DÉSIRÉE AL CAVALL BERNAT

El passat dimarts vaig completar el que podríem anomenar una autèntica “trilogía primaveral nord-montserratina” : Diables, Aeri i Cavall. No ha estat una cosa premeditada però, ja se sap que en l’escalada (suposo que com en moltes altres aficions) ens movem per ràfegues. També hi ha ajudat que el Marc, el meu company de cordada en aquestes vies, és un autèntic fanàtic de la cara nord de Montserrat. L’últim capítol (de moment) va ser la via Désirée al Cavall Bernat:

La Désirée és una ambiciosa via que supera un dels perfils més arrogants de l’agulla més esvelta de Montserrat. Tot i l’aparença monolítica i inexpugnable que té des de baix la via es realitza gairebé en un 70 % del seu recorregut en lliure sense passar del 6a. A més, els trams en lliure són preciosos i justifiquen sobradament les pedalades que hem de fer per enllaçar-los. Destaquen sobretot l’inici del L2 amb una finíssima llastra-bavaresa, i tot el L5.

Aproximació per la canal del Cavall i l'impressionant llarg 2

Marc al L1 i a la llastra-bavaresa del L2

Pel que fa a l’artificial es concentra bàsicament en dos punts: segona meitat del L1 i tot el L4. També hi ha un parell de sortides de reunió (R2 i R3) amb un parell de A0s però bastant apurables en lliure, sobretot la sortida de la R2: pas molt curt de 6b/6c per anar a caçar la llastra abans citada. La perla de l’artificial la trobem cap al final del L4, on un “aleje” considerable entre dos parabolts ens obligarà a llaçar un petit merlet amb una baga i penjar-hi l’estrep per superar el pas. És curiós com una pedreta tant petita ha esdevingut una de les preses més famoses de Montserrat i encara és més curiós que la tia aguanti intacta després de 30 anys de pas de cordades !

...cap problema, aguanta, aguanta!

Marc a la R4, observant les acrobàcies.

Personalment, no m’acostumen a agradar gaire les vies que tenen tant d’artificial equipat, però aquesta em va deixar plenament satisfet.

Actualment la via Désirée es troba completament reequipada amb parabolts i reunions amb anelles i això pot convertir-la en una dura competidora per la seva veïna Punsola-Reniu en quant a repeticions. I ho dic com a cosa positiva ja que pot contribuir a descongestionar-la en dies de molta afluència. De totes maneres, crec que és una mica més exigent en les parts de lliure i cal no refiar-se ja que en els trams de V hi ha algunes assegurances allunyadetes.

Dir finalment que convé evitar aquesta via en dies especialment calorosos ja que l’ombra no hi arriba ben bé fins les 16:00.

DADES TÈCNIQUES:
Llargada: 190 m.
Dificultat: 6a/Ae. Algunes ressenyes marquen com a màxim obligat V, però jo m’inclino més pel V+/6a.
Ressenyes: aquí i aquí
Altres piulades interessants: Surgrimpi

Diables a tope en dimarts!: cordades a la GAM, la Barrufets (escalador en solitari), la Sendero Luminoso i la Còsmica del Plàtan

QUE DUR QUE ÉS VILANOVA DE PRADES !

Benvinguts al paradís dels 1001 forats roms i els cinquens que semblen 6bs! Per si algú encara no ho ha endevinat estic parlant de Vilanova de Prades, una de les meves escoles preferides, com ho demostren la desena de visites que ja li he fet i les dues piulades anteriors en aquest blog. Però avui toca ser una mica crítics. Amb la Gemma, el Pol i la Nesa hem anat al sector Solana i no ens ha agradat gaire, bàsicament per dos motius:
En primer lloc perquè moltes xapes estan bastant mal posades en llocs il·lògics. La seva ubicació despista molt quan escales a vista i a vegades els xapatges resulten perillosos. Sembla talment com si el sector s’hagués equipat a sac; despenjant-se des de dalt pels trams de millor roca i posant els parabolts sense provar les vies.
En segon lloc, algunes reunions estan massa aprofitades (fins a 3 vies) i això provoca que les vies que hi arriben pels costats acabin amb flanquejos molt llargs i un cop més il·lògics.

