PLA B: ARBOLÍ - CAN SIMIRO

Aquest diumenge no hem sigut gaire originals. De fet el pla inicial era anar al sector Les Campanilles de La Mussara, però el diluvi caigut el dissabte ens va fer canviar de plans; no ens volíem arriscar a fer gairebé una hora d’aproximació per trobar-nos la paret molla.

Al final vam optar per Can Simiro a Arbolí. Aquest és un dels sectors pioners d’aquesta escola i si això li sumem la curta i còmode aproximació és fàcil deduir el principal inconvenient que té: el sobament de les vies. Malgrat tot el sector té alguna joia que cal tenir al currículum friki. Especialment li tenia moltes ganes a dues vies: Esperó i Allegro ma non troppo.

Bermu i Pietro a Esperó (6b+/6c)

Vam ser els habituals: Pol, Gemma, Nesa i a mitja tarda van aparèixer en Bermu i la Jèssica que venien rebotats de terres castellonenques on el temps els havia fet la guitza.

La Nesa i jo vam estar tot el dia pel sector dret, fent poques vies però tibant de valent:

-Esperó, 6b+/6c, 25m, (***). Començo directament amb un dels objectius del dia. Hauria preferit escalfar en alguna cosa més fàcil, però és que no hi ha res més! És una bona via, però tampoc excepcional. Escalada d’anar fent fins a un “crux” a la part superior on cal apretar de valent sobre nyapetes petites i relliscoses tant per mans com per peus. Segurament la fama li ve per la seva estètica posició que la fa molt fotogènica.

Seqüència d'en Bermu a Esperó (6b+/6c)

-Matèria satànica marina, 6b/6b+, 15m, (**). Curta i atlètica, força diferent a les veïnes que són més plaqueres i fines. Aquesta supera un pronunciat desplom amb bon canto. Atenció a l’excursioneta per arribar a l’última xapa!

Fem un parèntesi de vies dures i anem a l’extrem dret on la Nesa fa el parell de cinquens que hi ha: En Braulies (V) i Posa’t la samarra (V+). Dues vies raretes que la fan patir de valent. Al final però aconsegueix encadenar En Braulies de primera.

Pol a En Braulies (V) i Nesa a Esperó (6b+/6c)

-Allegro ma non troppo, 6c, 25m, (***). Característiques molt similars a Esperó. Placa vertical i tècnica amb un pas a la meitat força més difícil que la resta. L’entrada també té la seva gràcia. Personalment vaig utilitzar l’arbret que hi ha.

-A qui ejacula, Déu ajuda, 6c+/7a, 25m, (**). La fem amb tope rope. Novament placa amb un “crux” a la meitat. Aquí però l’entrada és inhumana. Dedueixo que es pot resoldre amb un superllançament, però ni la Gemma ni jo tenim ganes de trencar-nos la crisma i optem novament per utilitzar un arbre que hi ha a l’esquerra.

Seqüències de la Gemma i meva a Allegro ma non troppo (6c)

La Gemma i en Pol estan una bona estona a Can Simiro esquerra i ens recomanen les 4 vies de més a l’esquerra: Tú vas a lo que vas (V), Mighty Pennis (6a+), Y luego pasa lo que pasa (6b+) i Pa d’aglà (7b). Prenc nota i així tenim excusa per tornar!

CUBELLS, A LA TERCERA VA LA VENÇUDA

Doncs sí companys, tres intents hem necessitat aquest hivern per triomfar en aquesta veterana però fins ara una mica oblidada escola lleidatana. Es clar que l’explicació de tant intent frustrat també és pot definir amb una altra frase feta: “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra”. En el nostre cas aquesta pedra va ser la boira, i és que fent cas als “mentirolegs” que van assegurar per activa i passiva que el dia 2 de gener (dia del primer intent, foto esquerra) la boira es dissiparia a mig matí, naltros cap a Cubells falta gent! A les dues de la tarda encara no havíem vist el sol i la temperatura no havia passat de 4 o 5 graus! Malgrat tot, aquell dia vam poder fer tres vietes.

