COLLEGATS & ABELLA DE LA CONCA

Que bonic és el nostre país i quina sort tenim els escaladors que hi vivim!

Si ja ho sé, és una obvietat i segurament ja ho he dit moltes vegades en aquest blog, però és que no està malament pensar-ho i dir-ho ben fort de tant en tant. Després de molts anys escalant pràcticament cada cap de setmana i festius, encara em sorprèn descobrir llocs i sectors com els que hem visitat aquest passat pont de Tot Sants: Collegats i Abella de la Conca. De Collegats poca cosa us puc descobrir: desenes de sectors, centenars de vies de tots els estils (esportiva, clàssica equipada i sense equipar, artificial...), múltiples orientacions i gran varietat de roca: des de conglomerat al més pur estil Riglos a plaques ultracompactes de calacari gris, passant per desploms amb xorreres.

Abella de la Conca, és encara una gran desconeguda, però a la que algú si posi en serio es pot convertir en una megaescola de renom internacional. La introducció de la guia Lleida Climbs és molt encertada :

“En termes de bellesa, el petit poble d’Abella de la Conca i les parets que l’envolten no tenen rival en aquesta guia. Les formacions rocoses són espectaculars, mentre que el poble està situat en un dels indrets més bells de Catalunya...”, i acaba: “ Les possibilitats futures són immenses”.

Però anem a pams. Ens acompanya en aquesta descoberta un altre col·leccionista de sectors, en Fernando, que tampoc havia estat mai per aquestes contrades, i crec que igualment va tornar amb ganes de noves visites per la zona.

DIA 1/11/12: COLLEGATS – SECTOR CINE

Sector pioner de Collegats pel que fa a escalada esportiva. Diuen els que han escalat a Riglos que la roca s’hi assembla molt: un conglomerat de grans patates amb parets força verticals o desplomadetes i amb algunes panxes. Escalada doncs atlètica, bon equipament i sol pràcticament tot el dia. Fem poques vies, però ens emportem la impressió que el grau està una mica heterogeni: tira a ajustadet, però en algunes vies el trobem correcte.

-Sábado Cine, V+, 18m. (**). Esperonet farcit de panxetes on cal anar bloquejant de patates i pujant força els peus, a vegades sense veure’ls, per anar-les superant. Molt exigent pel grau. Podria ser tranquil·lament 6a/6a+ perquè a més està força polida:

Només V+???

-No-Do, V, 18m, (**). Molt similar a l’anterior, però les panxes hi són menys pronunciades. Igualment exigent pel grau.

-Acción Mutante, 6a+, 25m (***). Placa rampant que es va posant dreta fins a desplomar una mica i tot. Seria una gran via si no fos perquè la roca de la primera meitat està una mica fragmentada.

-Aníbal el Caníbal, 6b, 25m, (***). En realitat és una via de 6a (El silencio del Cordero) amb una variant de sortida una mica forçada atacant un desplom per evitar la sortida per la fissura-diedre del 6a:

-Come Trankas Ministre, 6c, 20m, (***). Gran via lleugerament desplomada de continuïtat sobre patates a vegades romes. Caic amb la reunió als morros per una barreja de manca de pila + manca de decisió. Malauradament la foscor se’ns tira a sobre i no hi ha temps per un segon intent. El Fernando encadena i baixa força satisfet perquè la troba guapa però exigent:

La Nesa també escala un V força bonic: Klic:

DIA 2/11/12: COLLEGATS – SECTOR L’ARGENTERIA

Sense moure’ns de Collegats canviem radicalment de roca i d’entorn. Aquí ens trobem en una de les zones més estretes del Congost que rep el nom d’una espectacular formació rocosa situada enfront del sector. I la roca passa a ser un calcari de primera qualitat, amb zones de placa ben llisa i d’altres de desploms amb xorreres. També hi ha alguns diedres espectaculars. És doncs un sector molt complert tant pel que fa a graus com a estils d’escalada. Aconsello evitar-lo en dies freds o ventosos ja que degut a l’estretor del congost té poques hores de sol i el vent s’hi acanala.

