TARTAREU

El passat dissabte vam fer la nostra primera visita a aquesta escola lleidatana i la impressió que ens vam emportar va ser molt bona, ens va agradar pràcticament tot: la roca, l’equipament, les vies, la tranquil·litat de l’entorn i l’ombreta que hi fa a partir de la una. De fet, la paret és molt llarga i fa algunes raconades on tenim ombra tot el dia. La roca és un calcari gris o vermell amb força formacions tipus xorrera, forats cantelluts, llastretes, etc. Tot i la seva qualitat, precisament la gran quantitat d’aquestes formacions, fa que a vegades es trenqui alguna coseta, però molts dels cantos potencialment perillosos estan sikats.

Les vies són completament verticals o desplomades, fins i tot els pocs V+ que hi ha tenen algun pas que tira enrere ( això va ser l’única cosa que no va agradar a la Nesa !) i fan entre 15 i 20 metres com a norma general. En aquesta primera visita ens vam decantar pels sectors superiors o de la dreta on hi ha més vies fàcils i vam fer:

-El merengue: V+, 12m , (**). Aquesta via, juntament amb les seves veïnes que comentaré a continuació, constitueix una bona opció per una primera presa de contacte amb les característiques de la zona. Curteta, però amb tot tipus de preses i ja un pas de tibar força.

Nesa en aquesta via

-Goriles a la sabina: V+, 12m , (**). Pràcticament idèntica a l’anterior.

Nesa al peu d'aquestes vies i obrint la Goriles a la sabina

-Divertió: 6a, 12m , (**). I més del mateix, però aquí ja hi ha més d’un pas de tibar.

-La berruga assassina: 6b, 12m , (**). Ara, a la tibantor, s’hi afegeix una mica més de finura al pas clau.

-Frenesí al tambó: 6a+, 16m , (***). Espectacular diedre desplomat amb cantos genials tota l’estona.

-Blow job: V+, 19m , (***). Un dels cinquens més espectaculars que he fet. Ressegueix tota una aresta-xemeneia adossada a la paret principal (veure foto inicial del post), al principi pel mateix fil, al mig per dins i a dalt per la mateixa paret principal després d’haver fet un pas al buit.

Seqüència a la Blow Job

-Johnny Babuchas: 6b, 17m , (***). Placa desplomada plena de bones preses i forats. L’únic secret és tenir pila suficient ...i no equivocar-se de canto quan aquesta pila s’acaba!

Jo mateix a Johnny Babuchas (6b)

-Cuina lleugera: 6c+ , 17m , (***). El gran repte del dia. L’equipo al baixar de l’anterior i després de veure com m’ha costat la Johnny Babuchas decideixo provar-la en tope-rope. Tibada constant per arribar a una última secció més desplomada, amb passos més llargs i algun canto “romillo”. No encadeno, tot i que tots els passos acaben sortint. Després de descansar mitja horeta li faig un segon intent, però la cosa va pitjor, se m’han acabat les forces!

BUSCANT OMBRETA AL FARAÓ DE BAIX

Aquest pont de Sant Joan no ha estat gaire productiu “escalatoriament” parlant, i és que estem en ple bullici d’exàmens; jo els de final de curs a la uni i la Nesa una cosa molt més seriosa i estressant: les oposicions per mestre de primària. El diumenge però, donem un descans a les nostres neurones i anem a recarregar piles tot escalant una mica. Ens acompanya el Joan i anem a la zona del Faraó de Baix. Aquesta zona és una bona opció pels dies calorosos, ja que a la banda dreta tenim ombra al matí i a l’esquerra a la tarda, amb tan sols cinc minutets de trasllat entre les dues.

