SARDENYA 2: JERZU - ULASSAI

Comencem la crònica de sectors visitats amb la regió muntanyosa dels “Tacchi di Ogliastra” (Tacs d’Ogliastra). Aquesta zona, com el seu nom indica, es caracteritza per una sèrie de grans promontoris muntanyosos en forma de tacs, moles o taules, que recorden vagament les Dolomites, però enmig d’un paisatge típicament mediterrani i amb alçades modestes que superen per poc els 1000 metres. Per definir-ho més casolanament a mi em va recordar molt les Muntanyes de Prades. També des del punt de vista de l’escalada, ja que la roca és un calcari d’excel·lent qualitat molt semblant al de la serralada tarragonina. El que sobta més és l’enorme potencial de la zona amb centenars de parets verges que apareixen a cada corba que fas per les espectaculars carreteretes. Per continuar amb la comparació amb Prades-Montsant, mentre que aquí devem tenir més de 5000 vies, als “Tacchi di Ogliastra” amb prou feines arriben a 400.

Els Tacchi di Ogliastra, quilómetres i quilómetres de roca verge.

 Els dos epicentres de l’escalada en aquesta zona són Jerzu i Ulassai. La primera és una de les pioneres de Sardenya i una de les millors de l’illa i és ja força reconeguda a nivell mundial, tot i que mai massificada. La segona és més jove i està en constant creixement tant en nombre de sectors com de vies a cada sector. La zona de Jerzu i Ulassai és també la millor per escalar-hi a l’estiu, ja que a l’alçada cal afegir-hi orientacions favorables que permeten escalar-hi tot el dia a l’ombra amb una bona planificació. Com ja vaig explicar al primer capítol d’aquesta crònica nosaltres hi anàvem des de Lanusei: són només uns 25 Km. però com acostuma a passar per Sardenya, ni mig de recte i pla!

ULASSAI – SA TÀPPARA (CANYON DI ULASSAI). DIA 12/07/2012

Aquest és el sector estrella d’Ulassai, si més no pel nombre de vies. Com el seu nom indica es tracta d’un canó situat just sobre el poble. Fem el nostre debut escalatori en aquest sector i ens comencem a habituar a dos denominadors força comuns de l’escalada sarda: graus apretadets i assegurances més aviat lluny, un cocktail força explosiu!

Ulassai canyon vist des de lluny, des de baix i des de dalt.

Per no estendrem molt en aquestes cròniques intentaré fer una mena de fitxa estàndard per cada sector i a continuació només enumeraré les vies realitzades posant grau ressenyat, grau en la meva opinió (entre parèntesi) i qualitat (1,2,3,o 5 estrelles):

-Nº DE VIES: 60 i creixent

-ALÇADA: 800 m.

-ORIENTACIÓ: E – O – S. Posats a triar, millor anar-hi a partir del migdia ja que la cara est del canó és la que concentra el major nombre devies i les millors.

-APROXIMACIÓ: 10 min.

-VIES REALIZADES:

-Vision Crack, 6a+ (6b), (**)

-Intrusi sospetti, 6a+ (6b), (**)

-Gavineddu, 5b (5c), (**)

-1/2 donne, 5c (6a), (**)

-Educanza, 6b (6b+), (***)

-Non Luogo, 6c, (***)

Aproximacions curtes, còmodes i panoràmiques a gairebé tots els sectors.

JERZU – IL CASTELLO. DIES 15 i 19/07/2012

El primer sector obert a Jerzu, l’any 1989, i tot i els més de 20 anys d’algunes vies, la roca segueix amb un tacte i adherència sensacionals, prova irrefutable que la massificació encara no ha arribat per aquí. Potser és el sector menys vistós i menys espectacular de Jerzu, però igual que els els altres dos gaudeix de vistes, roca i equipament excepcionals.

Nesa a Ninetto e ninetta (5c) i a Riposa in pace (5b)

-Nº DE VIES: 70 i creixent

-ALÇADA: 800 m.

-ORIENTACIÓ: O. El sol arriba entre les 13:00 i les 14:00 segons les vies.

-APROXIMACIÓ: 5 min.

-VIES REALIZADES:

-Ninetto e ninetta, 5c, (***)

-Atletico de Madrid, 6a+, (***)

-Stalker, 6b+ (6c), (***). No encadenada.

-Fix, 6a, (***)

-Paradisi musulmani, 6b, (***)

-Riposa in pace, 5b, (**)

-Suinalto, 5c, (**)

Paradisi musulmani (6b)

JERZU – PALAZZO D’INVERNO. DIES 15 i 19/07/2012

Sector situat just sobre el poble, ideal per les tardes d’estiu, però amb l’inconvenient per nosaltres que hi predominen les vies 7è i 8è grau. Malgrat tot, compta amb suficients vies entre el 6a i el 6c com per dedicar-hi unes quantes tardes i de fet em va quedar força feina per fer.