El dia 12 de febrer, mateixa predicció i nou intent. Aquest cop però, després de fer tot el camí amb boira, en arribar de Ponts decidim que la nostra confiança en els “Molines” de torn ja està esgotada i canviem els plans anant a Coll de Nargó (dia radiant per cert!).

Finalment aquest diumenge hem triomfat de valent. Érem els mateixos del primer intent: Pol, Gemma, Nesa i un servidor.

La veritat és que li tenia moltes ganes a Cubells. No entenia com una escola amb tantes vies, tanta varietat de grau, tant accessible i una aparent roca calcària de primera havia caigut en l’oblit. La resposta? Doncs probablement un equipament envellit i amb alegria entre algunes xapes, i una escalada que no està de moda: plaques verticals de finura amb micropreses doloroses (foradets, regletes i gotes d’aigua). Afortunadament moltes vies han estat reequipades i la recent aparició de la guia Lleida Climbs segur que revitalitzarà la zona. De fet aquest diumenge érem unes 20 persones en total.

Gemma a Esos temblores que te dan (6c+), finura al quadrat i xapatges d'infart!

Entre els dos dies vam fer les següents vies (d’esquerra a dreta conforme arribem):

-Arc de Sant Martí, 5c, 22m, (**). Facileta, disfrutona i ben equipada.

-New Manguis, 6a+, 22, (**). Primer contacte seriós amb l’escalada “cubelliana”. Fàcil fins a un pas a la part superior on hem de superar dos metres molt verticals amb micropreses doloroses i una mica sobadetes. De fet una relliscada em fa recordar què era volar quan no t’ho esperes.

-Esperó Pompero, 6a, 25m, (***). Una via recomanable per ser força diferent a les demés. Tot i ser escalada bàsicament en placa, la seva ubicació en un esperonet li dóna originalitat. També té millor presa que la majoria de vies veïnes.

-Chachi piruli, 6a, 18m, (**). Placa de finura típica del sector.

-Versió original, 6a+, 18m, (**). Més del mateix.

-Siscu, 6b+/6c, 18m, (**). 6b a les ressenyes antigues. Té una secció d’uns 2 metres finíssims que a més coincideix amb el tram més vertical. Per mi estaria bé com a 6b+.

-Stick destroy, 6c+, 20m, (**). Aquesta sí que ja és un suplici per dits de peus i mans. Sobredosi de finura i micropreses. Per sort un parell de tronquets secs ens donen algun respir.

-Frio yo nunca, 6b, 20m, (**). L’escalo per posar cintes a l’anterior.

Jo mateix a Frio yo nunca (6b)

-Arnoleta, 6b+, 20m, (***). Tant la Gemma com jo coincidim en que és la millor via que hem fet a Cubells. La diferència amb les altres és que aquí les preses són molt més grosses i variades (forats, llastres invertides i laterals, orelletes, fisuretes...). Atenció a una excursió terrorífica per arribar a la penúltima xapa (uns 4 metres diria jo). Per cert, aquesta és un circumstància que es repeteix en força vies i no precisament en trams fàcils. D’acord que no semblen caigudes perilloses (ni tocaries terra, ni hi ha repises), però no acabo d’entendre aquests “alejes” ocasionals.

-Dedos al borde de un ataque de tendonitis, 7a, 20m, (**). Crec que el nom ja ho diu tot. Si voleu comprovar si sou capaços d’aguantar almenys 15 metres seguits sense poder entrar més d’un centímetre de dit enlloc aquesta és la vostra via. Personalment, no ho volia pas comprovar, però tenint la corda per dalt li vaig fer un tope rope i sorprenentment vaig treure-la sense descansos ni trampes. Ara que de primer la cosa hauria canviat bastant ja que hauria estat molt psicològica (novament alejes contundents).

New manguis (6a+) i els "new frikies" de Cubells: bona roca + bon peu de via + bones vistes + guia nova = Revitalització assegurada

Bé, finalment la nostra tossuderia ha valgut la pena i hem pogut conèixer Cubells a fons i ens ha agradat,...això sí: tardarem a tornar-hi que tanta finura esgota mentalment i dermatològicament!

