PUIG RAMADER

Gran sector de vies fàcils, o per concretar més de vies de V+/6a, ja que aquests són els dos únics graus presents. Potser aquest és el principal inconvenient del sector, juntament amb la llarga aproximació tant en cotxe, com a peu. Però si busqueu passar un dia ben tanquils, allunyats de tot, amb unes vistes excepcionals i gaudint del fantàstic calcari de Vilanova de Meià aquest és un magnífic destí. El sector és ideal pels freds dies d’hivern a la plana, sobretot aquells en que la inversió tèrmica es fa present i la boira és la reina de la Catalunya central.

Iniciant la dura i llarga aproximació. El sector queda quan la paret que es veu a la part superior dreta canvia d'orientació i disminueix l'alçada.

El passat 2 de gener amb la Nesa vam recordar vells temps anant a escalar tots dos solets i gaudint amb els cinquillos!

Els -3ºC  a Vilanova a les 10 del matí no tranquilitzaven gens a la Nesa, però no ens vam equivocar: mitja horeta més tard i 1000 metres més amunt la temperatura ja era de 10ºC i al migdia vam poder escalar amb màniga curta a 1600 metres!

La punta oriental del Puig Ramader amb el Pirineu sobresortint per darrera i Montserrat a l'horitzó.

No m’extendré gaire amb l’explicació de les vies ja que totes són més o menys igual: placa de calcari excepcional farcit de bones franges horitzontals que es va posant dreta fins arribar a la verticalitat, o fins i tot a tenir alguna panxeta. La presència o no d’aquestes panxetes i algun pas llarg esporàdic o alguna franja més roma són elements que fan oscil·lar el grau entre el V+ i el  6a+. Nosaltres vam escalar 4 vies: dues a la part esquerra de la paret i dues a l’extrem dret. Personalment em van agradar una mica més les de l’esquerra. Són un pèl més llargues i de continuïtat, i la roca potser és una mica millor. Però vaja, totes són bones.

Tot i els graus fàcils predominants no és un sector d’iniciació: el primer parabolt està sempre força amunt i després tampoc no és que estiguin molt junts.

Vam fer les següents vies:

-Caps Grossos de Mataró, V+, 30m. (***)

-Mamà Marta L1, 6a, 30m. (***)

-Senyora Rius, V+ (bastant més dur que el primer!), 27m. (**)

La Nesa iniciant "Senyora Rius"

-Les Guineus de Vilanova, 6a+, 27m. (**)

Jo mateix iniciant "Les Guineus de Vilanova"

Ressenyes aquí, i més explicacions sobre les vies i l’aproximació al bolg del  Jaumegrimp

SOT DE LA GUILLOTA

Després d’any i mig amb el blog en “standby” avui m’he decidit a tornar-hi. Durant aquests 18 mesos no he abandonat del tot l’escalada però gairebé. De fet, crec que podria contar amb els dits d’una mà els dies dedicats a l’escalada. Els motius d’aquesta desconnexió han estat bàsicament tres: la paternitat, una visita al “taller de reparacions” per guarir velles ferides de guerra, i sobretot la mandra de tornar-hi quan saps que en fer-ho hauràs de tornar a començar pràcticament de zero, bé en el cas de l’escalada seria més correcte dir de cinquè!

Però com que no hi ha mal que per bé no vingui, el nostre patètic estat de forma ens permet ara visitar sectors desconeguts per nosaltres, que en el seu moment vam descartar perquè totes les vies eren massa fàcils. Jo, home previsor, ja sabia que tard o d’hora arribaria el dia en que aquests sectors ens farien servei i els tenia ben guardadets a la memòria.

El primer del que us parlaré és el Sot de la Guillota, també anomenat en altres llocs, com per exemple la guia “Barcelona i alrededores", Sot del Torn. Més concretament el sector Totxo del Pi. Es tracta d’una zona força antiga situada en una vall paral·lela al nord del més conegut Sot del Bac, al municipi de Tagamanent. Últimament però aquest sector ha sofert un “restyling” i la majoria de les seves vies s’han reequipat amb parabolts i se n’han obert de noves. És un sector d’interés local, però força vàlid per passar un matí d’hivern o una tarda d’estiu ben entretinguts. El peu de via i l’accés són molt còmodes i la seva quinzena de vies estan ben repartides entre el IV i el 6c. Tot i que sobre el paper predomina el V-6a, el grau és força de la “vella escola” i crec que a la majoria de vies no els quedaria malament un o dos “plusos”. De totes maneres no em feu massa cas perquè com he dit abans el nostre estat de forma és bastant lamentable.