La veritat és que les tardes al Palazzo convidaven a la relaxació.

-Nº DE VIES: 84

-ALÇADA: 800 m.

-ORIENTACIÓ: E - NE. ombra a partir de les 13:00

-APROXIMACIÓ: 5 min.

-VIES REALIZADES:

-Brocoletti, 6a+, (**)

-Seppiette, 6b+ (6c+/7a), (**). No encadenada.

-Cindy, 6a+ (6b), (*****)

-Faccixedda, 6c (*****)

JERZU – ISOLA DEL TESORO. DIA 21/07/2012

El sector que més em va agradar de Jerzu, per les vies, per la roca i per la seva situació en una atalaia excepcional. Malauradament ens el vam deixar pel final i només hi vam poder anar un matí.

Nesa a Elementare Watson (5b) 

-Nº DE VIES: 63

-ALÇADA: 800 m.

-ORIENTACIÓ: O. El sol arriba entre les 13:00 i les 14:00 segons les vies.

-APROXIMACIÓ: 10 min.

-VIES REALIZADES:

-Elementare Watson, 5b, (**)

-Class, 5c (***)

-Mary Poppins (6b), (*****)

-Alaska, 6c, (***)

-@, 6c, (***)

A la molt fotogènica Alaska (6c)

MONTE TONNERI. DIA 16/07/2012

He inclòs aquest sector en aquest capítol perquè tot i estar lluny de Jerzu i Ulassai, també està a la zona dels Tacchi. De fet està al costat del tac més famós de tots, la Perda Liana, icona de la zona i visible des de pràcticament tot arreu.

La Perda Liana, des de l'est, des de l'oest i des del sector d'escalada.

 Aquest nou sector sembla especialment creat per gaudir d’un dia fresc en un entorn pràcticament verge i amb vistes a les muntanyes del Genargentu, les més altes de l’illa amb 1800m. L’inconvenient del sector és que ara per ara compta amb poques vies i totes entre el 5a i el 6b+. A més són una mica repetitives: plaques tombades de calcari gris fosc, molt compacte i poc adherent. Malgrat tot vam gaudir mol d’aquest dia completant l’escalada amb una excursió amb cotxe molt interessant (Llac de Flumendosa, Perda Liana, Monte Accueri, Ussassai, vall de Taquisara). Un itinerari per carreteretes de muntanya espurnejades de fonts, assentaments nuraghics i animals “domestico-salvatges” de tot tipus!

Alzines "monumentals" al peu de via.

-Nº DE VIES: 15

-ALÇADA: 1000 m.

-ORIENTACIÓ: NO. El sol arriba a les 15:00

-APROXIMACIÓ: 10 min.  sense camí

-VIES REALIZADES: no ho sé, no teníem ressenyes del sector, només una explicació de l’accés i característiques principals del sector trobada per internet. A la nova guia de Pietra di Luna ja apareix, però nosaltres no la vam voler comprar (50 € ! i ja teníem l’anterior edició).

En qualsevol cas vam fer un parell de vies al voltant de 5è grau, un parell que devien ser 6a i jo també vaig fer el 6b+ que era la més diferent (diedre i fissura bavaresa).

La Punta la Màrmora (1834m), sostre de Sardenya.

SARDENYA 1: INTRODUCCIÓ

Escalant a Casarotto (Capo Caccia, l'Alguer)

Com cada any uns mesos abans de l’estiu comencen les divagacions sobre possibles destins de vacances. Aquest any el “brain storming” va ser considerable, perquè cada setmana ens venia una idea diferent, però cap ens acabava de convèncer: Croàcia, Astúries, Àustria, Dolomites, Cavallers, Benasque, Finale-Ligure, Sardenya...que si massa lluny, que si massa a prop, que si massa calor... Al final la decisió va ser Sardenya, una aposta doblement arriscada, ja que aquesta illa té força fama de molta calor a l’estiu, i per altra banda perquè ja hi havíem anat la Setmana Santa del 2006 i no vam quedar gaire contents del viatge. En aquella ocasió vam cometre una sèrie d’errors organitzatius que ara no venen al cas, però vam quedar amb la sensació que Sardenya es mereixia una segona oportunitat. La campanya d’ofertes de Grimaldi Lines ens va acabar de fer decidir.

Sardenya en estat pur; mar i muntanya. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Platja de la Pelosa (Stintino), Punta Giradili (Baunei), Jerzu, costa a Pedra Longa (Baunei).

 ...i pobles: Santissima Trinità di Saccargia, murals a Loceri, Ulassai i l'Alguer.

