PLACA HARDKORE: UNA PETITA JOIA ENTRE GEGANTS

Poques vies, però totes llargues, bones i encadenades a vista! Aquest seria el resum del passat diumenge a la Placa Hardkore; un dels meus racons preferits de Montserrat. M’agrada per la seva tranquil·litat (sempre que hi hem anat hem estat sols), pel conjunt d’agulles d’alçada modesta però de perfil imponent que t’envolten (la Proa, l’Agulla del Senglar, l’Agulla fina dels Naps de Baix,...) i evidentment per les seves vies que segueixen la tònica de les veïnes Desdentegada i Cova de l'Arcada: continuïtat, verticalitat, bona roca i bones assegurances (en aquest cas químics més aviat allunyadets!).

L'Agulla Fina dels Naps de Baix. Per la seva cara més desplomada discorre la mítica via de l'Alex Huber, "Un Poco Loco", 60 metres de 8b i només 11 assegurances!

Tot i aquests ingredients aquest sectoret és rarament visitat perquè els seus germans grans li treuen clientela. També hi ajuda el fet de que no té cap via fàcil, fàcil i la llarga aproximació. Però si ens movem entre el 6a i el 7a, aquí hi tenim feina per un parell dies. I si no en tenim prou podem complementar la jornada amb els sectors contigus a banda i banda: el Supositori i l’Agulla del Senglar.

Preparats, llestos, ja!

En aquesta ocasió som 5: el Josep, la Gemma i el Pol, i la Nesa. Entre tots hem fet gairebé totes les vies del sector. En el meu cas:
-Vídeo clip, 6a, 30m (***): Segurament la més fàcil, però molt bona i representativa del sector: continuïtat i verticalitat amb roca plena de bons forats i patates.
-Hardkore, 6a+, 30m (***). Molt semblant a l’anterior, però amb una entrada més fina i explosiva. Després esdevé una rampa que ràpidament es va posant dreta i fina,...i quan ja comences a patir apareixen els forats salvadors.
-Esperó del Xilum, 6c, 30m (***). Fantàstica via en una posició molt estètica i fotogènica. Probablement un dels 6cs més fàcils que he fet mai. Tots vam coincidir en que com a molt li donaríem 6b+ sent generosos. Tot i així potser no és una bona opció per estrenar-se en aquest grau perquè les assegurances allunyen força.

Josep i Pol a l'Esperó del Xilum (6c)

-Sense nom (num. 9 de les ressenyes del Fernando), 6b, 18m (**). Via de recent creació, i això es nota ja que la roca encara està força plena de líquen i no és tant bona com a les anteriors. Té una mena de capa exterior una mica trencadissa. A més, tant aquesta com la seva parella de la dreta, són bastant més fines, regleteres i de grau molt més ajustat. La trobo bastant més difícil que l’Esperó del Xilum. Aquesta si que podria ser un 6c!
-Sense nom (num. 10), 6b+, 22 m (**). Característiques idèntiques a l’anterior, potser encara un pèl més exigent, perquè és més llarga i té les assegurances una mica més separades. Per mi, un altre bon 6c.

Com trobava a faltar Montserrat i que ràpid se li agafa el gustet,...tot i el mal de peus!

Gemma encadenant un 7a, tot i estar malalta!

PARET DE DIABLES: SÁNCHEZ - MARTÍNEZ

Ja feia molts mesos que no m’acostava per cap tàpia de les de veritat i què millor per matar el cuquet que anar a una d’aquelles vies que feia anys, per no dir dècades, que tenia a la llista de pendents. Primer no m’atrevia a anar-hi perquè em venia gran i més recentment tots els companys a qui els hi proposava ja l’havien fet. Afortunadament, el Marc, un company de uni, ja feia temps que em deia que a ell no li faria res repetir-la, així que aquest dilluns, aprofitant que ambdós teniem festa i que les temperatures ja comencen a ser benignes per la nord de Montserrat ha arribat el dia de tatxar-la de la llista.