El sector Totxo del pi vist des de l'esquerra i de des de la dreta.

Ens acompanya en aquest retorn la Xènia i animant el peu de via el Roc. El matí va tenir la seva dosi de suspens ja que en arribar a l’aparcament, a les 11, el termòmetre encara marcava 0º i bufava un ventet ben gelat. Per sort, el sector queda ben arrecerat i ben assolellat i la cosa va millorar molt.

El menú del dia va ser:

- Greenpeace, V+, 18m. (***). Segurament la via més interessant i variada de les que vam fer. L’entrada és força explosiva i t’agafa fred, però de seguida suavitza fins arribar sota un sostre fissurat que es supera per la dreta.

-Amnistia, V+, 18m. (**). Característiques similars a l’anterior, però sense el sostre.

-Castell de cartes, IV, 15m. (*). Seria una bona via de fissures ben cantelludes si no fos per dos inconvenients. Té una repisa que trenca molt la continuïtat i justament en aquesta repisa la roca està força fragmentada.

-Esquerda del Pi, 6a, 18m. (**). Té bona pinta des de baix. Placa ben vertical on vas aprofitant els generosos cantos que et va oferint una fissura que pràcticament la ressegueix fins dalt. Atenció perquè tot i que la nova ressenya diu parabolts només el primer ho és. La resta són espits força deteriorats. Tampoc em va convèncer massa la ubicació de la reunió.

La masia abandonada de Can Fàbrega, punt recomanat per aparcar.

Abans d’acabar algunes consideracions o informacions útils:

-L’accés més recomanable s’efectua per un caminet que neix a mà esquerra de la pista (en sentit descendent) uns 100 metres més avall del lloc d’aparcament explicat a la guia. Aquest camí pràcticament pla ens deixa a peu de via en 2 minutets.

-La via Amnistia va paral·lela a la Greepeace i té reunió pròpia (la ressenya la marca en diagonal i anant a buscar la R de Greenpeace).

-Com ja he comentat abans la via Esquerda del pi no està equipada amb parabolts sinó amb espits força deteriorats, especialment la tercera txapa.

-Les ressenyes les he tret d’aquest blog.

Roc al solàrium

SECTOR XAPAT (FÍGOLS)

Després de molts mesos de “poca originalitat” a l’hora d’escollir sectors, en una setmana he tingut l’oportunitat de descobrir-ne dos de nous per mi. El diumenge passat (26 de maig) fou el Cingle del Pas de les Eugues i el passat dissabte (1 de juny) el Xapat, a Fígols (Alt Urgell). El sector Xapat també feia molt de temps que el tenia a la llista, fins i tot abans de la seva publicació a la nova guia d’escalades de l’Alt Urgell ja que algun escalador local de la comarca me l’havia recomanat vivament...i a fe de Déu que no s’equivocava: quin sectoràs!

En primer terme i d'esquerra a dreta: Grau de Malhivern (roca ataronjada), Xapat Indian Summer i Xapat l'Alzinar. Al fons, la vall del Segre amb el poble d'Organyà.

Zoom als sectors Xapat Indian Summer i Xapat l'Alzinar. 

Els pros:

-25 vies repartides en dos subsectors, totes aparentment bones o boníssimes i llargues o molt llargues.

-Calcari excepcional, gens sobat i molt poc magnesiat.

-Varietat en les vies: tot i l’aparent homogeneïtat de la paret, les vies són més variades del que sembla. Algunes són de continuïtat sobre bona presa, altres més fines i tècniques, també hi ha alguna fissura i algun díedre.

-Tranquil·litat assegurada i entorn idíl·lic.

-Peu de via còmode i pràcticament a l’ombra tot el dia.

-Tot i ser un sector sud, crec que és escalable gran part de l’any. L’alçada a la que es troba i l’ombra al peu de via a ben segur poden atenuar la calor, sobretot si bufa una mica de vent. De totes maneres jo l’evitaria en ple estiu. Tampoc  crec que sigui recomanable per dies freds i ventosos de ple hivern.

Sector Xapat l'Alzinar

Els contres (n’hi ha pocs i tenen poc pes al costat dels pros):

-De moment, poca varietat de grau: entre 6a i 7a...i poso de moment perquè es segueixen obrint vies.