 El pla era simple: l’experiència viscuda el 2006 ens va ensenyar que l’orografia sarda i les carreteres són molt complexes, l’illa és molt gran i hi ha centenars de zones d’escalada. Aquest cop, ens limitaríem a establir 3 camps base reduint el màxim possible els dies perduts per desplaçaments. Anar-hi a l’estiu també té l’avantatge que es redueixen molt les zones on és possible escalar.

El principal camp base fou Lanusei, capital de la Província d’Ogliastra. Aquí vam estar-hi 11 nits allotjats a l’alberg de joventut (gràcies Pol i Gemma per recomanar-nos-el, vam estar molt bé!). Aquest és un punt estratègic a mig camí entre les muntanyes interiors del Gennargentu i les serralades costaneres del Supramonte de Baunei, les dues zones que concentren les millors zones d’escalada per l’estiu.

El segon camp base fou el càmping Cala Gonone: 5 dies de perfecta combinació mar i muntanya en una de les costes més salvatges i espectaculars de la Mediterrània.

Finalment i tenint en compte que havíem d’agafar el ferry a Porto Torres vam estar 3 nits al càmping Golfo dell’Asinara, aprofitant per visitar també un parell de bones zones d’escalada al nord de l’illa.

En total 19 dies de molta escalada (13 dies!), força mar, alguna excursió “xirucaire” i alguna altra de “comercial”.

Excursió "xirucaire" a Cala Goloritzè.

Excursió "comercial" amb vaixell pel Golfo di Orosei.

Excursions i visites "culturals" als típics assentaments nuraghics:

Nuraghe de Santu Antine, Nuraghe de Serbissi, menhirs i "Tomba di geganti" a Tortolì.

La sorpresa més agradable del viatge va ser gaudir de temperatures molt bones per l’escalada: uns 25ºC de mitjana (algun pic de 29 ºC i algun altre de 20 ºC on la jaqueta no feia nosa per assegurar). Això si, escollint molt bé les zones i les franges horàries.

Totes les zones visitades apareixen a la nova edició de la bíblia escaladora de Sardenya: “Pietra di Luna” (5ena edició, 2011).

En els propers posts intentaré anar-vos explicant els sectors visitats.

Típica fauna "domestico-salvatge"

MARROC 3: GORGES DEL TODRA

Enfarinada camí del Todra.

I arribem a la zona d’escalada més popular i concorreguda del Marroc, malauradament també molt  concorreguda pels tours turístics. Del Todra, qualsevol escalador n'ha sentit parlar i n'ha vist fotos, així que aniré bastant al gra:

 Roca excepcional, súper abrasiva (en alguns sectors massa i tot!). És difícil trobar alguna pedra solta, fins i tot a les vies llargues. És tant bona, que tot i el sobament de les vies més repetides l’adherència i el tacte segueixen sent ideals. Tothom coneix el Todra per la gran quantitat de vies llargues i equipades (o semiequipades) de graus mitjos que hi ha, però també ens va sorprendre la gran qualitat i quantitat de vies d’escalada esportiva. Per posar-li algun inconvenient, dir que potser són una mica repetitives: plaques que rarament arriben a la verticalitat amb regletes, gotes d’aigua i algun forat ocasional més bo.

Boca nord de les Gorges, amb el sector Jardins d'eté a l'esquerra.

Pel que fa a l’equipament predomina el parabolt (algun espit de tant en tant), però generalment amb alegria entre xapes. De totes maneres jo vaig carretejar friends i tascons a moltes vies i no en vaig posar cap. El que si val la pena portar sempre a sobre és algun cordino per ponts de roca o per reforçar alguna reunió, i algun mallon.

Un altra característica que potser val la pena comentar és que hi ha vies d'esportiva molt llargues (més de 35 m.) i bastantes de dos llargs. Per tant una corda de 80 metres ens donarà molt de joc. 

Pel que fa a l'allotjament, personalment evitaria els hotels situats a les mateixes Gorges. L'ambient és molt ombrívol, està ple de turistes i de nit haurem d’aguantar el soroll dels generadors elèctrics. Pel mateix preu o molt poc més (uns 100-150 dirhams la mitja pensió) trobarem multitud d'oferta als poblets situats camí de Tinerhir. Nosaltres vam escollir (...bé, seria més adequat dir ens van "camelar") una "maison berber" anomenada Dar Ahlam situada a escassos 300 metres de les Gorges sortint pel sud. La veritat és que hi vam estar molt bé, el menjar era de primera i l'ambient molt autèntic:

I anem ja a parlar dels sectors visitats:

DIA 1: PLATJA MANSOUR ESQUERRA

Popular sector amb aproximació mínima situat a l’entrada sud de les Gorges. 23 vies, la majoria d’un llarg, però també mitja dotzena de llargues (4-6 llargs). L’escalada en aquest sector és sobretot sobre plaques de regletes i gotes d’aigua amb predomini de la verticalitat o plaques lleugerament tombades a les vies més fàcils. En aquestes últimes també trobarem algunes fissures i forats d’escàndol per suavitzar el tema. Tot sempre amb una roca excepcional: un calcari vermellós molt granellut i abrasiu, que en aquest sector comença a estar ja una mica sobat, sense suposar de moment massa problema.

