MARROC 1: PRIMERES IMPRESSIONS

Els que seguiu habitualment aquest modest blog ja sabeu que sovint utilitzem l’escalada com a pretext per viatjar. I en el currículum de tot “escalador-viatger” com déu mana no hi podia faltar el Marroc. També sabeu que habitualment no m’extenc gaire en els aspectes no escalatoris dels viatges, però aquesta vegada no me’n puc estar de comentar algunes anècdotes i vivències, ja que tot el que ha envoltat l’escalada ens ha frapat tant o més que aquesta: els paisatges, les medines, l’hospitalitat berber, el menjar...

Hem comprovat la certesa del tòpic sobre el Marroc: “tanc proper i tan llunyà” i saber que estàs vivint immers en una cultura tant diferent a la nostra a poc més d’una hora d’avió encara ho fa tot més especial i autèntic.

Per tal de copçar i viure al màxim el país en els pocs dies que teníem (10) ens vam plantejar el viatge com un “road trip” en el qual l’escalada va ser la part més important (5 dies: 2 a Amellago i 3 al Todra) però pel camí també vam visitar la Medina de Fes, el Palmeral i Kasbahs d’Skoura, el Ksar d’Aït-Ben-Haddou i moltes altres sorpreses que van anar apareixent en els 1000 Km. que vam fer. Vam llogar un cotxe a l’Aeroport de Fes i el vam tornar a l’Aeroport de Marrakech. La ruta seguida fou la següent:

Arribar al Marroc i posar-se a conduir en direcció al centre de la Medina de Fes seria quelcom semblant a arribar a Catalunya tot desembarcant al Port de Barcelona i ficar-se per la zona de Les Rambles en un dia de cel·lebració blaugrana, vaja que va ser la nostra primera prova de foc. La vam superar sense masses problemes tot seguint els plànols que ens havíem imprès amb tot detall amb el google maps. De seguida te n'adones que les carreteres al Marroc no permeten mantenir velocitats mitjanes gaire elevades (comptar uns 50 Km/h), no perquè no estiguin bé, sinó perquè en qualsevol moment et pot aparèixer qualsevol cosa o ésser viu: motos, bicis, mules, paradetes ambulants, nens...I diguéssim que ningú té massa pressa ni interès per apartar-se. Un cop posats en el caos de la Medina de Fes la solució va ser trucar al nostre hotel (Dar Moula) i en 2 minuts va aparèixer el Mohamed que ens va rescatar dels guies i aparcacotxes improvisats en un plis plas.

La visita a la Medina de Fes, la més gran i autèntica del món, és un impacte pels sentits totalment recomanable. Això sí, si disposeu de poc temps és indispensable fer-la amb guia. En aquest cas en poc més de migdia haureu vist els punts i souks més significatius. En cas contrari el més probable és que als 5 minuts estigueu completament perduts.

Nosaltres hi vam dedicar el nostre primer matí al Marroc.

A les tres de la tarda ja estàvem a punt per iniciar la nostra ruta cap al sud, atravessant l’Atlas mitjà en direcció a Amellago, el nostre primer destí d’escalada. Aquesta ruta és força bonica ja que només sortir de Fes et comences a enfilar cap una zona molt verda amb uns boscos de cedres impressionants. Després ja penetres a una zona interior molt més seca i desèrtica. Comptàvem unes 6 hores per arribar a Amellago, però a mig camí el que havia de ser una simple parada tècnica per posar gasolina i comprar quelcom per menjar es va convertir sense saber ben bé com en una visita a una “Maison Berber” per prendre el te i de passada comprar catifes. Segurament va tenir molt a veure en que ens deixéssim “engatussar” que el noi que ens va tirar l’ham parlava un català de Girona, que molts d’aquí ja voldrien! Total: les 9 del vespre i encara ens queden més de 2 hores per Amellago! Conduir per les carreteretes de l’Atlas negre nit, sota la pluja i sense massa coincidència entre el que surt al mapa i el que et vas trobant té el seu què, però finalment a les 11 tocades arribem al nostre destí: la “Guite d’etape del Mimoun”. L’últim sobresalt és que el tio està dormint i ha apagat el mòbil. Després d’insistir una mica amb el timbre finalment ens obre i ens rep amablement. Ja som a Amellago, al cor del Marroc berber! Continuarà...