-Aproximació una mica complexa. Si seguim la normal que explica la guia (pàg. 246-247) pel “Camí de Narieda” serà indispensable un 4x4. Atenció també que aquesta pista pot estar tancada per una cadena. De fet ho està, però de moment es pot obrir. Desconec si en alguna època de l’any tanquen la cadena amb clau. En aquest cas, o en cas de no disposar de 4x4, caldrà aparcar a Cal Serra, masia situada un parell de quilòmetres a l’est de Fígols i agafar allí un camí, que segons uns escaladors locals que ens vam trobar, és força bo i ràpid (uns 20-30 min.).

-Sobreequipament d’algunes vies, especilament els primers metres. Posats a triar, prefereixo que en sobri que no pas que en falti, però és cert que potser tanta xapa li resta encant a alguna via.

La jornada:

Un cop més hem de donar gràcies a aquesta primavera tan fresca que ens ha permès escalar el mes de juny en un sector 100% sud. Comparteixo jornada amb en Fernando, un altre “col·leccionista de sectors” a qui tampoc li fa mandra fer uns quants quilòmetres per arriscar-se a anar a un sector amb poques referències. 

En primer terme i a l'ombra de la tarda el sector Xapat Indian Summer, i al fons Xapat l'Alzinar. 

Decidim anar al Xapat de dalt (subsector l’Alzinar), ja que sobre ressenya té millor pinta, tot i que en passar pel peu de via del sector de baix (Indian Summer) estem temptats a quedar-nos-hi ja que les vies també tenen una pinta brutal. La idea és clara: escalar fins a rebentar que no sabem quan podrem tornar:

-Estripajecs, 6a+, 25m. (***). Bonica via que va seguint una marcada i estètica fissura. La via resulta més interessant i variada del que sembla ja que la fissura no sempre ofereix tantes possibilitats com aparenta i llavors cal buscar-se la vida per la placa. Exigeix bona tècnica i col·locació. No és un 6a+ fàcil.

-Valiga balaga, 6b, 33m. (*****). Gran clàssica del sector amb sorpresa final. Placa vertical sempre amb canto positiu. Apreta, però no ofega: cal anar fent sense entretenir-se gaire ja que la longitud ens pot acabar passant factura. Irònicament li dic al Fernando que la via m’acaba avorrint de bona i repetitiva. Aquesta és una de les que amb 4 o 5 xapes menys milloraria.

Fernando a Valiga balaga (6b)

...i la sorpresa final de la via

-Accés restringit, 6c, 25m. (***). Canvi de pal. Canviem el canto agraït per les nyapes, les llastretes i els peu en adherència. Placa molt tècnica i vertical en la seva primera meitat. 6c al sarró després de més de 3 mesos!

-Tifó, 6b, 25m. (**). La que menys ens va agradar del dia. Comença força potent: desplomadeta, amb canto petit i pocs peus i després cal no abaixar la guàrdia ja que t’exigeix fins la cadena. Continua fina, amb predomini de cantos laterals i bastant amagats a l’esquerra de la línia de xapes. Podria ser tranquil·lament 6b+/6c, i una via que teòricament faig de propina per equipar el 6c+ del costat em deixa ben baldat.

-Cabró, 6c+, 25m. (***). Placa tècnica de finura amb dos trams clau: les primeres 3 o 4 xapes i una panxeta de nyapes a la meitat. No encadeno ja que no trec la seqüència de la panxeta...comencen a pesar els metres i sobretot l’apretada anterior a Tifó.

Fernando a Cabró (6c+)

-Mar de núvols, 6b, 33m. (***). Germaneta de la Valiga balaga, però tot i que comparteixen grau, aquesta la trobem força més exigent (podria ser 6b+). En general els cantos són més petits i cap a la meitat té un pas força a bloc, que curiosament, tot i les abundants xapes, et veus obligat a xapar a mitja seqüència. No encadeno...Definitivament hem complert l’objectiu del dia: escalar fins a rebentar.

Jo mateix a Mar de Núvols (6b/6b+)

De camí al cotxe, tornem a passar pel peu del sector Indian Summer, on ara hi ha una cordada d’escaladors locals. Xerrem una estona i ens comenten que l’aproximació des de Cal Serra és força bona i no gaire llarga. També ens recomanen alguna via d’aquest sector inferior, així com alguna més del sector superior que ens hem deixat...Ja tenim excusa i deures per tornar!

