MARROC 3: GORGES DEL TODRA

Enfarinada camí del Todra.

I arribem a la zona d’escalada més popular i concorreguda del Marroc, malauradament també molt  concorreguda pels tours turístics. Del Todra, qualsevol escalador n'ha sentit parlar i n'ha vist fotos, així que aniré bastant al gra:

 Roca excepcional, súper abrasiva (en alguns sectors massa i tot!). És difícil trobar alguna pedra solta, fins i tot a les vies llargues. És tant bona, que tot i el sobament de les vies més repetides l’adherència i el tacte segueixen sent ideals. Tothom coneix el Todra per la gran quantitat de vies llargues i equipades (o semiequipades) de graus mitjos que hi ha, però també ens va sorprendre la gran qualitat i quantitat de vies d’escalada esportiva. Per posar-li algun inconvenient, dir que potser són una mica repetitives: plaques que rarament arriben a la verticalitat amb regletes, gotes d’aigua i algun forat ocasional més bo.

Boca nord de les Gorges, amb el sector Jardins d'eté a l'esquerra.

Pel que fa a l’equipament predomina el parabolt (algun espit de tant en tant), però generalment amb alegria entre xapes. De totes maneres jo vaig carretejar friends i tascons a moltes vies i no en vaig posar cap. El que si val la pena portar sempre a sobre és algun cordino per ponts de roca o per reforçar alguna reunió, i algun mallon.

Un altra característica que potser val la pena comentar és que hi ha vies d'esportiva molt llargues (més de 35 m.) i bastantes de dos llargs. Per tant una corda de 80 metres ens donarà molt de joc. 

Pel que fa a l'allotjament, personalment evitaria els hotels situats a les mateixes Gorges. L'ambient és molt ombrívol, està ple de turistes i de nit haurem d’aguantar el soroll dels generadors elèctrics. Pel mateix preu o molt poc més (uns 100-150 dirhams la mitja pensió) trobarem multitud d'oferta als poblets situats camí de Tinerhir. Nosaltres vam escollir (...bé, seria més adequat dir ens van "camelar") una "maison berber" anomenada Dar Ahlam situada a escassos 300 metres de les Gorges sortint pel sud. La veritat és que hi vam estar molt bé, el menjar era de primera i l'ambient molt autèntic:

I anem ja a parlar dels sectors visitats:

DIA 1: PLATJA MANSOUR ESQUERRA

Popular sector amb aproximació mínima situat a l’entrada sud de les Gorges. 23 vies, la majoria d’un llarg, però també mitja dotzena de llargues (4-6 llargs). L’escalada en aquest sector és sobretot sobre plaques de regletes i gotes d’aigua amb predomini de la verticalitat o plaques lleugerament tombades a les vies més fàcils. En aquestes últimes també trobarem algunes fissures i forats d’escàndol per suavitzar el tema. Tot sempre amb una roca excepcional: un calcari vermellós molt granellut i abrasiu, que en aquest sector comença a estar ja una mica sobat, sense suposar de moment massa problema.

Boca sud de les Gorges, amb el sector Platja Mansour a l'esquerra.

Tenim un dia una mica accidentat meteorològicament parlant. Ens està plovent cada dia a partir del migdia, però aquest cop el primer xàfec fort cau a les 10:30! Afortunadament torna a sortir el sol i podem continuar fins que a les 15:00 es posa a pedregar i tot. De totes maneres tenim temps de fer força feina:

-Monsieur Bricollage, 5c, 34m, (***), (10 bolts). Placa ajaguda de roca excel·lent.

Nesa a un 5b de Platja Mansour.

-Incha allah, 6b, 30m, (***), (8 bolts). Placa més vertical i amb menys canto que l’anterior.

-Castorama, 6b, 40m, (*****), (12 bolts). Viot, llarg i absorbent de baix a dalt. Comença explosiu i amb bones bústies, per donar pas a una inacabable dansa sobre plaques de regletes i gotes d’aigua.

-Via 6 (guia del Hassan del 2011), 6c+, 30m, (***), (només 7 bolts, però els 10 primers metres són una rampa de tercer desequipada). Similar a l’anterior, però tot més al límit: l’entrada encara més explosiva i la placa molt més fina i vertical. No encadeno pels pèls: m’agafo d’una cinta per xapar perquè no em refio de les microregletes que m’estan aguantant.