BORRIOL - LA CUCALA

Aquest sector, també situat al municipi de Borriol, m’ha semblat molt més interessant que el Racó del Farol. Tot i que la guia de Castellò posa que por servir com a complement del sector anterior, a mi m’ha semblat tot el contrari. De fet cal dir que les 17 vies publicades a la guia han passat a ser ja unes 45 i que els equipadors segueixen treballant intensament en el sector. Aquí les vies són molt més exigents i sostingudes de baix a dalt i el grau m’ha semblat força ajustadet. El major inconvenient del sector és que la roca no és del tot sòlida sobretot a les vies noves (sector esquerra); es descrostona bastant i en algunes repises s’acumula força sorra. Podeu trobar ressenyes actualitzades aquí o aquí. Hem fet les següents vies:

-Que hay de nuevo viejo, 6a, 18m, (**). Una bona via, vertical i tècnica; cal buscar contínuament la bona posició i el canto salvador que no sempre és evident. Dureta pel grau.

-Hayla house, 6b, 20m, (***). Molt bona via que comença per una mena de canal desplomada i amb bons forats i acaba amb una placa vertical. Només desmereix una mica un tram de roca dubtosa en sortir del desplom. Novament exigent pel grau.

-El profanador de la cantera, 6a+, 25m, (***). Una joia de via si aconseguim oblidar-nos de la qualitat de la roca i ens limitem a escalar i pensar com superar els obstacles. Molt vertical i amb to tipus de preses. Sostinguda i més exigent cap al final. Jo li posaria ben bé 6b/6b+.

-El decotador, 6c, 15m, (**). Qui busqui un 6c curt, contundent i sense treva de baix a dalt aquesta és la seva via. Personalment la trobo massa explosiva, sobretot el començament que a més crec que és una mica morfològic (em falten 5 cm per arribar a un parell de preses clau i haig de fer moviments en dinàmic gairebé sense peus). No encadeno a vista, sí en un segon intent en tope rope i ja no queden forces per més. A aquesta li posaria 6c+ com a mínim.

La Nesa també fa un parell de Vs: Optimista i La rotonda. La primera no li agrada gens; la troba descomposta i amb possibles caigudes perilloses. La segona si que la gaudeix força.

Nesa a Optimista i La rotonda, ambdues de V+

Acabem el dia fent una xerradeta amb en Kele , un dels equipadors que es mostra satisfet de que ens hagi agradat el sector. Li comento el tema del grau ajustadet i em contesta: “puede ser,...es que eso de escalar tanto en Montanejos !”

BORRIOL - RACÓ DEL FAROL

Aquest és segurament el sector més conegut del municipi castellonenc de Borriol, però personalment no m’ha acabat d’agradar. Tot i les seves 60 vies, la majoria d’aquestes vies són força discontínues, i algunes una mica rebuscades, suposo que cercant els trams de paret més espectaculars per donar-los-hi més dificultat i caràcter. Malgrat tot, el sector és suficientment interessant per fer-hi una paradeta si estem de pas o passant uns dies a prop. Aquest va ser el nostre cas, ja que hem passat la “setmana blanca” a Morella. Bé, en realitat hem passat “4 dies blancs”, perquè el dijous, un cop confirmades les pitjors prediccions, vam decidir marxar sota una intensa nevada. La veritat és que en aquests 4 dies no hem vist ni una ullada de sol a Morella, així que per satisfer les ànsies escalatòries vam haver d’anar cap al sud i la costa.

Una altra característica d’aquest sector és una roca força abrasiva i punxant. Això sí, tot molt ben equipat i polit, amb rètols i escultures durant l’accés i molts noms de vies al començament.

En aquesta primera visita vam fer les següents vies:

- Placa pedricera, 6a, 30m, (**). Placa de bona roca i presa petita però cantelluda, amb un final molt més ajagut, però també molt més fi.

- Directa Alberta, 6b, 30m, (**). Primera meitat vertical i sostinguda. Atlètica amb molts cantos però bastant petits i molts verticals. Un cop més la segona meitat s’ajau i perd interès.

- Higuera, 6b, 20m, (**). Molt semblant a l’anterior, potser una mica més exigent i estalviant-se l’últim tram de placa tombada.

