ROCA NARIEDA

Ja fa més de mig any que vaig obrir aquest blog i fins ara no havia tingut l’oportunitat de penjar cap piada de cap via vía llarga. Tot i que l’escalada clàssica és una modalitat que m’agrada i he practicat força, per diverses circumstàncies l’havia deixat una mica aparcada. Aquest diumenge amb el Jaume he fet el “retonno” ....i a “lo grande”: via Postres de Músic a la cara SE de la Roca Narieda; 600 metres de plaques tombades de bon calcari, amb una dificultad obligada de V+ (això segons la ressenya perquè al meu entendre i al del Jaume un 6a no hi quedaria pas gaire exagerat!) on cal una bona dosi de fe en els teus peus de gat. Podeu veure una fotografia amb l'itinerai_aproximat al blog del Gatsaule (Gatsaule espero que no et sàpiga greu que m'aprofiti de la teva feina !).


A primera vista la paret SE de la Roca Narieda no dóna masses bones vibracions perquè s’hi veu molta vegetació i forces feixes, però aquesta via està molt ben traçada i aconsegueix anar enllaçant les millors plaques sense tocar massa herbes. Ara bé, “avisos para navegantes”:

• La via té varis trams força “expo”. Concretament: la placa de la segona meitat del llarg 2, la sortida de la R4 i sobretot tot el llarg 10 (“alejes” de 7 o 8 metres en V+/6a d’adherència sense possibilitat de posar res més) i la sortida de la R10.
  
• Les reunions R3, R7, R8 i R9 només tenen un parabolt. Això no és massa problema perquè gairebé totes es poden reforçar (ponts de roca, fisures, sabines,...), però la R7 és un parabolt a mitja placa difícil de reforçar i fàcil de passar-nos perquè res fa pensar que sigui la reunió.
  
• Compte amb l’excessiu optimisme d’algunes ressenyes i piades. Cal tenir el 6a en adherència molt consolidat i anar molt bé de “coco”. En aquest sentit la ressenya del Luichy a onaclimb està molt bé ja que ens indica el número exacte d'assegurances a cada llarg i reunió i fins i tot els dos trams més "expo".

El Jaume als llargs 4 i 10

Bé, dient tot això sembla que no m’hagi agradat, i si que m’ha agradat!,...només voldria que quedés clar que la via no seria la més recomanable per gent que no té massa experiència en aquest tipus d’aventures.
De material haurem de portar un joc de tascons, força bagues llargues i no venen malament alguns friends entre el 0,5 i 3,5.

KALYMNOS

Kalymnos és una petita illa de l'arxipèlag del Dodecanès a la mar Egea davant de les costes turques. Té un tamany poc més gran que Formentera i només 16.000 habitants. Està fora dels típics circuits turístics per les illes gregues i fins fa 10 anys només era coneguda pels seus famosos pescadors d'esponges. Però el 1997 una nova espècie va aparèixer per l'illa: el "friki". Un escalador italià, Andrea di Bari, va aterrar a l'illa en unes vacances d'estiu i va descobrir el seu immens potencial.

Les esponges de mar i la nova espècie: el Friki
Des de llavors els sectors i les vies han anat creixent fins als 43 i 900 actuals...i la cosa no sembla tenir final ja que les parets verges que queden encara són moltes.

Dos dels millors sectors: Grande Grotta i Odyssey
Els punts forts de Kalymnos són:

1) La gran quantitat i qualitat de roca; un calcari excepcional que va des de slabs fins a grans coves o baumes. Als primers trobarem tot tipus de preses: gotes d'aigua, forats, bolets cantelluts...i a les segones tot tipus de formacions espectaculars: columnes, estalactites, xorreres, "coliflors"... I el que és més al·lucinant: algunes vies en només 20-30 metres contenen totes aquestes variants.

Slabs i coves. L'Anna a Triaina, 6b (Arhi)

2) La proximitat dels sectors. A molts hi podrem accedir a peu des dels apartaments o llogant una motocicleta pel mòdic preu de 8-10 € al dia.

3) La mar Egea com a teló de fons permanent.

4) L'hospitalitat i amabilitat dels locals.

5) El bon ambient entre la comunitat escaladora.
6) Els bons preus d'allotjament i restaurants.

El nostre apartament i un monestir ortodox a Pothia.

Per trobar punts negatius he hagut de pensar molt, però al final en podria citar dos:

1) El vent que acostuma a bufar fort i amb persistència.

