TURQUIA

Ja estem a casa!
Tot i que el nostre viatge a Turquia ha estat de trekking i turisme, entre tanta roca no hem pogut evitar enfilar-nos a alguna paret i fer investigacions sobre el tema. Val a dir que ho hem tingut fàcil ja que el nostre guia durant el trekking era uns dels principals impulsors de l’escalada a Turquia i es sabia cada txapa del país de memòria!. El país té un potencial enorme per l’escalada, però li falta infraestructura i equipadors per esdevenir un destí d’escalada popular,...bé i a l’estiu li sobren 10ºC de temperaura! . Les principals zones d’escalada esportiva es concentren als voltants d’Antalya, a la costa sud del país. També em va sorprendre l’existència d’un parell de zones a les muntanyes de l’Adalaglar, perdudes al vell mig de l’Anatolia. Aquestes muntanyes similars als Picos de Europa però molt més altes (3700m) i seques destaquen però per les seves vies llargues obertes majoritàriament per italians i suïssos. També són un destí perfecte per l’esquí de muntanya.
A continuació adjunto algunes adreces interessants d’escalada a Turquia:

Olympos: http://www.olymposrockclimbing.com/olymposrockclimbing/
Josito Camp: http://www.climbingcamp-antalya.com/
Antalaya a 8a.nu: http://www.8a.nu/eng/articles/antalya.htm

I a continuació un resum fotogràfic del viatge:

Matant el cuquet:

Trekking a la Cappadocia i muntanyes Aladaglar:

Istanbul:

VACANCES

Estem de vacances a Turquia !

Reobrim al Setembre.

Bon estiu a tothom!

EL SUPOSITORI (COVA DE L'ARCADA)

És curiós el procés d’investigació i coneixença que he hagut de fer sobre aquest sector abans d’anar-hi a escalar. El primer cop que vaig tenir constància de la seva existència va ser fa un parell o tres d’anys quan escalant a la Desdentegada vaig veure gent escalant a la part final dreta del cingle de la Cova de l’Arcada. Al arribar a casa vaig buscar a la guia de Montserrat Sud i a Internet, però ni a un lloc ni a l’altre vaig trobar informació sobre la zona. Uns mesos més tard vaig anar a escalar a la Placa Hardkore i a l’Agulla del Senglar, just a la dreta del Supositori i vaig aprofitar la proximitat per anar-hi a fer un cop d’ull. Em vaig emportar una agradable sorpresa: una quinzena de vies perfectament equipades amb químics i un peu de via tranquil i còmode,...llàstima que les vies es veien molt dures per mi. En el seu moment ja vaig publicar una entrada sobre aquella “descoberta”. Estava clar per això, que de descoberta res de res, el peu de via es veia força trepitjat i net de vegetació i l’entrada de les vies plena de magnesi i fins i tot algun canto "sobadillo". Tot indicava que allà ja feia anys que s’hi escalava,...simplement era una zona no difosa pel gran públic, tal com si que havia passat amb les veïnes zones de la Desdentegada i la Cova de l’Arcada. Finalment, ara fa unes setmanes, gràcies a un post d'en pgb on va penjar un link a ressenyes de la Font Soleia, vaig trobar casualment les anhelades Ressenyes_del_Supositori. De seguida vaig veure que almenys 3 o 4 vies si que les podria fer i ho vaig apuntar a l’agenda. Aquest diumenge per fi hi hem anat a escalar. El pla és fer les vies que puguem al matí, mentre duri l’ombra i al migdia, quan comenci a tocar el sol, canviar a l’altre vessant de la vall a la Desdentegada. Ens acompanya la Gemma, avui sense el Pol, que s’ha hagut de quedar a casa treballant. Comencem per les vies de l’esquerra de tot que són les més "assequibles":
-Via 12: 6a, 18 m. Fina, tècnica i de continuïtat tot i no ser massa llarga. Surt bé, però al meu parer un plus no li sobraria.

Nesa fent "tope-rope" en aquesta via.