Jo mateix a "Higuera" (6b) i Nesa a "Placa pedricera" (6a)

- La culpa de Toni, 6b+, 22m, (**). Una via curiosa; moltes esses i alguna assegurança no gaire ben posada que et posa els nervis a cent. Exigent, però interessant ja que té una mica de tot: placa, bavaresa, desploms, flanqueigs,...

- Per un grapat de corda, V+, 20m, (**). El mateix dit per l’anterior serveix per aquesta, però evidentment menys exigent. Malgrat tot i ser només un V+ no és una via gens recomanable per debutants.

- Peladits, 6c, 22m, (**). El nom ja ho diu tot; placa vertical de roca molt abrasiva i canto petit, amb un pas notablement més difícil que la resta de la via. Encadeno “in extremis”.

- Nestrorius el magnificus, 7a+, 22m, (*). Una via totalment fora del meu abast. Primera meitat totalment desplomada, primer amb bon canto però després entres a una placa de microcantos (la majoria picats, laterals i roms) que no supero ni en somnis.

Curiós personatge en l'aproximació i els ametllers en plena eclosió tot i el fred d'aquests dies

PARET DE L'OBAGA NEGRA

La paret de l’Obaga Negra (Alt Urgell) és un dels meus sectors preferits. Els motius? Doncs la majoria de les vies són del “meu grau” i la roca és excepcional. A mi em recorda molt a Vilanova de Meià: planxes verticals d’un calcari ple de franges horitzontals gairebé sempre amb bon canto, excepte alguns passos concrets de les vies més difícils on la cosa es posa més fina i regletera. L’escalada és doncs bàsicament atlètica i de continuïtat.

El major inconvenient del sector és la poca varietat de graus i estil d’escalada una mica repetitiu. Totes les vies bones estan entre el 6a i el 6c i per part meva me les he polit gairebé totes, així que suposo que tardaré a repetir visita. Però les dues vegades que hi he anat n’he sortit eufòric (potser perquè una altra característica del sector és el grau generós!) i no puc deixar de recomanar-lo a tots aquells que us moveu per aquests graus. Aquest diumenge amb la Nesa vam fer:

-Poca feina, 6a, 32 m, (**). Llarguíssima via una mica diferent de la resta, perquè no és gaire homogènia. Els passos difícils es concentren al principi i al final, mentre que al mig segueix una fissura bastant fàcil. Seguros separadets.

-Alegria, 6b, 32 m, (***). Aquesta sí, ja és més plaquera i contínua. Comença molt vertical i atlètica, fins que de cop ve una secció potser menys vertical, però molt més fina. Novament seguros allunyadets...diguéssim que apreten però no ofeguen.

-Aromes de Fígols, 6b, 20m, (***). Placa vertical, contínua i amb bon canto.

-Dits capacitats, 6c+, 20m, (***). El projecte del dia em decep una mica, no perquè la via no sigui bona, sinó perquè em costa menys del previst, de fet encadeno a vista i això no ho acostumo a fer en vies d’aquest grau. El quid de la via és la primera meitat on hi ha algun pas llarguet i de posar-s’hi bé, i diguéssim que no t’hi pots encantar gaire perquè la cosa va cansant. Aquí seguros més junts i grau generós.

-Homus alturgellensis, 6b+, 25m, (***). Més del mateix, però amb una petita diferència: un bombo final amb un pas molt llarg per pillar el canto salvador. De fet diria que aquest pas és molt morfològic i que si ets baixet les deus passar canutes per sortir d’aquest bombo.

Per acabar una puntualització important: el sector és sud, però està just darrera de la Paret Bucòlica i la Cinglera dels Espluvins i ara a l’hivern el sol s’amaga cap a les 15:00. Suposo que a l’estiu hi deu haver ombra a partir de les 16:00 o les 17:00.

Podeu trobar ressenyes i més informació a:

Blog de l’Alturgell (Xavier Grané).

Revista Vèrtex nº 212, en un article del mateix autor.

