Gemma)

BUSCANT L'OMBRA DE LES PUCES

Arriba la canícula estiuenca i la recerca desesperada de l’ombra. Fa dos diumenges aquesta recerca ens va portar a la Nesa i a un servidor a descobrir la zona d’escalada de Les Puces, situada al terme municipal d’Esparreguera, just sobre l’eix del Llobregat, i poc després del polígon industrial de Can Vinyals. La veritat és que l’entorn és tot el contrari al que en podríem dir idíl·lic, però en varis blogs hem pogut llegir que la zona no està malament (Blog del Fernando i Surgrimpi). La informació que apareix en aquests blogs és l’única que tenim de la zona, així que anem bastant a cegues. Hem llegit que els equipadors havien deixat les ressenyes al bar “El Cañon” de Can Vinyals, però nosaltres no hem trobat aquest bar per enlloc (tampoc ens hi vam matar gaire buscant!). Així que sense perdre més temps arribem al sector amb les referències que tenim.

La primera sorpresa és comprovar que la zona és més tranquil·la i acollidora del que ens esperàvem i la roca té bona pinta; un calcari blanquinós o fins i tot cristal·litzat amb molts forats i ponts de roca (molts aprofitats com a punts d’assegurança naturals).

La segona sorpresa és que al bell mig del sector principal hi ha un gran forat a la roca per on surt un corrent d’aire fresquíssim, talment com un aire condicionat, cosa que s’agraeix força entre escalada i escalada i per posar l’aigua en fresc!

Comencem per unes vietes a la dreta de l’esmentat forat, totes elles deuen rondar el V+ i, tot i que curtes són boniques i aptes per escalfar.

Continuem per la via que comença just on hi ha el forat de l’aire condicionat. Aquesta ja et posa més les piles perquè el començament desploma i s’ha de tibar fort, però sempre amb grans preses,...deu rondar el 6a.

Ja escalfat faig (noms extrets del blogs del Fernando i graus que em van semblar):

-Aniversari, 6b/6b+, 15m, (***). Bona placa que es va posant dreta fins a desplomar amb una seqüència final força dura on cal anar per feina.

-Medul·la, 6c+, 15m, (***). De característiques similars, però amb la seqüència final més llarga i dura i potser més morfològica ja que tè algun pas força llarg. De fet no la vaig encadenar tot i fer-li dos intents.

...I a partir d’aquí llamps, trons i aigua...cap a casa ben refrescats!

UN "NOU COMENÇAMENT" PEL FINAL DE MEDIONA

No deixa de ser curiós que de tots els sectorets que componen la veterana escola de Mediona, a l’Alt Penedès, sigui precisament el sector Final de Mediona el lloc on es produeixi un “nou començament” per aquesta bonica, agradable, “aquàtica” i tranquil·la escola. Tot ho devem a la feina del Bermu (i companyia suposo), que no només ha reequipat i obert alguna nova via als sectors que ja apareixien a la guia “Barcelona i alrededores” sinó que s’ha tret de la màniga un sector sencer a la dreta del riu Mediona que té com a principal virtut tenir ombra pràcticament tot el dia.

El sector clàssic (la corda penja de la via Letzia). A la dreta s'intueix el nou sector.

Aquest nou sector, Final de Mediona dreta, compta actualment amb una quinzena de vies amb predomini de graus baixos i mitjos (V a 6c), però ja hi ha també un 8a+! L’escalada resulta força exigent, amb acusada verticalitat, regletes, foradets (alguns força dolorosos) i també alguna fissura. Fins aquí tot lo bo, però evidentment el lloc també té alguns inconvenients:

-La roca és la típica de cara nord, sempre recoberta d’una mena de barreja de liquen/terra i de tacte poc agraït perquè dóna la sensació de poca adherència. Aquest fet es veu agreujat perquè alguns panys de paret acaben de manera ramposa i sense solució de continuïtat comença una mena de bosc penjat i terrós que quan plou aboca tota aquesta terra directament a la paret.

-El grau està força dur, tot i que de moment és orientatiu, però si hi aneu vigileu amb alguns graus apuntats a peu de via. Semblaria que el sector és ideal per l’iniciació, perquè veureu moltes vies apuntades de IV a 6a. Per mi cap de les vies que vaig provar poden ser considerades 100% d’iniciació. De fet la Nesa va “pringar” força en algun d’aquest quarts! Si que es poden considerar d’iniciació en l’aspecte de l’equipament, que és molt abundant.

Nosaltres vam començar pel sector clàssic de l’esquerra, aprofitant que al matí encara tenia ombra i vam fer:

-Via 4, ¿?, V+,12m, (*). Via nova. Placa fineta i no tan trivial com sembla des de baix.