-7è cel, 6a, 30m, (*****). Viot. Gran diedre de roca immillorable i situació espectacular:

-Raiverd, 6b, 30m, (***). Gran placa de calcari amb fissuretes i gotes d’aigua. Algun pas rarot, on segurament tenir els dits grossos perjudica força, i una reunió col·locada excessivament a l’esquerra fan que no li posi 5 estrelles:

-Fina, 6c, 30m, (*****). Una altra gran placa de finura. Aquesta si, un viot ben rodó!

A Fina (6c)

-Sellui, 6c+, 30m, (***). Una altra candidata a 5 estrelles amb un final apoteòsic en desplom de xorreres i grans cantos. Barreja perfecta de tècnica, força i resistència. I si es queda en candidata a 5 estrelles és per un pas en flanqueig finíssim i raríssim al començament que ni el Fernando ni jo acabem de resoldre. No és excusa perquè a dalt se’ns acaben les piles als dos i un dia més el negre se’ns tira a sobre i no hi ha temps per un segon intent.

Fernando a Sellui (6c+)

-Les Esplesies L1, 6a, 20m. (***). Un altre diedre perfecte que munto per la Nesa. De fet s’hi posa ella de primera però no se’n surt, doncs la via és força exigent i requereix un bon domini de les “artimanyes diedrils”. (foto inicial del post)

DIA 3/11/12: ABELLA DE LA CONCA – SECTOR EL CONGOST (ELS MAQUIS)

Novament canvi radical de roca i paisatge. Abella de la Conca és un d’aquells llocs on només pel paisatge ja val la pena visitar. Això ja ho vam comprovar amb la Nesa fa 7 o 8 anys quan vam visitar el teòricament sector més fàcil de l’escola: Les Ajagudes. La llàstima va ser que aquell dia aquest sector ens va donar un bon clatellot. Segurament pel nostre patètic estat de forma en aquell temps i per una graduació excessivament ajustada. Estava clar que l’escola mereixia una segona oportunitat, però visitant algun altre sector. El Congost ens ha rescabalat d’aquell mal primer contacte, però ens ha confirmat que a Abella de la Conca no regalen res! També hem pogut constatar que el potencial d’obertura de noves vies i nous sectors és enorme, i a més sembla relativament fàcil arribar-hi.

El futur?

De moment al Congost de Gassó hi predominen les grans plaques de finura i tècnica sobre un calcari excepcional.

-Sac de gemecs L1, V+, (**). Fàcil placa amb bon canto, fins que arriba un final força més dret i fi, amanit amb un xapatage poc afortunat que t’obliga a fer els passos més difícils de la via jugant-te-la una  mica. A cap dels assistents ens sembla V+:

-Caramells de Caramelles L1+L2, 50m, V+/6c, (*****). Aquesta és la típica via que et deixa completament satisfet en xapar la reunió, però que quan l’has encadenat penses: “sort perquè no m’hi hagués pas tornat a posar”. El L2 és una agònica successió de passos de finura i tècnica on després de superar-ne un creus que ja has fet el crux, però després en ve un altre, i un altre i un altre...Fins que els peus et treuen fum i la corda et va pesant cada cop més! Malgrat tot és una gran via. Preveure cintes llargues i retirar-ne alguna del L1 si es vol fer d’una sola tirada. Atenció perquè de la reunió surt una nova via per l’esquerra paral·lela a la Caramells de la qual desconec nom i grau

A Caramells de Caramelles (6c)

-Espolon de Rojos, L1+L2, 50m, 6a+/6b, (***). Similar a l’anterior, però més discontínua i revirada. Per sort, tenim la idea d’un cop arribats a la reunió passar tota la corda i deixar-la passada només per una cinta ben llarga a la reunió, ja que sinó crec que la corda hagués fregat excessivament. Aquesta via concentra el tomàquet en un pas llarg i de finura a la meitat del L1 i en tota la segona meitat del L2 força mantinguda i de roca una mica dubtosa perquè està com fragmentada en dauets.