(Desconec si també apareix a la nova guia “Lleida Climbs”)

GELIDA: PARET DELS CORBS

Després de més de 3 anys retornem a una de les escoles que més havia sovintejat: Gelida. Però ho fem per anar a un sector encara desconegut per mi: la Paret dels Corbs. Aquest sector només comptava amb 4 vies quan va aparèixer la guia de “Barcelona y alrededores” però actualment ja en té 29. Podeu trobar unes magnífiques ressenyes al Blog del Fernando, un dels equipadors que han contribuït a engrandir el sector. La veritat és que a primera vista la roca no convida gaire a enfilar-se per allà, però la paret és molt llarga i té trams força bons que gràcies a la imaginació i bona feina dels equipadors han estat molt ben aprofitats. Encara hi ha força vies pendents de confirmació de grau i també moltes on caldria unes quantes repeticions per acabar de sanejar la roca, però tenint en compte lo massificada que està la zona no crec que es tardi massa en solucionar aquests dos aspectes.

Cua a la Via del Diedre (V+) i escaladors a la part dreta del sector: vies 22 (6a+) i 23 (6a)

El dissabte arribem a l’aparcament a les 11:00 tocades i al·lucinem amb un parell de cosetes: -2 ºC i una vintena de cotxes (per cert, alguns molt mal aparcats en plena corba d’accés a les cases de dalt, raó per la qual un dels propietaris ja ens va expressar el seu malestar!). Malgrat tot, un cop arribem al sector comprovem que al sol s’escala bé i a més estem sols (més tard arribarien dues colles força nombroses).

Vista del sector Font Freda Dreta des de la Paret dels Corbs

Comencem per la dreta del tot amb un parell de 6as força bons:

-Via 29 (ressenyes Fernando), 6a, 15m. (**): Entrada força explosiva i després placa d’anar-s’ho mirant amb algun passet on cal apretar força d’alguna regleta plana o d’algun canto petitó. La trobo dureta pel grau.

-Via 28, 6a, 15m. (**): Molt semblant, però amb una entrada menys exigent.

-Via del Corb, 6b, 20m. (**): Una de les més antigues i clàssiques del sector i es nota per lo “sobada” que està. La via està prou bé i es força variada: cal tibar però també llegir bé els passos i atacar-los amb decisió ja que va desplomant i inflant els braços. La sobamenta i alguna xapa allunyadeta fa que al primer intent m’entretingui massa i no l’encadeni, però a la segona, sabent els passos surt amb relativa facilitat.

-Via 23, V+/6a, 22m. (**): Una via força divertida, amb bon canto i algun sostret interessant. Només cal vigilar una mica a dalt perquè hi ha alguna roca solta.

-Via 19, 6c+, 25m. (***): Començament gens prometedor en diagonal per una rampa molt terrosa i descomposta, però quan arribem a sota el primer sostre i comença realment el tomàquet la cosa millora radicalment. Bona roca i successió de passos interessantíssims: desploms, plaques de regletes planes, invertits,...i tot sense treva. Llàstima que la placa final té força líquen i una xapa allunyadeta. Li faig dos pegues però no encadeno, tot i que surten tots els passos. Al primer em falla el “a vista” i el coco, i al segon les forces. Però la veig força factible en una propera visita.

En resum, el sector m’ha satisfet més del que m’esperava i segur que tornarem per conèixer la part esquerra i encadenar aquest 6c+ que de moment s’ha resistit.

"Ombres xineses" al sector Font Freda Centre

DE DESCOBERTA PEL BERGUEDÀ: LA VINYA (?)

Avui hem anat de descoberta d’un nou sector al Berguedà que ens va presentar el company blogger El Terrible (per cert company, espero que no et sàpiga greu que et citi i que de passada et manllevi una foto del sector...és que ens hem deixat la càmara!) . Per informació sobre l’accés podeu consultar aquest bloc. Tal com fa ell, jo també l’anomenaré “La Vinya”, doncs així és com es diu la masia en runes on aparquem el cotxe. El sectoret només compta amb 10 vies, i per tant es podria considerar d’interès local, però aquestes vies són totes força interessants i és un sector molt vàlid per passar-hi una jornada sencera si ens movem per tot l’espectre del sisè grau. La roca és un calcari amb tocs de conglomerat i no és que sigui magnífica, però suficient per escalar sense patir massa. L’escalada és bàsicament de placa vertical amb força regletes, gotes d’aigua, roms i alguna fissura ocasional. Cal dir que tot i ser un sector orientat al sud és millor evitar els dies de més fred ja que el peu de via és força ombrívol i l’assegurador ho pot passar bastant malament. Jo el recomanaria més per la primavera o la tardor.