Un escalador a les noves vies del Bloc del Camí i Joan a l'Aresta Escofí

Arribem els primers però sembla que molta gent ha fet el mateix raonament i al cap d’una horeta el sector dret està saturat. En aquest sector predominen les vies fàcils i ben equipades, però són molt discontínues i les reunions són bastant precàries; no perquè no siguin segures sinó perquè a la majoria hi ha simplement dos parabolts units per una baga i si tenim sort algun mallon. En cas contrari li haurem de deixar nosaltres. No acabo d’entendre la causa d’aquesta precarietat, quan és una zona ideal per la iniciació i cursets!. Aquí escalen sobretot la Nesa i en Joan. Fem (numeració guia Montserrat Sud):

-Via 5 + via 14: V, 35 m., (**). Dificultats concentrades a l’inici força vertical i fi. A partir de la tercera xapa es converteix en una fàcil rampa fins arribar a una lleixa amb reunió opcional. El tram que segueix a continuació és molt més vertical i amb una roca boníssima plena de grans còdols. De fet, tenim tres opcions per continuar: una de 6b, una de V i una de IV+. En aquesta ocasió triem la del mig. L’esquema d’aquestes vies sempre és el mateix i si volem empalmar els dos llargs és indispensable corda de 70 i posar cintes ben llargues al tram de la rampa i la lleixa.

Joan als trams inicial i final d'aquesta via

-Via 7 + via 15: IV+ , 35m (**) . Característiques idèntiques a l’anterior.

-Via 4 + via 12: 6a i 6b, 35m (**). Tinc ganes de provar unes vies que hi ha al tram superior de la paret però a l’esquerra de les anteriors. Faig l’accés per la número 4, un 6a amb una entrada vertical i finíssima que m’enganxa una mica fred. Al tram rampós ens podem anar desviant cap a l’esquerra seguint els parabolts (la guia no ho reflexa així) per anar a buscar les vies 10, 11 o 12. Un cop a la lleixa em decideixo per la 12, un 6b d’un sol pas a l’inici per superar un petit desplom amb preses boníssimes, tant que no em sembla pas 6b!. Atenció: corda justíssima !

-Aresta Escofí (L1+L2), V+, 35m (***). Sens dubte la perla del sector. Primer llarg en diagonal fàcil cap a l’esquerra per anar a buscar la magnífica placa superior: festival de verticalitat i grans còdols montserratins. Preveure un parell de cintes molt llargues pel tram de la reunió si la volem fer en un sol llarg.

Ja fa estona que ens toca el sol i a més jo tinc un “projecte pendent” al sector esquerra així que ens traslladem:

-Insubmissió, 6b+, 30m (***). Preciosa via de fina placa vertical amb la superació de tres petits sostres. Pura continuïtat i assegurances força allunyades (si no recordo malament només 8 en 30 metres). No l’encadeno a vista ja que les excursions entre xapes em fan massa respecte i m’hi entretenc massa, però la deixo muntada amb uns quants “escalèxtrics”. Al cap d’una estona l’encadeno amb menys problemes dels previstos. Com canvien aquestes vies montserratines al flash,...i amb “escalèxtrics”!

-Boicot, V+/6a, 15m (***). Mentre descanso per l’intent definitiu a l’anterior, al Joan l’atreu aquesta estètica fissura-diedre. Via molt atlètica i amb les xapes també força separades. Al Joan el coco li juga una mala passada i decideix deixar-ho còrrer a la meitat. Em toca pujar a mi, així que intento fer-ho el més ràpid possible perquè la Insubmissió m’espera amb les cintes posades. Després en Joan la puja en tope-rope sense masses problemes.

Bon balanç per un dia: hem oxigenat el cervell, la Nesa ha fet de primera després de gairebé dos mesos, jo m’acosto novament al 6c després de la lesió i el Joan continua agafant-li el gustet a Montserrat!

Us deixo, per acabar, un vídeo del tram mig de la Insubmissió (6b+):

COVA DE L'ARCADA

Després d’un grapat d’anys escalant i infinitat de visites a Montserrat, encara no havia anat mai a una de les millors zones d’escalada esportiva del massís: la Cova de l’Arcada. Primer per manca d’informació (ja és de sobres coneguda la fama de “secretiu” del sector i la omissió per desig exprés de l’equipador a la guia de Montserrat Sur). Després perquè no tenia el grau (totes les vies són a partir de 6b excepte un 6a). Aquest diumenge hem anat amb el Joan a saldar aquest deute pendent amb la muntanya i amb la meva consciència. De fet, ara d’informació gairebé en sobra, ja que podeu trobar fins a tres versions de ressenyes a la xarxa: dues a Kpujo (a través del mapa i a través de l’apartat vies noves) i les del Fernando. De totes aquestes ressenyes les més completes són aquestes últimes, però tot i així, comparant les unes amb les altres, hi ha algun ball de vies, graus i noms. De moment, de la zona on hem estat nosaltres, us penjo una petita actualització amb els noms i traçats correctes i amb el grau que modestament m’han semblat i que coincideix bastant amb lo publicat fins ara (la numeració és la del croquis d’en Fernando):