Entre la Nesa i el Fernando també fan 4 Acres y una Mula, un V+ que per la tònica vista al sector sembla bastant regalat, i Dit i Fet, un 6c que fa rebufar el Fernando com un bou, però que li sembla una gran via, aquesta si molt dura pel grau.

Fernando a Dit i fet (6c)

DIA 4/11/12: PLUJA A DOJO!

Ens dirigim novament a Abella amb la lleugera esperança de poder escalar alguna coseta, però acabem fent el turista/boletaire també sense gaire èxit: 4 llenegues, 4 fredolics i una bona remullada!

El que si que descobrim és ben bé una desena de vies noves al sector El Morral, distribuïdes en tres subsectorets situats a l’espectacular pista que uneix Abella amb Bòixols. Desconec noms, graus i equipadors...Si algú en sap quelcom i passa per aquí la seva informació serà benvinguda!

PRIORITZANT EL PRIORAT

Recordo que fa uns anys, quan estudiava per mestre a la uni, vam fer una activitat d’aquestes tant modernes on per parlar de la nostra personalitat havíem d’escollir un lloc geogràfic de Catalunya amb el qual ens sentíssim identificats. Jo no ho vaig dubtar gens: vaig escollir el Priorat. Els que aneu seguint aquest bloc ja sabreu que almenys un cop a l’any no puc evitar d’anar-hi, tot i que ens queda a més de dues hores de casa. I es clar, un desplaçament tant llarg convida a reservar-se els ponts per aquesta peregrinació anual. El passat “Puente de la Hispanidad” (...perdoneu, és que com a bon mestre començo a fer pràctiques en el bonic art de “españolizar” als lectors) vam prendre la nostra dosis de roca, paisatges i gastronomia prioratenca. Aquest cop ens vam centrar en el Montsant i alguns dels seus sectors més amagats i poc coneguts. Van ser quatre dies gaudits al 100%, tot i que sense encadenaments destacables ja que el nostre estat físic era bastant lamentable: tant la Nesa com jo sortíem dels típics encostipats i grips de torn.

DIVENDRES (12/10/212) – CABACÉS, SECTOR LO PAREDON

Tot i les nostres múltiples visites a aquesta tranquil·la escola, encara no havíem visitat mai aquest sector, que és un dels principals: 29 vies molt ben repartides en el grau (de V+ a 8b) i també en l’estil d’escalada, tot i que predominen les plaques tècniques de foradets, regletes i “patates”. Com passa a la veïna Margalef, a les vies més dures el grau ve donat per entrades explosives en marcats desploms que donen pas a plaques més verticals o fins i tot tombadetes.

Com que fàcil, fàcil, no hi ha res comencem el dia fent un parell de vietes al Totxo dels Bombers (sector Els Tormegals), just al costat d’on saparca el cotxe:

Capitan Trueno (V+) i Cagant llets (V), les dues boniques i sobre bona roca, però la segona amb xapes força lluny per ser una via d’niciació (només 3 en 10 o 12 metres!).

Nesa a Capitan Trueno (V+) i jo a Il Brigadiere Maestri (6b+)

En dos minuts d’aproximació ens plantem ja a Lo Paredon i comencem per:

-Rododèndrom, 6a+, 25m, (***). Bonic, variat i divertit esperonet, que a vegades s’escala pel seu fil, d’altres per la placa de l’esquerra.

-Estimbamatxos, 6b, 25m, (**). Veïna de l’anterior per la placa de l’esquerra. En general més fàcil però amb una entrada força rara i tècnica que li dona el grau.

Estimbamatxos (6b)

-Il Brigadiere Maestri, 6b+, 20m, (***). Placa de forats seguida d’un diedre perfecte. Assegurances llunyet. Molt bona.

-Jo sóc un cabró, V+, 12m, (**). I deu ni do com n’és de cabrona! Plaqueta que es va posant dreta on no regalen res.

-Tinderticks, 6c+, 25m, (***). Puja el grau i això aquí vol dir que toca apretar de valent a les tres primeres xapes: seqüència explosiva, bloquera i amb forats dolorosos on resulta força difícil parar-se a xapar. La placa que segueix a continuació tampoc permet relaxar-se tot i que la dificultat ja minva considerablement. Encadeno al segon intent (al final resultarà l’encadenament més destacable del pont!).