Sobre la via no explicaré l’itinerari detalladament, doncs la xarxa ja està farcida de piulades molt currades que ja descriuen el llargs un a un (veure blogs de la

Raquel , el TRanki o els Kutrescaladors entre d’altres). Però sí que m’agradaria complementar les seves narracions amb algunes dades que crec que poden ser interessants per a futures repeticions:

1) Equipament: la via està reequipada amb parabolts i molt bon criteri (expansió per expansió) però en alguns trams segueixen existint els burins, pitons i tacs de fusta originals. Gairebé sempre es poden reforçar aquests trams amb friends o tascons. Però al meu entendre hi ha un parell de punts conflictius on no acabo d’entendre perquè no es van posar parabolts:
- La R1: equipada amb tres burins molt ronyosos. Incomprensible tenint en compte que la resta de Rs estan amb parabolts i anelles. L´única explicació que li trobo és que originalment la reunió es fes a l’arbre que hi ha 10 metres per sota, però llavors no estaria de més indicar aquest fet a la ressenya, perquè més d’un ha gastat un quant temps i nervis buscant la “nova R” inexistent (oi Raquel?)
- El tram final i horitzontal de superació dels sostres (L7): en aquest tram ens trobem amb uns 7 o 8 metres sense cap assegurança bona. Hi ha una parell de burins amb xapa oxidada, mil·limètrica i saltarina, un parell de pitons dels que miren avall, i si no recordo malament un tac de fusta amb cordino podrit. El tram s’acostuma a passar en A0, però el dia menys pensat algú farà un “Avolar” amb el conseqüent perill de cremallera. No seria una caiguda perillosa, però ja m’agradaria veure com es sortiria d’allà després! Un cop més algun friend petit ens pot ajudar a suavitzar el tema.

Jo mateix al L6 i Marc al L7

2) La roca està molt sobada, sobretot als trams de fissura que es fan en lliure. Especial menció per la fissura del L4.

Marc al L5 i L7

3) Els graus dels trams que s’acostumen a fer en lliure estan ajustadets. Sobretot el V+/6as de placa (L1, L8 i L9). Es tracta de plaques finíssimes que en altres zones de Montserrat sud podrien ser tranquil·lament 6bs. Això si, aquests trams estan molt ben equipats amb parabolts.

La omnipresent cordada a la Punsola-Reniu...fins i tot en dilluns!

En definitiva, al meu entendre la via segueix sent un VIOT en majuscules i no regalen res. Evidentment no és el mateix confiar en parabolts del 10 que en burins, però també és cert que aquest burins fa 30 anys devien inspirar molta més confiança que ara, així que crec que el reequipament no li ha tret caràcter a la via.

...Aquesta tampoc podia faltar!

Incorporo a última hora una foto cedida pel Marsi (resulta que era el que estava a la Punsola!), on se'ns veu nosaltres (L8) i també una cordada integrada pel Ferran Martínez i ? a la Vilanovins del Platan:

AMORTITZANT EL MONTSANT

Cingles de Sant Joan i Roca de les Hores

4 dies (…sí sí 4 dies, la Nesa i jo també teníem festa el dilluns!) donen per molt o per molt poc segons es vulgui veure l’ampolla mig plena o mig buida, i és que la Serra del Montsant no te l’acabaries ni en 4 anys! Bé, en qualsevol cas hem començat a amortitzar la nova i flamant guia. El nostre camp base, Lo Refugi a Cornudella, excepte la primera nit que la vam passar al refugi de Margalef. D’entrada i abans d’entrar en matèria algunes “afirmacions lapidàries” que he confirmat aquests dies: vivim en uns dels països més bonics del món, Cornudella podria ser tranquil·lament la capital mundial de l’escalada esportiva, el grau “monsantí” està ajustadet ajustadet i els seguros llunyet llunyet!

Paisatges des de la Roca de les Hores

Respecte la primera afirmació reprodueixo les paraules d’uns companys bascos que escalaven al nostre costat: “Desde luego que bonita es Catalunya,...y estos catalanes en los sitios más bonitos siempre ponen ermitas”. Respecte la segona afirmació pot semblar molt agosarada, però només cal donar un cop d’ull a les dades: en un radi de 10 Km Siurana, Arbolí i tot el Montsant (Racó de Missa, Roca de les Hores, Sant Joan, Barrots, Enderrocada,...) i si doblem el radi d’acció també se’ns doblen les possibilitats: Margalef, Cabacés, Vilanova de Prades, La Mussara, etc. Ja sé que no descobreixo res nou a ningú però de vegades està bé recordar el que tenim a les nostres terres perquè trobo que tendim a no valorar-ho prou.
Bé anem al gra:

DIA 1 (divendres): MARGALEF, SECTOR CAMÍ DE L’ERMITA

Arribem tard, molt tard (passades les 14:00) per culpa de problemes mecànics, però amortitzem la tarda en aquest sector relativament nou i ja molt popular. Més de 30 persones al peu de via, però per sort moltes pertanyen a un grup molt nombrós que es concentra en unes poques vies. Escalada típica “margalefiana” i sector ideal pels que ens movem entre el 6a i el 6c amb algunes excepcions, tant per dalt (7a), com per baix (V/V+). Diuen que el sector compta amb els millors 6as de Margalef i la veritat és que per la meva experiència a l’escola podria ser, ja que són més llarguets i sostinguts que els d’altres sectors. Aquí fem (totes entre 15 i 20 m.):

-Flor de lli, V+, (**)
-Flor de nit, 6a, (*)
-Pompermayer, 6b+, (*). No encadeno
-Lolita pasión, 6a+, (**)
-La chinita de al lao, 6b (**) (foto esquerra)
-Soc Roig, 6a, (***)

Ressenyes aquí

DIA 2 (dissabte): MONTSANT, ROCA DE LES HORES
Ens trobem amb la Gemma, el Pol, la Carlota i l’Óscar que baixen des de Sabadell. Un dels sectors d’escalada esportiva més impressionants que he vist mai. Situació privilegiada sota el punt culminant de la Serra del Montsant, la Roca Corbatera (1163 m.) amb vistes immillorables i tàpies desplomades de més de 40 metres. Per entendre’ns, seria com un petit Racó de Missa però a dalt de tot de la serra. Malauradament cal anar-hi amb el 6c-7a consolidat per gaudir-lo del tot, però si el nostre grau “còmode” és el 6b també tenim feina per un parell de visites. Escalada de continuïtat sobre interminables plaques de foradets. Atenció amb el sectoret de vies fàcils que hi ha perquè el grau està molt i molt collat. No sé si va ser per aquest tema, o per les excursionetes entre les xapes o per la mala nit que havia passat al refu, però aquest dia no vaig encadenar res de bo:
-Número set, V,15m. (**)
-Insert coin, 6a, 15m. (*)
-Jose Mític, 6a+, 15m. (*). No encadeno
-Mai al mes, 6a+, 25 m. (***)
-Esmolabec, 6b, 25m. (***). No encadeno
-Don Vito, 6b, 25m. (**). No encadeno

Gemma a Insert coin (6a) , Pere a Esmolabec (6b) i Pol a Mai al mes (6a+)

Gemma a El nene (6a+)

Ressenyes aquí i aquí

DIA 3 (diumenge): TOTXOS DE LA MORERA

Curiosa zona constituïda per un laberint de totxos de mida considerable que amaguen un munt de bones vies de totes les dificultats (des de IV fins a 8b). Sector bastant recomanable si busquem ombra i tranquil·litat. Aquí la roca potser té menys forats i en canvi més còdols petits i roms. Un cop més grau colladíssim. Fem:

Al TOTXO DE LA MORERA:
-El diedre de les follardes, V+, 20 m. (*)
-La cunillera, 6a 20 m. (**)
-Ferransi, 6a+, 20 m. (**)
-La mare de la conilla, V, 15 m. (*) (foto esquerra)

Al RACÓ DEL VILAR:
-Stagehand, 6b, 15m. (*)
-Esperó del cementiri, 6b+, 15m. (*). No estic comentant res de cap via però d’aquesta no me’n puc estar: segurament és una de les vies més difícils que he provat mai, fins i tot més que alguns 7as...i aquí només 6b+! Evidentment no encadeno.
-Mephistopheles, V, 15m. (*)

DIA 4 (dilluns): CINGLES DE SANT JOAN
Una altra zona cinc estrelles del Montsant, amb ubicació privilegiada com la veïna Roca de les Hores. No sé si deu el nom a l’ermita de Sant Joan del Codolar que està als seus peus o al seu principal equipador Joan Llasera, que va fer una feina mastodòntica i algú va decidir elevar a la categoria de sant !

Cingles de Sant Joan i Nesa a La sap llarga (6a+)

60 vies de 20 a 35 metres perfectament equipades amb químics i graus predominants de 6b a 7a. Tot i les 60 vies existents el potencial d’aquesta paret encara és enorme. A més, aquí la roca potser ofereix més textures i varietat que a d’altres zones de la Serra. L’escalada però segueix sent de continuïtat a sac. Dir també que aquí vam trobar el grau més “standard”. Sens dubte, el millor dia dels quatre. L’únic inconvenient de la zona la llarga marxa d’aproximació. Fem:

-Via 6, IV+, 18m. (**)
-Via 7, V+, 18m. (*)
-La sap llarga, 6a+, 25 m. (*****). Queda inaugurada la categoria 5 estrelles !
-Ni fa, ni fum, 6b, 25 m. (***)
-Sense pena ni glòria, 6b+, 25m. (***)
-Sortpresa, 6c, 33 m. (***). Em falta un xic de pila i em sobre un xic de por per encadenar. Em penjo a la penúltima xapa.