Boca sud de les Gorges, amb el sector Platja Mansour a l'esquerra.

Tenim un dia una mica accidentat meteorològicament parlant. Ens està plovent cada dia a partir del migdia, però aquest cop el primer xàfec fort cau a les 10:30! Afortunadament torna a sortir el sol i podem continuar fins que a les 15:00 es posa a pedregar i tot. De totes maneres tenim temps de fer força feina:

-Monsieur Bricollage, 5c, 34m, (***), (10 bolts). Placa ajaguda de roca excel·lent.

Nesa a un 5b de Platja Mansour.

-Incha allah, 6b, 30m, (***), (8 bolts). Placa més vertical i amb menys canto que l’anterior.

-Castorama, 6b, 40m, (*****), (12 bolts). Viot, llarg i absorbent de baix a dalt. Comença explosiu i amb bones bústies, per donar pas a una inacabable dansa sobre plaques de regletes i gotes d’aigua.

-Via 6 (guia del Hassan del 2011), 6c+, 30m, (***), (només 7 bolts, però els 10 primers metres són una rampa de tercer desequipada). Similar a l’anterior, però tot més al límit: l’entrada encara més explosiva i la placa molt més fina i vertical. No encadeno pels pèls: m’agafo d’una cinta per xapar perquè no em refio de les microregletes que m’estan aguantant.

-Coeur de Palmier L1+L2, 6a+, 40m, (*****), (15 bolts). Megaclàssica de 6 llargs dels quals és possible empalmar els dos primers amb corda de 80m. El primer torna a ser vertical i atlètic i s’ajeu progressivament però està força sobat. El segon és apoteòsic, per la qualitat de la roca i per l’espectacularitat i varietat de l’escalada.

El sector Platja Mansour amb el Pilier Couchant al fons.

DIA 2: ELEPHANT + TRAINEE BLANCHE + AZAMER

Sense haver escalat ni molt menys a tots els sectors del Todra, m’atreviria a dir que aquests deuen ser els que tenen millor roca i això vol dir roca “hiperexcepcional”, tot i que les pells sensibles la poden arribar a trobar fins i tot massa abrasiva. Sectors al sol pràcticament tot el dia amb un bon feix de vies entre el 5c i i el 7b i amb un equipament amb tendència a l’alegria entre xapes. Però no us deixeu intimidar per vies de 40 metres amb només 9 xapes; en la majoria dels casos són vies on els primers 10 metres són rampes de 3er o 4rt. Per primer cop des de que hem arribat al Marroc no plou i aprofitem el dia de cap a peus:

-Cirgonio Cuito L1, 6a, 23m, (***), (7 bolts). Divertida placa a trams vertical, a trams més tombadeta, que ens mostra ben a les clares com d’excepcional serà la roca en aquest sector:

-Via 16 (guia del Hassan del 2011), 6b, 23m, (*****), (7 bolts). Placa vertical farcida de forats ben cantelluts i de totes mides i formes. Simplement espectacular! Grau generós, podria ser 6a+:

Ens desplacem a la dreta cap a Trainee Blanche i provo:

-Via 17, 6b+, 50m,(***), (11 bolts). Una d’aquestes que comença amb 10-15 metres ramposos i desequipats. A la guia no queda clar quants metres té però ja es veu que és molt més llarga que les seves veïnes de 30m. A l’hora de la veritat resulta ser una via de 2 llargs que decideixo empalmar. El problema és als últims 15 metres, entre el pes de la corda i el fregament, les passo canutes, i això que en aquest tram la roca torna a ser excepcional, amb forats ben cantelluts just quan els necessites.

-Balafon, 5c, 30m, (***), (10 bolts). Un cinquè força interessant amb un parell d’apretadetes: una al començament i l’altre al final.

Retornem cap a Elephant i per acabar el dia fem:

-Mon Amour, 6b+, 30m, (***), (6 bolts). Placa vertical i fineta de regletes i foradets. El pas clau coincideix amb una xapa que has de deixar molt a la dreta per anar a buscar uns bons forats (difícil a vista!). No ho sé veure i no encadeno.