Pel que fa al grau vilanoví, crec que és el més dur que m’he trobat mai, però això no és una crítica. Personalment, quan hi vaig ja em mentalitzo que aquí acabaré patint fins i tot en algun V! En el fons el grau no importa, l’important és passar-ho bé escalant, siguin V o 6cs, no?
Aquest sector tampoc no és una excepció en aquest sentit i un cop més a Vilanova de Prades no he passat del 6a+. Per això, en la relació de vies que he fet adjunto entre parèntesis el grau “estàndard” francès sota el meu parer:

-Any rera any, V (6a+/6b), *. Via totalment prescindible. Entrada molt lletja i bruta per una mena de diedre i després apretada molt bèstia de foradets en un desplom explosiu. Per acabar-ho de rematar reunió d’un sol punt.
-Flo, 6a (6a+), **. Una de les millors vies del sector. Tècnica i fina.
-Scorpios, 6a (6b), **. Potser encara més bona que l’anterior, però encara més fina i amb apretades considerables de foradets no gaire bons.
-La cucaracha, 6a (6a+/6b), *. Seria una bona via si no fos per una arribada a la reunió amb un flanqueig excessiu i totalment innecessari si tingués reunió pròpia.
-Lo Bacó, 6b (6c+), **. Placa desplomadeta de forats bastant petits i roms. M’obsessiono amb aquesta via amb l’esperança de convertir-la en el meu primer 6b vilanoví, però no hi ha manera tot i els 5 “pegues” que li foto!. Només aconsegueixo fer-me mal als dits, al canell i empotrar-me de panxa contra una alzina en un dels intents en “tope rope”.

Gemma a Xiciflim (6a+) i Pere a Lo Bacó (6b)

-Morenito, V, (?), *. Aquesta via té un pas molt curiós per arribar a la R. És com una sortida de la piscina, però el problema és que el marge de la piscina té 60 graus d’inclinació i jo no sé com carai recolzar-hi les mans. Em sembla impossible, però després el Pol em demostra que no ho és!
-Dies de sol, V, (6a+/6b), *. I no podia acabar el dia sense pillar en un cinquè típic de Vilanova,...així tinc deures per tornar, jejeje.

FRAGGEL ROCK A LA PARET DE L'AERI

Després de la Paret de Diables fa tres setmanes, aquest dilluns li ha tocat a una altra de les catedrals de l’escalada catalana, la Paret de l’Aeri i més concretament la via Fraggel Rock (265m, 6b+). Aquesta via, tot i la seva joventut, porta camí de convertir-se en tot una clàssica i avui dia ja deu ser de les més repetides de la paret. El seu intel·ligent i espectacular traçat i el seu bon equipament en tenen la culpa.

Traçat de la via (extret d'Onaclimb) i arribant al peu.

Personalment, haig de reconèixer que no la tenia pas a la meva llista de projectes, però la insistència del Marc recomanant-me-la em va acabar convencent. Ell ja l’havia fet dues vegades però li havia quedat l’espineta clavada de no haver alliberat l’últim llarg i volia tornar-hi. A mi, la veritat és que m’espantava una miqueta, doncs 6b+ en tàpia ho trobava un pèl massa per mi. A més, moltes ressenyes (Ressenya.net, Caranorte, Onaclimb) comenten que convé no anar-hi justos de grau perquè les assegurances allunyen una mica. El Marc m’insistia que no, que no em preocupés, que els passos difícils eren puntuals i molt ben assegurats. La veritat és que el final va tenir raó i la via va sortir tota en lliure.
A última hora també es va apuntar un col·lega del Marc, en Cisco (a la foto de la dreta ell mateix al L6).
El dia no va començar gaire bé, ja que ens vam passar de llarg la canal d’accés a la paret i vam començar a pujar per la següent, la Canal del Moro. No ens vam adonar del nostre error fins que no portàvem mitja horeta pujant, així que una aproximació de 45 minuts es va convertir en una excursió del doble!
Un cop al peu de via, ens repartim els llargs, el Marc s’ofereix a fer els difícils (L1, L2, L6 i L7), jo em quedo els del mig (L3, L4 i L5). Al final però, com que em vaig trobant molt bé durant tota la via, tant físicament com de coco, arribats la R5 li pregunto al Marc si em cedeix el L6, ja que em fa gràcia provar algun dels trams de 6b de primer. Evidentment en Marc cedeix gustosament.
Si voleu llegir una descripció més detallada dels llargs podeu consultar el blog de la Lai. Jo em limitaré a comentar els que per mi són els tres punts clau de la via:

1) L1. Típica placa de finura montserratina on cal un molt bon treball de peus i mantenir la concentració per llegir bé la roca. Per mi és el que li dóna el grau obligat a la via (6b) ja que la distància entre xapes (3 o 4 metres), sense ser res a l’altre món, t’obliga a escalar de veritat.

Marc i Cisco al L1 (6b)

2) Tram inicial del L6. La sortida de la R5 objectivament potser és el més difícil de la via (6b o 6b+ segons les ressenyes). Es tracta d’un tram de 3 xapes en diagonal a la dreta molt vertical o desplomadet, però amb força presa, tot i que algunes són petites o romes. Tot i així, aquí sí que les xapes estan molt juntes i permeten provar-lo sense patir massa. També hi ajuda el fet que la R5 està a peu pla en un minibosquet i dóna la sensació que estàs fent esportiva (vull dir que el pati no et condiciona).
3) Tram final del L7. Llarg de continuïtat que et va posant a to amb la cirereta del pastís al final. Aquí la placa es posa desplomadeta i tot i que els cantos segueixen sent bons, l’impressionant abisme que s’obre a la nostra esquena i el ventet que acostuma a bufar per allí dalt fan córrer l’adrenalina que dóna gust!...i si no que li preguntin al Cisco que es va deixar les cordes vocals cridant: “Xupa Marc, xupa collons!” (foto dreta). A aquest llarg algunes ressenyes li donen 6c, però nosaltres creiem que 6b+ ja és més que suficient.

En resum, hem disfrutat molt i hem acabat molt contents per haver encadenat tota la via en lliure, cosa que jo, sincerament no m’esperava pas.

PLACA HARDKORE: UNA PETITA JOIA ENTRE GEGANTS

Poques vies, però totes llargues, bones i encadenades a vista! Aquest seria el resum del passat diumenge a la Placa Hardkore; un dels meus racons preferits de Montserrat. M’agrada per la seva tranquil·litat (sempre que hi hem anat hem estat sols), pel conjunt d’agulles d’alçada modesta però de perfil imponent que t’envolten (la Proa, l’Agulla del Senglar, l’Agulla fina dels Naps de Baix,...) i evidentment per les seves vies que segueixen la tònica de les veïnes Desdentegada i Cova de l'Arcada: continuïtat, verticalitat, bona roca i bones assegurances (en aquest cas químics més aviat allunyadets!).

L'Agulla Fina dels Naps de Baix. Per la seva cara més desplomada discorre la mítica via de l'Alex Huber, "Un Poco Loco", 60 metres de 8b i només 11 assegurances!

Tot i aquests ingredients aquest sectoret és rarament visitat perquè els seus germans grans li treuen clientela. També hi ajuda el fet de que no té cap via fàcil, fàcil i la llarga aproximació. Però si ens movem entre el 6a i el 7a, aquí hi tenim feina per un parell dies. I si no en tenim prou podem complementar la jornada amb els sectors contigus a banda i banda: el Supositori i l’Agulla del Senglar.

Preparats, llestos, ja!