DISSABTE(13/10/12)-LA MORERA DE MONTSANT, SECTOR LA GRALLERA

En realitat seria més correcte parlar de microsectors de La Grallera, ja que la zona està composta de diversos sectorets bastant separats amb 3 o 4 vies a cada un, situats a banda i banda del Grau de la Grallera. L’excepció és el sector 3.5.5 de la Guia del Montsant, on tenim 8 vies. La principal gràcia del lloc és escalar en un indret inèdit, on molt poca gent escala, i gaudir dels paisatges impressionants del Montsant. Aquí destaquen les Agulles del Rei i la Reina.

Però si ens cenyim als aspectes purament escalatoris el sector ens dóna una bona clatellada, sobretot perquè trobem el grau ajustadíssim i les assegurances llunyíssim.

Tal com havíem fet el dia abans, per tal que la Nesa pugui escalar quelcom del seu grau, comencem el dia al proper sector del Grau de l’Agnet (3.6.1 de la guia) on fem La raja d’Ugidus (V+) i Sandrina (V+). Jo les trobo força bones, interessants i exigents pel grau, però cal parar atenció a algun tram de roca ja que es veuen molt poc tocades.

Passem ja al sector principal de La Grallera on fem:

-Aurea, 6a (per mi 6a+), 15m, (**). Curteta però resultona. Comença per una placa tombadeta de forats típica del lloc i acaba amb un bombo força interessant i divertit.

-Papeo, 6a+ (per mi 6b), 17m, (**). Similar a l’anterior, però amb un punt més d’exigència, sobretot a la placa inicial que és més vertical. (foto dreta).

-Aristóteles, 6c+ (per mi 7a/7a+), 20m, (**). El meu projecte del dia, per sort es pot muntar des de l’anterior ja que les assegurances allunyen molt (crec recordar que només hi havia 5 parabolts en 20 metres!). La via és infernal i molt física: una placa desplomada de forats força allunyats i cap d’agraït (o són massa dolorosos, o són massa roms!). Li dono dos intents per orgull, però al primer ja veig ben a les clares que la via em supera.

Aristóteles(6c+)

-Els Ploramiques, 6b (per mi 6c/6c+), (**). Això és el que semblo jo fent aquesta via: un bon ploramiques! Potser esgotat pels dos intents a l’anterior, però en aquesta torno a flipar amb la distància entre xapes i amb lo ajustat del grau. Novament dos intents sense èxit. Feia molt temps que un 6b no em tombava! Això sí, la via és una bona placa vertical de forats i patatetes made in Montsant.

Agulles del Rei i la Reina amb llum de capvespre.

Marxem amb la cua entre cames, però malgrat tot satisfets per haver descobert aquests raconets i pensant que tot el que no va a la llibreta va al bíceps.

DIUMENGE (14/10/12) – SIURANA, SECTORS ESPERÓ PRIMAVERA I VOLTANTS

Fem una pausa de Montsant i canviem els forats i les patates, per les regletes siuranenques. Tinc un objectiu fotut entre sella i sella: la Viagraman (7a) al Sector  El Pati, però està clar que en aquest sector no puc escalfar amb res i la Nesa ni tan sols pot escalar. Així que comencem el recorregut pel sector Can A Prop, on la Nesa escala Kuka (4+) i Kuko (5). Continuem cap a l’Esperó Primavera:

-Marieta de l’ull viu, 6a+, (***). Preciosa  via que combina placa siuranenca amb una fissura bavaresa de les de gaudir de valent. Un tram una mica bloquero a la part superior li dóna un toc de picantor però li trenca una mica la homogeneïtat.

Marieta de l'ull viu (6a+)

-Lamparós toca el dos, 6b+, (**). Placa de continuïtat sobre regletes i fissuretes laterals. La via és força exigent i requereix a parts iguals tècnica i pila.