-Coeur de Palmier L1+L2, 6a+, 40m, (*****), (15 bolts). Megaclàssica de 6 llargs dels quals és possible empalmar els dos primers amb corda de 80m. El primer torna a ser vertical i atlètic i s’ajeu progressivament però està força sobat. El segon és apoteòsic, per la qualitat de la roca i per l’espectacularitat i varietat de l’escalada.

El sector Platja Mansour amb el Pilier Couchant al fons.

DIA 2: ELEPHANT + TRAINEE BLANCHE + AZAMER

Sense haver escalat ni molt menys a tots els sectors del Todra, m’atreviria a dir que aquests deuen ser els que tenen millor roca i això vol dir roca “hiperexcepcional”, tot i que les pells sensibles la poden arribar a trobar fins i tot massa abrasiva. Sectors al sol pràcticament tot el dia amb un bon feix de vies entre el 5c i i el 7b i amb un equipament amb tendència a l’alegria entre xapes. Però no us deixeu intimidar per vies de 40 metres amb només 9 xapes; en la majoria dels casos són vies on els primers 10 metres són rampes de 3er o 4rt. Per primer cop des de que hem arribat al Marroc no plou i aprofitem el dia de cap a peus:

-Cirgonio Cuito L1, 6a, 23m, (***), (7 bolts). Divertida placa a trams vertical, a trams més tombadeta, que ens mostra ben a les clares com d’excepcional serà la roca en aquest sector:

-Via 16 (guia del Hassan del 2011), 6b, 23m, (*****), (7 bolts). Placa vertical farcida de forats ben cantelluts i de totes mides i formes. Simplement espectacular! Grau generós, podria ser 6a+:

Ens desplacem a la dreta cap a Trainee Blanche i provo:

-Via 17, 6b+, 50m,(***), (11 bolts). Una d’aquestes que comença amb 10-15 metres ramposos i desequipats. A la guia no queda clar quants metres té però ja es veu que és molt més llarga que les seves veïnes de 30m. A l’hora de la veritat resulta ser una via de 2 llargs que decideixo empalmar. El problema és als últims 15 metres, entre el pes de la corda i el fregament, les passo canutes, i això que en aquest tram la roca torna a ser excepcional, amb forats ben cantelluts just quan els necessites.

-Balafon, 5c, 30m, (***), (10 bolts). Un cinquè força interessant amb un parell d’apretadetes: una al començament i l’altre al final.

Retornem cap a Elephant i per acabar el dia fem:

-Mon Amour, 6b+, 30m, (***), (6 bolts). Placa vertical i fineta de regletes i foradets. El pas clau coincideix amb una xapa que has de deixar molt a la dreta per anar a buscar uns bons forats (difícil a vista!). No ho sé veure i no encadeno.

-Elephant L1, 6b, 27m, (***), (7 bolts). Buscant una última via per la Nesa ens hi posem pensant que estem a Omelette Tajine (5c) i ja de seguida flipo amb el cinquè: bloqueig de regletes, peu en adherència i llançament a forat romo! Està clar que ens hem equivocat. Estem fent el L1 de la clàssica Elephant. Bona, però la pobra Nesa acaba el dia flipant amb el que havia de ser la seva via “fàcil”.

DIA 3: PATCHWARK + JARDINS D’ETÉ

L’objectiu del dia és el sector Jardins d’eté, però com que no hi arriba el sol fins les 11 tocades i està fent bastanta rasca fem una breu visita al microsector Patchwark-Family, aquest si al sol des de bon matí. 6 vies entre el 5c i el 6b+ força bones tot i que la roca de la part superior és excessivament abrasiva i punxant. Aquí fem:

-Mona, 5c, 23m, (**), (6 bolts). Placa tombadeta de regletes. La trobem molla a la part de dalt.

-Fabien, 6b+, 30m, (***), (8 bolts). Una via molt interessant, vertical i amb varietat de passos. Bastant tècnica. Llàstima que a la part superior la roca punxa tant que no saps com agafar-la!

Pastorets de la regió.