A continuació enumero totes les vies d’esquerra a dreta comentant les que hem escalat:

1) IV, 10m. (*). L’ha fet la Nesa i li ha semblat un IV ben posat.

2) 6a o 6b?, 15m. Aquesta via i la següent no les hem fet.

3) 6a o 6b?, 12m.

4) V, 25m. Falten les dues primeres xapes. Probablement tretes perquè la via no està del tot sanejada i poden caure alguns blocs.

5) V+, 25m. (***). Gran via en el seu grau: llarga, variada i divertida.

6) 6a+/6b, 15m. (**). Placa vertical i fina. A mi m’ha semblat 6b.

7) 6c+/7a, 15m. No l’hem probat.

8) 6b+/6c, 15m.(**). Una altra placa vertical i fina. A mi m’ha semblat 6c.

9) 6b/6b+, 20m. (**). Seria una gran via si no fos perquè en molts punts la roca té un tacte terrós i liquenós. Gairebé tota la via segueix un sistema de fissures i té uns moviments molt bonics, però el tacte de la roca m’ha fet patir massa per gaudir-la. A mi m'ha semblat 6b+.

10) 6a, 18m. (**). Una altra via rara, rara! No sabria dir si m’ha semblat molt bona o molt dolenta. Comença amb una rampa fissurada i trencada per un parell de bombos considerables i acaba amb un pas d’esperonet que dóna accés a una bonica placa final.

En definitiva: un sectoret interessant on no descarto tornar a probar les que ens hem deixat.

EL BALCÓ DE SANTAÏNA

Balcó de Santaïna, aquest és el veritable nom d’aquest sector germà del Malpàs de Travil, i que jo, per desconeixença, en un post anterior havia anomenat simplement Balcó del Malpàs. Tot i la proximitat amb el Malpàs i les similituds existents, hi ha algunes diferències a tenir en compte:

-Grau bastant més collat que al Malpàs.

-Roca de pitjor qualitat. Amb això no vull dir que sigui dolenta, però algun còdol encara es trenca. Falta veure si millorarà amb més repeticions de les vies.

-Ombra a la tarda, excepte a les vies del final on el sol dura fins més tard.

En definitiva, diferències que fan d’aquest un sector més exigent que el seu veí. Això sí, si al Malpàs les vistes són bones, aquí ja són espatarrants!

En aquesta segona visita vaig fer les següents vies:

-L’oruga, confusa, 6a, 18m (**). Una de les més fàcils, tot i que l’entrada “se las trae” sobretot si estàs fred i poc habituat a la roca del sector. Després es converteix en una fàcil placa de grans còdols i acaba amb un espectacular esperó.

-Amanece que no es poco, 6a+, 22m (**). Comencem a confirmar que aquí no regalen res. Placa vertical o lleugerament desplomada. Bon canto tota l’estona però igualment arribo a dalt amb els braços com porres. Em dono per ben escalfat!

-Poliki Poliki, 6b+, 20m (**). Podríem dir que aquest era el meu projecte del dia, ja que en l’anterior visita em va quedar pendent d’encadenar. Doncs seguirà com a projecte perquè torno a fallar al mateix lloc: l’última xapa! El xapatge d’aquesta arriba després de 5 o 6 metres desplomats que et van exhaurint la pila i just en aquest punt, la xapa allunya i els còdols són més roms. Resultat: els dits s’obren quan em deixo d’una mà i no hi ha manera de poder xapar.

-6è aniversari, 6b, 20m (*****). Viot, pels passos i per la situació. Placa espurnejada de bombos que es superen sempre tibant de bon canto i final en un esperó molt espectacular.

jo mateix en aquesta via (la foto inicial també és d'aquesta via)

-Ocas, 6a+, 16m (**). Un altre 6a+ força exigent. Aquest per una entrada molt explosiva i morfològica seguida d’una placa finíssima d’estil montserratí.

-Ronnin, 6a, 14m (**). Placa-diedre força interessant que comença molt fàcil però es va posant fina fins al punt que l’entrada a la reunió te l’has de mirar molt i molt!