-La Nerea ja camina, V, 12m, (*). Característiques similars però més fàcil. (foto esquerra)

-Xemeneia, 6a, 15m, (**). Clàssica del sector, reequipada amb parabolts. No us deixeu enganyar per la guia “Barcelona i alrededores” que la marca de V. Només el començament ja us posarà a to!

-Letzia, 6b, 15m, (**). Una altra clàssica del sector reequipada. Comparteix entrada amb la Xemeneia, però de seguida va a buscar la placa de la dreta. Suo tinta per xapar el segon parabolt!

Jo mateix a la Xemeneia (6a)

Arriba el sol i ens traslladem al nou sector, just davant (poso el grau pintat a la paret i entre parèntesis el que em va semblar a mi):

-Tubo de rayos catòdicos, 6a+/6b (6b), 12 m, (**). Curta però exigent escalada que per sort té un esperonet a l’esquerra que de tant en tant et salva d’algun problema.

-Monodedos invertidos lujuriosos, 6b/6b+ (6c+), 12m, (**). Placa de regletes i microforats amb una entrada terrorífica que cap dels que el provem (a part de mi, 4 persones més) aconseguim solucionar. Posteriorment el “pare de la criatura” em va comentar que a l’entrada es va trencar una regleta que pot haver fet augmentar sensiblement la dificultat de la via.

-Viernes de canal, IV+/V (V+), 15m, (*). Una de les vies d’iniciació que fa la guitza a la Nesa. Té un pas força cabronet al començament. D’acord que només és un pas, però de IV res de res.

-Que dulce eres puta, V+/6a, 15m, (**). Aquesta sí, estic d’acord amb el grau i és una placa força bonica de bons forats. Llàstima que quan arribes a l’últim parabolt de la via i s’acaba la paret, t’adones que no hi ha reunió i que has de fer un flanqueig guarrillo a la R de la dreta o a la de l’esquerra.

-Semental sentimental, 6a (6a+), 15m, (**). Semblant a l’anterior però amb una panxeta final que té la seva història a vista.

-Casco mío guarro?, 6a+/6b (6b/6b+), 15m, (**). Fissura bavaresa d’escàndol amb l’únic inconvenient de tenir algun tram de peus relliscosos perquè la paret està plena d’un polsim blanc.

Nesa al peu de les noves vies del sector clàssic

En definitiva, l’escola no m’ha entusiasmat, però crec que és un bon recurs si busquem ombreta i no volem anar gaire lluny. No descarto noves visites.

Ressenyes i molt més informcaió al Blog del Bermu i al Blog del Castell de Mediona.

BALCÓ DEL MALPÀS

Aquest diumenge ens hem atrevit a anar al Balcó del Malpàs. Un sector del qual pràcticament no en sabem res: no tenim ressenyes ni sabem ben bé on és, però confiem en la informació que ens han facilitat alguns companys bloggers i en el nostre olfacte muntanyenc-escalador per trobar el sector.
Només enfilar la carretereta cap al Malpàs de Travil, ja intuïm que el nou sector ha de ser el que es veu a l’esquerra d’aquest, a l’altre banda del torrent i bastant més amunt. Aparquem aproximadament un quilòmetre més amunt del Malpàs en una corba a dretes de 180º que deixa un prat al seu vell mig. Una trucada a un “expert coneixedor” de la zona ens confirma que anem bé!
L’arribada al sector resulta espectacular, tal com el seu nom indica és un autèntic balcó sobre la Catalunya central; no sabem si escalarem gaire, però només per gaudir d’aquestes vistes ja ha valgut la pena venir fins aquí!
Comencem per les primeres vies ja que sabem de bona tinta que són les més fàcils i apropiades per escalfar. Són tres bones vies de característiques similars: verticalitat, bona roca i abundància d’assegurances. Això sí, com més a l'esquerra més explosiva resulta l’entrada, fins al punt que a la tercera via costa força pujar els peus. Sota el nostre parer podrien ser 6a, 6b i 6b.

Jo mateix i la Gemma a les vies 2 i 3 (6b)

Continuem endavant i ens saltem les dues següents vies. Tombem a la dreta i ens trobem una atraient placa lleugerament desplomada plena de xorreretes. Té dues vies que deuen rondar el 7a. Provo la de més a la dreta, que malauradament té uns primers metres força terrosos i trencadissos. Després arribes a una repissa i aquí comença un festival de continuïtat sobre regletes, nyapetes i foradets que em supera. Sempre en lleuger desplom, amb passos llargs i sense descans possible. Arribo a la cadena després de penjar-me 3 o 4 cops a descansar i estudiar-me el tema. Un intent més en tope rope em serveix per confirmar que avui aquesta via em ve gran. La Gemma sí que se la treu bé en tope rope i confirma que el grau pot ser 6c+/7a.

