UN "NOU COMENÇAMENT" PEL FINAL DE MEDIONA

No deixa de ser curiós que de tots els sectorets que componen la veterana escola de Mediona, a l’Alt Penedès, sigui precisament el sector Final de Mediona el lloc on es produeixi un “nou començament” per aquesta bonica, agradable, “aquàtica” i tranquil·la escola. Tot ho devem a la feina del Bermu (i companyia suposo), que no només ha reequipat i obert alguna nova via als sectors que ja apareixien a la guia “Barcelona i alrededores” sinó que s’ha tret de la màniga un sector sencer a la dreta del riu Mediona que té com a principal virtut tenir ombra pràcticament tot el dia.

El sector clàssic (la corda penja de la via Letzia). A la dreta s'intueix el nou sector.

Aquest nou sector, Final de Mediona dreta, compta actualment amb una quinzena de vies amb predomini de graus baixos i mitjos (V a 6c), però ja hi ha també un 8a+! L’escalada resulta força exigent, amb acusada verticalitat, regletes, foradets (alguns força dolorosos) i també alguna fissura. Fins aquí tot lo bo, però evidentment el lloc també té alguns inconvenients:

-La roca és la típica de cara nord, sempre recoberta d’una mena de barreja de liquen/terra i de tacte poc agraït perquè dóna la sensació de poca adherència. Aquest fet es veu agreujat perquè alguns panys de paret acaben de manera ramposa i sense solució de continuïtat comença una mena de bosc penjat i terrós que quan plou aboca tota aquesta terra directament a la paret.

-El grau està força dur, tot i que de moment és orientatiu, però si hi aneu vigileu amb alguns graus apuntats a peu de via. Semblaria que el sector és ideal per l’iniciació, perquè veureu moltes vies apuntades de IV a 6a. Per mi cap de les vies que vaig provar poden ser considerades 100% d’iniciació. De fet la Nesa va “pringar” força en algun d’aquest quarts! Si que es poden considerar d’iniciació en l’aspecte de l’equipament, que és molt abundant.

Nosaltres vam començar pel sector clàssic de l’esquerra, aprofitant que al matí encara tenia ombra i vam fer:

-Via 4, ¿?, V+,12m, (*). Via nova. Placa fineta i no tan trivial com sembla des de baix.

-La Nerea ja camina, V, 12m, (*). Característiques similars però més fàcil. (foto esquerra)

-Xemeneia, 6a, 15m, (**). Clàssica del sector, reequipada amb parabolts. No us deixeu enganyar per la guia “Barcelona i alrededores” que la marca de V. Només el començament ja us posarà a to!

-Letzia, 6b, 15m, (**). Una altra clàssica del sector reequipada. Comparteix entrada amb la Xemeneia, però de seguida va a buscar la placa de la dreta. Suo tinta per xapar el segon parabolt!

Jo mateix a la Xemeneia (6a)

Arriba el sol i ens traslladem al nou sector, just davant (poso el grau pintat a la paret i entre parèntesis el que em va semblar a mi):

-Tubo de rayos catòdicos, 6a+/6b (6b), 12 m, (**). Curta però exigent escalada que per sort té un esperonet a l’esquerra que de tant en tant et salva d’algun problema.

-Monodedos invertidos lujuriosos, 6b/6b+ (6c+), 12m, (**). Placa de regletes i microforats amb una entrada terrorífica que cap dels que el provem (a part de mi, 4 persones més) aconseguim solucionar. Posteriorment el “pare de la criatura” em va comentar que a l’entrada es va trencar una regleta que pot haver fet augmentar sensiblement la dificultat de la via.

-Viernes de canal, IV+/V (V+), 15m, (*). Una de les vies d’iniciació que fa la guitza a la Nesa. Té un pas força cabronet al començament. D’acord que només és un pas, però de IV res de res.

-Que dulce eres puta, V+/6a, 15m, (**). Aquesta sí, estic d’acord amb el grau i és una placa força bonica de bons forats. Llàstima que quan arribes a l’últim parabolt de la via i s’acaba la paret, t’adones que no hi ha reunió i que has de fer un flanqueig guarrillo a la R de la dreta o a la de l’esquerra.