Nesa a Enjuto Mojamuto (V+)

En resum, no vam encadenar res de l’altre món però tenint en compte el grau ajustat del sector em dono per satisfet. A més, el dia radiant i la bellesa del lloc ens van compensar sobradament les penúries escalatòries, així que ja m’atreveixo a dir que hi haurà tercera visita!

Nesa a Enjuto Mojamuto (V+) i Gemma "topropejant" El dia del pare (7a)

AMORTITZANT LA GUIA DE CASTELLÓ

El passat pont de la Constitució el pla era anar a Navarra, però la meteorologia ens va obligar a canviar de plans a última hora. Com en moltes altres ocasions, Morella i els seus voltants foren el nostre pla B. A més, aquesta vegada teníem la flamant nova Guia de Castelló per començar a treure-li suc. La publicació d’aquesta guia podria semblar una idea agosarada ja que moltes de les zones que hi surten estan en plena expansió, sobretot cap al nord i l’interior de la província. Però per mi és tot el contrari; com una incitació a l’escalador curiós a descobrir aquesta zona i el seu enorme potencial. I és que quan agafem les carreteretes interiors de la província no paren de sorgir parets i més parets a cada corba. Esperem que per una vegada la guia no contribueixi a la massificació de les zones ja existents (que ho dubto) sinó a diversificar i ampliar l’oferta.

DISSABTE DIA 4: ERMITA DE LA PIETAT (ULLDECONA)

Segona visita a aquesta acollidora escola, i com la primera just fa un any, aprofitant que ens va de pas cap a Morella. Vies curtes, magnífic calcari, bon equipament i peu de via assolellat, còmode i amb vistes són les característiques d’aquesta escola. En aquesta ocasió ens quedem als sectors més propers a l’Ermita:

SECTOR PRIMITIU:

-Zipi, V, 10m (*)

-Zape, V, 10m (*): Dues vietes interessants i divertides en el seu grau. Llàstima que siguin tant curtes.

Nesa en aquestes vies

-Agafa la pinza, 6b+, 12m (**): Comença per una placa molt fineta i acaba amb un bombo amb bon canto. Grau generós!

-Superat per la logística, 6c+, 12m (**): de característiques similars a l’anterior i amb el grau encara més generós. (foto inicial)

-Quina por, 6a, 12m (**): Com totes: curta però divertida, interessant i sobre excel·lent roca.

-Popotitos, 6a, 12m (**): 6a bastant més intens que l’anterior.

Gemma a "Agafa la pinza" (6b+) i jo mateix a "M'agrada" (6b+)

SECTOR DEL MIG:

-M’agrada, 6b+, 15m (**): Aquí el grau ja no és tant generós. Bona via on cal apretar força, però sempre amb bon canto.

-De llemin, 6c, 15m (**): aquesta ja no l’encadeno. Desplom amb poc canto (regletes i gotetes d’aigua).

Pleguem veles i cap al bar de l’ermita a fer una beguda calenteta i una “xarraeta” amb un Tal Pinxo.

DIUMENGE DIA 5: MORRAL DE LÀNGEL (CERVERA DEL MAESTRAT)

Plou dèbilment, però plou, així que fem cas a la gent de la terra que ens aconsellen aquest sectoret on asseguren no ens mullarem. I efectivament, la paret i el peu de via estan ben secs...això sí el preu que hem de pagar estar clar no?...tot desploma!

Tot i que el sector només compta amb una dotzena de vies aprofitables, farà les delícies dels que es mouen pel 7è grau. Afortunadament també compta amb un parell de 6b+ i un parell de 6cs molt interessants. I fins i tot un V per la Nesa!

-El pueblo de Fumanchú, V, 18m (**). Aprofita molt bé l’únic punt dèbil de la paret i resulta força interessant i divertit.

-Laterales a raudales, 6b+, 18m (**). Via bastant concentrada en una secció a la meitat que costa de treure a vista, però quan la saps fins i tot resulta assequible en el seu grau. (foto esquerra)

-La pandilla basura, 6b+, 15m (***). Bastant més dura que l’anterior, amb passos exigents des del començament fins al final i sempre desplomant. Afortunadament té un parell de descansos bastant bons cap a la meitat.