Anem ja cap als Jardins d’eté. Sector clàssic de les Gorges, molt popular entre els escaladors de grau mig i baix. La majoria de les vies són de dos llargs, tot i que l’equipament dels segons llargs deixa bastant que desitjar. Els primers llargs es caracteritzen per ser una placa que rarament arriba a la verticalitat, amb multitud de grans forats en forma de cassoletes, algunes plenes de fang després de pluges. Un paradís per la Nesa! Als segons llargs la cosa ja es posa més tensa i fina i el grau oscil·la entre el 6a i el 6c. El sector també compta amb 4 o 5 vies llargues força clàssiques, ja que són ideals per una primera presa de contacte amb el Todra. Nosaltres fem:

-Il ne manque des gazelles L1+L2, 5b+6b, 55m, (***), (15 bolts). La faig d’una sola tirada. Per fer-ho cal corda de 80m i posar cintes moooolt llargues al començament i/o saltar-se alguna xapa. Segón llarg vertical i de finura ben equipat amb espits. Reunió superior d’un sol parabolt (a l’altre només hi ha l’espàrrec).

-Je Abidul L1+L2, 5c+6c, 55m, (***), (13 bolts + 2 ponts de roca). Molt similar a l’anterior però amb un punt més d’exigència tant al L1 com al L2. Equipament molt precari al L2 on haig d’afegir bagues a dos ponts de roca. Aquesta ja la fem a l’estil convencional: 2 llargs amb reunió intermèdia (el segon només el faig jo).

Al llarg de 6c.

-L1 de Mesterben + L2 de la via 12, 6a, 60m, (***), (20 bolts). L1 molt bo: vertical, bon canto i equipament molt generós. L2 més tombat, més alegria entre xapes i roca força abrasiva. Torno a empalmar, però aquí arribo justíssim a la R intermèdia al despenjar-me. (foto dreta: Nesa al L1):

Ens acomiadem de les Gorges del Todra i de l’escalada marroquina amb aquest dia tan ben aprofitat, molt satisfets en general dels 5 dies consecutius d’escalada entre Amellago i Todra, tot i que les “Orages d’aprés-midi” ens han fet una mica la guitza. I com sempre amb ganes de tornar-hi, com diuen per allí: Incha Allah!

Adéu al Todra i al seu palmeral

MARROC 2: AMELLAGO

La zona d’escalada d’Amellago és encara una gran desconeguda, probablement eclipsada per la propera zona del Todra. Però mica en mica va sortint de l’anonimat gràcies al boca a boca i a alguns articles en revistes (Desnivel 286) o alguna piulada per internet (de fet les dues referències que us acabo d’indicar són del mateix autor: en K.). En aquests dost articles ja es detallen les informacions pràctiques més rellevants i per tant jo no m'hi extendré gaire. 

Potser només afegir que si es ve del Nord (Fes) tal com vam fer nosaltres la millor opció és agafar una carretereta que surt de Rich i en uns 40 o 50 quilòmetres ens porta fins a Amellago. És una carretera molt estreta però asfaltada en tot el seu recorregut, tot i que l’ultima versió del mapa Michelin encara indica un tram sense asfaltar. Aprofito per comentar ja, que la continuació fins a les Gorges del Todra també està 100 % asfaltada. Una altra "novetat" és que per la zona cada vegada hi ha més albergs o "gites d'etape", la majoria humils cases de fang berbers que ofereixen allotjament a la seva propia casa. També hi ha un nou hotel, l'Hotel Africa, del qual ens en van parlar força bé. Tot a preus que oscil·len entre els 100 i els 150 dirhams la mitja pensió.

La nostra opció: l'Oasis Tizaruine o Chez Mimoun

Amellago o les Gorges d’Imiter compten ja amb més de 200 vies d’escalada esportiva i un parell de vies llargues. Però el potencial de desenvolupament de l’escola és pràcticament il·limitat...Incha allah! O potser aquí caldria dir Si Mimoun vol. I és que aquest personatge és el principal impulsor i “guardià” de la zona. No serè jo qui critiqui (...ni alavi) la seva gelosia en guardar curosament les ressenyes i secrets de la zona. Si us allotgeu al seu refugi, cosa que fan la majoria d'escaladors que visiten la zona, ell us informarà amb pèls i senyals de tots els sectors i fins i tot us deixarà gratuïtament les ressenyes (o almenys amb nosaltres ho va fer), això sí: demanat-vos que no les ensenyeu a ningú ni del país, ni de fora. Com a escalador pioner local i tenint en compte l'esforç que hi ha dedicat i lo difícil que és aconseguir un mitjà de subsistència en una zona tan rural, personalment crec que resulta comprensible aquest afany d'exclusivitat de la informació.