En aquesta ocasió som 5: el Josep, la Gemma i el Pol, i la Nesa. Entre tots hem fet gairebé totes les vies del sector. En el meu cas:
-Vídeo clip, 6a, 30m (***): Segurament la més fàcil, però molt bona i representativa del sector: continuïtat i verticalitat amb roca plena de bons forats i patates.
-Hardkore, 6a+, 30m (***). Molt semblant a l’anterior, però amb una entrada més fina i explosiva. Després esdevé una rampa que ràpidament es va posant dreta i fina,...i quan ja comences a patir apareixen els forats salvadors.
-Esperó del Xilum, 6c, 30m (***). Fantàstica via en una posició molt estètica i fotogènica. Probablement un dels 6cs més fàcils que he fet mai. Tots vam coincidir en que com a molt li donaríem 6b+ sent generosos. Tot i així potser no és una bona opció per estrenar-se en aquest grau perquè les assegurances allunyen força.

Josep i Pol a l'Esperó del Xilum (6c)

-Sense nom (num. 9 de les ressenyes del Fernando), 6b, 18m (**). Via de recent creació, i això es nota ja que la roca encara està força plena de líquen i no és tant bona com a les anteriors. Té una mena de capa exterior una mica trencadissa. A més, tant aquesta com la seva parella de la dreta, són bastant més fines, regleteres i de grau molt més ajustat. La trobo bastant més difícil que l’Esperó del Xilum. Aquesta si que podria ser un 6c!
-Sense nom (num. 10), 6b+, 22 m (**). Característiques idèntiques a l’anterior, potser encara un pèl més exigent, perquè és més llarga i té les assegurances una mica més separades. Per mi, un altre bon 6c.

Com trobava a faltar Montserrat i que ràpid se li agafa el gustet,...tot i el mal de peus!

Gemma encadenant un 7a, tot i estar malalta!

PARET DE DIABLES: SÁNCHEZ - MARTÍNEZ

Ja feia molts mesos que no m’acostava per cap tàpia de les de veritat i què millor per matar el cuquet que anar a una d’aquelles vies que feia anys, per no dir dècades, que tenia a la llista de pendents. Primer no m’atrevia a anar-hi perquè em venia gran i més recentment tots els companys a qui els hi proposava ja l’havien fet. Afortunadament, el Marc, un company de uni, ja feia temps que em deia que a ell no li faria res repetir-la, així que aquest dilluns, aprofitant que ambdós teniem festa i que les temperatures ja comencen a ser benignes per la nord de Montserrat ha arribat el dia de tatxar-la de la llista.

Sobre la via no explicaré l’itinerari detalladament, doncs la xarxa ja està farcida de piulades molt currades que ja descriuen el llargs un a un (veure blogs de la

Raquel , el TRanki o els Kutrescaladors entre d’altres). Però sí que m’agradaria complementar les seves narracions amb algunes dades que crec que poden ser interessants per a futures repeticions:

1) Equipament: la via està reequipada amb parabolts i molt bon criteri (expansió per expansió) però en alguns trams segueixen existint els burins, pitons i tacs de fusta originals. Gairebé sempre es poden reforçar aquests trams amb friends o tascons. Però al meu entendre hi ha un parell de punts conflictius on no acabo d’entendre perquè no es van posar parabolts:
- La R1: equipada amb tres burins molt ronyosos. Incomprensible tenint en compte que la resta de Rs estan amb parabolts i anelles. L´única explicació que li trobo és que originalment la reunió es fes a l’arbre que hi ha 10 metres per sota, però llavors no estaria de més indicar aquest fet a la ressenya, perquè més d’un ha gastat un quant temps i nervis buscant la “nova R” inexistent (oi Raquel?)
- El tram final i horitzontal de superació dels sostres (L7): en aquest tram ens trobem amb uns 7 o 8 metres sense cap assegurança bona. Hi ha una parell de burins amb xapa oxidada, mil·limètrica i saltarina, un parell de pitons dels que miren avall, i si no recordo malament un tac de fusta amb cordino podrit. El tram s’acostuma a passar en A0, però el dia menys pensat algú farà un “Avolar” amb el conseqüent perill de cremallera. No seria una caiguda perillosa, però ja m’agradaria veure com es sortiria d’allà després! Un cop més algun friend petit ens pot ajudar a suavitzar el tema.