Chez Mimoun, home, sweet home

"CLÀSSICO-ESPORTIVA" A SANT LLORENÇ DE MONTGAI

Sant Llorenç de Montgai és una de les escoles que més aprecio. Potser serà perquè allí vaig realitzar algunes de les meves primeres vies de varis llargs, potser serà per la tranquil·litat que s’hi respira o potser simplement perquè m’agrada el paisatge: aquell contrast entre les parets verticals i vermelloses i les aigües turquesa de l’embassament que hi ha als seus peus. La qüestió és que de tant en tant se’m desperta com una necessitat imperiosa d’anar-hi, tot i que no em cau precisament a prop. Per altra banda l’escola no destaca per l’abundància ni la qualitat de sectors d’esportiva (tret de les balmes del Disblia, lloc només a l’abast d’escaladors del vuitè grau). El que predomina són vies de tres o quatre llargs, generalment ben equipades i de dificultats mitges-baixes, però amb molt d’ambient. Però l’altre dia, fullejant la guia Lleida Climbs, se’m va ocórrer que moltes d’aquestes vies bé que valen la pena encara que només sigui per fer el seus primers llargs. Personalment preferiria fer-les al complert, però a la Nesa això d’estar gaire estona penjada per les altures no li fa massa el pes, així que em vaig inventar aquesta visita d’escalada “classico-esportiva”. D’aquesta manera matava dos ocells d’un tret: efectuar la meva peregrinació periòdica a Sant Llorenç i començar a amortitzar una nova corda de 80 metres que ens hem comprat.

El menú del dia es va centrar en les vies de la paret que més destaca: El Cilindre:

-Directa (L1+L2), 55m, 6b, (*****). I comencem directament per una de les més clàssiques, festival de verticalitat i còdols tipus Riglos, tot i que al segon llarg també sorprèn l’abundància de forats ergonòmics que semblen dissenyats per entrar-hi dos o tres dits. La via només té un secret: amunt i força sense entretenir-se gaire! Llàstima que comença a estar una mica polida, sobretot de peus.

-Chocholoc (L1+L2), 45, 6a+, (***). Via totalment diferent, menys vertical però molt més fina i tècnica. Curiosament em costa més que la directa.

-Esperó Ribes-Sabaté (L1+L2), 45m, V, (**). Aquesta ja l’havia fet complerta fa uns 12 anys. Escalada sobre bona roca (tot i que no ho aparenta), divertida, amb ambient i amb alegria entre xapes si anem amb mentalitat “friki”.

-Cachanines (L1), 40m, 6c, (***). Baixant de l’anterior ens despengem justament per la línia d’aquesta via i constato que no m’atreviré pas a fer-la de primer; les assegurances, tot i que són parabolts, estan a distàncies d’uns 4 metres, massa pel meu gust tenint en compte que ronda el meu grau límit a vista. L’escalo en tope-rope i la trobo un autèntic viot de dalt a baix: finura, col·locació i continuïtat a dojo.

-Vall Nervi, 15m, 6c, (**). L’única via del dia purament d’escalada esportiva. Placa vertical de regletes i algun foradet que haig de lluitar a mort per encadenar a vista. Aquí si, la proximitat dels seguros (potser masses i tot!) ajuda a atrevir-s’hi.

En definitiva, crec que al final l’invent ens va sortir prou bé i vam escalar molts metres i de molta qualitat.

SICÍLIA 3: LES JOIES DE LA CORONA

Tercera i última entrega de la sèrie siciliana. I m’he deixat pel final les dues joies de la corona. Curiosament són dues parets que no estan a San Vito lo Capo si no a municipis veïns. Estic parlant de la Never Sleeping Wall a Custonaci i Crown of Aragon a Castelluzo.