I per acabar un parell d'imatges de l'espectacular cara Nord-oest de la Roca Narieda, ben propera i amb la llum de tarda des de la pista d'accés:

CINGLE DEL PAS DE LES EUGUES (VILANOVA DE MEIÀ)

Aquest és un d’aquells sectors que fa moooolts anys que tenia a la llista de pendents, exactament des del 2004 quan es va publicar l’última guia de Vilanova de Meià. La veritat és que és un sector força desconegut, que segurament només atraurà l’atenció dels “escaladors turistes/excursionistes/aventurers” entre els quals em conto. Pels que no som de Lleida ens queda força lluny i només consta de 14 vies entre el 6a i el 6c+ (tret d’un 7b+ i un projecte pendent de graduar). Però per mi, hi ha una sèrie de factors que justifiquen plenament com a mínim una visita si ens movem en aquests graus:

-   El magnífic calcari a franges (algunes boníssimes, altres romes) de Vilanova.

-   El bonic paisatge.

-   La solitud i tranquil·litat de l’entorn.

-   La qualitat i llargada de les vies.

Aproximant al sector que queda visible a la part esquerra a mig vessant, entre alzines i d'un color gris intens.

Un altre factor important a tenir en compte és que el sector és 100 % sud i cal evitar-lo en dies calorosos. En anys normals segurament hauria estat una bogeria anar-hi un 25 de maig, però aquest diumenge hi vam passar més fresca que calor. Al final vam ser una bona colla: la Xènia, el Jordi, la Gemma, el Pol, el Fernando i la Nesa.

Visió de la part dreta del sector amb el Pol a Sense títol (6b), La Nesa a Presa de contacte (6a) i jo a No t'espantis (6a+).

La feina del dia:

-Presa de contacte, 6a, 33m, (**). Teòricament la més fàcil, i potser si que ho és però té un parell de xapes fora de la línia lògica que et compliquen una mica la vida. La via és una bonica i llarga placa més variada del que aparenta ja que va alternant trams de gran canto, amb d’altres més fins.

Nesa a Presa de contacte (6a).

-No t’espantis, 6a+, 33m (***). Bona via, amb la teca concentrada en un petit bombo que es supera estèticament i més fàcilment del que sembla gràcies a un bon canto que costa una mica de veure. I després a gaudir del calcari vilanoví.

Seqüència a No t'espantis (6a+)

-Matapà, 6a+, 33m (***). Molt similar a l’anterior, però més dura ja que aquí la secció exigent és més llarga i quan en surts amb els braços ben inflats ve un tram de roms amb les xapes llunyet.

-Capatapit, 6b+, 28m (***). Aquesta és més de continuïtat, ja que l’exigència es manté ben bé fins la meitat i va augmentant progressivament. Uns primers 15 metres de verticalitat, panxetes i canto petit i/o rom donen pas a una segona meitat més tombadeta on tampoc podem baixar la guàrdia.

-Don Pollo, 6c+, 28m (**). També té una primera meitat força exigent però amb un bons descans abans del pas clau: un pas de bloc en placa de bidits de primera falange i pocs peus fins a caçar un canto salvador. Un cop superat el tram cal novament mantenir l’atenció ja que reapareixen els típics roms de la part superior del sector. El pas clau se’m resisteix i l’espatlla comença a queixar-se així que decideixo que aquesta serà l’ultima via del dia.

Pol al pas clau de No t'espantis (6a)

La Gemma també va fer Sense títol (6b) que no li va agradar gaire, Cop de bloc (6b+, aquesta sí que la va trobar força bona i més de continuïtat) i Sansón, un altre 6c+ de pas de bloc concentrat.

En definitiva, un sector amb poques vies, però més variades del que aparenten.