-Semental sentimental, 6a (6a+), 15m, (**). Semblant a l’anterior però amb una panxeta final que té la seva història a vista.

-Casco mío guarro?, 6a+/6b (6b/6b+), 15m, (**). Fissura bavaresa d’escàndol amb l’únic inconvenient de tenir algun tram de peus relliscosos perquè la paret està plena d’un polsim blanc.

Nesa al peu de les noves vies del sector clàssic

En definitiva, l’escola no m’ha entusiasmat, però crec que és un bon recurs si busquem ombreta i no volem anar gaire lluny. No descarto noves visites.

Ressenyes i molt més informcaió al Blog del Bermu i al Blog del Castell de Mediona.

BALCÓ DEL MALPÀS

Aquest diumenge ens hem atrevit a anar al Balcó del Malpàs. Un sector del qual pràcticament no en sabem res: no tenim ressenyes ni sabem ben bé on és, però confiem en la informació que ens han facilitat alguns companys bloggers i en el nostre olfacte muntanyenc-escalador per trobar el sector.
Només enfilar la carretereta cap al Malpàs de Travil, ja intuïm que el nou sector ha de ser el que es veu a l’esquerra d’aquest, a l’altre banda del torrent i bastant més amunt. Aparquem aproximadament un quilòmetre més amunt del Malpàs en una corba a dretes de 180º que deixa un prat al seu vell mig. Una trucada a un “expert coneixedor” de la zona ens confirma que anem bé!
L’arribada al sector resulta espectacular, tal com el seu nom indica és un autèntic balcó sobre la Catalunya central; no sabem si escalarem gaire, però només per gaudir d’aquestes vistes ja ha valgut la pena venir fins aquí!
Comencem per les primeres vies ja que sabem de bona tinta que són les més fàcils i apropiades per escalfar. Són tres bones vies de característiques similars: verticalitat, bona roca i abundància d’assegurances. Això sí, com més a l'esquerra més explosiva resulta l’entrada, fins al punt que a la tercera via costa força pujar els peus. Sota el nostre parer podrien ser 6a, 6b i 6b.

Jo mateix i la Gemma a les vies 2 i 3 (6b)

Continuem endavant i ens saltem les dues següents vies. Tombem a la dreta i ens trobem una atraient placa lleugerament desplomada plena de xorreretes. Té dues vies que deuen rondar el 7a. Provo la de més a la dreta, que malauradament té uns primers metres força terrosos i trencadissos. Després arribes a una repissa i aquí comença un festival de continuïtat sobre regletes, nyapetes i foradets que em supera. Sempre en lleuger desplom, amb passos llargs i sense descans possible. Arribo a la cadena després de penjar-me 3 o 4 cops a descansar i estudiar-me el tema. Un intent més en tope rope em serveix per confirmar que avui aquesta via em ve gran. La Gemma sí que se la treu bé en tope rope i confirma que el grau pot ser 6c+/7a.

Seqüència a la via 6 (6c+/7a)

El Pol segueix amb un 6a que comença rampós, brut i fi, però de seguida entra en una bona placa de còdols i forats i acaba en un estètic esperonet.

El Pol en aquesta via (6a i probablement la més fàcil del sector)

Aprofito per provar un tope rope a una via que finalitza a la mateixa R però que va per una placa desplomada de conglomerat ataronjat. Resulta ser molt dura i se’m trenquen força còdols. Crec que podria rondar el 7b (informació d'última hora facilitada pel Jortx: si encertes els forats bons i no es trenca res ronda el 6c+).
Seguim cap a l’esquerra i ens aturem en un punt on hi ha un gran roure al peu de la paret. Allí arrenquen dues vies que deuen rondar el 6b+. Provem la de la dreta. Jo ja estic rebentat i la via torna a ser de continuïtat i en lleuger desplom. Tot i que van apareixent bons forats i còdols no aconsegueixo encadenar-la.

