CAN SOLÀ: UN TROSSET DE MOIÀ A MONTSERRAT

La veritat és que el títol d’aquest post no podria ser més equívoc ni més encertat al mateix temps, perquè la Bauma de Can Solà ni està a Moià ni està a Montserrat! Però la morfologia de la roca ens recordarà moltíssim a la de Moià (Revolt de l’Àliga o Montbrú) i, per proximitat geogràfica, podem considerar que estem a Montserrat.
Aquesta zona, probablement molts de vosaltres, la coneixereu per haver-hi anat algun cop a fer pràctiques d’artificial amb estreps a la immensa bauma que hi ha. Jo mateix vaig aprendre a fer les meves primeres "acrobàcies sobre pedals" en aquest lloc i fa uns anys teníem certa tendència a anar-hi els dies de pluja; sempre era un bon recurs.
El que ja no és tan habitual és anar-hi a fer esportiva, però resulta que a la franja de roca que queda davant de la cova mica en mica han anat apareixent vies, inicialment per iniciativa de N. Dalmases i M. Millet i més recentment amb les últimes obertures i reequipaments de J. Vidal “Indi”. Tan sols són una desena de vies, però si ens movem entre el V i el 6b pot ser suficient per passar-hi mig dia. L’escalada és molt atlètica, amb la roca molt vertical i/o desplomada i grans cantos tipus Moià (franges horitzontals). El major inconvenient és que la roca està força descomposta i bruta de sorra i líquens, sobretot a les quatre vies de l’esquerra (les que trobem només arribar). Crec que a base de repeticions la cosa es podria arribar a netejar i sanejar, però ho veig difícil ja que no crec que la zona arribi a ser mai massa popular. Bé, qui sap...potser si s’obrissin més vies (d’espai no en falta!).

Les ressenyes les podeu trobar a les pàgines 23-26 de la guia de Montserrat Sud i també en una recent actualització a onaclimb.

Aquest dissabte al matí la Nesa i jo vam fer:

-El Gay més guay, 15m, V, (**). Bona via per escalfar, força vertical i amb algun desplomet però sempre amb bona presa. Parabolts molt junts (potser per compensar la mala qualitat de la roca?)

Nesa a El Gay més guay (V) i Oriol (6a)

-Levis, 15m, V, (*). Igualeta que l’anterior, però amb una línia més forçada per esquivar els trossos de roca pitjor i més vidilla entre seguros.

-Oriol, 15m, 6a, (**). Recent obertura de J. Vidal (Setembre del 2008). Directe i vertical però convindrien força repeticions per sanejar-la. Personalment he fet la “bona obra” del dia, enviant avall una de les millors preses de la via...i la Nesa s’ha emportat l’ensurt del dia ! (Casc imprescindible per l’assegurador).

-Martina, 15m, 6a+, (*). També nova. Seria una via tres estrelles si no fos per lo guarra que està. Francament en aquesta he passat una mica de por, i veig difícil que s’arribi a sanejar perquè travessa un tram força terrós que per més que netegis va caient.

-Placa Oglala, 15m, 6a+, (***). Ens traslladem a les vies de més a la dreta i aquí si que m’emporto una agradable sorpresa. Fantàstica placa/esperonet desplomat amb bona roca. Entrada explosiva.

-Díedre Brulé, 15m, 6b, (***). A l’esquerra de l’anterior, per la mateixa placa però més desplomada i amb cantos més petits. Per sort, podem anar utilitzant el díedre de l’esquerre. Espectacular xorrera al principi i bonics forats després. Malauradament el díedre està bastant brut, però la roca també és bona.

Díedre Brulé i Placa Oglala i la xorrera de l'inici del díedre.

Aquestes dues darreres vies m’han deixat un bon sabor de boca i justifiquen per si soles la visita. Crec que les dues que ens hem deixat per fer (un 6a i un 6b) també tenen bastant bona roca.