-Elephant L1, 6b, 27m, (***), (7 bolts). Buscant una última via per la Nesa ens hi posem pensant que estem a Omelette Tajine (5c) i ja de seguida flipo amb el cinquè: bloqueig de regletes, peu en adherència i llançament a forat romo! Està clar que ens hem equivocat. Estem fent el L1 de la clàssica Elephant. Bona, però la pobra Nesa acaba el dia flipant amb el que havia de ser la seva via “fàcil”.

DIA 3: PATCHWARK + JARDINS D’ETÉ

L’objectiu del dia és el sector Jardins d’eté, però com que no hi arriba el sol fins les 11 tocades i està fent bastanta rasca fem una breu visita al microsector Patchwark-Family, aquest si al sol des de bon matí. 6 vies entre el 5c i el 6b+ força bones tot i que la roca de la part superior és excessivament abrasiva i punxant. Aquí fem:

-Mona, 5c, 23m, (**), (6 bolts). Placa tombadeta de regletes. La trobem molla a la part de dalt.

-Fabien, 6b+, 30m, (***), (8 bolts). Una via molt interessant, vertical i amb varietat de passos. Bastant tècnica. Llàstima que a la part superior la roca punxa tant que no saps com agafar-la!

Pastorets de la regió.

Anem ja cap als Jardins d’eté. Sector clàssic de les Gorges, molt popular entre els escaladors de grau mig i baix. La majoria de les vies són de dos llargs, tot i que l’equipament dels segons llargs deixa bastant que desitjar. Els primers llargs es caracteritzen per ser una placa que rarament arriba a la verticalitat, amb multitud de grans forats en forma de cassoletes, algunes plenes de fang després de pluges. Un paradís per la Nesa! Als segons llargs la cosa ja es posa més tensa i fina i el grau oscil·la entre el 6a i el 6c. El sector també compta amb 4 o 5 vies llargues força clàssiques, ja que són ideals per una primera presa de contacte amb el Todra. Nosaltres fem:

-Il ne manque des gazelles L1+L2, 5b+6b, 55m, (***), (15 bolts). La faig d’una sola tirada. Per fer-ho cal corda de 80m i posar cintes moooolt llargues al començament i/o saltar-se alguna xapa. Segón llarg vertical i de finura ben equipat amb espits. Reunió superior d’un sol parabolt (a l’altre només hi ha l’espàrrec).

-Je Abidul L1+L2, 5c+6c, 55m, (***), (13 bolts + 2 ponts de roca). Molt similar a l’anterior però amb un punt més d’exigència tant al L1 com al L2. Equipament molt precari al L2 on haig d’afegir bagues a dos ponts de roca. Aquesta ja la fem a l’estil convencional: 2 llargs amb reunió intermèdia (el segon només el faig jo).

Al llarg de 6c.

-L1 de Mesterben + L2 de la via 12, 6a, 60m, (***), (20 bolts). L1 molt bo: vertical, bon canto i equipament molt generós. L2 més tombat, més alegria entre xapes i roca força abrasiva. Torno a empalmar, però aquí arribo justíssim a la R intermèdia al despenjar-me. (foto dreta: Nesa al L1):

Ens acomiadem de les Gorges del Todra i de l’escalada marroquina amb aquest dia tan ben aprofitat, molt satisfets en general dels 5 dies consecutius d’escalada entre Amellago i Todra, tot i que les “Orages d’aprés-midi” ens han fet una mica la guitza. I com sempre amb ganes de tornar-hi, com diuen per allí: Incha Allah!

Adéu al Todra i al seu palmeral

MARROC 2: AMELLAGO

La zona d’escalada d’Amellago és encara una gran desconeguda, probablement eclipsada per la propera zona del Todra. Però mica en mica va sortint de l’anonimat gràcies al boca a boca i a alguns articles en revistes (Desnivel 286) o alguna piulada per internet (de fet les dues referències que us acabo d’indicar són del mateix autor: en K.). En aquests dost articles ja es detallen les informacions pràctiques més rellevants i per tant jo no m'hi extendré gaire. 

Potser només afegir que si es ve del Nord (Fes) tal com vam fer nosaltres la millor opció és agafar una carretereta que surt de Rich i en uns 40 o 50 quilòmetres ens porta fins a Amellago. És una carretera molt estreta però asfaltada en tot el seu recorregut, tot i que l’ultima versió del mapa Michelin encara indica un tram sense asfaltar. Aprofito per comentar ja, que la continuació fins a les Gorges del Todra també està 100 % asfaltada. Una altra "novetat" és que per la zona cada vegada hi ha més albergs o "gites d'etape", la majoria humils cases de fang berbers que ofereixen allotjament a la seva propia casa. També hi ha un nou hotel, l'Hotel Africa, del qual ens en van parlar força bé. Tot a preus que oscil·len entre els 100 i els 150 dirhams la mitja pensió.