Respecte els noms estan gairebé tots pintats a peu de via. L’escalada i la roca m’han semblat bastant similars a les de la Desdentegada: vies llargues i finetes amb algun forat o tomàquet de tant en tant que resulten providencials i gustosíssims d’agafar!,...vaja continuïtat montserratina a tope. Una advertència però, a la zona de la via Debutants els parabolts estan força allunyats (només 8 en 25-27 metres de via a les quatre vies d’aquest pany de paret). Després de fer una passejada per tots els peus de via de la zona, puc dir però, que aquesta no és la tònica general, però sí que allunyen més que a la Desdentegada. La majoria de vies transcorren per unes plaques immenses, molt verticals i són molt espectaculars i estètiques.

Escaladors a les magnífiques plaques del sector Eh Petrel

Bé doncs, avui lògicament , com a primera presa de contacte amb el sector hem començat per les vies teòricament més assequibles:

-Debutants, 25m, 6a, 8 parabolts (***): Realment la més fàcil del sector, però no us confieu, és llarga, fina i amb excursions considerables entre xapes!

-Brut Natura, 25m, 6a+, 8 parabolts (***): Similar a l’anterior però un pelet més difícil, degut a una mica més de verticalitat al tram central. (foto inicial article)

-La Tramuntana, 25m, 6b, 8 parabolts (***): Aquesta via no surt a cap de les ressenyes publicades fins ara amb aquest nom i hi ha certa confusió amb la Brut Natura. El grau que proposo de 6b es basa en que és un xic més difícil que l’anterior però més fàcil que la següent (Plus de Perillositat, aquesta sí un 6b+ consolidat a totes les ressenyes). Aquesta via continua amb la tònica d’excursionetes entre xapes, però amb un afegit més: la primera està a 6 o 7 metres del terra!. Per sort, en baixar de la Brut Natura he tingut la prudent idea de posar alguns “escalèxtrics” i deixar la corda passada per la primera xapa. Al final encadeno sense masses dificultats.

-Plus de Perillositat, 25m , 6b+, 8 parabolts (**): Potser la pitjor de les quatre. Un pèl sinuosa i amb algun tram de roca no tan bona com les seves veïnes. Molt bona en qualsevol cas. Entrada finíssima i molt vertical que et deixa tocat per la resta de la via. Novament primera xapa a Can Pistraus i novament repeteixo “operació escalèxtrics i primera xapa passada”. Encadeno bastant apurat.

Joan i Pere a la via Aresat Brucs (6b/6b+)

-Aresta Brucs, 31m , 6b/6b+, 13 parabolts (***): Canvi de sectoret per fer aquest viot clàssic de la zona. Entrada fina i vertical amb alguns forats salvadors, però un xic sobats i difícils de veure pels peus. A partir de la tercera xapa festival de continuïtat amb roca cada vegada més bona. Encadeno amb els peus traient fum!,...per avui ja n’hi ha prou!

El Joan ha fet les mateixes vies però de segon i amb algun descans als 6bs, però el més important: per primera vegada a Montserrat no s’ha queixat de la roca !!!...li estarà començant a agafar el gustillo a la muntanya màgica????