Aprofito aquest post per penjar una seqüència fotogràfica d’en Marc R. (il Pericoloso) encadenant la 28 de la Desdentegada (6c) la setmana passada:

POTI-POTI DE SETEMBRE

Acostuma a passar que quan a un se li acumula molta feina i te la vols treure de sobre ràpidament es fa una “xapussa” bastant considerable com la que segueix a continuació. Perdoneu-me per aquest “poti-poti” però és l’única manera que he trobat per actualitzar el meu blog. Bé, anem al gra:

Després d’unes vacances molt fanàtiques fent el "friki" el setembre ha continuat amb la mateixa tònica i tanta esportiva ha acabat donant el seu fruit: fa uns dies va caure el meu primer 6c+ ( “Només pels teus ulls” a Subirats). Clar que l’èxit no s’ha tornat a repetir, cosa que em fa pensar que potser aquesta via està un pèl sobrecotada (seran benvingudes opinions sobre el tema).

Altres zones visitades aquest mes han estat: el Diafragma / Sardineta (3 vegades), la Font de l’Ametlló (post del Jaume aquí ), la Desdentegada, Camarasa, el Pic de l’Àliga (zona perfecte per baixar el fums !) i una de les meves preferides: el sector dels Roures a Perles (aquesta perfecta per pujar la moral, jejeje). Aquí van unes afotos:

CAMARASA - SECTOR PASSAREL·LA:

Joan a Frustració (6b) i Pere a Rastapeter (6b+)


Carlota i Nesa a Uri (5c)

PERLES - SECTOR DELS ROURES:

Óscar a Mikonos (5c)


Nesa a Mikonos (5c)

Joan a Bonjours (6b)

SANT LLORENÇ DEL MUNT - LA SARDINETA DE BAIX:

Pere a Black Out (6b) i Marc R. i Gemma a la mateixa via -entrada directa- (6c+/7a)

Després de tant totxo ja tocava una bona tàpia i què millor que una de les que encara tenia pendents: Collegats.
La via Tànger ja feia molts anys que la tenia a la llista i fins i tot hi tenia un intent de fa uns 10 anys que va acabar al peu de via per culpa d’una calor sufocant. Així doncs, és normal que li tingués ganes, però em costava trobar company de cordada per anar-hi: tothom l’havia fet ! Al final, vaig convèncer el Joan que estava una mica dubtós:

- vinga va Joanet, que estàs en forma, que la setmana passada vas encadenar un 6b i aquesta via és de les que t’agraden: atlètica, ben equipada i roca com a Riglos ! -.

Aquest cop de calor res de res, més aviat fresqueta. Vam començar la via cap a les 12 del migdia i no vam veure ni un raig de sol. No perquè no en fes sinó perquè a aquesta hora la primera part de la via ja està a l’ombra.
Sobre la via poques coses puc afegir que no s’hagin dit en els múltiples posts que corren per blogs amics: Kutrescaladors, Raquel, elTerrible ...queda algun blogger per fer aquesta via?

La via destaca per la seva verticalitat, bona roca i generosíssim equipament a proba de bombes (parabolts i pitons). Tot i la seva longitud (450 metres repartits en 11 llargs) es fa força ràpid i és molt amena ja que té una mica de tot: panxetes amb bolos gegants (d’això en té molt !), díedres, plaques i fissures. El grau màxim obligat no crec que passi de V, però nosaltres la vam poder fer tota en lliure amb algun pas que deu rondar el 6a+.
Finalment dir que, com ja ens van avisar els Kutrescaladors en el seu post, no cal dur ni friends ni tascons: els passejareu inútilment per la paret ja que on hi ha fissures està cosit a pitons. El que sí que va bé són un parell de “bagues sabineres” . Res, us deixo amb algunes fotos de la via:

Pere al L1 (V/V+), verticalitat i bolos a dojo!