La nostra opció: l'Oasis Tizaruine o Chez Mimoun

Amellago o les Gorges d’Imiter compten ja amb més de 200 vies d’escalada esportiva i un parell de vies llargues. Però el potencial de desenvolupament de l’escola és pràcticament il·limitat...Incha allah! O potser aquí caldria dir Si Mimoun vol. I és que aquest personatge és el principal impulsor i “guardià” de la zona. No serè jo qui critiqui (...ni alavi) la seva gelosia en guardar curosament les ressenyes i secrets de la zona. Si us allotgeu al seu refugi, cosa que fan la majoria d'escaladors que visiten la zona, ell us informarà amb pèls i senyals de tots els sectors i fins i tot us deixarà gratuïtament les ressenyes (o almenys amb nosaltres ho va fer), això sí: demanat-vos que no les ensenyeu a ningú ni del país, ni de fora. Com a escalador pioner local i tenint en compte l'esforç que hi ha dedicat i lo difícil que és aconseguir un mitjà de subsistència en una zona tan rural, personalment crec que resulta comprensible aquest afany d'exclusivitat de la informació.

La roca de la zona tothom diu que és calcària i semblant a la del Todra, però a mi em va semblar arenisca amb matriu de cimentació calcària (si he dit una barbaritat algun expert en geologia passa per aquí ja em corregirà). De fet algunes vies em van recordar l'escalada al Grau dels Matxos, tot i que aquí la roca és molt més adherent i ofereix més preses en forma de foradets, fissures, gotes d’aigua, etc. Als sectors que vam visitar la roca la vam trobar prou bona, sense arribar a l’excel·lència del Todra. Escalada força variada, des de plaques de finura i regletes a desploms atlètics i fins i tot algunes xorreres espectaculars. Però sens dubte el que més ens va agradar d'Amellago fou la sensació d’estar lluny de tot, l’austeritat i immensitat dels paisatges i l’entorn rural que t’envolta.

En els dos dies que hi vam estar vam visitar els següents sectors:

ENVERS DE GRENOUILLES + COLONETTE

Sectors situats a les Gorges d'Imiter amb aproximació mínima. De fet a aquest dos sectors caldria sumar-li Grenouilles i Frigo, ja que pràcticament estan enganxats. En total una cinquantena vies entre el 4+ i el 8a i pràcticament tots els tipus d'escalada representats: plaques de regletes, diedres, fissures, xorreres, desploms... 

Segurament constitueixen la zona més completa d'Amellago i diria que són d’obligada visita si disposem de pocs dies. També permet convinar sol i ombra el mateix dia. Aquí vam fer les següents vies:

-Via Española 3, V+, 12m (**) (4 bolts). No està malament per començar. Curteta però variada, amb passos atlètics i flanqueig final una mica forçat. Ja ens posa en alerta que el grau estarà colladet (6a?)

-Via Francesa 1, 6a+, 20m (***) (8 bolts). Una via força completa: entrada explosiva, diedret finet i placa final difícil a vista. (6b?)

-Via ¿? (a l’esquerra de l’anterior), 6a+, 20m (***) (8 bolts). Una altra bona via variada que va alternant desplomets i plaques de regletes. (6b?)

 

A les vies anteriors

-Attention le point, 6b, 20m (***) (9 bolts). Una de les joies d’en Mimoun. Tècnica i regletera, però també amb algun pas de tibar. (6b+?)

Tot i que el cel comença a amenaçar pluja, ens traslladem ràpidament a la paret del davant, sector Colonette i tenim temps de fer:

-Les Dentelles de gounies, 6a+, 15m (**) (5 bolts). Una “anada d’olla” de via: va enllaçant sistemes de xorreres, però ho fa en diagonal molt acusada. Espectacular però pel meu gust massa forçada. Necessari fer-la en tope rope per recuperar les cintes i em toca novament a mi sota un intens xàfec! (6b?)

La pluja torrencial ens fa fora a les 15.00.

BERBER CORSE

El segon dia dubtem entre Solitude, qui tothom considera el sector estrella d'Amellago, i Berber Corse. Finalment ens decidim pel segon ja que ni l'aproximació, ni el grau de les vies de Solitude s'adapten gens al gust de la Nesa.

Però Berber Corse també ens va agradar molt. Sectoret amb només 9 vies, però llargues (30-35 metres) i dels graus ideals per la Nesa i per mi: entre V+ i 6c. Aproximació llarga (45 min.) però fàcil i vistes espectaculars. És un sector bastant nou equipat majoritàriament per un escalador de Còrcega, on predominen les plaques de finura i l’escalada tècnica. Aquest dia gaudim de la banda sonora que creen els càntics i pregàries d'unes noies berbers que estan recol·lectant uns feixos enormes d'una herba punxant i un pastor de cabres.