La roca de la zona tothom diu que és calcària i semblant a la del Todra, però a mi em va semblar arenisca amb matriu de cimentació calcària (si he dit una barbaritat algun expert en geologia passa per aquí ja em corregirà). De fet algunes vies em van recordar l'escalada al Grau dels Matxos, tot i que aquí la roca és molt més adherent i ofereix més preses en forma de foradets, fissures, gotes d’aigua, etc. Als sectors que vam visitar la roca la vam trobar prou bona, sense arribar a l’excel·lència del Todra. Escalada força variada, des de plaques de finura i regletes a desploms atlètics i fins i tot algunes xorreres espectaculars. Però sens dubte el que més ens va agradar d'Amellago fou la sensació d’estar lluny de tot, l’austeritat i immensitat dels paisatges i l’entorn rural que t’envolta.

En els dos dies que hi vam estar vam visitar els següents sectors:

ENVERS DE GRENOUILLES + COLONETTE

Sectors situats a les Gorges d'Imiter amb aproximació mínima. De fet a aquest dos sectors caldria sumar-li Grenouilles i Frigo, ja que pràcticament estan enganxats. En total una cinquantena vies entre el 4+ i el 8a i pràcticament tots els tipus d'escalada representats: plaques de regletes, diedres, fissures, xorreres, desploms... 

Segurament constitueixen la zona més completa d'Amellago i diria que són d’obligada visita si disposem de pocs dies. També permet convinar sol i ombra el mateix dia. Aquí vam fer les següents vies:

-Via Española 3, V+, 12m (**) (4 bolts). No està malament per començar. Curteta però variada, amb passos atlètics i flanqueig final una mica forçat. Ja ens posa en alerta que el grau estarà colladet (6a?)

-Via Francesa 1, 6a+, 20m (***) (8 bolts). Una via força completa: entrada explosiva, diedret finet i placa final difícil a vista. (6b?)

-Via ¿? (a l’esquerra de l’anterior), 6a+, 20m (***) (8 bolts). Una altra bona via variada que va alternant desplomets i plaques de regletes. (6b?)

 

A les vies anteriors

-Attention le point, 6b, 20m (***) (9 bolts). Una de les joies d’en Mimoun. Tècnica i regletera, però també amb algun pas de tibar. (6b+?)

Tot i que el cel comença a amenaçar pluja, ens traslladem ràpidament a la paret del davant, sector Colonette i tenim temps de fer:

-Les Dentelles de gounies, 6a+, 15m (**) (5 bolts). Una “anada d’olla” de via: va enllaçant sistemes de xorreres, però ho fa en diagonal molt acusada. Espectacular però pel meu gust massa forçada. Necessari fer-la en tope rope per recuperar les cintes i em toca novament a mi sota un intens xàfec! (6b?)

La pluja torrencial ens fa fora a les 15.00.

BERBER CORSE

El segon dia dubtem entre Solitude, qui tothom considera el sector estrella d'Amellago, i Berber Corse. Finalment ens decidim pel segon ja que ni l'aproximació, ni el grau de les vies de Solitude s'adapten gens al gust de la Nesa.

Però Berber Corse també ens va agradar molt. Sectoret amb només 9 vies, però llargues (30-35 metres) i dels graus ideals per la Nesa i per mi: entre V+ i 6c. Aproximació llarga (45 min.) però fàcil i vistes espectaculars. És un sector bastant nou equipat majoritàriament per un escalador de Còrcega, on predominen les plaques de finura i l’escalada tècnica. Aquest dia gaudim de la banda sonora que creen els càntics i pregàries d'unes noies berbers que estan recol·lectant uns feixos enormes d'una herba punxant i un pastor de cabres.