Dos "xais" perduts a la Cova de l'Arcada

SUMMER AFTERNOON SESSIONS '08 (1): EL GRUYERE

Aquest passat dijous hem començat les sessions de tarda a Sant Llorenç. El sector triat ha estat el Gruyere a la Font Soleia i la meva parella de ball el Marc, tot i que un cop allí coincidim amb altres coneguts (Blanca, Moisés, Cesc,...). La tarda està amenaçadora amb trons i ruixats per tot arreu, però nosaltres, un cop més ens en lliurem miraculosament. Això sí, de tant en tant, entre nuvolada i nuvolada els raigs de sol s’obren camí i donen una llum espectacular a les Castellasses.
La tarda no ha estat molt productiva que diguem, però vaja, menys ho hagués estat a casa. Comencem per la ja clàssica per escalfar Pa i Trago, un V+/6a preciós que mai em cansaré de fer. L’amenaça constant de pluja i el fet que altres vies estiguin ocupades, fa decidir al Marc de posar-se directament a Amateurs (variant de sortida dreta) , un 6c+ , que l’any passat ja vam provar sense èxit i amb unes quantes volades coma resultat final. Un cop més el Marc s’encalla al mateix lloc, la penúltima xapa, on torna a caure un parell de cops, sentint la impotència de tenir la xapa als morros i ser incapaç de deixar-se anar d’una mà per poder xapar. Per sort, en Moisés es decideix també a provar-la i després de dues caigudes més (veure vídeo aquí) aconsegueix encadenar el pas.

Marc i Moisés poc abans del pas clau del 6c+

Amb tot això se’ns ha fet molt tard i jo decideixo anar a la dreta del tot de la paret a provar Quan farem grau (6a+/6b) , una de les poques vies assequibles de la zona que encara no he fet. A la primera m’hi entretinc molt perquè em costa veure els picats del primer tros i acabo penjant-me a descansar. Després de descansar continuo fins dalt i la deixo muntada per tornar a provar-la més tard. Mentre descanso el Marc torna cap al seu projecte, però torna a encallar-se al mateix lloc. Per sort, ara té la cinta posada i pot solucionar el tema amb un A0.
Ara sí, torno a la meva via i surt sense masses problemes; com canvia a Sant Llorenç escalar a vista o no !!!
Ens estem quedant ja sense llum, així que toca retirada. A mi encara m’espera una sorpresa final: al arribar he tancat el cotxe amb la clau a dins sense adonar-me’n i ara no hi puc entrar ...Trucada d’emergència: “Nesaaa, amor meu, guapa, tresor,...m’he quedat tirat als dipòsits de Matadepera, em pots portar la clau de recanvi del cotxe, pliiiis???” Total, arribo a casa a les onze de la nit amb el magre balanç de dues vietes encadenades,...però només és el començament, hi hauran moltes tardes d’estiu ;)

ESCALADA MEF

Després de més d’un mes sense tocar roca, i no només per culpa del mal temps, sinó també per culpa d’una molesta lesió a l’espatlla (probablement tendinitis) aquest dijous m’he tornat a posar de cara a la paret. Ho he fet de forma suau i per una bona causa: ja fa temps que l’Adri i l’Aimar, dos companys mef (futurs Mestres d’Educació Física) ens demanaven a mi a al Marc (l’altre escalador “expert” de la classe i il·lustre membre del "Consell de Savis") que els portéssim a escalar.

Adri: aquest ja té experiència!

Així que aquest dijous, en sortir d’un examen de català, cap a Montserrat s’ha dit, a escampar la boira i mai millor dit perquè hem tingut tota la tarda un bon grapat de núvols amenaçadors per sobre però al final ens hem lliurat miraculosament del diluvi que ha caigut pels voltants!. S’ha apuntat també la Laura, i d’altres que també s’havien apuntat s’han “rajat”, però vaja, aquesta vegada els perdonarem perquè estem d’exàmens i tenim moooolta feina! (ejem, ejem).

Laura: Aquesta noia promet!

La zona escollida ha estat el Vermell del Xincarró. Aquesta hipermegaclàssica escola, tot i tenir alguns seguros i reunions un xic deteriorats i la roca molt polida a les vies fàcils, segueix essent un comodí per aquestes sortides tipus curset. L’encant de la zona, la comoditat d’accessos i peus de via i la quantitat de vies compensen sobradament altres mancances.

Aimar: Aquest ha acabat rebentat!

Els tres debutants (bé, alguns ja tenien experiència en rocòdrom) han fruit de valent i els “profes” també tot veient els seus progressos i el seu potencial; si s’hi posen en serio d’aquí quatre dies ens vindran a posar les cintes ells als setens. Hem muntat tres o quatre "tope ropes" entre IV+ i V+ a la clàssica zona de l’Aresta Rucs i voltants i tots han arribat a les cadenes sobradament i apuntant maneres.