Jo mateix al L6 i Marc al L7

2) La roca està molt sobada, sobretot als trams de fissura que es fan en lliure. Especial menció per la fissura del L4.

Marc al L5 i L7

3) Els graus dels trams que s’acostumen a fer en lliure estan ajustadets. Sobretot el V+/6as de placa (L1, L8 i L9). Es tracta de plaques finíssimes que en altres zones de Montserrat sud podrien ser tranquil·lament 6bs. Això si, aquests trams estan molt ben equipats amb parabolts.

La omnipresent cordada a la Punsola-Reniu...fins i tot en dilluns!

En definitiva, al meu entendre la via segueix sent un VIOT en majuscules i no regalen res. Evidentment no és el mateix confiar en parabolts del 10 que en burins, però també és cert que aquest burins fa 30 anys devien inspirar molta més confiança que ara, així que crec que el reequipament no li ha tret caràcter a la via.

...Aquesta tampoc podia faltar!

Incorporo a última hora una foto cedida pel Marsi (resulta que era el que estava a la Punsola!), on se'ns veu nosaltres (L8) i també una cordada integrada pel Ferran Martínez i ? a la Vilanovins del Platan:

AMORTITZANT EL MONTSANT

Cingles de Sant Joan i Roca de les Hores

4 dies (…sí sí 4 dies, la Nesa i jo també teníem festa el dilluns!) donen per molt o per molt poc segons es vulgui veure l’ampolla mig plena o mig buida, i és que la Serra del Montsant no te l’acabaries ni en 4 anys! Bé, en qualsevol cas hem començat a amortitzar la nova i flamant guia. El nostre camp base, Lo Refugi a Cornudella, excepte la primera nit que la vam passar al refugi de Margalef. D’entrada i abans d’entrar en matèria algunes “afirmacions lapidàries” que he confirmat aquests dies: vivim en uns dels països més bonics del món, Cornudella podria ser tranquil·lament la capital mundial de l’escalada esportiva, el grau “monsantí” està ajustadet ajustadet i els seguros llunyet llunyet!

Paisatges des de la Roca de les Hores

Respecte la primera afirmació reprodueixo les paraules d’uns companys bascos que escalaven al nostre costat: “Desde luego que bonita es Catalunya,...y estos catalanes en los sitios más bonitos siempre ponen ermitas”. Respecte la segona afirmació pot semblar molt agosarada, però només cal donar un cop d’ull a les dades: en un radi de 10 Km Siurana, Arbolí i tot el Montsant (Racó de Missa, Roca de les Hores, Sant Joan, Barrots, Enderrocada,...) i si doblem el radi d’acció també se’ns doblen les possibilitats: Margalef, Cabacés, Vilanova de Prades, La Mussara, etc. Ja sé que no descobreixo res nou a ningú però de vegades està bé recordar el que tenim a les nostres terres perquè trobo que tendim a no valorar-ho prou.
Bé anem al gra:

DIA 1 (divendres): MARGALEF, SECTOR CAMÍ DE L’ERMITA

Arribem tard, molt tard (passades les 14:00) per culpa de problemes mecànics, però amortitzem la tarda en aquest sector relativament nou i ja molt popular. Més de 30 persones al peu de via, però per sort moltes pertanyen a un grup molt nombrós que es concentra en unes poques vies. Escalada típica “margalefiana” i sector ideal pels que ens movem entre el 6a i el 6c amb algunes excepcions, tant per dalt (7a), com per baix (V/V+). Diuen que el sector compta amb els millors 6as de Margalef i la veritat és que per la meva experiència a l’escola podria ser, ja que són més llarguets i sostinguts que els d’altres sectors. Aquí fem (totes entre 15 i 20 m.):

-Flor de lli, V+, (**)
-Flor de nit, 6a, (*)
-Pompermayer, 6b+, (*). No encadeno
-Lolita pasión, 6a+, (**)
-La chinita de al lao, 6b (**) (foto esquerra)
-Soc Roig, 6a, (***)