Abans de que la pluja ens torni a fer marxar cames ajudeu-me a les 14:00 tenim temps de fer:

-¿?, 6a (al centre del sector), 33m (***) (12 bolts). Placa principalment de regletes i fissuretes, amb algun forat ocasional més bo. Abundància de peus en adherència...i carai com s’adhereix aquesta roca! (6a+?)

 La Nesa i un servidor en aquesta via

-¿?, V+ ( a l’esquerra de l’anterior), 33m (***) (10 bolts). Deu ni do com et posa les piles per ser només un cinquè. La via va enllaçant plaques de regletes on cal estar molt atent perquè les xapes allunyen i moltes vegades el millor camí entre elles no és la recta. Final espectacular!

-Gruyere Bereber, 6c/6c+, 33m (***) (12 bolts). Similar a les anteriors però amb un ingredient extra: al mig trobem un parell de bombos seguits per plaques farcides de foradets més aviat roms i petits (d’aquí el nom). En un d’aquests bombos hi ha el crux de la via: un pas molt a bloc que requereix molta flexibilitat i força de dits. La via és força nova (octubre del 2011) i encara té el grau per confirmar. A mi em calen 2 intents per encadenar. A vista em sembla 6c+ com a mínim. A la segona potser 6c, però el pas de bloc el trobo igualment molt dur.

Ens hauria agradat estar algun dia més a Amellago, però també tenim moltes ganes de conèixer el Todra, així que aquella mateixa tarda fem el trasllat en dues horetes llargues de trajecte molt bonic.

MARROC 1: PRIMERES IMPRESSIONS

Els que seguiu habitualment aquest modest blog ja sabeu que sovint utilitzem l’escalada com a pretext per viatjar. I en el currículum de tot “escalador-viatger” com déu mana no hi podia faltar el Marroc. També sabeu que habitualment no m’extenc gaire en els aspectes no escalatoris dels viatges, però aquesta vegada no me’n puc estar de comentar algunes anècdotes i vivències, ja que tot el que ha envoltat l’escalada ens ha frapat tant o més que aquesta: els paisatges, les medines, l’hospitalitat berber, el menjar...

Hem comprovat la certesa del tòpic sobre el Marroc: “tanc proper i tan llunyà” i saber que estàs vivint immers en una cultura tant diferent a la nostra a poc més d’una hora d’avió encara ho fa tot més especial i autèntic.

Per tal de copçar i viure al màxim el país en els pocs dies que teníem (10) ens vam plantejar el viatge com un “road trip” en el qual l’escalada va ser la part més important (5 dies: 2 a Amellago i 3 al Todra) però pel camí també vam visitar la Medina de Fes, el Palmeral i Kasbahs d’Skoura, el Ksar d’Aït-Ben-Haddou i moltes altres sorpreses que van anar apareixent en els 1000 Km. que vam fer. Vam llogar un cotxe a l’Aeroport de Fes i el vam tornar a l’Aeroport de Marrakech. La ruta seguida fou la següent:

Arribar al Marroc i posar-se a conduir en direcció al centre de la Medina de Fes seria quelcom semblant a arribar a Catalunya tot desembarcant al Port de Barcelona i ficar-se per la zona de Les Rambles en un dia de cel·lebració blaugrana, vaja que va ser la nostra primera prova de foc. La vam superar sense masses problemes tot seguint els plànols que ens havíem imprès amb tot detall amb el google maps. De seguida te n'adones que les carreteres al Marroc no permeten mantenir velocitats mitjanes gaire elevades (comptar uns 50 Km/h), no perquè no estiguin bé, sinó perquè en qualsevol moment et pot aparèixer qualsevol cosa o ésser viu: motos, bicis, mules, paradetes ambulants, nens...I diguéssim que ningú té massa pressa ni interès per apartar-se. Un cop posats en el caos de la Medina de Fes la solució va ser trucar al nostre hotel (Dar Moula) i en 2 minuts va aparèixer el Mohamed que ens va rescatar dels guies i aparcacotxes improvisats en un plis plas.

La visita a la Medina de Fes, la més gran i autèntica del món, és un impacte pels sentits totalment recomanable. Això sí, si disposeu de poc temps és indispensable fer-la amb guia. En aquest cas en poc més de migdia haureu vist els punts i souks més significatius. En cas contrari el més probable és que als 5 minuts estigueu completament perduts.