Roca de les Hores: un bou a un 7c i un xai a Jose Mític (6a+)

COVES DE RIBES

Un sabor de boca agredolç seria la millor definició de la sensació que ens ha deixat la primera visita (...i segurament última) a aquesta petita zona. D’una banda hi ha vies boníssimes com El gordo i el flaco (6a+) (foto esquerra), altres de bones a seques com Pollo al chilindrón (6b), altres dolentes com Pepo Cobretti (6a) i finalment d’altres que són un autèntic “pet de xurriac” com El senyor del Taga (IV+). Suposo que per qui fa 7a/7b el lloc deu ser molt interessant perquè es veuen unes línies a través de xorreres i sostres impressionants.
La roca és un calcari amb xorreres i forats a les zones desplomades i més regletero i amb blocs sospitosos a les vies més fàcils. En qualsevol cas sempre recobert d’una mena de terra i/o liquen bastant molest. Segurament aquesta tacte terrós de la roca es deu a que la zona és força humida i de fet avui molts dels degotalls estaven “actius” i ens han fet una mica la guitza perquè no m’han deixat fer dues de les vies que pretenia: “Abbot&Costello” (6b+) i “La casa dels ous” (6b).
L’equipament és bo (parabolts i químics) i generós, i el grau ajustadet, ajustadet!
Tot i que ja he esmentat moltes de les vies que he fet us les comento una mica més:

-El senyor del Taga, IV+, 15m. Totalment prescindible, poc lògica, sinuosa i amb algun bloc inestable.
-Pepo Cobretti, 6a, 18m (*). Inici bloquero i desplomadet a través d’una fissura bavaresa i després placa tombada sens gaire interès. Força dura pel grau.
-Can Torrat de la Coloma, V+, 18m (**). Similar a l’anterior però menys exigent. També comença per una fissura però més bona. Potser és la millor de les fàcils.
-Pollo al chilindrón, 6b, 22m (**). Interessant via que té com principal atracció la superació d’una cova, primer per la seva vora dreta però que acaba sortint ben bé pel centre. Bon canto però una mica difícil de trobar a vista. Em calen dos intents per encadenar-la.
-El gordo i el flaco, 6a+, 25m (***). Segurament la via estrella de la zona. Impressionant esperó aeri i desplomat que cau a plom sobre la via del tren. Sempre amb bon canto i xorreres d’escàndol a la part superior. Com la majoria, força exigent pel grau proposat.
-L’home del nas (L1), 6a, 10m (*). Una altra de prescindible: tres xapes de bloc regletero. Podria ser tranquil·lament 6b!

Ressenyes al bloc del Komando Ripollès

ANDALUSIA 3: LOJA

Loja és una altra de les escoles andaluses més populars, en aquest cas a la província de Granada. Els seus sectors es troben repartits a banda i banda d’una amplia vall, uns al vessant sud i els altres al nord. Per tant és un lloc ideal per qualsevol època de l’any. Nosaltres vam escollir els orientats al nord (Las Zorreras), ja que per Setmana Santa el sol ja començava a picar de valent per aquelles latituds, i entre l’ombra i el ventet que corria gairebé vam passar més fred que calor!

Zorreras Altas

L’escalada a Las Zorreras en general es caracteritza per la verticalitat o els desploms d’un calcari amb xorreres i forats, tot i que a les zones més verticals (les menys desplomades) la roca és més compacta i regletera. Com a la majoria de llocs on vam estar la roca ja està força polida però en aquest cas no afecta massa al tractar-se de vies amb bona presa.
Una altre punt fort de Las Zorreras és l’extens panorama d’interminables camps d’oliveres que es domina.