Atenció, un parell d’advertències:

L’aproximació no està gaire detallada a la guia, sobretot cal parar atenció al mapa de la pàgina 36, però potser en aquest mapa faltarien referències quilomètriques. Després de deixar el trencant cap a l’Ermita de la Mare de Déu del Puig de Meià, cal seguir ben bé uns 3 quilòmetres. Primer planejant sota la Roca Alta i quan ja hem deixat aquesta enrere la pista comença a pujar més fort. En un punt on fa una marcada corba de 180 º, a mà dreta ens queda un gran dipòsit. Aquí és el punt on cal aparcar. Per més referències just sobre nostre ens queden uns grans camps vallats que tenen tota la pinta de ser un cultiu de tòfones ja que estan sembrats de petites alzines. Un cop aparcats hem de mirar enrere i el sector és una petita placa situada a mig aire d’un color gris més intens que les parets que l’envolten. Per arribar-hi cal travessar els “camps tofoners” pel lateral d’algun d’ells, perdre una mica d’alçada i quan estem sota la vertical del sector pujar seguint fites i traces de camí.

L’altre advertència fa referència a l’equipament. En general el sector està ben equipat però cal parar atenció a algunes primeres i segones xapes un pèl altes. A les parts superiors, quan la cosa ja tomba, també hi ha alguna excursioneta.

SESSIÓ "PASTERETA FREE"

Ja sabreu que la Nesa no és gaire amiga de les vies llargues ni de les esperes en reunions penjades, així que quan a mi s’em desperta l’esperit clàssic deborador de metres no em queda més remei que afinar l’enginy. Una solució bastant pràctica que he trobat és buscar zones amb vies de 2 o més llargs on sigui possible empalmar els 2 primers. Llavors quan li toca a la Nesa, ella pot optar per fer només el primer. Una de les zones que tenia reservada per una ocasió així era la cara oest de la Pastereta. Li tenia moltes ganes a la Sac de paciència i a la Cuervix, i a més tenia pendent la Zoe, a la qual havia fet un intent fracassat fa uns quants anys.

Estudiant detingudament vàries ressenyes i piulades d’aquesta paret, creia que amb corda de 80 metres era bastant factible fer la Sac de paciència i la Cuervix d’una sola tirada, i fins i tot despenjar-se des de la seva R2 fins a la R1 de les pròpies vies. Curiosament moltes ressenyes donen 80 metres i fins i tot 90 a aquestes vies, però les mateixes ressenyes parlen d’un sol ràpel de 60 metres per baixar. Era evident doncs, que aquesta era la llargada real; bé, potser un parell o tres de metres més comptant les lleugeres esses que fan.

El passat diumenge, desafiant el fred, el vent i la neu que encara hi havia al peu de via vam fer cap allà.

Comencem la sessió “Pastereta Free” amb tres vietes situades a la dreta del tot, al subsector anomenat La Planeta, mentre esperem que el sol arribi a la cara oest:

-Lord House, 6a, 15m, (*). Inici explosiu en desplom i obligant a pujar molt els peus. Un cop superat aquest començament la via ja tomba i no té més història.

-Mr. K, 6c+, 15m, (*). Similar a l’anterior, però amb un inici encara més bloquero i durant més metres. Un cop controlat aquest inici no em sembla pas 6c+.

-Pawne, 6b+, 18m, (**). La més interessant del trio. Almenys et fa escalar durant un tram de 4 xapes de verticalitat i continuïtat.

Ens traslladem ja a la paret principal, on a partir de les 14.00 ja hi fa sol però segueix bufant un vent força fred i molest:

-Sac de Paciència (L1+L2), 6a, 60m. (***). Gran via en el seu estil i grau. Combina un primer llarg de finura montserratina amb un segon de roca típica de la cara sud amb abundància de grans forats i còdols. Tot amenitzat amb un equipament amb algunes excursionetes entre xapes (les més llargues es poden suavitzar amb un camalot del 0,5 o del 0,75). Tal com preveia arribo bé al final de la via d’una sola tirada i encara em queden uns 20/25 metres de corda que em permeten despenjar-me fins la R1 de la Cuervix, on arribo justet.

Si algú s’anima a repetir aquest operatiu, preveure cintes molt llargues per evitar fregaments, feu un nus al final de la corda i si no ho veieu clar aneu a la reunió de la Zoe que queda uns 5 metres més amunt.

-Cuervix (L1+L2), 6b, 60m, (***). Repeteixo l’operació a la Cuervix amb l’única diferència que en arribar a dalt em desvio novament cap a la R2 de la Sac, ja que la de la Cuervix queda 7 o 8 metres més amunt i des d’allí si que seria impossible despenjar-me.