-Via 11: 6a+/6b, 18 m. Més del mateix , però encara més fina. Aquesta ja no surt, no per falta de força o tècnica sinó per falta de fe; no m’atreveixo a fer un parell de xapatges agafat de merdetes i m’acabo agafant a la cinta per xapar. Un cop més si haig de decidir-me per un grau li poso 6b. No cal dir que la Gemma fa aquestes dues vies en un plis plas mentre ens explica tot pujant els seus plans per vacances. La Nesa les fa en tope-rope i se’n surt prou bé.

Pere en aquesta via.
-Via 23: 6c, 22m. Molt fina i vertical. Continuïtat pura i dura sobre petits forats, molts d’ells romus i algun de sobadillo. No té però cap pas extrem. L’obre la Gemma sense masses problemes. Jo, després de l’espantada d’abans, decideixo probar-la amb tope-rope. Surt !!!,...si si, ja sé que esteu pensant; l’hauria d’haver provat de primer, però estic segur que no hauria sortit,...massa fe hauria hagut de tenir!

Gemma al 6c.
-Via 22: 7a, 22 m. Només la fa la Gemma,... i renoi ha de treballar molt el començament; 7 o 8 metres agònics sobre microforats, pinces, regletes laterals i altres artimanyes. Fins després de xapar el tercer químic no pot baixar la guardia al caçar el primer bon forat de la via!. Ja la té,...ara “només” li falten 15 metres de continuïtat sobre 6c mínim.
-Via 26: 6b, 20 m. Abans de mudar-nos de sector i despedir a la Gemma que ja marxa, provo aquesta via. Tot i que la ressenya només marca 6b, l’entrada no la veig clara; em sembla massa desplomada i massa fina. Quan m’hi poso les sospites es confirmen i no hi ha manera de treure la seqüència de moviments fins al tercer químic: m’haig de pillar a tots! Després ja tomba i probablement resulta la via més fàcil de la paret. Però francament, només per l’entrada crec que es mereix un 6c com a mínim.

Pere intentant sense èxit aquesta via.
A la tarda trasllat a La Desdentegada on fem:
(La Nesa):
· Via 21: 4c, 15m i 11 o 12 químics,...si si un cada metre! Ideal per iniciar-se de primer
· Via 20: 4c, 15m. Més del mateix,...potser un pèeeel més difícil,... 4c+ ;) ?
(El Groinket):
· Via 25: 6b, 30 m. Típica via de continuïtat del sector. El problema és que els passos més fins i verticals estan al final, quan els peus ja treuen fum!,...pero surt bé.
· Via 23: 6b, 30 m. Aquesta ja no és tant de continuïtat. Té un parell o tres de descansos, però en contrapartida a mitja via hi ha una mena de baumeta-sostre que no passo ni a la de tres. Ho provo per la dreta, pel mig, per l’esquerra i no hi ha manera. Per tot arreu em quedo a un pam d’un foradet boníssim que hi ha sota el següent químic,...serà un pas per alts???

En definitiva dia completíssim que acabem satisfets i amb els peus adolorits. Aaaa i un cop més aquest estiu el folre no ha fet nosa,...que duri!

Panoràmica del Vermell i La Desdentegada.

"TRIATLÓ" PEL MONTSANT

Aquest diumenge hem fet multiactivitats per la Serra del Montsant; primer una excursioneta, després un bany i finalment unes escaladetes. Però anem a pams: primer hem fet una de les excursions més clàssiques i boniques de la Serra. Es tracta de fer el recorregut entre les ermites de Sant Antoni i Sant Bartomeu de Fraguerau. El recorregut va seguint el riu Montsant per un dels seus trams més espectaculars: el Congost de Fraguerau i acaba a la remota i solitària ermita romànica de Sant Bartomeu. De tornada aprofitem una tram del riu anomenat Cadolles Fondes on l'aigua ha excavat una sèrie de gorgs tots seguits per dinar i fer un bany.

Ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau i les Cadolles Fondes.

A la tarda ens arribem fins a Margalef i més concretament fins al Barranc de Sant Salvador, zona menys concorreguda i més ombrívola que els típics sectors de la carretera de l'embassament. Concretament parem al Totxo del Porc, on pràcticament podrem assegurar des del cotxe i tenim vies de tots els graus, des de 4 a 7b en un reduit i còmode espai. Aquest sector ha vist augmentat recentment el seu nombre de vies tant a la cara nord-oest, on tenim quarts i cinquès a dojo, com a la cara nord-est on s'han obert tres noves vies tot el dia a l'ombra.