-Volta i volta, 6c, (*). Segueix majoritàriament una fisura diagonal que en alguns trams es torna cega i que cap al mig té un pas molt llarg i sobat força lleig i desagraït pel meu gust. Ni surt ni m’hi mato gaire...Segueixo pensant en la Viagraman!

Continuem el recorregut i ara parem al Cargol on fem el L1 de la Purgandus populus (6a): una bona placa de regletes en un lloc espectacular.

I ara sí, arribem al Pati i em comencem a venir fantasmes al cap: estic envoltat de lolos que parlen llengües rares provant vies de jo què sé quins graus i que fan servir el “meu projecte” per escalfar...I a sobre comencen a caure gotes! Però porto tot el dia pensant en aquesta via i ara no em rajaré:

-Viagraman , 7a (...diuen que fàcil!), 30m, (*****). 4 xapes intenses d’escalada poc siuranenca amb fissures laterals, i cantos plans et porten al descans somiat; un balconet que et permet seure i recuperar tant com vulguis. I ara sí, comença una placa vertical de continuïtat amb foradets, regletes i alguna bona fissura bavaresa. El tomàquet es concentra en un xapatge poc afortunat (un pam més avall solucionaria el problema) i el pas següent que és el més bloquero de la via. Aquesta seqüència em tomba durant el primer intent, però després de penjar-me per descansar surt bé. Acabo de posar cintes fins a dalt i baixo a descansar una bona estona. Al segon intent me les prometia molt felices, però arribar al descans ja em costa molt més que el primer cop. Ja veig que em faltarà pila per encadenar els 20 metres de via que encara em queden i efectivament la seqüència punyetera em torna a noquejar. Un altre dia serà!

DILLUNS (15/10/12) – MONTSANT, SECTOR CARRASCLET INFERIOR (RACÓ DELS BOIXETS)

A aquest sector li tenia moltes ganes. Qualsevol escalador que hagi anat d’excursió pel Montsant i hagi passat per aquesta zona no haurà pogut evitar pensar : jo aquí hi haig de venir a escalar algun dia! Finalment aquest dia va arribar i tal com prevèiem només l’excursió per arribar al sector ja val molt la pena.

La Serra Major del Montsant. D'esquerra a dreta: Grau de l'Agnet, la Falconera, Barrots/Balcó del Priorat i Racó dels Boixets (el nostre objectiu).

Però és que a més l’escalada també resulta excepcional. Les vies són llargues, ben equipades i amb una roca molt agraïda i generosa en patates i forats menys dolorosos que en altres zones veïnes. L’únic inconvenient és que pillem un dia força fred i ventós i el peu de les vies de la dreta, (les fàcils) sembla una nevera!

-Carrasclet, 6a, 30m, (*****). La més fàcil del repertori. Per fruir de valent i ideal per escalfar, tot i que amb el fred que carda la Nesa hi queda més aviat congelada!

-Diedro, 6b, 25m, (***). Ens movem cap a l’esquerra buscant el solet i fem aquesta altra clàssica del sector. El nom ja ho diu tot. Molt bona i millor roca del que aparenta des de baix.

-Fa goig, 6c+, 25m, (*****). Potser la via equipada amb més alegria del sector (només té 8 químics, quan les seves veïnes en la mateixa llargada en tenen 12 o 13). Per sort es pot equipar al baixar de l’anterior i m’hi poso algun “escalèxtric”. La via és una placa lleugerament desplomada farcida de bons forats...Pura pila i vista per endevinar quins són els millors. Alguna de les dues coses (...o les dues) em fallen i no encadeno!

-Xino-xano (o això crec, ja que costa bastant identificar les vies en aquest tram de paret), 6a+, 30m, (***). Similar a la Carrasclet, però bastant més exigent, sobretot la primera meitat.

En Jon, un company basc, gaudint de valent amb un dels molts 7as del sector.

Decidim posar fi a la jornada tot fent el retorn pel Grau del Carrasclet, el Balcó del Priorat i el Grau dels Barrots, segurament una de les millors excursions que es pot fer al nostre país, que encara resulta més espectacular amb les llums del capvespre...Això sí: no apte per gent que pateixi vertigen! 