La via torna a ser molt bona, però menys uniforme que la Sac, ja que el L1 és bastant més difícil que el L2. La distància entre xapes torna a ser força “alegre” però en aquesta no hi ha cap excursió exagerada. Potser el que fa més por és arribar a la primera que està molt amunt i l’escalada per arribar-hi ja es força exigent.

-Zoe, 6c, 35m, (***). Com que la Nesa ja en té prou de fred i vent, només baixar de la Cuervix em poso a la Zoe sense ni tan sols treure’m els gats per no refredar-me (a dalt ho pagaré amb un fort dolor de peus!).  Aquesta via és una gran placa montserratina de foradets amb continuïtat i verticalitat a dojo que em fa patir bastant per encadenar. Està molt ben assegurada, però al final, quan la cosa ja afluixa, hi torna a haver aire entre xapes!

Últimes llums d'un dia fred, però clar a la zona de Pollegons - Artiga Baixa

...i a la zona d'Agulles

ANGUIANO, RIOJA DESCONEGUDA

Fantàstica i encara força desconeguda escola riojana, que porta camí de desbancar en qualitat les ja veteranes i clàssiques Clavijo i Arnedillo. Confesso que un fanàtic com jo de buscar i rebuscar informació per la xarxa sobre noves escoles i sectors, aquesta m’havia passat desapercebuda. Fins que al planificar aquest viatge per terres navarreses vaig veure que les escoles de La Rioja també ens quedaven força a prop. La idea inicial era fer alguna visita a Arnedillo, però la informació de la web de Escalada en la Rioja i alguna conversa mantinguda amb escaladors bascos que la coneixien em van fer decantar per Anguiano.

Actualment aquesta escola ja compta amb més de 120 vies fruit de la iniciativa i esforç de la gent del club de montaña El Panel . Escalada bàsicament per plaques ajagudes o verticals, amb predomini de la tècnica i algun pas de bloc. Tot fantàsticament equipat, inclosos bonics noms a peu de via. Grau colladet.

A destacar que tot i l’aparent monotonia visual que semblen indicar la repetició de plaques iguals, al sector que vam visitar (Cornisa) ens vam trobar sorpreses destacables que li van donar a l’escalada un toc força original: sostrets que es superaven espectacularment i plaques farcides d’una mena de berrugues gegants i negres molt divertides i agraïdes d’agafar.

Altres punts forts d’Anguiano són una perfecta orientació i situació per l’hivern i un paisatge espectacular als peus de la Sierra de la Demanda.

Imprescindible passar pel bar “La Herradura”, just al sortir del poble i on s’aparca per anar als sectors, per posar-se al dia de les últimes novetats de l’escola.

Ressenyes d’aquesta escola i totes les altres de La Rioja a la nova guia d’aquesta comunitat.

04/01/2013

ANGUIANO – SECTOR CORNISA

-Amayata, 6a, 30m, (**). Placa típica de la zona amb predomini de regletes i franges horitzontals, amb una primera part força fina i exigent.

-Anavia, V+, 22m, (***). Mateixes característiques però més homogènia.

Nesa a Anavia (V+)

-Tángalo, 6b+, 30m, (*****). Un viot increïble i completíssim. Comença amb una placa vertical de roca vermellosa i regletes grans però força romes i malauradament alguna ja una mica sobadeta. Segurament aquest és el tram més exigent. Després ve un marcat sostre que es supera espectacularment i més fàcilment del que s’intueix. Finalment una llarga placa de franges horitzontals i quan aquestes falten apareixen les “berrugues” abans citades.

Un parell de moments a la Tángalo (6b+)

-A lo hecho techo, 7a, 25m, (**). Molt semblant a l’anterior en quan als tres tipus de trams, però tot molt més exigent. Personalment no em va agradar gaire, perquè la major part d’aquesta exigència ve donada per la llargada dels passos: via morfològica, especialment els passos d’abans del sostre, que sóc incapaç de solucionar en escalada lliure. Encara que sembli increïble però en ple mes de gener la calor també em passa factura. No encadeno ni de lluny...i això que les actualitzacions del bar la decoten a 6c+...serà pels que fan més de metre noranta!

Després de provar A lo hecho techo (7a), ben fregit i amb la cua entre cames!

-Mente pollo, 6a, 22m, (**). Una altra típica placa tombadeta de la zona, força fàcil fins que al final arriba un pas molt llarg i fi, crec que força més difícil que 6a.