La cara fàcil del Totxo i ultimíssima ressenya del sector.

Nosaltres comencem fent una via de les molt fàcils: Blanqui ( 4+) per escalfar i amb la idea que la Nesa en faci unes quantes més,...però avui està de pega; durant l'excursió se li han ressentit molt els genolls i ara pràcticament no pot escalar així que continuo jo sol cap a vies amb més "vidilla". Faig:

• Sucran: 6a+. Boníssima nova via perfectament equipada amb químics molt vertical o inclús desplomada. Costa però surt. Inicialment 6b, però decotada a 6a+.


Pere arribant a la reunió d'aquesta via.


• Lo morissec assassí: 5+. Una altra magnífica via margalefiana de placa amb forats. Tot i el grau no resulta trivial.


• Tot és igual: 6a+. De característiques similars a l'anterior, però amb algun pas molt més fi, vaja de forats més petits.


• Six veu ques facil: 6b. Aquesta la probo amb top rope i surt bastant agònicament,...però surt,...l'hauria d'haver provat de primer!!!.

Comodíssim peu de via i el sector Racó de la Finestra com a teló de fons.

PIC DEL MARTELL: VIA MIDI PLAN (110m., V+)

Via ràpida, ben equipada i sobre excel·lent roca. Ideal per una tarda d’estiu ja que hi toca l’ombra a partir de les 15:00 i a més al Pic del Martell a la tarda hi acostuma a bufar una agradable brisa marina. De fet nosaltres ens vem prendre el tema tarda massa a la valenta i ens va pillar el negre a la baixada,... però és que haviem de pair la paella que ens haviem cruspit a Castelldefels i no vem començar a escalar fins les 19:00.


Nesa al L1 (L2 si la fem en quatre llargs).

La via va ser oberta en estil “clean” (utilitzant només tascons, friends i bagues) per Gustavo_Máñez (Kush) i Paco Sánchez el 1993. Posteriorment el mateix Kush va equipar les reunions i passos clau amb espits i finalment el 2002 la va equipar completament amb parabolts. Des de llavors resulta una de les opcions més ràpides i segures del Pic del Martell i això es comença a notar als passos clau on la roca està polideta. Actualment compta amb 4 reunions, una cada 27 metres, totes elles equipades amb anelles per rapelar, però la via es pot fer en només dos llargs de 55 metres. D’igual manera la podem rapelar també amb quatre o dos ràpels dels mateixos metres. De totes maneres l’opció més ràpida pel descens si no volem fer cap més via és baixar a peu directament del cim cap al pàrquing.


Pere al L2 (L3 si la fem en quatre llargs).

El pas més difícil de la via el trobem només començar on una placa d’un parell de metres amb poca presa de mans i peus en adherència sobadeta ens obligarà a posar-nos ràpidament les piles,…tant que nosaltres vem optar directament per l’A0. Crec que aquest pas, diguin el que diguin les ressenyes, no baixa de 6a. De totes maneres el llarg clau de la via és el tercer (primera part del segon si la fem en dos llargs). En aquest llarg trobem una mena d’esperonet vertical, aeri i amb bona presa, però cal mirar-s’ho bé abans de començar aquesta secció ja que un cop hi estiguem posats la verticalitat no ens permetrà entretenir-nos gaire.

LA PASTERETA: RAIMON AL DIEDRE BONINGTON

Aquest Diumenge havia quedat amb en Raimon, qui efectuaria el seu retorn a la paret després de gairebé un any d’abstinència. Així que quan vem quedar em va deixar un encàrrec:
-“busca una via facileta, curteta a l’ombreta i a dinar a casa”,
-“...cull...piiip...Raimon tu demanes massa! Bé, veurem que trobem!
Un cop més Montserrat ens ha donat la solució; anirem a La Pastereta, on a la cara oest hi ha unes quantes vies de graus mitjos-baixos, de tres llargs i a l’ombra fins al migdia. La idea inicial era començar per la més clàssica i fàcil, La Funció Clorofíl·lica, però en Raimon em comenta que ja l’ha fet, així que canviem els plans i comencem pel Diedre Bonington; una via nova que amb prou feines té un anyet i que té bona pinta.