Jo mateix provant aquest 6b+ del roure

En definitiva, ens ha semblat un sector més exigent que el Malpàs i amb la roca de pitjor qualitat, que segurament anirà millorant amb més repeticions de les vies. Això sí, en un entorn i situació privilegiats!

Vistes sobre bona part de la Catalunya central i sobre el Malpàs

PER FI LA MORETONA

Després de més de 15 anys escalant, aquest dissabte ha arribat la primera visita a una de les zones més històriques de la Catalunya central: la Moretona. Aquesta és una escola on sempre havia volgut anar, però sempre sortia alguna excusa per aplaçar la visita: que si a mi no m’agrada, que si el grau està molt ajustat, que si les vies són molt a bloc, que si massa fred, que si massa calor...
Ens acompanya per l’ocasió un enamorat de la zona que ens farà d’excel·lent guia: en Mohawk.
El primer bon consell que ens dóna és que aparquem només entrar a la pista, ja que hi ha molt fang i podem tenir problemes al tornar perquè fa pujada.
Els 10 minuts extres de passejadeta ens serveixen per gaudir del magnífic entorn (“entorno canadiense” diu algú, jejeje) i de la primavera en la seva màxima expressió. El bosc emana colors, olors i humitat per tots costats. La veritat és que no sembla que estiguem ja a mitjans de juny.

En Mohawk encadenant "L'ovella negra" (7a+)

Durant la passejada en Mohawk també ens va preparant psicològicament:

“Les vies de la Moretona són un autèntic puzle. Al primer intent semblen impossibles, però després van apareixen una regleta per aquí, un bidit per allà, un lateral, una pinça,...”
“...estan ben equipades, però s’ha d’escalar força entre xapa i xapa; aquí, o puges pels teus propis mitjans o no puges...”
“...són curtetes però fa falta pila; quan et sembla que ja la tens arriba la sorpresa final per entrar a la reunió...”

La veritat és que jo ja ho sabia tot això, però la Nesa i la Carlota comencen a pensar: “Buff, on ens han fotut aquest parell!”
Sense adonar-nos ja estem al peu del sector i comencem per les vies “fàcils”:

-Via nova (nom desconegut), V, (*): a la dreta de “La noia de les bruquis” i just per la dreta d’un arbre que hi ha a mitja paret amb la soca molt terrosa. Segurament la més fàcil del sector, però està molt bruta!
-El passarell, 6a+, (**). Primera lliçó moratonenca. Té totes les característiques que ens havia comentat en Mohawk durant el passeig...i només 6a+! La Carlota se la posa com a repte del dia i se l’acaba traient (al segon pegue crec recordar). Felicitats companya! Estàs progressant molt i molt ràpid.

Carlota encadenant "El passarell", (6a+)

-La Panolieta, 6b, (**). Segona lliçó. Aquí ja em calen dos intents per resoldre el puzle.
-La noia de les bruquis, V+, (*). Retornem a les “fàcils” perquè la Nesa ha flipat amb les dues anteriors. La pobra està sortint d’unes angines i no ha estat el millor dia per fer el seu debut a la Moretona. Via sense més història, tret d’una arribada curiosa a la R.
-Sin sosten, 6c, (**). Festival de regletes i bidits. Aquesta me la posa el Mohawk de deures, i a fe de Déu que intento fer-los , però no hi ha manera: li foto 5 pegues en tope-rope i no aconsegueixo encadenar-la. Al final ja la tinc, però ja no em queda pila per aguantar-la seguida de dalt a baix...Ja tinc excusa per tornar! I com diu el mestre “tot el que no va a la llibreta va als bíceps”.

En definitiva, escola exigent en un entorn idíl·lic...Crec que li podria acabar agafant el gustet, jejeje!