SARDENYA 5: EL NORD-EST

A vegades els condicionants d’allotjament i transport t’obliguen a planificar parts d’un viatge que per iniciativa pròpia mai hauries inclòs. Però també acostuma a passar que aquestes parts esdevenen sorpreses agradables doncs descobreixes llocs que no entraven al teu planning inicial. Explico tot això perquè el nostre ferri de tornada sortia el dia 31 de juliol a les 6 de la matinada de Porto Torres i això ens obligava a passar la nostra última nit en aquesta ciutat. I clar, ja posats a parar la tenda a un lloc nou, vam pensar passar-hi tres nits.

Illa de Tavolara, des del Monte Mandriolo (Capo Ceraso), el dia que ens traslladàvem de Cala Gonone a Porto Torres

 Aquesta part de l’illa a primera vista no té massa encant, ni tampoc destaca per les seves zones d’escalada. La més popular és Osilo i no és massa adequada per l’estiu ja que de la seva desena de sectors només un parell tenen unes quantes hores d’ombra. Al final però, per no desentonar amb la resta del viatge, tots els llocs que vam visitar en aquesta zona també ens van agradar força:

OSILO-DIMENSIONE VERTICLE. DIA 29 /07/2012

No anava jo molt convençut de triomfar gaire en aquest sector, ja que sobre el paper es tractava de vies curtes i molt desplomades i potser per això no ens donem gaire pressa per anar a escalar. Al matí anem a una de les considerades millors platges de Sardenya: La Pelosa a Stintino, i fins ben entrada la tarda no convenço la Nesa per anar a veure què tal són les famoses parets desplomades i farcides de forats d’Osilo.

La Pelosa (Stintino)

Ens hauria agradat poder escalar a La Muraglia, el sector estrella d’aquesta escola, però resulta del tot impossible a l’estiu. A l’hora de la veritat Dimensione Verticale també ens va agradar força: trobem moltes més vies de les que portàvem ressenyades i més variades del que ens esperàvem. Al final apurem el dia fins que es fa fosc, ja que fins i tot les vies fàcils que prova la Nesa resulten interessants i divertides.

-Nº DE VIES: 40 i creixent

-ALÇADA: 400 m.

-ORIENTACIÓ: E - NE. Ombra a partir del migdia

-APROXIMACIÓ: 1 min.

-VIES REALIZADES (graus corresponents a la guia Pietra di Luna 2005 que contenen algunes discrepàncies importants amb alguna ressenya que corre per internet. Com sempre, entre parèntesi, el que em va semblar a mi):

-Derby, 4c (5a), (**)

-Bomboline, 5a (5c), (**)

-Amicici, 6b (6b+), (**)
-¿? (dreta de bomboline), 6b?, (**)

-Miss Italia, 6c+, (***)

-Chi si Loda s’imbroda, 5a (5b), (**)

Nesa gaudint de la bona roca i la verticalitat d'Osilo

CASAROTTO (CAPO CACCIA). DIA 30/07/2012

Un altre sector “de propina” que visitem fent cas a les recomanacions d’un company sud-tirolès que vam conèixer a Villagio Gallico. En aquest cas les meves reticències venien perquè es tracta del típic sector històric en penya-segats marins, del qual la guia posava que havia caigut bastant en l’oblit. Afortunadament vam fer cas al Maurizio, perquè només per la situació i vistes ja val la pena visitar aquest sector. Les poques vies que vam provar també van ser molt bones i l’equipament també. L’únic inconvenient del sector, és que el vent acostuma a bufar fort i de component marí, així que és habitual trobar-se la roca amb tacte salat i humit, cosa que dificulta molt encadenar el teu grau màxim.

-Nº DE VIES: 50

-ALÇADA: 100 m.

-ORIENTACIÓ: O. Ombra fins les 13:00 - 14:00.

-APROXIMACIÓ: 10 min.

-VIES REALIZADES:

-Ricardino, 5b, (***)

-Gata Maiala, 6b, (***)

-Banana Moon, 6c+, (***). No encadenada

-Su Barraccoccu, 6a+, (***)

Probablement un dels V més fotogènics del món!