Nosaltres hi vam dedicar el nostre primer matí al Marroc.

A les tres de la tarda ja estàvem a punt per iniciar la nostra ruta cap al sud, atravessant l’Atlas mitjà en direcció a Amellago, el nostre primer destí d’escalada. Aquesta ruta és força bonica ja que només sortir de Fes et comences a enfilar cap una zona molt verda amb uns boscos de cedres impressionants. Després ja penetres a una zona interior molt més seca i desèrtica. Comptàvem unes 6 hores per arribar a Amellago, però a mig camí el que havia de ser una simple parada tècnica per posar gasolina i comprar quelcom per menjar es va convertir sense saber ben bé com en una visita a una “Maison Berber” per prendre el te i de passada comprar catifes. Segurament va tenir molt a veure en que ens deixéssim “engatussar” que el noi que ens va tirar l’ham parlava un català de Girona, que molts d’aquí ja voldrien! Total: les 9 del vespre i encara ens queden més de 2 hores per Amellago! Conduir per les carreteretes de l’Atlas negre nit, sota la pluja i sense massa coincidència entre el que surt al mapa i el que et vas trobant té el seu què, però finalment a les 11 tocades arribem al nostre destí: la “Guite d’etape del Mimoun”. L’últim sobresalt és que el tio està dormint i ha apagat el mòbil. Després d’insistir una mica amb el timbre finalment ens obre i ens rep amablement. Ja som a Amellago, al cor del Marroc berber! Continuarà...

Chez Mimoun, home, sweet home

"CLÀSSICO-ESPORTIVA" A SANT LLORENÇ DE MONTGAI

Sant Llorenç de Montgai és una de les escoles que més aprecio. Potser serà perquè allí vaig realitzar algunes de les meves primeres vies de varis llargs, potser serà per la tranquil·litat que s’hi respira o potser simplement perquè m’agrada el paisatge: aquell contrast entre les parets verticals i vermelloses i les aigües turquesa de l’embassament que hi ha als seus peus. La qüestió és que de tant en tant se’m desperta com una necessitat imperiosa d’anar-hi, tot i que no em cau precisament a prop. Per altra banda l’escola no destaca per l’abundància ni la qualitat de sectors d’esportiva (tret de les balmes del Disblia, lloc només a l’abast d’escaladors del vuitè grau). El que predomina són vies de tres o quatre llargs, generalment ben equipades i de dificultats mitges-baixes, però amb molt d’ambient. Però l’altre dia, fullejant la guia Lleida Climbs, se’m va ocórrer que moltes d’aquestes vies bé que valen la pena encara que només sigui per fer el seus primers llargs. Personalment preferiria fer-les al complert, però a la Nesa això d’estar gaire estona penjada per les altures no li fa massa el pes, així que em vaig inventar aquesta visita d’escalada “classico-esportiva”. D’aquesta manera matava dos ocells d’un tret: efectuar la meva peregrinació periòdica a Sant Llorenç i començar a amortitzar una nova corda de 80 metres que ens hem comprat.

El menú del dia es va centrar en les vies de la paret que més destaca: El Cilindre:

-Directa (L1+L2), 55m, 6b, (*****). I comencem directament per una de les més clàssiques, festival de verticalitat i còdols tipus Riglos, tot i que al segon llarg també sorprèn l’abundància de forats ergonòmics que semblen dissenyats per entrar-hi dos o tres dits. La via només té un secret: amunt i força sense entretenir-se gaire! Llàstima que comença a estar una mica polida, sobretot de peus.

-Chocholoc (L1+L2), 45, 6a+, (***). Via totalment diferent, menys vertical però molt més fina i tècnica. Curiosament em costa més que la directa.

-Esperó Ribes-Sabaté (L1+L2), 45m, V, (**). Aquesta ja l’havia fet complerta fa uns 12 anys. Escalada sobre bona roca (tot i que no ho aparenta), divertida, amb ambient i amb alegria entre xapes si anem amb mentalitat “friki”.

-Cachanines (L1), 40m, 6c, (***). Baixant de l’anterior ens despengem justament per la línia d’aquesta via i constato que no m’atreviré pas a fer-la de primer; les assegurances, tot i que són parabolts, estan a distàncies d’uns 4 metres, massa pel meu gust tenint en compte que ronda el meu grau límit a vista. L’escalo en tope-rope i la trobo un autèntic viot de dalt a baix: finura, col·locació i continuïtat a dojo.