ARBOLÍ: EL FALCÓ

Seguim redescobrint la veterana escola d’Arbolí, visitant sectors que tot i la seva antiguitat eren inèdits per nosaltres. Primer va ser El Dard, després el Sector de l’Ermita, després El Cremat, i aquest diumenge li va tocar el torn al Falcó. M’atreviria a dir que aquest és un dels sectors més espectaculars de tota la Serra de Prades. La paret és realment impressionant i la seva situació també: una autèntica balconada sobre la vall del riu Siurana amb vistes sobre el poble homònim i la Serra del Montsant. De fet, la primera visió del sector et deixa una mica acollonit i comença a fer estralls en el nostre coco. La Gemma, va tenir una mala caiguda la setmana passada provant un 7a al Grau dels Masets (Siurana) i encara està una mica adolorida de l’esquena. Jo arrossego un encostipat d’aquells que duren i duren com les piles Duracell i no sembla el dia més adequat per fer la primera visita a un sector on el grau predominant és el 6c-7b.
Potser, per retardar una mica el cara a cara amb el Falcó, parem abans al seu sector satèl·lit: El Falconetti, on hi ha 7 vietes més “fàcils”. I poso fàcils entre cometes perquè a l’hora de la veritat déu n’hi do amb els 6as del Falconetti!
Allí fem:

-Pau, 6a, 15m, (**). Força variada i molt tècnica. Grau molt apretat!
-Decideix-te, 6a+, 15m, (**). De característiques similars, però amb l’afegit de tenir una part final amb un calcari gris de tacte molt sabonós que no dóna gens de confiança.

Nesa i Óscar a "Pau" (6a)

Veient que el sectoret no dóna per gaire més, marxem ja cap al Falcó. Els dos Óscars que venen avui marxen cap al Cremat, un sector proper i amb moltes més vies per ells.
Només arribar al Falcó em tiro de cap a:

-Haber pedido muerte, 6c+, 40m. La idea que tinc és fer la via fins a una reunió intermitja que té, doncs sembla ser que fins allí és només 6b+, i si em veig bé continuar fins al final. Però la via fa honor al seu nom i em quedo encallat a la penúltima xapa abans d’aquesta R. Fa uns anys la via devia ser 5 estrelles, però actualment està molt sobada, i a mesura que puges les xapes van allunyant cada cop més i la cosa es va posant tensa. Després de provar el pas un parell de cops amb les respectives voladetes decideixo deixar-ho estar: Falcó 1 – Pietro 0

Jo mateix pensant que hauria estat millor "Haber pedido muerte"

-Pere Mata, 6c, 25m, (***). Tot i el nom, la Gemma em recomana vivament aquesta via. Em diu que la roca és molt més bona i les distàncies entre xapes més benvolents. A més me la deixa amb les cintes passades. Com sempre tenia raó: viot del tot recomanable. Continuïtat amb dues seccions claus: una per un pas morfològic on cal estirar-se de valent i una altre cap al final on la cosa es posa fina, fina. Encadeno: Falcó 1 – Pietro 1.

Gemma a "Pere Mata" (6c)

-Arri, Ricardo!, 6c+, 30 m, (***). Aprofitant que comparteix reunió amb l’anterior la provem en “Tope rope”, que el dia no està per tirar coets! Resulta ser un altre viot boníssim de característiques similars a l’anterior, però amb un plus més en tots el sentits: en metres, en continuïtat i en dificultat en les passos clau. Tot i que fallo en un parell de passos, arribo a la cadena força satisfet perquè he disfrutat molt de l’escalada. Així que deixarem el resultat final en un digne empat: Falcó 2- Pietro 2!

Caldrà tornar-hi en millor forma per desfer l’empat!

Panoràmica del Falcó amb Siurana com a teló de fons

SORITA DE LLITERA

Aquest dissabte aprofitem l’excusa que els mentiròlegs pronostiquen el millor temps de tot Catalunya cap a ponent per fer una bona quilometrada i anar a descobrir Sorita, a la comarca de la Llitera, ja a Aragó. Després de dues hores de viatge el sol brilla per la seva absència i fot un airet més propi de principis de març que no pas de mitjans de maig. Sort que a mesura que va transcorrent el dia els núvols van minvant i acabem amb un bon sol.