A la tarda ens acomiadem de Sardenya passejant pels històrics carrers de l’Alguer (...i agafant una bona insolació!), pensant que hem fet molt bé donant una segona oportunitat a aquesta illa i que segurament hi haurà una tercera, perquè ens ha quedat moltíssima feina per fer.

Capo Caccia des de l'Alguer

Es curiós que en el mes llarg que ja fa que hem tornat, hem parlat amb molts companys que els ha passat el mateix que a nosaltres: una primera visita a l’illa que no els ha acabat de convèncer. En la meva modesta opinió el principal error que es comet al visitar Sardenya és que la gent hi va amb “mentalitat Kalymnos”. És a dir, m’estic a un lloc on en un ventall de 10 km. tinc els millors sectors del món. Aquí la cosa és molt diferent. Plantejar-se un viatge d’escalada a Sardenya és molt més; ve a ser quelcom semblant a plantejar-se un viatge  d’escalada a Catalunya. És impossible veure-ho tot. Les zones d’escalada es compten per centenars i cal una molt bona planificació d’allotjaments, desplaçaments i selecció de sectors en funció de l’època de l’any. Sense oblidar els atractius turístics, culturals i paisatgístics de l’illa. Si ho feu així estic segur que trobareu allò que busqueu!

Espero que aquestes cròniques us ajudin en aquesta tasca...Aquesta és la principal i sana intenció d’aquest bloc ;)

SARDENYA 4: CALA GONONE

Cala Gonone és segurament el destí d’escalada preferit per la majoria de turistes escaladors que visiten l’illa, sobretot pels centre i nord europeus que busquen sol i mar a part d’escalada. El lloc en si no deixa de ser un assentament turístic (és el port de Dorgali) sense massa encant, però disposa de tots els serveis necessaris, això sí, tot a uns preus bastant elevats, fins i tot el càmping Cala Gonone on vam estar 6 nits. A Cala Gonone ja hi havíem estat la setmana santa del 2006, però en aquella ocasió vam anar als sectors més populars i de grau fàcil (Biddiriscottai, Cala Fuili, Il Budinetto...) amb el resultat ja previsible de trobar-ho tot molt sobat i massificat. En aquesta ocasió, el condicionant per escollir sectors ha estat evitar el sol, tasca bastant difícil en aquesta zona ja que la majoria de sectors tenen orientació sud o sud-oest.

La Nesa escalant a Buchi Arta i al Monte Bonacoa, dos dels sectors visitats a Cala Gonone.

Estem parlant d’una escola ja veterana que va començar a desenvolupar-se a mitjans dels 80 i es va popularitzar sobretot gràcies a sectors amb alguns dels millors i més llargs slabs de calcari d’Europa com per exemple La Poltrona. Afortunadament, pels voltants de roca no en falta i l’escola segueix creixent any rere any amb noves vies i nous sectors de tots els estils.

Segurament no és el millor lloc de Sardenya per escalar-hi a l’estiu, però si ja has escalat uns quants dies per altres zones i tens ganes de prendre’t uns dies amb més calma combinant escalada i mar és el lloc ideal.

També és el punt de sortida de les excursions amb vaixell pel Golfo di Orosei, per mi imprescindible si aneu per la zona a l’estiu...Sí, ja ho sé: és la típica excursió de “ovejas bobas dónde va una van todas” cara i plena de guiris i de domingueros. Però és el preu que has de pagar per veure una de les costes més espectaculars de la Mediterrània i l’única manera d’obtenir-ne una visió global, ja que a peu només és possible accedir a 3 o 4 caletes després de caminar 1-2 hores amb forts desnivells.

Cala Luna i Cala Mariolu, al Golfo di Orosei.

BUCHI ARTA. DIES 24 i 27/07/2012

Les cabanes de pastors de Buchi Arta que donen nom a la paret (al fons).