2) Roca excessivament abrasiva en alguns sectors.

Amb tot això no és d'estranyar que Kalymnos hagi esdevingut un dels primers paradisos mundials de l'escalada esportiva.

Nosaltres hi hem estat 7 dies, dels quals 6 dedicats a l'escalada i 1 a turisme i descans.

Hem visitat els sectors de Arhi, Poets, Odyssey, Afternoon, Grande Grotta, Sea Breeze, Kasteli i Symblegades Rocks. Hem fet unes 40 vies amb un grau màxim de 6c. També hem fet amics d'arreu del món, com per exemple el Marc i l'Anna que surten a moltes de les properes fotos.

El Marc a Arhi: Eros, 7b+ i Polydeykes 7b

Pere improvitzant un descans a Thetis, 6b (Arhi)

Pere a Monahiki Elia, només 6a+ a la Grande Grotta!

La Grande Grotta: Kalymnos en estat pur

Lògicament aprofitant la nostra estada a Grecia hem visitat també Atenes. Però aquesta ja seria una altra història i com que diuen que una imatge val més que mil paraules aquí en teniu unes quantes:

FARAÓ DE BAIX

Aquest dissabte hem anat a Montserrat, que ja ho trobàvem a faltar. Concretament a les zones d’esportiva del Faraó de baix. Avui hem fet un tracte amb la Nesa; al matí anirem al sector Columpio (per cert, ja no hi ha columpio :-( ), on jo tinc algunes vies pendents i a la tarda anirem a la Placa Dakota, un nou sector on la Nesa es podrà posar les botes amb les 5 vies de IV-V que hi ha.
Dit i fet. Al Columpio fem:

-El pivotante, 20 m. 6a (**)
-Tea’s crack (V+) + Alta traïció (6a+), 37 m. (**): Tenia ganes de fer aquest 6a+ al qual podem accedir per vàries vies. Un cop a la reunió les xapes t’obliguen a anar molt a la dreta (espit vell + parabolt amb xapa blanca), i un cop superat un petit desplom cal tornar a l’esquerra, sobre la vertical de la reunió. Això fa que la corda fregui molt i dues xapes més amunt em veig obligat a despenjar-me per treure les dues cintes traïdores. Superat aquest petit entrebanc la via està força bé.
-Sestao 0 – Baracaldo 6, 15 m. 6b (***). Bona via, curta però variada: foradets, regletes i bavaresa final.

Sestao 0 - Baracaldo 6 (6b) i situació Placa Dakota.

PLACA DAKOTA
Ens hem assabentat de l’existència d’aquest sector gràcies a la ressenya d’onaclimb (http://www.onaclimb.com/montse/c_faraodreta2.htm). Per arribar-hi només cal seguir el camí que va cap dalt al Faraó, i un cop passat el Totxo del Camí, trobarem aquesta placa tombada (ven visible durant l’aproximació) d’uns 15 metres d’alçada. Tal com havíem previst la Nesa disfruta de valent fent totes les vies de primera. Les vies encara tenen força líquen i terra, però a còpia de repeticions segur que quedaran ben netes. És un magnífic lloc per iniciació, però el peu de via i l’accés no permeten anar-hi amb nens molt petits.

La Placa Dakota vista des de baix i des de dalt.

PROPOSTA 1

Ja estem a divendres i potser algú encara no té plan pel cap de setmana. Aquí teniu dues propostes rapidetes.
Per aquesta primera en tindreu prou amb 4 minutets i no necessitareu res de material.
Per la segona ja necessitareu almenys un matí senser i varis friends i estreps.
Això si atengueu-vos a les conseqüències,...Dan Osman ja fa uns anyets que cria malves!

PROPOSTA 2

Dean Potter segueix "vivito y escalando", però té molts problemes,...cap asseguradora el vol com a client!

OS DE BALAGUER

Aquest diumenge hem descobert aquesta petita joia de La Noguera. La veritat és que quan surts de Balaguer per la carretera que va cap a Àger les parets no s’ensumen per enlloc. Allà on miris només veus terreny ondulat ple de camps de cereals i d’ametllers. Però de cop i volta, després d’una corba apareix davant nostre el pintoresc poble d’Os de Balaguer, amb un petit congost rocós darrera seu; és el Barranc dels Vilars, el nostre objectiu.