Gemma a Dios de boira (6b) i Óscar a Rayos y truenos (6a)

Els intrèpids viatgers som 4: Óscar, Gemma, Nesa i jo mateix. L’escola ens ha agradat força: bona roca, bones vies, bon equipament i entorn agradable i tranquil. Per posar-li algun inconvenient trobem que alguns trams de paret tenen força liquen, si més no al sector “Comando Zurita” que és el que triem, tot i que es nota que els equipadors han fet una intensa labor de neteja.
La feina del dia per part meva ha estat:

-Rayos y truenos, 6a, 25m, (**): Bona via, llarga i força variada: fissures i plaques. No li poso tres estrelles per l’excés de liquen que té a la part superior.

Nesa en aquesta via

-Dios de boira, 6b, 25m, (**): Molt similar, però amb una part final més vertical i fina.
-Fragati rock, 6b, 20m, (**). Aquesta ja em costa més. Molt vertical i fina. Hi ha força foradets, però la majoria són roms i moltes vegades el truc és fer pinça agafant-ne dos.
-Jabalí, 7a+, 25m, (***): Tot i que he començat el dia sense gaire motivació per un encostipat que arrossego i perquè fa dies que no escalo a tope, la Gemma em convenç perquè provi aquesta via. Ella l’acaba de fer en tope rope i creu que és un 7a+ assequible. Pos vinga som-hi, primer intent a vista a un 7a+! La via comença amb una preciosa placa vertical de calcari taronja amb els forats justos (en nombre i en mida!) per anar tirant fins a sota un sostre on ja arribes ben cuit. Per superar el sostre cal tibar de valent de cantos petits però vius i el problema és com pujar els peus. Conscient que estic davant l’oportunitat de la meva vida i que si faig aquest pas ja tinc la via li foto amb tota la ràbia concentrada als dits però sóc incapaç d’aguantar tres moviments seguits amb aquests minicantos i els peus “pendulant”,...voladeta i el 7a+ haurà d’esperar!
Ara és el torn de la Gemma que l’encadena amb aparent facilitat i elegància tot i que ella jura que al pas del sostre li ha anat d’un pel...

Jo mateix en aquesta via

-La perra de la Laia, 6a+, 25m. (***): Excel·lent via amb una mica de tot: diedres, fissures i plaques
-La fisura, 6b, 20 m, (**): Fa 100% honor al seu nom. Només per amants del tema (...i jo ho sóc, jejeje).

Jo mateix al pas clau de la fisura

Bé, tot i la quilometrada, segur que tornarem a Sorita perquè ens han quedat ganes de provar el Sector Curiós que també es veia molt guapo.

Ressenyes:
-A la revista Vèrtex 222
-A lanochedelloro.com

Un escalador francés a Tres rasteres (6b)

ARBOLÍ: EL CREMAT...BEN REMULLAT!

Segona visita consecutiva a Arbolí, en aquesta ocasió al sector El Cremat i amb molt bona comanyia: Nesa, Gemma i Pol, Carlota, Òscar, Núria, Marcel, i Óscar (K).
Malauradament el dia no acompanya gaire, però com que no hi ha mal que per bé no vingui aprofitem l’estona que dura un petit ruixat per anar al bar i fer unes cervesetes i unes braves mentre parlem i somiem de viatges: Tailàndia, Sardenya, Turquia, Croàcia, Kalymnos,...i cap a les tres de la tarda sant tornem-hi que el temps amaina.

Pol a Havaneres (6a+) i Nesa a Queimada (6a)

El Cremat és un bon sector si ens movem entre el V i el 7a, petitó però acollidor i com gairebé sempre a Arbolí amb bon peu de via, bona roca i bones vistes. Potser el pitjor és l’equipament ja que, tot i ser amb parabolts, algunes vies tenen la primera i segona xapes exageradament altes amb caigudes possibles fins al terra. Per això la canya i els “escalèxtrics” van fer furor, jejeje! Entre tots gairebé ens vam polir totes les vies del sector (19). Personalment us puc parlar de les següents:
-Shangai, V+, 10m (**). Curteta però “resultona” i sobre excel·lent roca.
-Olives Follades, V+, 10m (**). Idem.
-Marina, 6b, 18m (***). Probablement la millor via del sector i la més equipada (9 parabolts!). Estètic esperonet d’excel·lent roca i escalada de força continuïtat.