Fem poques vies, però la nostra mentalitat “turistico-escaladora” ens diu que no podem perdre l’oportunitat d’anar a visitar San Millán de la Cogolla, on hi ha el Monasterio de Yuso, declarat Patrimoni de la Humanitat el 1997, entre d’altres coses per ser el bressol de les primeres frases escrites en castellà i euskera. Aquest enclau es troba a només 20 quilòmetres d’Anguiano, així que pleguem a les 16:00, per tenir temps de visitar-lo amb llum de dia.

Monasterio de Yuso a San Millán de la Cogolla

I fins aquí els posts del nostre mini periple per Navarra...Com sempre ens hem quedat amb ganes de tornar-hi!

ETXAURI

Etxauri, em va sorprendre molt agradablement. Ja sabíem que era l’escola més popular i gran del País Basc-Navarra, però com acostuma a passar amb algunes d’aquestes escoles clàssiques i veteranes tenia la recança de que no estés tot molt sobat, massificat i amb equipament deteriorat. Res més lluny de la realitat, si més no als dos sectors visitats: Espolón del Indio i El Garrafón. A més, a diferència de San Fausto, aquí si que es pot gaudir del sol i l’ambient agradable a la majoria de sectors, tant l’escalador com l’asseguardor. No només afavoreixen aquest fet l’orientació sud predominant sinó també un microclima que asseguren té la zona. És bastant freqüent a l’hivern estar envoltat de boira o de vent i en canvi a Etxauri el sol i la calma són els dominants.

El famós Kiriako emergint de la boira

A Etxauri hi ha més de 40 sectors i les vies ja s’acosten a 1000, ja que l’escola segueix creixent. Últimament a més, s’han recuperat i reequipat molts dels sectors més antics i ara l’equipament predominant és el químic, amb moltes reunions amb doble mosquetó. Total, que ens va agradar molt i ens vam quedar amb ganes de tornar-hi i visitar molts més sectors.

Sectors clàssics d'Etxauri: Kiriako, Callejón de las Trampas, Torreón i Pirulo...

30/12/12 i 05/01/13:

GRADAS DE CIRIZA – ESPOLÓN DEL INDIO

En principi aquest era l’únic sector que teníem previst visitar a Etxauri. 50 vies, moltes de les quals de recent creació. A la guia del 2009 només n’hi surten 25! (actualització aquí i aquí). Tots els graus des de 5c a 8a, roca i equipament excel·lent, bones vistes i multitud de voltors volant-te a pocs metres del cap mentre escales, tant que fins i tot et donen algun ensurt. Aquest tema dels voltors es va repetir a totes les zones que vam anar i ens va sorprendre bastant, ja que aquí, tot i que són freqüents a moltes zones, mai acostumen a volar tant a prop dels escaladors.

La veritat és que aquest sector està molt de moda i si que està una mica massificat, però en cap moment vam haver de fer cua per cap via.

Una última curiositat dels sector és que el primer tram de paret recorda en moltes vies el Grau dels Matxos, ja que la roca és una mena d’arenisca-calacari amb molts cantos grans però plans, laterals i fissures invertides. Aquest sòcol dóna pas progressivament a un calcari excepcional de regletes i gotes d’aigua molt adherent.

-Buitrera, 6a+, 40m, (***). Llarga i amb una mica de tot: començament per placa d’arenisca tipus Grau dels Matxos, que mica en mica va transformant-se en un diedre de calcari, i acabament força espectacular per una placa de gotes d’aigua punxants.

-Mi patria el mundo, 6c+/7a, 30m, (***). Placa vertical que combina a la perfecció continuïtat, tècnica i finura, tot i que no hi falta tampoc el començament tipus “Grau dels Matxos”. Quan sembla que ja la tens arriba la sorpresa final en forma de pas molt llarg, molt nyapero i molt de col·locació, que malauradament no trec a vista tot i que m’ho miro, remiro, pujo, baixo...però quan em decideixo no surt.

-Fakirismo vertical, 6b+, 32m, (*****). Clàssica del sector i el viot del dia. Sembla mentida que una via que comença sobre arenisca i cantos inhumans, pugui acabar amb un calcari gris de regletes i gotes d’aigua. I pel mig una transició entre les dues roques amb passos força tècnics i de col·locació.

A la magnífica Fakirismo vertical (6b+)

-Di tantas vueltas que perdí el rumbo, 6a+, 25m, (***). Un 6a+ ben potent i exigent, bon canto però bombos constants, passos llargs i tècnics i seguros llunyet. Seguint la tònica d’aquesta part dels sector, final nyapero i regletero.