Joan al L2 (V), més del mateix

Pere al díedre del L5 (6a+) i Joan arribant a la R9 (6a)

MORELLA 6: RÀFELS

Ràfels (Ráfales) és probablement l’escola d’escalada esportiva més veterana i coneguda de totes les properes a Morella (40 km). Es troba ja a l’Aragó, a la comarca del Matarranya, i és un lloc força concorregut sobretot per escaladors d’Alcañiz. Això no vol dir pas massificat, ni molt menys. Aquesta ja la coneixia, però no m’atrevia a anar-hi perquè a l’única ressenya que tenia (llibre Els Ports Rock) només hi apareixien 15 vies de grau bastant alt. Però actualment l’escola ja compta amb 65 vies situades a banda i banda d’un camí en un indret molt tranquil anomenat Els Estrets.

Les ressenyes les vaig aconseguir a la web dels Montañeros del Bajo Aragón on tenen penjades la paret principal (49 vies) i el Totxo del Parking (7 vies). A l’ajuntament ens van donar unes altres ressenyes bastant rudimentàries on aparèixen 3 sectorets més, un dels quals ideal per iniciació (Placa de Dalt: 8 vies de IV i V).
Nosaltres ens vam quedar a la paret principal, on hi ha una mica de tot (fins a 8c!), però atenció: les vies fins a 6b tenen el grau força ajustat, sobretot els cinquens. La paret és gairebé tota entre vertical i desplomada i és d’un calcari força bo i abrasiu amb regletes i foradets, molts dels quals picats.

Ens deixem els dits a:

-Jota Riglera, 5c, 10m, 4 parabolts, (*): Aquesta via i les seves tres veïnes estan situades a l’extrem dret de la paret, al sector anomenat “La Galleta” (gran llastra despresa i repenjada a la paret principal). Són totes molt “nyaperes” i amb el grau molt ajustat. (foto esquerra)

-Aquí no hay playa, 6a, 10m, 4 parabolts, (*)

-La noche me confunde, 5b, 10m, 4 parabolts, (*)

-El diablo de tracmania, 5c, 10m, 4 parabolts, (*)

-El nido de Quinn, 6a+, 8m, 3 parabolts, (*): Via curta i explosiva de passos molt llargs per anar a caçar els pocs forats que hi ha. Per mi va ser la via més difícil del dia i l’única que no vaig encadenar. Crec que si no ets gaire alt pot ser tranquil·lament un 6c.

-Furgoneta lover, 6b, 10m, 4 parabolts, (**): Placa desplomadeta amb regletes i forats.

-Masilla attack, 6b+, 14m, 6 parabolts, (***): Similar a l’anterior però més llarga i desplomada.

-Plis plas, manyana mas, 5c, 18m, 6 parabolts, (**): Primera xapa força alta i un pas molt exigent a la meitat per ser només 5c!

-La trullipandi, 6b, 18m, 7 parabolts, (**): Placa de foradets i nyapes, per acabar de rematar els ditets!

MORELLA 5: DEVESA DEL FORCALL

Si mai passeu per la carretera que va de Morella al Forcall, difícilment podreu evitar de donar un cop d’ull a les impressionants parets que s’estenen a mà dreta, sigueu o no escaladors. Recordo que ja de ben petit em cridaven molt l’atenció uns immensos forats rodons i baumats que hi ha per tota la paret. Semblava talment com si un gegant hagués deixat les seves ditades a la roca; de fet aquesta era la llegenda que m’explicaven els meus avis i jo m’ho creia! Ja de més gran em seguien interessant, però ara sí, des del punt de vista escalador: -Aquí hi ha d’haver vies segur-, em deia a mi mateix. No va ser fins fa un parell d’anys que vaig poder confirmar les meves sospites al llibre “112 propuestas de escalada en la Comunidad Valenciana”. En aquest llibre apreixen 5 vies d’aquesta paret, totes elles perfectament equipades amb parabolts: dues al sector Devesa del Forcall (La fuga dels parabolts i Cantavieja Woman) i tres a la Penya Alta (Ito Dito, Gitana i Andrea).