Els "profes": Marc i Pietro

En definitiva tarda ben aprofitada que ha acabat de la millor manera que poden acabar aquestes sortides: amb els debutants preguntant “Quan tornem?”

BEUDA: 2a OPORTUNITAT

Aquest pont de l’1 de maig ens les prometíem molt felices, però al final entre deures i refredats inoportuns només hem sortit un dia a escalar. Va ser el divendres i vam anar a la popular escola gironina de Beuda. Aquesta va ser la meva segona visita a aquesta escola; de la primera ja en deu fer uns 3 anys i no em va deixar gaire bon gust de boca. Aquest segon cop, la meva impressió ha millorat però l’escola, en general, segueix sense convèncer-me gaire. La roca és un calcari gris i compacte de bona qualitat amb algunes fissures, canalons, gotes d’aigua i forats, però fora d’aquestes formacions és molt llis. Això dóna lloc a passos molt obligats, a vegades molt llargs, i per tant morfològics on l’envergadura de l’escalador hi juga un paper molt important (i jo no vaig sobrat d’aquest tema!). L’equipament és bo en general (parabolts) però als sectors més antics encara hi trobem espits i algun pitó. El grau és un altre tema que donaria bastant a parlar: jo, en les meves dues visites, l’he trobat dur, sobretot a les vies teòricament fàcils. Hi ha força sectors i vàries orientacions, però per anar dels uns als altres, en alguns casos, ens cal caminar de 15 a 30 minuts. Aquest cop ens vam decantar per anar a provar els sectors de l’esquerra i més concretament el sector Jamaica on hi ha les vies més noves de l’escola.

El Sector Jamaica i un escalador al Diedre Fi (6a)

Comencem pel sector Jamaica Superior (ressenyes gentilesa d'en Piter aquí):

Aquest sector està format per una gran agulla ajaguda que en realitat és una pila de blocs de roca calcària amb força vegetació. Això dóna lloc a unes vies fàcils i llargues però força discontínues i amb caigudes potencialment perilloses. Així doncs, tot i el grau baix predominant, no el vaig trobar un sector ideal perquè debutants s’iniciïn com a primers de corda. De fet, nosaltres hi vam anar perquè la Nesa pogués fer metres i metres de primera però a l’hora de la veritat amb un parell de vies ja en vam tenir prou:

-Oliveras, 5a, 30m (*). Rampa de blocs calcaris amb una gran repisa que trenca totalment la continuïtat.

-Faré-Barriga, 5b, 28m (*). Més del mateix.

Canviem al sector Jamaica Inferior, aquest més veterà i amb vies de força més qualitat. Graus ajustats on un plus a tot arreu no hi quedaria malament!:

-Diedre fi, 6a, 20 m (***). Diedre estètic i finet amb un pas desplomat i espectacular per sortir-ne que ens du a una fàcil placa final. Passos molt fins i llargs a la part del diedre.

-Aresta.com, 6a+, 20 m (**). Fina placa vertical ratllada per algunes fissures i regletes. Via exigent i també de passos llargs. En un d’ells m’equivoco de banda i no encadeno.

-Les bruixes es pentinen, 5, 12m (*). Curt i exigent cinquè que intenta obrir la Nesa sense èxit. M’hi poso jo per passar-li la corda i crec que com a mínim és V+.

-Pan y mantequilla, 5, 12m (**). Finíssima placa a l’esquerra del Diedre Fi. Francament, per mi un 6a com una casa!

Vies Diedre Fi (6a) i Les bruixes es pentinen (5+)

Com que tinc ganes de provar alguna via més dura, no ens queda més remei que traslladar-nos a un altre sector i escollim un dels clàssics: el Castell (mitja horeta de trasllat):

-Bavaresa Namaste, 6a+, 25m (***). Segurament la millor via que he provat fins ara a Beuda. Vertical, variada i sobre excel·lent roca. Equipada amb una barreja de parabolts, pitons i espits (algun no posat en el millor lloc per xapar). Per mi podria ser tranquil·lament 6b.