-Amor de madre (L1), 6b+, 25m, (***). Germaneta de l’anterior, mateixes característiques però força més exigent.

I una setmana més tard:

-Musu Beltza (L1), 6a+, 20m, (**) / Ikatzcabron, 5c+, 25m, (***), Haciendo el indio, 6a+, 25m, (**). Tres bones vies en el seu grau que fem una darrera l’altre per delícia de la Nesa, especialment el 5c+ que fa de primera. Característiques similars: inici vertical sobre bons cantos (alguns plans i/o laterals) i final més tombadet sobre placa de gotes d’aigua.

Nesa a Ikatzcabron (5c+)

-Zuloarena, 6c, 35m, (***). Una gran via que segueix una fissura en diagonal que es va posant dreta i tensa cap al final. Gairebé sempre bon canto. A part de disfrutar-la de valent em va de perles per posar cintes i fer una ullada al 7a del costat, que faig a continuació.

-Como escalo mucho..., 7a, 35m, (***). Començament suau i amb bon canto que dóna pas a una llarga placa que concentra el tomàquet de la via. Són uns 15 metres de verticalitat i tres tipus de preses: una fissura cega que de tant en tant ofereix algun foradet i per la placa de la seva dreta regletes i algun altre foradet. Quan ja surts de la placa i creus que la cosa ja es relaxa ve el pas més fi i difícil a vista. El trec bé i sé que ja la tinc perquè el final ja el conec de la via anterior. Bé, bé...tercer 7a en un mes i segon a vista (...bueeeeno aquest a semivista, que me l’havia mirat al baixar del 6c!).

En Xabi, company basc que aconseguia el seu primer 7a amb aquesta via!

...i el seu company de cordada, que també encadenava sense problemes.

-Aitona, 6a+, 25m, (**). Ens acomiadem d’Etxauri amb aquesta variada via. Placa desplomadeta de bon canto però passos llargs + un parell de bombos poc evidents a vista + esperonet aeri al final. Exigent pel grau i una mica rara, però bona.

03/01/13:

ETXAURI – EL GARRAFÓN

Sector veterà de l’escola, que ens va semblar adecuat per nosaltres ja que concentra la majoria de les seves 32 vies en els graus que ens movem la Nesa i jo (entre el 5c i el 7a). Escalada predominant en placa de finura, amb regletes i cantos roms. Escalada exigent amb grau colladet i assegurances més aviat lluny. En paraules d’uns escaladors locals amb qui vam coincidir en aquest sector: “Habéis escogido justo los dos extremos de Etxauri: el grado  más generoso en el Espolón del Indio i grado más apretado en el Garrafón”.

-Alpinistes des aristes, 6a, 25m, (***). Com el seu nom indica una via “alpina” que segueix una bona fissura bavaresa, excepte un tram al començament que supera un petit bombo per entrar a una placa fina i que resulta el pas més difícil de la via. Bona, estètica i ideal per escalfar.

A la via Alpinistes des aristes (6a)

-Garrafón Galàctico, 6b, 25m, (***). Aquesta ja et posa a to i t’avisa de com les gasten per aquest sector. Entrada fina, tècnica, amb predomini de roms i roca poc adherent. Després fissura cega de mal posar-s’hi i final més disfruton per una placa vermellosa de bona roca i bona presa.

-Las tre zzz, 6b+, 25m, (**). De similars característiques a l’anterior però amb un començament encara més dur i un bombo a mitja via que li dóna el plus de més.

-Gran Reserva, 6c+, 25m, (**). Comparteix entrada amb l’anterior però quan arriba el bombo es desvia cap a la dreta i aquí és on ve el tomàquet: una seqüència de ben bé 3 xapes molt fina de regletes romes i laterals. Em cal fer-la per trams i estudiar-la bé per poder encadenar posteriorment.

-Entre tus jóvenes músculos, 5c, 25m, (***). Doncs tampoc és un regal pel grau. Té un bombo cap la meitat on cal mirar-s’ho força bé i anar per feina. El final també té tela: una bonica placa de foradets i llastretes. Molt bona pel grau.

Mirador d'Etxauri: cada dia ens sorprenia amb una llum diferent.

Pamplona i el Pirineu Navarrès des del mirador