Aquesta paret, que correspon a la cinglera sud-oriental de la Mola d’Encamaràs, s’exten durant gairebé 3 quilòmetres amb alçades modestes (entre 20 i 100 metres) però amb trams força espectaculars. La roca és un calcari de qualitat més aviat discreta, però de tant en tant hi ha trams més aprofitables per on discorren la dotzena de vies existents. A l’extrem dret de la cinglera també tenim un sectoret d’escalada esportiva amb una dotzena de vies més. Un inconvenient de la zona és que no hi ha camins ben definits d’accés i haurem d’arribar a peu de vies seguint la nostra intuïció.

La via que vam triar per fer el nostre debut a la zona va ser La fuga dels parabolts (80m , V+). És una via molt vertical i sostinguda en el V+, fins i tot diria que amb alguns passos de 6a. Va seguint gairebé sempre fissures-diedres força atlètics i està perfectament equipada amb parabolts i reunions rapelables. La roca és acceptable però, com passa a molts llocs per aquestes terres, té trams força bruts de liquen i terra. Està clar que no es repeteix gaire sovint.
La vaig trobar molt interessant i divertida tot i la seva poca longitud, però si no es domina la tècnica d’escalada en diedres i bavareses pot esdevenir una petita tortura. Això és el que li va passar a la Nesa que va arribar a dalt ben trinxadeta.

Nesa a la R1 i al L2
El meu torn de patir va arribar al baixar, quan després de fer un primer ràpel de 40 metres fins a la R1 no vam poder recuperar les cordes. Em va tocar pujar fins dalt a base de prusiks a les tres del migdia, sota un sol de justícia i sense aigua! El més curiós del cas és que la corda no s’havia enganxat enlloc, simplement tenia un parell de voltes sobre ella mateixa i al mateix temps fregava molt la roca prop del reenviament; tot plegat suficient per fer la guitza.
Al baixar ens vam distreure una estona amb la fauna de la zona:

MORELLA 4: BESEIT - LA TOSQUERA

Si el que busquem és un dia relaxat d’escalada esportiva en un lloc poc conegut, uns comodíssims accés i peu de via i, de propina, acabar el dia amb una remullada al riu Matarranya aquest és el nostre lloc. Situada a 2 quilòmetres de Beseit en direcció al Parrissal aquesta petita paret compta amb una quinzena de vies entre 4c i 6b+ de 10 a 20 metres, una aproximació de 3 m. (en aquest cas la “m.” no és de minuts sinó de metres!) i ombra fins ben entrada la tarda. La roca és un calcari molt compacte amb foradets més o menys bons i amb un tacte una mica relliscós, cosa que complica l’escalada en els passos d’adherència que són bastants a les vies més difícils. L’escalada és doncs bastant tècnica. El major inconvenient de la zona és l’intens trànsit que haurem d’aguantar al peu de via dels cotxes que van i venen del Parrissal.
La ressenya la vam treure de la guia Els Ports Rock de Josep E. Castellnou i Xavier Riera, però vam veure que hi havia vies noves així que aprofito per penjar una actualització de la pàgina 96 de l’esmentada guia:

Vam fer moltes vies i la Nesa en va fer un grapat de primera:

-Via 16 (nova), 5b, (*): Pas dificilet a l’entrada.

-Petakintos, 5c, (*): Idem.

-A kasa NO!!!, 4c, (*): Només la fa la Nesa.

-Cuidadin con las Gacelas, 6a, (**): Un pas finet a la meitat.

-Giuse Giuseppin, 5b, (***): Segons la Nesa (jo no la vaig fer) una via molt divertida i maca de foradets.

-Via 1 (nova), 5b, (*): Una mica bruta, li falten repeticions.

-Via 4 (nova), 5c/6a, (***): Bona placa de forats. El més difícil: l’entrada.

-Aquí estás tú, 6a+, (**): Segurament la via més vertical de la paret.

-La tosquera, 5b, (**): Grau apretadet i seguros allunyadets.

-La andaluza, 6b, (**): Adherència i passos llargs per anar a buscar els pocs foradets i regletes que hi ha.

-Noguera-Canalda, 6b+, (**): com l’anterior però amb una seqüència molt fina de peus a la meitat.