Sens dubte uns de les sorpreses més agradables del viatge, més que res perquè hi vam anar una mica a cegues (sense ressenyes, només amb el llistat de vies) i per algunes referències que vaig trobar a internet. Un cop més, a la nova edició de Pietra di Luna ja surt i uns companys italians que vam trobar al sector ens la van deixar fotografiar.

La història d’aquest sector és ben curiosa: va començar com un secretiu sota l’impuls d’un escalador suís al qual s’hi va afegir posteriorment un italià. Ningú va fer públic el sector, però com acostuma a passar quan un sector és bo el boca a boca és imparable i avui en dia és un dels més populars de Cala Gonone. I no és d’estranyar ja que té tos els condicionants per triomfar: aproximació mínima, peu de via comodíssim i molt bonic, roca immillorable i unes vies molt verticals i agraïdes de fer. Curiosament els seus creadors han volgut romandre en l’anonimat i a les ressenyes ja publicades es fan anomenar “il soliti ignoti” (el solitari habitual).

Les vies són gairebé totes boníssimes, però per posar-li algun inconvenient són una mica repetitives i totes de grau mig-baix (entre 5 i 7a, amb predomini del 6a-6b). També trobem alguna via amb "excessiva alegria" en l'equipament.

Peu de via comodíssim, roca excepcional i vies divertides.

-Nº DE VIES: 40

-ALÇADA: 350 m.

-ORIENTACIÓ: O - SO. Ombra fins les 13:00 ( a l’estiu cal matinar)

-APROXIMACIÓ: 3 min.

-VIES REALIZADES (numeració de la nova edició de Pietra di Luna):

-31, 5c, (***)

-29, 6b, (***)

-28, 6c, (*****)

-12, 6a+, (*****), expo.

-11, 6c+, (***)

-Pur troppo facile, 5b, (***), només la Nesa.

-Catwalk, 5c, (***), només la Nesa.

-30, 6a, (*****)

-7, 6c (6c+), (*****)

-El Principe, 5b, (***), només la Nesa.

Jo mateix a la 29 (6b)

MONTE BONACOA. DIA 25/07/2012

Un altre sector nou, bastant prescindible, però recurs vàlid per l’estiu ja que té ombra fins les 14:00. Predomini de grau baix i vies de placa tombada, tot i que també n’hi ha alguna de vertical i força tècnica. Suficient per passar un matí ben distrets.

-Nº DE VIES: 35

-ALÇADA: 550 m.

-ORIENTACIÓ: O. Ombra fins les 14:00.

-APROXIMACIÓ: 5 min.

-VIES REALIZADES:

-Bentu e susu, 5b, (*)

-Calma aparente, 6b+, (***)

-Dimonios, 6a, (**)

-Il solitario, 6a, (**)

-Vamos a matar compagneros, 5b, (**). Només la Nesa

LA POLTRONA. DIA 27/07/2012

Havent anat dues vegades a Cala Gonone i tenint aquesta paret davant dels morros cada dia, seria una mica imperdonable no haver-hi fet una visita, tot i que ja sabíem el que ens trobaríem: slabs interminables de roca sobadeta en el millor dels casos i sobadíssima en el pitjor. A més, aquesta paret té un altre inconvenient: hi toca el sol de ple tot el dia fins les 15:00 o les16:00, i després, encara que estigui a l’ombra, per la seva forma i dimensions fa una mica “efecte forn” i costa que es refredi. Personalment no la recomanaria gens per l’estiu, però si encara queda algun fanàtic d’aquest tipus d’escalada em consta que a la part superior esquerra hi ha un bon grapat de vies més noves i menys freqüentades que diuen que estan molt bé. Nosaltres amb un parell vies clàssiques ja en tenim prou, i els nostres peus encara més!

-Nº DE VIES: 60 (algunes de fins a 4 o 5 llargs)

-ALÇADA: 200 m.

-ORIENTACIÓ: E- SE. Ombra a partir de les 15:00-17:00 segons part de la paret.

-APROXIMACIÓ: 10 min.

-VIES REALIZADES:

-Deutsh wall (L1), 5c, (***)

-I wanna hold your hand, 6b, (*), Impossible a l’estiu: sobadíssima i roca bullint!