Pol a "La pandilla basura" (6b+)

-La sorpresa està al final, 6c, 18m (**). El nom ja ho diu tot...clar que de sorpresa res de res, perquè des de baix ja es veu un desplomaco inhumà amb poc canto. Ni la Gemma ni jo encadenem ni de lluny!

Amb els braços com porres i satisfets per haver pogut aprofitar un dia gris tornem cap a caseta.

DILLUNS DIA 6: LA SARRATELLA, SECTOR PISCINA DRETA INFERIOR

Tot i que el sector estrella de la Sarratella és Les Escales, obtem per aquest altre sector més adequat per l’hivern. D’entrada dir que recomanem fer l’aproximació des de la piscina del poble i seguint durant uns 20 minuts un sender PR per sobre de tots els sectors. Quan es comencen a acabar les parets i abans d’arribar a l’evident canal que diu la guia veurem unes grans fites que ens guien per terreny bastant bo just pel final de la paret. En pocs minuts arribem a la feixa d’accés al sector Solarium (espectacular!) i en 5 minutets més al nostre sector. Ara, per ara aquest sector compta amb poques vies interessants, però un cop més en tenim prou per passar 3 o 4 horetes ben tranquils i gaudint al màxim de la roca i l’entorn:

-Putón verbenero, 6a, 25m (**). Variada, divertida i sobre bona roca. Destacable l’estètic diedre del tram final.

-El nigeriano, 6b, 25m (***). Espectacular roca i escalada molt divertida que no passaria de 6a si no fos per una entrada molt explosiva amb pocs peus i nyapetes per les mans. Aquesta entrada és 6c com a mínim, però només són un parell de passos.

Pol i Gemma a "El nigeriano" (6b)

-Abierto hasta el anochecer, 6a+, 33m (***). Viot. De fet li hauria posat 5 estrelles si no fos per una tram cap al principi (crec que era la 4ª xapa) amb roca molt trencada i xapa força lluny. A partir d’aquí festival de plaques, fissures i diedres. Grau collat, podria ser tranquil·lament 6b+!

Diverses imatges de la via "Abierto hasta el anochecer" (6a+)

DIMARTS DIA 7: BARRANC DE LA GUITARRA (SERRA D’EN GALCERAN)

Sorprenent escola en una zona molt inhòspita i tranquil·la, amb parets per tot arreu. Sobta que de cop i volta, en un lloc així ens comencem a trobar bonics indicadors de zona d’escalada, una via ferrata per accedir-hi i un sectoràs amb més de 70 vies amb ressenyes incorporades al peu. Realment els equipadors s’ho van currar molt. L’escalada s’hi desenvolupa normalment sobre plaques verticals amb canto molt petit i cantellut i regletes. A la part superior el canto és molt més rom. I a les vies més dures també abunden els sostres, suposo que amb millor canto. Grau força dur en general.

-L’escurçó, 6a, 15m (**). Placa vertical de nyapetes i al final de roms. Atenció: aquesta via i algunes veïnes tenen la reunió 7 o 8 metres més amunt d’on acaba la paret, en un lloc sense massa sentit perquè hi arribem a peu pla, cosa que provoca un gran fregament de corda al baixar.

-Coc en sardina, 6a+, 15m (**). Més placa i més nyapes!

-Paté especial, 6c, 15m (**). Germaneta de l’anterior...tant germaneta que tinc dubtes de si vaig passar pel lloc correcte o no, ja que vaig utilitzar alguna presa que ja havia utilitzat a l’altre via.

-Cuarto milenio, IV+, 15m (*). No tan trivial com indicaria el grau.

-Tremendo, 6b+, 15m (**). Entrada força explosiva en desplom i després plaques i fissures.

Seqüència d'entrada a "Tremendo" (6b+)

-Aranya, 6a+, 15m (**). Entrada dura i després placa vertical molt fina de regletes i roms.

-Al bassi!, 6b, 15m (**). Característiques idèntiques a l’anterior.

El Pol, "baixista ocasional" dels Amics de les Arts aprofita qualsevol moment i lloc per fer promoció del darrer disc!