I no podíem acabar el dia sense un ritual que ja comença a ser habitual cada cop que passem per Beseit: El bany a la “piscina natural” del riu Matarranya:

MORELLA 3: TORREDARQUES

Sector dret del Racó del Tio Miguel

Torredarques ha estat una de les sorpreses més agradables de les vacances. Sembla mentida que després d’anys anant a Morella no m’hagi assabentat de l’existència d’aquesta escola, a només 20 quilòmetres en direcció a Alcañiz, fins aquest any: una setantena de vies perfectament equipades sobre un magnífic conglomerat. Un cop més internet té la “culpa” d’aquest descobriment. Primer gràcies a aquesta web i després gràcies a la web dels Escaladores del Bajo Aragón vaig poder actualitzar la informació. A Torredarques hi ha tres sectors completament independents i allunyats entre si: Les Brugidores, el Racó del Tio Miguel i el Molí o Kokin.

Per la primera visita vam triar Les Brugidores que semblava el millor sector, si més no el que compta amb més vies (31) i la millor roca: un conglomerat molt vertical ple de forats. També perquè és el millor sector d’estiu ja que l’ombra i arriba a les 14:00. I no ens vam equivocar, tot perfecte, fins i tot la mini-ferrata d’accés al sector:

Per posar-li algun inconvenient, les vies són molt curtetes (10-12 metres) i a la banda dreta, que és la més ombrívola, algunes estan brutes de líquen i una mena de sorra relliscosa. Potser amb més afluència de públic aquest aspecte milloraria, però francament veig gairebé impossible que la zona rebi mai massa gent; no hi ha cap ciutat gran en 150 quilòmetres a la rodona! Prova d’això és que tot i les virtuts del sector no vam trobar ni rastre de magnesi a cap via. Bé, la Nesa potser no estaria d’acord amb tants elogis perquè totes les vies són de tibar de valent i va patir força pobra! Vam fer:

- Con Gregor y a lo loco, 6a, 10m , 4 parabolts, (**): Placa/esperó vertical de forats que representa una bona introducció a la tònica dominat del sector. (foto esquerra).

- O.N.G.E.S., 6a+,11m, 4 parabolts, (**): Més placa, més vertical, però menys forats, si més no, més roms.

-Caries mental, V, 11m, 4 parabolts, (*): Tanscorre per la mateixa placa que les anteriors però un diedre a la dreta suavitza el tema. Malgrat tot un V+ no li quedaria malament.

-El barrer no es para mi, 6b, 12m, 5 parabolts, (**): Més placa de forats, ara amb algun tram que ja desploma i algun altre de forats roms.

-Conversación de besugos, 6c, 12m, 5 parabolts, (**): Necessito tres intents per encadenar aquesta via. El primer i el segon pràcticament els dedico a netejar de sorra i liquen el tram clau (que a més de ser finíssim està brut) i a treure la seqüència d’aquest tram. A la tercera i, després d’un bon repòs, va la vençuda.

-El canto del siglo, V+, 10m, 4 parabolts (*): Realment fa honor al nom,...però un cinquè desplomat no em quadra massa! Un 6a com una catedral!

-Báilame el agua, IV, 8m, 3 parabolts: Totalment prescindible. Rara i discontínua.

-De puente a puente, 6a, 12m, 5 parabolts (***): Una altra que fa honor al nom. Potser la millor que vam fer.

Una setmana més tard, aprofitant un dia força fresc, decidim anar a l’altre sector estrella de l’escola: El Racó del Tio Miguel. Aquest és un sector millor per l’hivern ja que el sol i espetega de ple a partir de les 12, però aquest final d’Agost no va ser gens calorós per aquelles terres i ho vam aprofitar. Al Racó hi tenim 26 vies més amb un conglomerat novament excel·lent, aquí potser encara hi ha més foradets, però més petits. La roca em va recordar moltíssim la de Margalef tant pel tacte com per l’aspecte de les parets. Aproximació mínima i peu de via comodíssim, amb pinets i oliveres, i tranquil·líssim; normal tenint en compte que el lloc està completament perdut de la mà de Déu. Per arrivar-hi cal fer 5 quilòmetres de pista en un estat regular i amb molts trencants. Això sí, a la majoria d’ells trobem uns rètols de fusta que ens van indicant “escalada”. Francament sorprèn bastant que algú hagi descobert aquestes parets i s’hagi currat l’equipament excel·lent que hi ha: parabolts i reunions amb cadenes i mosquetons mimètics (a Les Brugidores també). Si per casualitat llegeix això: felicitats i gràcies!