-Garrotxa exòtica, 6c, 25m (**). Havia llegit a alguna piulada que aquest 6c era assequible, però veient com m’ha costat l’anterior decideixo posar-m’hi en tope-rope: gran encert, la trobo duríssima i no aconsegueixo encadenar-la tot i els tres intents que hi faig. Té una secció central terrorífica, on un seguit de passos nyaperos i regleteros acaben amb un desplom amb canto però de passos llarguíssims i pocs peus. Si a això li sumem que les xapes no estan gaire a prop... vaja que d’assequible res de res, ara maca sí!

A la Bavaresa Namaste (6a+)

Bé, al final ha estat un dia força complert, i segurament encara tornaré algun cop més a Beuda, a veure si li acabo agafant el gustet, que encara em queden molts sectors i vies per provar!

Podeu trobar les ressenyes de tots els sectors aquí (gentilesa un cop més d’en Piter).

TOTXO DE PONENT (REVISITED)

Fa un parell de mesos vaig fer una visita llampec al Totxo de Ponent per culminar un dia d’investigació no gaire reeixit. Ja aquell dia em va deixar molt bona impressió, però entre que era tard i que van començar a caure gotes només vaig poder fer-hi tres vies. Em vaig quedar amb les ganes de tornar-hi i el passat dimecres (Sant Jordi), aprofitant que teníem el matí lliure, ens hi vam arribar amb el company de la uni Marc. També tenia ganes de provar algunes vies amb els graus una mica dubtosos, ja que a la guia de Montserrat Sud n’apareixen uns, però una posterior actualització a Onaclimb en diu uns altres amb tendència a pujar moltes vies mig grauet, o fins i tot un grau sencer. Després de l’anterior visita, vaig publicar un post amb una ressenya casolana, que incloïa 3 vies noves i els graus proposats en aquesta actualització, però en Fernando em va deixar un comentari opinant sobre alguns d’aquests “nous” graus (por cierto Fernando si estás leiendo esto, gracias por tu extenso i completo comentario i por dar utilidad a mi modesta reseña!)
Sobre les característiques de la zona, dir que és petita, però amb un bon repartiment de vies si ens movem entre el 6a+ i el 7a. És una escalada força tècnica i fina, amb foradets, regletes i unes curioses (si més no a Montserrat) xorreres. En general, difícil a vista i amb algun parabolt mal ubicat (sobretot a les vies de l’esquerra). Hi tenim ombra fins al migdia. Aquest dimecres vam fer:
-Argan, V+, 15m. (*): L’única via fàcil i per tant vàlida per escalfar i una primera presa de contacte amb la roca del sector.
-Teaman, 6a+, 18m (**): Fina i amb una secció central que no dóna treva. Fa dos mesos em va sortir però aquest cop m’hi encallo. No li dono més importància; simplement l’he repetit per seguir escalfant.
-La oda de mamá (nº 5 de la meva ressenya), 6c, 20m (**). Aquesta via és la que té més discrepància entre el grau original (6b) i el proposat a l’actualització (6c). Tant el Marc com jo coincidim a dir que estem més d’acord amb el segon. La via té un tram central amb 5 o 6 metres de molta continuïtat sobre petitíssimes preses i costa molt d’encadenar a vista. Jo no m’en surto, perquè a més, té els parabolts bastant mal posats. Les mateixes assegurances, però situades un metre més avall anirien molt millor. Menció especial per la, nefastament situada, segona xapa (caiguda sobre repisa assegurada!). Trec tots els passos i deixo un parell d’escalèxtrics muntats per poder xapar més còmodament el tram clau. Al segon intent encadeno amb menys problemes dels esperats.

El Marc fent aquesta via

- Cochamo S. M. (nº 7 de la meva ressenya), 6c, 20m (**). El projecte del dia pel Marc. Al primer intent no li surt, perquè s’encalla al mig, on hi ha un pas llarg i finíssim amb truc (que no desvelaré!) i que costa moltíssim treure a vista. Fins i tot penjant-s’hi i mirant-ho bé li costa uns quants intents descobrir com es fa. La deixa muntada i al cap d’una estoneta l’encadena. Jo la faig amb tope-rope i sabent ja el truc, jejeje.
- How much money, mor or meni? (nº 4 de la meva ressenya), 6c, 20m (**). Em sembla molt similar a la seva veïna La oda de mamá, incloses les males ubicacions dels parabolts. Jo ja no puc amb la meva ànima i no l’encadeno, però al Marc encara li queda pila i se la treu força bé.