Després d’aparcar el cotxe, una agradable passejada de cinc minuts ens porta a les primeres vies. Hem encertat el dia; fa una temperatura ideal i els ametllers estan en plena floració. El lloc és molt agradable i tranquil, amb el poble i el seu castell com a teló de fons.

La roca és un calcari similar al que podem trobar al Mont Roig o a Sant Llorenç de Montgai, de qualitat molt variable: des d’excel·lent als trams de placa grisa, fins a bastant trencada en zones vermelloses. De totes maneres les vies estan perfectament traçades per les zones de millor roca i en molts casos quan t’hi poses resulta molt millor del que aparenta a simple vista.

En total 73 vies, totes elles llarguetes (20 a 32 metres), generosament equipades amb parabolts i reunions amb cadena i mosquetó. Els graus predominants són els mitjos (6b-6c), però també tenim un parell de cinquens per escalfar i varis setens pels més forts.

La feina del dia ha estat:

• L’esperó de ponent. V, 22 m. (*). La via més fàcil de la zona. Roca millor del que aparenta.
  

La Nesa obrint aquesta via.

• Els primers passos. V+, 20 m. (**). Bona via per escalfar. Ja exigeix un parell de tibades. Maca i variada.

El Pol acabant aquesta via.

• L’esquena del vent. 6a+, 15 m. (*). De les més curtes del repertori.
  
• Dragolins cracs. 6a+, 30 m. (**). Llarg diedre fisurat que es puja en tècnica bavaresa. Pels amants d’aquest estil. Alguns blocs solts a la part de dalt.
  
• Kin-tostao. 6a. 25 m. (***). Aquesta via i les dos següents discorren per un marcat esperó que crida l’atenció al primer cop d’ull. En pujar-les es confirmen les sospites: placa de roca excel·lent i parabolts a dojo...per disfrutar sense patir!

Pere i Nesa disfrutant d'aquesta excel·lent via.

• L’esperó del Nico. 6b. 25 m. (***). Més del mateix però amb un parell de passos més difícils.

Pol i Pere gaudint (...o patint) el primer bany de sol de la temporada en aquest 6b.

• Kin-matao. 6b+. 25 m. (**). ...I encara més del mateix, però amb una entrada sensiblement més difícil amb roca no tant excel·lent.

La Gemma a més també encadena a la primera i sense despentinar-se “La llosa repenjada” (6c) i “La poca cosa” (7a).

ESLOVÈNIA, LA GRAN DESCONEGUDA

Des de sempre m’ha agradat viatjar, però no sé perquè sempre he necessitat una excusa per decidir-me a anar algun lloc. No en tinc prou amb el fet turístic.
Fa uns anys l’excusa era pujar muntanyes, o la bicicleta, o l’esquí i més recentment l’escalada esportiva. Gràcies a aquesta, els darrers anys hem voltat força: Còrcega, Eslovènia, Sardenya, Eivissa,... . Veien aquesta llista m’adono que tinc certa predilecció per les illes, però us asseguro que no es premeditat, simplement ha sortit així. També veient la llista de destins, es veu, com deia abans, que l’escalada no és més que l’excusa per visitar aquests llocs, ja que tots ells tenen suficients atractius per fer-los interessants. Una altra cosa en comú: a tots ells s’hi pot arribar amb un sol dia de viatge i sense gastar-nos grans fortunes. M’agradaria parlar-vos de tots ells, ja que tots m’han deixat un bon sabor de boca, però avui començaré per Eslovènia, potser el més desconegut.

Ljubljana, la capital.
Eslovènia, és un petit país (21.000 Km2 i 2 milions d’habitants) situat entre els Alps i els Balcans, a l’est d’Itàlia. Fou el primer país en independitzar-se de l’antiga Yugoslàvia, l’estiu del 1991, després d’una guerra que només va durar 10 dies. De fet, més que una guerra, va ser un intent de provocar-ne una per part de l’aviació sèrbia, que no va trobar continuïtat sobre el terreny, ja que a Eslovènia més del 90% de la població era de nacionalitat eslovena i no es va originar el conflicte social-religiós intern que si va tenir lloc a Croàcia o Bòsnia, on hi havia molta més barreja ètnica. Els serbis, veient que allí ho tenien cru i que Eslovènia tampoc era econòmicament molt important per Yugoslàvia van deixar-ho còrrer ràpidament.
Si hagués de definir el país en poques paraules diria: tranquil·litat, verdor, aigua i relleu kàrstic. Efectivament, Eslovènia potser ara és un paradís de l’escalada, però sempre ho ha estat de l’espeleologia. Hi ha més de 7000 coves, algunes de les quals són els principals reclams turístics del país (Postojna i Skocjan) i fins i tot moltes de les paraules del món de les coves provenen de l’eslovè (karst, dolina,...).