-Vall Nervi, 15m, 6c, (**). L’única via del dia purament d’escalada esportiva. Placa vertical de regletes i algun foradet que haig de lluitar a mort per encadenar a vista. Aquí si, la proximitat dels seguros (potser masses i tot!) ajuda a atrevir-s’hi.

En definitiva, crec que al final l’invent ens va sortir prou bé i vam escalar molts metres i de molta qualitat.

SICÍLIA 3: LES JOIES DE LA CORONA

Tercera i última entrega de la sèrie siciliana. I m’he deixat pel final les dues joies de la corona. Curiosament són dues parets que no estan a San Vito lo Capo si no a municipis veïns. Estic parlant de la Never Sleeping Wall a Custonaci i Crown of Aragon a Castelluzo.

Dues imatges de la impressionant Never Sleeping Wall

Ambdues parets comparteixen el mateix tipus de roca: calcari vermellós amb multitud de tufes i estalactites. Però són bastant diferents en quan a característiques. Never Sleeping Wall és una immensa planxa vertical o lleugerament desplomada de fins a 90 metres que podríem qualificar com el reialme de les tufes. Malauradament la paret només compta amb 15 vies de les quals 5 o 6 només aptes per escaladors forts físicament i mentalment (Long white night, per exemple és un 7c de gairebé 60 metres amb només 14 xapes). Crown of Aragon en canvi és una paret balmada on a més de tufes trobem força estalactites. Compta amb 30 vies majoritàriament entre el 7a i el 8a. Però si ens movem per sota d’aquests graus també hi tenim feina per un parell de dies. Segurament aquest és el sector més fotografiat de Sicília ja que té una orientació sud que li dòna molt bona llum i un teló de fons espectacular amb la Badia i el Monte Cofano sempre presents.

A Never Sleeping Wall vaig provar:

-Peperoncini, 6a, (**). La més fàcil. Placa de forats, fissures i regletes.

-Silent Sleep, 6a+, (***). 30 metres de mar de tufes on el més difícil és encertar el millor camí. Potser perquè no l’encerto gaire, la trobo durilla pel grau, però molt bona.

-Long Sleep, 6b+, (***). Li hauria posat 5 estrelles si no fòs perquè un pas al final ho espatlla tot. La via és una interminable placa de tufes per gaudir de valent, però per arribar a la R. apareix un pas morfològic amb bloqueig regletero i llançament a canto salvador no massa bo.

Jo mateix a Long Sleep (6b+) i a Bella Susanna (7a)

-Pioneer, 6c+, (*****). Festival de tufes en desplom força pronunciat.

-Bella Susanna, 7a, (*****). Llarguíssim mur de tufes desplomadet on cap pas deu superar el 6c, però els 33 metres i els “alejes” de la primera meitat (fins a 5metres!) acaben passant factura a dalt on hi ha els passos més durs. Jo hi arribo fos i taquicàrdic i m’haig de parar a descansar a dues xapes de la R., tot i que aquí les xapes estan molt juntes.

La Gemma a Sweet dreams are made of this (6c)

I a Crown of Aragon:

-La crema canela, 6a+, (***). Molt variada: plaques, tufes i diedre final. Li falta una mica d’homogeneïtat per ser un viot, ja que té un crux en desplom més difícil de 6a+.

-Panettone di Guano, 6c+, (*****). Llarg i pronunciat desplom de tufes i estalactites. Llàstima que me la trobo força “bagnata” (mullada) i no encadeno.

-Sugar daddy, 6b, (***)

-Novantanonno, 6b+, (***). Dues vies molt semblants: plaques verticals de forats i últim tram desplomat i dur pel grau.

Pol a Novantanonno (6b+)

-Troppo Dicci, 7a, (***). Desplom de tufes i forats, no gaire llarg però sense treva. Dos intents i sense encadenament: un pas d’invertits i laterals se’m resisteix.

I fins aquí la crònica siciliana, un lloc on m’atreviria a dir que hi tornarem!

Erice

Les últimes postes de sol a la Badia de Cofano