Jo mateix provant aquesta via

En definitiva, matí ben aprofitat i encara podríem tornar un dia més al Totxo a acabar la feina pendent!
Aprofito per tornar a penjar la ressenya amb una petita modificació: la via 1 no té reunió pròpia.

LES BANYADORES (CABRERA DE MAR)

La veritat és que a mi el tipus d’escalada del Maresme (predomini de l’adherència sobre granit rogenc) no m’agrada gaire, però també crec que s’ha de practicar en tot tipus de roca i descobrir paisatges nous sempre és un al·licient suficient per mi. El passat diumenge ens vam llevar tard i es preveien pluges a la tarda, així que vam considerar una bona opció fer la nostra primera visita a aquesta popular zona. Un cop més vam anar amb la Gemma i el Pol i allí ens vam trobar amb un altre insigne blogger: en Pekas.

Pekas en acció (Cri-Crox,5c)

La zona ni em va decebre ni em va entusiasmar; simplement em vaig trobar el que m’esperava: predomini de vies d’adherència bastant curtes, equipament força bo, però amb moltes reunions situades de forma que la corda frega moltíssim (detall important, tenint en compte lo abrasiva que és la roca). En teoria predominen les vies fàcils (V/V+), però si no estem acostumats a aquest tipus d’escalada, al principi costa una mica. Hi ha algunes vies més difícils, però en general són molt rebuscades i poc lògiques, o vies pràcticament de bloc. Els sectors i les vies que vam fer foren:
SECTOR AMAZÒNIA:
-Ondina, 5b, 18m (**). Típica placa tombada de la zona. Ideal per un primer contacte amb la roca i l’escalada predominant del lloc.
-La petita Laura, 5c, 10m (*). Curta i força explosiva.
-De les nenes, 4c, 18m (**). Fàcil i divertida via. Una mica d’adherència al començament, però de seguida enganxem bons cantos.
-De la vespino, 6a+, 18m (**). Finíssima entrada d’adherència i segona meitat molt més fàcil,
-Amazònia, 6a, 18m (**). Similar a l’anterior, però a mi em va costar més, per culpa d’un pas morfològic on em faltava un pamet per arribar a la regleta bona. Això exigia un pas de molta fe en els peus. (foto dreta).
SECTOR CLÀSSIC:
-Aresta final, 5c, 25m (**). Probablement una de les millors i més representatives vies de Banyadores. Final aeri, tècnic i espectacular. Llàstima que la primera meitat desmereix una mica.
-The fly, 6a+, 10 m (**). Curta i explosiva. Roca molt abrasiva amb petites regletes i foradets. Actualment li escauria millor el nom de “the bee” pel niu d’abelles "assassines" (...i si no pregunteu-li a la Gemma) que hi ha a l’esquerra de la reunió.
-Mosquit, 6b+, 10m (**). A l’esquerra de l’anterior. Més del mateix, però encara més explosiva, més abrasiva i amb les abelles més a prop!...tant a prop que una em comença a voleiar pels cabells i m’obliga a baixar. No és excusa, tampoc l'hagués encadenat!...i la veritat no em venia gaire de gust treballar-la.

Pol a Sinuosa (5b)

-Infanticides compulsius, 6a, 10m (*). Per acabar la jornada faig dues vies seguides que tenen com a tònica dominant algun pas aïllat de molta adherència. Aquesta, la primera i més difícil.
-Doctor muerte, 5c, 10m (*)

Per acabar només dir que la Gemma i el Pol també van anar al sector Yosemite i ens van comentar que eren vies molt a bloc.

Pere, Nesa, Pol i el castell de Burriac

Podeu trobar més informació a:
- Blog d’en Mohawk (josep Escoda)
- Guia d’escalada del Maresme, del mateix Mohawk
- Vèrtex nº216, també article de Josep Escoda
- Ressenyes a Madteam