Abans de que la pluja ens torni a fer marxar cames ajudeu-me a les 14:00 tenim temps de fer:

-¿?, 6a (al centre del sector), 33m (***) (12 bolts). Placa principalment de regletes i fissuretes, amb algun forat ocasional més bo. Abundància de peus en adherència...i carai com s’adhereix aquesta roca! (6a+?)

 La Nesa i un servidor en aquesta via

-¿?, V+ ( a l’esquerra de l’anterior), 33m (***) (10 bolts). Deu ni do com et posa les piles per ser només un cinquè. La via va enllaçant plaques de regletes on cal estar molt atent perquè les xapes allunyen i moltes vegades el millor camí entre elles no és la recta. Final espectacular!

-Gruyere Bereber, 6c/6c+, 33m (***) (12 bolts). Similar a les anteriors però amb un ingredient extra: al mig trobem un parell de bombos seguits per plaques farcides de foradets més aviat roms i petits (d’aquí el nom). En un d’aquests bombos hi ha el crux de la via: un pas molt a bloc que requereix molta flexibilitat i força de dits. La via és força nova (octubre del 2011) i encara té el grau per confirmar. A mi em calen 2 intents per encadenar. A vista em sembla 6c+ com a mínim. A la segona potser 6c, però el pas de bloc el trobo igualment molt dur.

Ens hauria agradat estar algun dia més a Amellago, però també tenim moltes ganes de conèixer el Todra, així que aquella mateixa tarda fem el trasllat en dues horetes llargues de trajecte molt bonic.

MARROC 1: PRIMERES IMPRESSIONS

Els que seguiu habitualment aquest modest blog ja sabeu que sovint utilitzem l’escalada com a pretext per viatjar. I en el currículum de tot “escalador-viatger” com déu mana no hi podia faltar el Marroc. També sabeu que habitualment no m’extenc gaire en els aspectes no escalatoris dels viatges, però aquesta vegada no me’n puc estar de comentar algunes anècdotes i vivències, ja que tot el que ha envoltat l’escalada ens ha frapat tant o més que aquesta: els paisatges, les medines, l’hospitalitat berber, el menjar...

Hem comprovat la certesa del tòpic sobre el Marroc: “tanc proper i tan llunyà” i saber que estàs vivint immers en una cultura tant diferent a la nostra a poc més d’una hora d’avió encara ho fa tot més especial i autèntic.

Per tal de copçar i viure al màxim el país en els pocs dies que teníem (10) ens vam plantejar el viatge com un “road trip” en el qual l’escalada va ser la part més important (5 dies: 2 a Amellago i 3 al Todra) però pel camí també vam visitar la Medina de Fes, el Palmeral i Kasbahs d’Skoura, el Ksar d’Aït-Ben-Haddou i moltes altres sorpreses que van anar apareixent en els 1000 Km. que vam fer. Vam llogar un cotxe a l’Aeroport de Fes i el vam tornar a l’Aeroport de Marrakech. La ruta seguida fou la següent:

Arribar al Marroc i posar-se a conduir en direcció al centre de la Medina de Fes seria quelcom semblant a arribar a Catalunya tot desembarcant al Port de Barcelona i ficar-se per la zona de Les Rambles en un dia de cel·lebració blaugrana, vaja que va ser la nostra primera prova de foc. La vam superar sense masses problemes tot seguint els plànols que ens havíem imprès amb tot detall amb el google maps. De seguida te n'adones que les carreteres al Marroc no permeten mantenir velocitats mitjanes gaire elevades (comptar uns 50 Km/h), no perquè no estiguin bé, sinó perquè en qualsevol moment et pot aparèixer qualsevol cosa o ésser viu: motos, bicis, mules, paradetes ambulants, nens...I diguéssim que ningú té massa pressa ni interès per apartar-se. Un cop posats en el caos de la Medina de Fes la solució va ser trucar al nostre hotel (Dar Moula) i en 2 minuts va aparèixer el Mohamed que ens va rescatar dels guies i aparcacotxes improvisats en un plis plas.

La visita a la Medina de Fes, la més gran i autèntica del món, és un impacte pels sentits totalment recomanable. Això sí, si disposeu de poc temps és indispensable fer-la amb guia. En aquest cas en poc més de migdia haureu vist els punts i souks més significatius. En cas contrari el més probable és que als 5 minuts estigueu completament perduts.

Nosaltres hi vam dedicar el nostre primer matí al Marroc.