Dues imatges de la impressionant Never Sleeping Wall

Ambdues parets comparteixen el mateix tipus de roca: calcari vermellós amb multitud de tufes i estalactites. Però són bastant diferents en quan a característiques. Never Sleeping Wall és una immensa planxa vertical o lleugerament desplomada de fins a 90 metres que podríem qualificar com el reialme de les tufes. Malauradament la paret només compta amb 15 vies de les quals 5 o 6 només aptes per escaladors forts físicament i mentalment (Long white night, per exemple és un 7c de gairebé 60 metres amb només 14 xapes). Crown of Aragon en canvi és una paret balmada on a més de tufes trobem força estalactites. Compta amb 30 vies majoritàriament entre el 7a i el 8a. Però si ens movem per sota d’aquests graus també hi tenim feina per un parell de dies. Segurament aquest és el sector més fotografiat de Sicília ja que té una orientació sud que li dòna molt bona llum i un teló de fons espectacular amb la Badia i el Monte Cofano sempre presents.

A Never Sleeping Wall vaig provar:

-Peperoncini, 6a, (**). La més fàcil. Placa de forats, fissures i regletes.

-Silent Sleep, 6a+, (***). 30 metres de mar de tufes on el més difícil és encertar el millor camí. Potser perquè no l’encerto gaire, la trobo durilla pel grau, però molt bona.

-Long Sleep, 6b+, (***). Li hauria posat 5 estrelles si no fòs perquè un pas al final ho espatlla tot. La via és una interminable placa de tufes per gaudir de valent, però per arribar a la R. apareix un pas morfològic amb bloqueig regletero i llançament a canto salvador no massa bo.

Jo mateix a Long Sleep (6b+) i a Bella Susanna (7a)

-Pioneer, 6c+, (*****). Festival de tufes en desplom força pronunciat.

-Bella Susanna, 7a, (*****). Llarguíssim mur de tufes desplomadet on cap pas deu superar el 6c, però els 33 metres i els “alejes” de la primera meitat (fins a 5metres!) acaben passant factura a dalt on hi ha els passos més durs. Jo hi arribo fos i taquicàrdic i m’haig de parar a descansar a dues xapes de la R., tot i que aquí les xapes estan molt juntes.

La Gemma a Sweet dreams are made of this (6c)

I a Crown of Aragon:

-La crema canela, 6a+, (***). Molt variada: plaques, tufes i diedre final. Li falta una mica d’homogeneïtat per ser un viot, ja que té un crux en desplom més difícil de 6a+.

-Panettone di Guano, 6c+, (*****). Llarg i pronunciat desplom de tufes i estalactites. Llàstima que me la trobo força “bagnata” (mullada) i no encadeno.

-Sugar daddy, 6b, (***)

-Novantanonno, 6b+, (***). Dues vies molt semblants: plaques verticals de forats i últim tram desplomat i dur pel grau.

Pol a Novantanonno (6b+)

-Troppo Dicci, 7a, (***). Desplom de tufes i forats, no gaire llarg però sense treva. Dos intents i sense encadenament: un pas d’invertits i laterals se’m resisteix.

I fins aquí la crònica siciliana, un lloc on m’atreviria a dir que hi tornarem!

Erice

Les últimes postes de sol a la Badia de Cofano

SICÍLIA 2: SCOGLIERA DI SALINELLA (SAN VITO LO CAPO)

L’Scogliera di Salinella és la paret amb un major nombre de vies de tot Sicília, unes 500. Clar que més que de paret hauríem de parlar de muralla interminable, ja que és prolonga durant gairebé 5 quilòmetres. Es troba situada a l’oest del poble de San Vito lo Capo i ben a prop del mar, del qual només la separa una lleugera planura de prats i roques. Just per aquesta planura, és per on efectuem el còmode accés a tots els sectors. Els del sud per una pista asfaltada que acaba al càmping el Bahira, i els sectors del nord per una pista que no està en gaire bon estat, però que en qualsevol cas es pot fer caminant sense suposar res més que una agradable passejada de 10 o 15 minuts. L’orientació predominant és oest i sud-oest, però amb força concessions al sud i alguna al nord segons els sectors. Peu de vies generalment molt bo i agradable. Sobre la roca ja està tot dit en el post anterior. I sobre l’equipament, predomina el químic però amb un inconvenient que no vam acabar d’entendre: moltes reunions de les vies fàcils eren d’un sol punt. D’acord que aquest punt era un químic en forma de cua de porc molt ferm i gruixut, però el dia que es trenqui (i les coses no duren eternament) algú pot prendre mal de veritat. En la majoria dels casos al costat d’aquesta cua de porc hi havia un parabolt sense anella, per tant seria interessant portar un bon assortiment de maillons per anar col·locant en aquestes vies.