Zorreras Bajas

El sector on vam estar escalant fou concretament las Zorreras Altas, fent vies entre IV i 6b+, d’entre les quals us puc recomanar:
-Magia negra, 6b
-Patrañas, 6a+
-D’ayo, 6b
-Sidroterapia, 6b+
(Ressenyes parcials a

Desnivel)

Per acabar aquest post i ja que estem a la província de Granada unes quantes fotos de la capital, que vam visitar en un dels nostres dies de descans:

ANDALUSIA 2: EL CHORRO I VEÏNES

EL CHORRO

Aquesta és sens dubte l’escola més popular d’Andalusia, així que no necessita gaires presentacions. De fet nosaltres inicialment ens havíem plantejat aquestes vacances com un monogràfic a aquesta escola, però mica en mica vaig anar recopilant informació d’altres zones properes que també semblaven molt interessants i vam pensar que després de fer 1000 Km. potser valia la pena anar a conèixer com més llocs millor. També hi va haver un altre factor molt important que em va fer decidir a no centrar-me únicament en el Chorro: molts articles i piulades d’altres companys internautes parlaven de la massificació i el sobament de les vies més populars. Així que al final només vam dedicar un dia a aquesta escola, més que res perquè fer un viatge d’escalada a Andalusia i no visitar el Chorro seria més o menys com venir a Catalunya i no anar a Montserrat!
De totes maneres també inclouré en aquest post dues escoles que es poden considerar com a “zones satèl·lit” del Chorro perquè estan molt properes i dins del mateix massís muntanyós: Desplomilandia i el Valle de Abdalajís.
A el Chorro ens vam decantar pel sector Escalera Àrabe per la seva diversitat de vies, la seves bones vistes i sobretot perquè pensàvem que hi trobaríem tranquil·litat, ja que teòricament calia caminar gairebé una hora ja que la pista d’accés estava prohibida als vehicles. La nostra sorpresa va ser quan després del “pateig”, en arribar sota el sector estava tot ple de cotxes; resulta que la barrera que hi havia al principi de la pista es podia aixecar i tothom es passava la prohibició pel forro! Així que les nostres esperances de tranquil·litat es van esvair i en aquest sector també vam trobar algunes vies força sobades. Malgrat tot, jo vaig fruir de valent amb la Dos tetas tiran (un 6b desplomadet i de canto) i la Nesa va poder fer uns quants cinquillos de primera. En canvi vaig trobar un autèntic suplici de via la Double Edge (6b+), degut a lo polida que estava i a les excursionetes entre xapes.

DESPLOMILANDIA

A la cara nord del massís i penjades sobre l’embassament del Guadalhorce hi ha una sèrie de parets força espectaculars, conegudes en el seu conjunt com a Desplomilandia. El seu nom ja ho explica tot! Només afegiré que la zona és ideal per a dies calorosos i que les vistes són un cop més fantàstiques. Algunes de les vies també estan força sobades, però aquí no importa massa perquè els cantos són brutals (forats, xorreres,...).

Desplomilandia, sector Buena Sombra.

De Desplomilandia (sector Buena Sombra) m’emporto quatre joies de 30 metres com quatre sols:
-Sin mantenimiento, 6a
-Alobeitor, 6b
-Buena Sombra, 6b+
-Yogur de coco, 6c ( a vista i posant cintes,...i patint el que no està escrit, però encadenant!)
Com que aquestes quatre vies em van deixar plenament satisfet però els braços com porres, el mateix dia a la tarda vam canviar al Valle de Abdalajís , un lloc a priori molt més adequat per la Nesa.

VALLE DE ABDALAJÍS

Fotos piratejades d'internet (s'em va acabar la bateria!)
En aquest cas les parets es troben 100 % a la cara sud, en una autèntica balconada encarada a les planures de Màlaga. I si a Desplomilandia vam acabar passant fred aquí ens vam fregir! Les parets del Valle de Abdalajís tenen unes característiques molt singulars. Són uns grans slabs força verticals i fins però ratllats per un gran nombre de fissures diagonals perpendiculars entre sí, cosa que dóna a la paret un aspecte curiós: com una gran rajola de xocolata calcària. El problema és que a vegades els escaladors baixets no arriben de fissura a fissura, de manera que vies graduades com a cinquè poden esdevenir pràcticament impossibles si no es té l’envergadura suficient. I està clar, la Nesa i un servidor no anem precisament sobrats d’envergadura així que ens va tocar patir de valent! Les vies, però, són generalment molt llargues (fins a 50 metres), espectaculars i amb noms força evocadors del que ens trobarem: Cantolandia (V+), Fisuras Armoniosas (6a+), ¡Ozú! ¿Esto cómo es? (6b)...

Fotos piratejades d'internet (s'em va acabar la bateria!)

RESSENYES: a la web de Rockfax tenim els llistats de totes les vies del Chorro i voltants i fins i tot ens podem descarregar una miniguia gratuïta del sector Escalera Àrabe. També podeu trobar les ressenyes completes del Valle de Abdalajís aquí.