Raimon als llargs 3 i 4 del Diedre Bonington.

Aquesta via discorre totalment a l’esquerra de la cara oest on aquesta ja comença a girar cap a la placa on hi ha la Stargate i el Kraken. Comença per un una rampa de III sense cap assegurança per guanyar un petit pedestal i aquí ja t’has d’enfilar a una placa típica montserratina per trobar el primer parabolt. Potser aquest pas és el més compromès de la via ja que per arribar al parabolt has de fer un pas llarguet de V a uns 10 metres del terra sense haver xapat res. A partir d’aquí ja es veu la tònica de la via; bona roca i les assegurances justes però al meu parer suficients. El segon llarg és un flanqueig d’uns vint metres a l’esquerra fins a sota d’una placa amb una mena de canal-diedre a la seva dreta. A partir d’aquí dos llargs de 30 metres sense arribar a tocar mai el diedre excepte als últims 5 metres de la via.

No toquem el diedre fins al final de la via.

Aquest dos llargs tenen 6 assegurances cada un (tot parabolts excepte un pitó) i són força bonics i sostinguts en el V grau. Només ens trenca momentàniament la tranquil·litat alguna llastreta solta que hi ha al tercer llarg, però si es va amb compte no cal tocar-les. Al final uns passos de diedre i s’ha acabat,...se’ns ha fet curta!

Raimon rapelant la Bonington i començant la Funció.

Així que baixada ràpida amb un parell de ràpels, i cap a la Funció Clorofíl·lica que encara tenim temps i ens hem quedat amb ganes d’escalar més. D’aquesta via, ja megaclàssica, només dir que la roca m’ha semblat boníssima i està molt ben assegurada. La fem rapidíssim i en Raimon completa un dia rodó fent el segon llarg de primer.

Raimon al L2 de la Funció i Groinket comença a tenir gana!

En definitiva ha estat un fantàstic dia d’escalada sense grans objectius, però està clar que per passar-ho bé n’hi ha prou amb un bon company de cordada i un paisatge espectacular com el que hi ha a La Pastereta!

AGULLES: EL SETRILL

Aquest dissabte teníem ganes de fer una combinada excursioneta i escaladeta. De fet, més que ganes el que passa és que a l’estiu anem de trekking per Turquia (Capadòcia + Montes Taurus) i als nostres peus, genolls i cuixes els hi convindria començar-se a acostumar a “caminar en horitzontal”. Per aquest propòsit Montserrat sempre és una bona opció i més concretament la regió d’Agulles. A més, aquesta zona la tenim una mica oblidada tot i que per molts de nosaltres té un lloc especial als nostres records (el primer ràpel, la primera reunió, el primer buril ronyós,...). També ara que la calor comença a apretar és un bon lloc ja que hi acostuma a bufar sempre una agradable brisa. Per tot això i perquè el paisatge i l’ambient que si respira mai et deixen indiferent a mi m’agrada anar-hi almenys un cop a l’any. Total que la visita del 2007 ha tocat aquest dissabte i l’agulla triada ha estat El Setrill, una de les més esveltes i maques.

Nesa arribant a la R2 i al cim.

A aquesta agulla li tenia ganes perquè ja fa uns quants anys hi vaig anar amb la Gemma a fer la via clàssica Salvador-Alava però l’intent va acabar amb un parell de “sacos” al pas clau i una tendinitis al dit. Aquest cop la idea és fer la via Ful de Sac (110 m., 6a –V+ obl.-), una via del mateix grau però més moderna i més ben equipada amb espits. I he dit la idea perquè a l’hora de la veritat no estic segur de quina via hem fet. Les ressenyes i piades que havia llegit sobre la Ful de Sac només parlaven d’un pas difícil a l’entrada i d’assegurances cada 3-5 metres. Però nosaltres hem trobat un parell de passos igual o més difícils; el primer just abans d’arribar a la R2 i el segon a mig llarg 3 (veure foto amb l’itinerari seguit). Aquests passos segons la ressenya haurien de ser simplement V. Una altra cosa que hem fa dubtar: el primer llarg estava ben assegurat però els altres dos no ( 4 espits en 30 i 40 metres respectivament). Per altra banda, que jo sàpiga l’única via que discorre a l’esquerra de la Ful de Sac, és El Hobbit, aquesta si sensiblement més dura i teòricament equipada amb burils bastant separats. Total que he trobat la via que hem fet massa difícil per ser la Ful de Sac i massa fàcil per ser el Hobbit,...algú em pot fer llum en aquest embolic?