Verdor, aigua, tranquililitat i coves a dojo
El paisatge és 100% alpí, amb verdor i aigua per tot arreu i tot i que l’alçada màxima (El Triglav) no arriba als 2900 metres, els relleu és molt abrupte a gran part del territori. Els Alps Julians, on hi ha les màximes alçades del país no deixen de ser la prolongació de les Dolomites i per tant la seva morfologia és semblant a la d’aquest massís veí.
Eslovènia també té 40 km. de costa al Mar Adriàtic, que tot i no ser res de l’altre món contenen un poble que no podem deixar de visitar: Piran, amb la seva arquitectura típicament veneciana.
I si Piran, és una petita Venècia, Ljubljana, la capital podria ser una petita Praga, amb els seus rius, el seu castell i el seu aire centroeuropeu. És una capital petita, però força cosmopolita, amb molts monuments destacables de diferents èpoques, des de la Emona dels romans fins als edificis més moderns, passant pel seu barri antic medieval.
Des del punt de vista de l’escalada, podríem parlar de l’escalada clàssica i l’alpinisme que es practica des de sempre als voltants del Triglav. La seva cara nord (foto dreta) és una de les muralles més imponents de tot l’arc alpí, i amb ella s’han format llegendes de l’alpinisme modern com en Thomas Humar. Val la pena dedicar un dia o dos a pujar el Triglav per aquesta cara Nord. Una via relativament “normal” amb forces trams equipats amb graons de ferro ens permet superar bastant còmodament els 2000 metres de desnivell fins al cim. Cim que diu la tradició que tot eslové ha de trepitjar almenys un cop a la vida.

Pel que fa a l’escalada esportiva ha viscut darrerament un “boom” al país i els seus habitants han sabut aprofitar-lo. Hi ha un centenar de zones on practicar-la, gairebé sempre molt ben equipades per escaladors locals i sempre sobre roca calcària. Moltes són petites escoles, que no passen d’una vintena de vies, en alguns casos a dins mateix dels pobles. D’altres han esdevingut autèntiques meques dels caçadors del novè grau: Osp i Misja Pec.



Osp: camping, parets i "fanatisme infantil" al roco del camping
Si la nostra intenció és passar-hi unes vacances de dos o tres setmanes crec que l’opció més recomanable és anar-hi de càmping i establir un parell o tres de camps base coincidents amb les zones de màxima concentració d’escoles bones. Aquestes serien:


Mapa amb les àrees d'escalada més importants i completíssima guia d'escalada esportiva d'Eslovènia, editada el 2005 per l'editorial eslovena Sidarta.

1) Zona sud-oest: Imprescindible fer una estada al càmpig d’Osp. Pràcticament pensat pels escaladors, amb rocòdrom cobert incorporat. Gent amabilíssima i molt barat. Des d’aquí podem anar a peu a les parets d’Osp mateix, o amb 5 minuts de cotxe a Misja Pec i Crni Kal. Fins i tot podrem arribar-nos fins a Croacia, a només 30 quilòmetres on moltes més escoles ens esperen, com per exemple Vela Draga. També punt base ideal per visitar la Costa Adriàtica i les coves de Postojna i Skocjan. ...sota la parra, assaborint la birra eslovena




Piran.



Vela Draga (Croàcia)
2) Zona al voltant del llac Bohinj: Ideal per combinar l’escalada esportiva, amb les excursions pel parc nacional del Triglav i una visita a Bled (capital turística del país).



Llac Bohinj, als peus del Triglav.




Llac Bled. Els eslovens són grans amants de l'escalada (no poden parar ni quan estan a l'aigua), i dels esports en general.
3) Zona de Celje: Ideal per visitar l’est del país, amb algunes escoles interessants com Kotecnik (300 vies) i ciutats com Maribor i Ptuj.

Aaaa,...me’n descuidava: la part gastronòmica!...bàsicament podem parlar de dos productes estrella: el vi (sobretot el blanc) i la Gibanica (típic pastís alpí de formatge, poma, anous,.....).
Apa,...animeu-vos que val la pena i s’ha d’aprofitar abans no sigui més car.