Seqüència a la via 6 (6c+/7a)

El Pol segueix amb un 6a que comença rampós, brut i fi, però de seguida entra en una bona placa de còdols i forats i acaba en un estètic esperonet.

El Pol en aquesta via (6a i probablement la més fàcil del sector)

Aprofito per provar un tope rope a una via que finalitza a la mateixa R però que va per una placa desplomada de conglomerat ataronjat. Resulta ser molt dura i se’m trenquen força còdols. Crec que podria rondar el 7b (informació d'última hora facilitada pel Jortx: si encertes els forats bons i no es trenca res ronda el 6c+).
Seguim cap a l’esquerra i ens aturem en un punt on hi ha un gran roure al peu de la paret. Allí arrenquen dues vies que deuen rondar el 6b+. Provem la de la dreta. Jo ja estic rebentat i la via torna a ser de continuïtat i en lleuger desplom. Tot i que van apareixent bons forats i còdols no aconsegueixo encadenar-la.

Jo mateix provant aquest 6b+ del roure

En definitiva, ens ha semblat un sector més exigent que el Malpàs i amb la roca de pitjor qualitat, que segurament anirà millorant amb més repeticions de les vies. Això sí, en un entorn i situació privilegiats!

Vistes sobre bona part de la Catalunya central i sobre el Malpàs

PER FI LA MORETONA

Després de més de 15 anys escalant, aquest dissabte ha arribat la primera visita a una de les zones més històriques de la Catalunya central: la Moretona. Aquesta és una escola on sempre havia volgut anar, però sempre sortia alguna excusa per aplaçar la visita: que si a mi no m’agrada, que si el grau està molt ajustat, que si les vies són molt a bloc, que si massa fred, que si massa calor...
Ens acompanya per l’ocasió un enamorat de la zona que ens farà d’excel·lent guia: en Mohawk.
El primer bon consell que ens dóna és que aparquem només entrar a la pista, ja que hi ha molt fang i podem tenir problemes al tornar perquè fa pujada.
Els 10 minuts extres de passejadeta ens serveixen per gaudir del magnífic entorn (“entorno canadiense” diu algú, jejeje) i de la primavera en la seva màxima expressió. El bosc emana colors, olors i humitat per tots costats. La veritat és que no sembla que estiguem ja a mitjans de juny.

En Mohawk encadenant "L'ovella negra" (7a+)

Durant la passejada en Mohawk també ens va preparant psicològicament:

“Les vies de la Moretona són un autèntic puzle. Al primer intent semblen impossibles, però després van apareixen una regleta per aquí, un bidit per allà, un lateral, una pinça,...”
“...estan ben equipades, però s’ha d’escalar força entre xapa i xapa; aquí, o puges pels teus propis mitjans o no puges...”
“...són curtetes però fa falta pila; quan et sembla que ja la tens arriba la sorpresa final per entrar a la reunió...”

La veritat és que jo ja ho sabia tot això, però la Nesa i la Carlota comencen a pensar: “Buff, on ens han fotut aquest parell!”
Sense adonar-nos ja estem al peu del sector i comencem per les vies “fàcils”:

-Via nova (nom desconegut), V, (*): a la dreta de “La noia de les bruquis” i just per la dreta d’un arbre que hi ha a mitja paret amb la soca molt terrosa. Segurament la més fàcil del sector, però està molt bruta!
-El passarell, 6a+, (**). Primera lliçó moratonenca. Té totes les característiques que ens havia comentat en Mohawk durant el passeig...i només 6a+! La Carlota se la posa com a repte del dia i se l’acaba traient (al segon pegue crec recordar). Felicitats companya! Estàs progressant molt i molt ràpid.

Carlota encadenant "El passarell", (6a+)

-La Panolieta, 6b, (**). Segona lliçó. Aquí ja em calen dos intents per resoldre el puzle.
-La noia de les bruquis, V+, (*). Retornem a les “fàcils” perquè la Nesa ha flipat amb les dues anteriors. La pobra està sortint d’unes angines i no ha estat el millor dia per fer el seu debut a la Moretona. Via sense més història, tret d’una arribada curiosa a la R.
-Sin sosten, 6c, (**). Festival de regletes i bidits. Aquesta me la posa el Mohawk de deures, i a fe de Déu que intento fer-los , però no hi ha manera: li foto 5 pegues en tope-rope i no aconsegueixo encadenar-la. Al final ja la tinc, però ja no em queda pila per aguantar-la seguida de dalt a baix...Ja tinc excusa per tornar! I com diu el mestre “tot el que no va a la llibreta va als bíceps”.

En definitiva, escola exigent en un entorn idíl·lic...Crec que li podria acabar agafant el gustet, jejeje!