Ressenyes aquí

DIA 2 (dissabte): MONTSANT, ROCA DE LES HORES
Ens trobem amb la Gemma, el Pol, la Carlota i l’Óscar que baixen des de Sabadell. Un dels sectors d’escalada esportiva més impressionants que he vist mai. Situació privilegiada sota el punt culminant de la Serra del Montsant, la Roca Corbatera (1163 m.) amb vistes immillorables i tàpies desplomades de més de 40 metres. Per entendre’ns, seria com un petit Racó de Missa però a dalt de tot de la serra. Malauradament cal anar-hi amb el 6c-7a consolidat per gaudir-lo del tot, però si el nostre grau “còmode” és el 6b també tenim feina per un parell de visites. Escalada de continuïtat sobre interminables plaques de foradets. Atenció amb el sectoret de vies fàcils que hi ha perquè el grau està molt i molt collat. No sé si va ser per aquest tema, o per les excursionetes entre les xapes o per la mala nit que havia passat al refu, però aquest dia no vaig encadenar res de bo:
-Número set, V,15m. (**)
-Insert coin, 6a, 15m. (*)
-Jose Mític, 6a+, 15m. (*). No encadeno
-Mai al mes, 6a+, 25 m. (***)
-Esmolabec, 6b, 25m. (***). No encadeno
-Don Vito, 6b, 25m. (**). No encadeno

Gemma a Insert coin (6a) , Pere a Esmolabec (6b) i Pol a Mai al mes (6a+)

Gemma a El nene (6a+)

Ressenyes aquí i aquí

DIA 3 (diumenge): TOTXOS DE LA MORERA

Curiosa zona constituïda per un laberint de totxos de mida considerable que amaguen un munt de bones vies de totes les dificultats (des de IV fins a 8b). Sector bastant recomanable si busquem ombra i tranquil·litat. Aquí la roca potser té menys forats i en canvi més còdols petits i roms. Un cop més grau colladíssim. Fem:

Al TOTXO DE LA MORERA:
-El diedre de les follardes, V+, 20 m. (*)
-La cunillera, 6a 20 m. (**)
-Ferransi, 6a+, 20 m. (**)
-La mare de la conilla, V, 15 m. (*) (foto esquerra)

Al RACÓ DEL VILAR:
-Stagehand, 6b, 15m. (*)
-Esperó del cementiri, 6b+, 15m. (*). No estic comentant res de cap via però d’aquesta no me’n puc estar: segurament és una de les vies més difícils que he provat mai, fins i tot més que alguns 7as...i aquí només 6b+! Evidentment no encadeno.
-Mephistopheles, V, 15m. (*)

DIA 4 (dilluns): CINGLES DE SANT JOAN
Una altra zona cinc estrelles del Montsant, amb ubicació privilegiada com la veïna Roca de les Hores. No sé si deu el nom a l’ermita de Sant Joan del Codolar que està als seus peus o al seu principal equipador Joan Llasera, que va fer una feina mastodòntica i algú va decidir elevar a la categoria de sant !

Cingles de Sant Joan i Nesa a La sap llarga (6a+)

60 vies de 20 a 35 metres perfectament equipades amb químics i graus predominants de 6b a 7a. Tot i les 60 vies existents el potencial d’aquesta paret encara és enorme. A més, aquí la roca potser ofereix més textures i varietat que a d’altres zones de la Serra. L’escalada però segueix sent de continuïtat a sac. Dir també que aquí vam trobar el grau més “standard”. Sens dubte, el millor dia dels quatre. L’únic inconvenient de la zona la llarga marxa d’aproximació. Fem:

-Via 6, IV+, 18m. (**)
-Via 7, V+, 18m. (*)
-La sap llarga, 6a+, 25 m. (*****). Queda inaugurada la categoria 5 estrelles !
-Ni fa, ni fum, 6b, 25 m. (***)
-Sense pena ni glòria, 6b+, 25m. (***)
-Sortpresa, 6c, 33 m. (***). Em falta un xic de pila i em sobre un xic de por per encadenar. Em penjo a la penúltima xapa.

Roca de les Hores: un bou a un 7c i un xai a Jose Mític (6a+)