A les tres de la tarda ja estàvem a punt per iniciar la nostra ruta cap al sud, atravessant l’Atlas mitjà en direcció a Amellago, el nostre primer destí d’escalada. Aquesta ruta és força bonica ja que només sortir de Fes et comences a enfilar cap una zona molt verda amb uns boscos de cedres impressionants. Després ja penetres a una zona interior molt més seca i desèrtica. Comptàvem unes 6 hores per arribar a Amellago, però a mig camí el que havia de ser una simple parada tècnica per posar gasolina i comprar quelcom per menjar es va convertir sense saber ben bé com en una visita a una “Maison Berber” per prendre el te i de passada comprar catifes. Segurament va tenir molt a veure en que ens deixéssim “engatussar” que el noi que ens va tirar l’ham parlava un català de Girona, que molts d’aquí ja voldrien! Total: les 9 del vespre i encara ens queden més de 2 hores per Amellago! Conduir per les carreteretes de l’Atlas negre nit, sota la pluja i sense massa coincidència entre el que surt al mapa i el que et vas trobant té el seu què, però finalment a les 11 tocades arribem al nostre destí: la “Guite d’etape del Mimoun”. L’últim sobresalt és que el tio està dormint i ha apagat el mòbil. Després d’insistir una mica amb el timbre finalment ens obre i ens rep amablement. Ja som a Amellago, al cor del Marroc berber! Continuarà...

Chez Mimoun, home, sweet home

"CLÀSSICO-ESPORTIVA" A SANT LLORENÇ DE MONTGAI

Sant Llorenç de Montgai és una de les escoles que més aprecio. Potser serà perquè allí vaig realitzar algunes de les meves primeres vies de varis llargs, potser serà per la tranquil·litat que s’hi respira o potser simplement perquè m’agrada el paisatge: aquell contrast entre les parets verticals i vermelloses i les aigües turquesa de l’embassament que hi ha als seus peus. La qüestió és que de tant en tant se’m desperta com una necessitat imperiosa d’anar-hi, tot i que no em cau precisament a prop. Per altra banda l’escola no destaca per l’abundància ni la qualitat de sectors d’esportiva (tret de les balmes del Disblia, lloc només a l’abast d’escaladors del vuitè grau). El que predomina són vies de tres o quatre llargs, generalment ben equipades i de dificultats mitges-baixes, però amb molt d’ambient. Però l’altre dia, fullejant la guia Lleida Climbs, se’m va ocórrer que moltes d’aquestes vies bé que valen la pena encara que només sigui per fer el seus primers llargs. Personalment preferiria fer-les al complert, però a la Nesa això d’estar gaire estona penjada per les altures no li fa massa el pes, així que em vaig inventar aquesta visita d’escalada “classico-esportiva”. D’aquesta manera matava dos ocells d’un tret: efectuar la meva peregrinació periòdica a Sant Llorenç i començar a amortitzar una nova corda de 80 metres que ens hem comprat.

El menú del dia es va centrar en les vies de la paret que més destaca: El Cilindre:

-Directa (L1+L2), 55m, 6b, (*****). I comencem directament per una de les més clàssiques, festival de verticalitat i còdols tipus Riglos, tot i que al segon llarg també sorprèn l’abundància de forats ergonòmics que semblen dissenyats per entrar-hi dos o tres dits. La via només té un secret: amunt i força sense entretenir-se gaire! Llàstima que comença a estar una mica polida, sobretot de peus.

-Chocholoc (L1+L2), 45, 6a+, (***). Via totalment diferent, menys vertical però molt més fina i tècnica. Curiosament em costa més que la directa.

-Esperó Ribes-Sabaté (L1+L2), 45m, V, (**). Aquesta ja l’havia fet complerta fa uns 12 anys. Escalada sobre bona roca (tot i que no ho aparenta), divertida, amb ambient i amb alegria entre xapes si anem amb mentalitat “friki”.

-Cachanines (L1), 40m, 6c, (***). Baixant de l’anterior ens despengem justament per la línia d’aquesta via i constato que no m’atreviré pas a fer-la de primer; les assegurances, tot i que són parabolts, estan a distàncies d’uns 4 metres, massa pel meu gust tenint en compte que ronda el meu grau límit a vista. L’escalo en tope-rope i la trobo un autèntic viot de dalt a baix: finura, col·locació i continuïtat a dojo.

-Vall Nervi, 15m, 6c, (**). L’única via del dia purament d’escalada esportiva. Placa vertical de regletes i algun foradet que haig de lluitar a mort per encadenar a vista. Aquí si, la proximitat dels seguros (potser masses i tot!) ajuda a atrevir-s’hi.

En definitiva, crec que al final l’invent ens va sortir prou bé i vam escalar molts metres i de molta qualitat.