Aquí vam fer:

- Tócame el haba, 5b, 10m, 4 parabolts, (**): Foradets bons a dojo.

- Presquero, 4c, 9m, 4 parabolts, (*): Més tombada, però menys forats.

-Pamplinas, 6a, 12m, 5 parabolts, (***): Dificultats concentrades fins a la segona xapa. Després ja tomba i esdevé un festival de forats boníssims. A sota la Nesa fent aquesta via:

-Teruel existe, 6b, 12m, 5 parabolts, (***): Igualeta que l’anterior però amb la secció difícil més llarga i dura. Forats més petits i roms.

-La Pobleta, 6b+, 12m, 5 parabolts, (**): Entrada molt dura i després continuïtat sobre foradets petits en una placa molt vertical.

-Rams, 4c, 10m, 3 parabolts, (*) : Rampa força fina.

-Redolan, 6a+, 10m, 4 parabolts, (**): Força fina i vertical. A mi em sembla 6b.

-Corroncho, 6c+, 10m, 4 parabolts, (**): Finíssima i vertical. Forats molt petits i roms i passos llargs. Dolorosa pels dits de mans i peus. L’intento dues vegades però no encadeno.

-Rechinchaulos, 5c, 10m, 4 parabolts, (*): Ramposa i fineta excepte un pas més vertical cap al final.

-Vilma, 6b, 12m, 4 parabolts, (**): Una altra placa vertical de foradets petits.

MORELLA 2: ROQUES DEL MASMUT - ARESTA G.A.S.

…I evidentment, estant a Morella no podia faltar la visita de rigor a les Roques del Masmut. Un lloc cinc estrelles d’escalada clàssica a només mitja horeta de casa! Per aquesta ocasió escollim una de les vies més assequibles i més repetida, encara més des del recent reequipament: l'Aresta del G.A.S. (165m, V+). Va ser una tria poc ambiciosa, però és que feia molt que no fèiem via llarga d’aquest estil, sobretot la Nesa (més d’un any) i no ens volíem complicar la vida. A més, com diuen per allí, “Masmut és Masmut”, i el lloc imposa molt: la solitud, el silenci, el vent, el vol dels voltors... Prova de la popularitat d’aquesta via és que per primera vegada al Masmut trobem dues cordades més i les dues a L’Aresta G.A.S. I el més increïble és que la cordada del davant em sona molt...ostres són els Kutrescaladors (l’Antxi i el Llorenç)! Ens estem acostumant a trobar-nos als llocs més inversemblants: primer va ser al Gran Diedre de l’Agulla Superior d’Amitges i ara aquí.

Pere al L2

Pel que fa a la via, decidim entrar per la variant directa (V+ o Ao) i sortir per la variant de la dreta fàcil però molt espectacular i aèria. Amb aquestes dues variants la via queda molt homogènia en el IV+/V. Està completament equipada amb parabolts i ponts de roca (bagues i cables d’acer) i només cal portar 10 cintes (algunes de llarguetes). Però al tanto, com és habitual al Masmut, en alguns trams s’ha d’escalar bastants metres entre seguros! La via és força mantinguda i de tant ens tant cal superar les típiques panxetes de la zona, per sort sempre amb bons cantos. La roca molt més bona del que aparenta a simple vista, de fet, entrant per la variant directe, gairebé la podríem qualificar d’excel·lent.

L'Antxi i el Llorenç al L3 i la Nesa al mateix llarg

En definitiva, va ser una bona tria i vam gaudir força de la via i de l’ambient del Masmut.
Podeu trobar la ressenya d'aquesta via i molta més informació del Masmut en aquesta web.