Seqüència d'en K. en aquesta via

-El budell, 6c+, 18m (***). El meu repte del dia. Escalada molt tècnica i difícil a vista amb un sostre final on ja arribes ben cuit. M’hi capfico una mica i li dono tres “pegues” sense èxit. Curiosament el millor resulta ser el primer posant cintes on no fallo fins al sostre que sóc incapaç de resoldre a vista. Finalment el soluciono però als següents intents ja em fallen les piles. Atenció a la guia d’en Luichy aquesta via figura amb el nom de “Caribe”.

Jo mateix barallant-me amb el sostre final d'aquesta via

Al final encara vam aprofitar força el dia i ara ja estic pensant en una propera visita a Arbolí, ...ara toca el sector estrella de l’escola: El Falcó.

ARBOLÍ: SECTOR ERMITA

Després de més de tres mesos d’inactivitat en aquest blog per motius "pofessionals-estudiantils”, en Groinket ataca de nou! Han estat tres mesos sense explicar-vos res però l’activitat escalatòria no l’he parat pas,...la meva salut mental necessita rascar roca almenys un cop a la setmana i no he fallat cap diumenge: Cabacés-Les Crestes, Malanyeu, La Mussara-El Soterrani, Collbató-Segon pis...han estat alguns dels millors sectors visitats.

L'Ermita de Sant Pau i el poble de l'Arbolí als seus peus

Aquest diumenge però he visitat un sector que m’ha motivat prou per tornar a escriure. Hem anat a l’Ermita de Sant Pau, a l’Arbolí. Tot i la seva antiguitat aquest sector és un dels més desconeguts i poc freqüentats de l’Arbolí. Jo mateix, després d’una desena de visites a aquesta escola encara no hi havia anat mai. Els motius? Doncs segurament vies massa curtes i explosives pel meu gust. L’escalada s’hi desenvolupa sobre plaques calcàries força verticals amb predomini de regletes i foradets petits, però també tenim algun pany de paret amb forats més grossos i cantelluts i algun desplom. El grau, més aviat apretadet i la distància entre assegurances també et fa anar bastant el coco. El peu de via i les vistes són fantàstiques.
En aquesta primera visita hem fet:

-Dies de fred, V+, 12m, (*). Fina, amb passos llargs i algun peu relliscós. Prescindible.
-Fornicacions forniguils, 6a+, 15m, (*). Seqüència molt fina de miniforats i microregletes cap al principi. Dura pel grau.
-La nº 8, 6b+, 15m, (**). Dura seqüència de foradets i passos llargs en desplom a la part superior. La trobo difícil a vista i dura pel grau.
-La nº 9, 6c, 15m, (**). Molt semblant a l’anterior. De fet la guia local li dóna també 6b+ . Personalment els hi posaria 6c a totes dues. Ambdues em costen dos “pegues” per encadenar.

Nesa al Bocamoll (6a)

A partir d’aquí ens dediquem a fer uns quants 6as. Un grau amb el que la Nesa es comença a trobar còmode, així que en fem tres de seguits:
-Bocamoll, 6a, 15m, (**). Bona via, però amb les assegurances força separades i una arribada a la reunió una mica exposada.
-Walgrot, 6a, 15m, (***). Sens dubte la millor via de dia. Verticalitat absoluta i grans preses de tot tipus: regletes, plans, forats, fissures...
-El nou testiclamen, 6a, 15m, (**). Una altra de força bona. Entrada explosiva a base d’una super tracció que dóna pas a un placa farcida de grans forats cantelluts.

Nesa a Walgrot (6a)

Aprofito aquest post per informar que tota l’escola de l’Arbolí ha crescut sensiblement des de la publicació de la guia del Luichy (2002), tant en vies als sectors ja existents, com en nous sectors. Al bar del poble podeu trobar les noves ressenyes. També venen una guia a 9 €.