Croquis aproximat de l'itinerari seguit i ressenyes de la guia "Montserrat Regió d'Agulles" amb les vies: 1) El Hobbit, 2) Ful de Sac i 3) Salvador-Alava.

Bé, al cap i a la fi, la qüestió és que ja puc borrar el Setrill de la llista encara que l’haguem pujat amb més pena que gloria (...ejem,...vull dir amb més A0s dels desitjats !).

El BAELL: CANELONI RIPOLLENSI

El pla per aquest diumenge era la via Cotaca (120m, 6b –V+ obl.-) al Baell, Ripollès. D’aquesta via ens havia cridat l’atenció sobretot l’últim llarg; segons la guia “el millor V+ de la comarca” i segons el Vèrtex (num. 204) “candidat al millor últim llarg del món” (...algú l’ha fet?, realment és tan espectacular?). A l’hora de la veritat, però hem hagut de canviar els plans perquè els mentiròlegs un cop més ens han portat a l’hort. El que havia de ser un diumenge de sol radiant a tot el país ha resultat ser un dia gris i amenaçador a pluja, si més no al Ripollès. Quan hem arribat al quilòmetre 116 de la N-152, punt on s’inicia la llarga aproximació al peu de via, queien gotes, així que ha tocat fer gabinet de crisi al bar i canvi de plans: Anirem al Baell, però a fer esportiva. Concretament al sector Les Canaleres, on en cas de pluja tindrem la retirada més fàcil.
Per arribar a aquest sector ens cal agafar el cotxe i pujar fins el poble del Baell, un cop allí agafem una pista durant 800 m. I arribem a un petit prat idíl·lic que ens servirà d’aparcament. Després, una aproximació de 15 min. amb canal amb cables inclosa i voilà: un immens llençol de calcari ondulat emergeix de la verdor davant nostre. És més vertical i llis del que pensàvem i només unes grans canaleres ratllen la paret de dalt a baix.... Jaume, avui patirem !!!.

No hi ha truc,...el que hi ha és el que es veu!

L’escalada resulta molt tècnica; No hi ha més truc que posar bé els peus, equilibrar-se, repartir bé el pes i confiar moltíssim en no relliscar. Les mans, són pràcticament testimonials tot i la verticalitat de la paret, ja que la morfologia de la roca fa que gairebé sempre les hagis de posar en posició vertical tot pinçant els esperons dels canalons o per oposició dins dels mateixos canalons. Està clar que amb aquestes preses de mans una relliscada d’un peu no la pares pas,...jo ho he comprovat en uns parell d’ocasions!. Un altre consell és no entretenir-se gaire ja que a mesura que vas pujant els peus i els bessons comencen a escalfar-se fins a límits insospitats. Malgrat tot, el dia ha estat força productiu i hem acabat contents de la feina realitzada:

·Chaos (L1): V. Ens serveix per escalfar i adonar-nos de quin pal anirà la cosa.
·Papi-mami: 6a.
·KOP (free Juanra):6a+
·Funeral: 6a+. El primer cop tot obrint-la em quedo lluny d’encadenar-la, ja que els peus i els bessons se m’incendien. Després, de segon surt bé.
·T.E. : 6b. L’equipo a consciència (...poso escalextrics) al baixar de l’anterior i primer la provo de segon: surt bé. La torno a provar de primer i una relliscada em fa tastar com poden arribar a tallar aquests canalons. Però vaja, m’ha fet més mal psicològicament que físicament.
·Dos pams: 6a. Jo he fet les dues darreres vies dos vegades i els meus peus diuen prou, però al Jaume encara li queden forces per provar amb èxit aquesta via.

Nota: Els graus proposats aquí són els que apareixen a la revista Vèrtex, núm. 204. Són lleugerament superiors (mig grau) als que apareixen a la guia del Ripollès, però al nostre parer més adequats.

Pere i Jaume a T.E (6b)