L'Scogliera di Salinella Sud, on destaquen els sectors Torre Isulida i Seagull.

Nosaltres vam escalar un total de 6 dies a l’Scogliera di Salinella visitant els següents sectors i vies:

TORRE ISULIDA (***)

Bon sector amb unes 40 vies, predominantment de grau mig i baix.

-Papa’s work, 6a, (**). Inici difícil: roca llisa i compacta amb fissures. Després molt canto però molt abrasiu.

-Tower route, 6a, (***). Dins una cova. Tufes i estalactites. Molt fàcil pel grau.

-Sky walk, 6b, (***). Placa força tècnica.

-Toro Rosso, 6c, (***). Al principi fàcil, però amb algun pas molt tècnic. La segona part desploma força i és molt sostinguda, generalment amb bon canto però algun bastant difícil de trobar a vista.

-Grazie Micchele, 6b+, (***). Llarga, variada i gairebé sempre amb bon canto, excepte un parell de passos més fins.

CALA MANCINA (*****)

Super sector compost de varis subsectors. En total una cinquantena de vies per tots els gustos i públics. Nosaltres vam escalar bàsicament a la part central anomenada Grotta o Gare.

-Caldo Humido, 6b, (**). Clàssica de San Vito que em va decepcionar una mica. Primera part molt fàcil i després final molt tècnic.

-Canna biològica, 6a+, (***). Des de baix no et creus que només sigui un 6a. Espectacular recorregut pel sostre d’una cova aprofitant tufes i estalactites. Es fa curta.

-Toyo 17, 6c, (*****). Com diu la guia: “una línia increïble i una escalada també increïble”. Espectacular fissura que va desplomant, però que ofereix grans obertures tipus “niu” on poder descansar. Crux al final, sortint d’un d’aquests forats-descans:

-Red necks, 6b, (*****). Un altre viot desplomat que va empalmant bons forats. Algun pas més finet i tècnic per variar.

Nesa a una de les nombroses i boniques vies fàcils del subsector Cla Mancina-Zoo.

SEAGULL (*****)

Un sector imprescindible per qui es mogui entre el 6b i el 7a. Poques vies (una dotzena) però renoi quines joies! L’únic petit inconvenient del sector és que les vies més maques comencen en una terrasseta on cal pujar escalant per un tercer o per un 5c.

-La Sacala, (6a), (**). Placa de cantos tallants. La via és bona però la roca excessivament abrasiva.

-Lo Spigolo Marisa, (6a+), (***). Espectacular, llarga i aèrea aresta. Ull amb el fregament de la corda.

-Break time, (6b+), (***). Molt variada i més aviat tècnica tot i el considerable desplom.

-Clean Break, 6c+, (*****). Ho té tot! Tufes, bavareses, diedrets, forats de totes mides i formes, i tot en un desplom constant.

Gemma a 9 o'clock on the noon (6b) i jo mateix a Clean break (6c+)

-Don’t disturb de Seagull, (7a), (*****). L’objectiu del viatge. Una via impressionant que va enllaçant desploms fissurats però que també permet algun descans boníssim. Crux coincidint amb el primer gran sostre. Me l’emporto al tercer pegue (en dos dies diferents) convertint-se en el segon 7a que encadeno...i ja feia més de dos anys del primer!

FAKIRELLA BEACH- CAMPO BASE (***)

Bon sector, però una mica repetitiu: predominen les vies de placa de grau mig i baix. Imprescindible si ens movem entre el 5c i el 6b, però d’aquí ja salta al 7c!

-Chiara O. , 5c, (***). Placa vertical de grans i cantelluts forats.

-Nini, 5c, (***). Idem. Grans vies per ser només cinquens.

-Dolores, (6b), (***). Molt similar a les anteriors, però amb una secció desplomada bastant més dura i a bloc.

PARCO GIOCHI (*)

Un sector diferent. Roca molt compacta amb fissures alpines i regletes. Nomes 6 vies entre el 6c i el 7a+, excepete un 6a. Per fanàtics d’aquest tipus d’escalada.

-Ypsilon, 6a, (***). Fantàstica fissura/diedre en diagonal.

GROTTA DEL CAVALLO (**)

Novament poques vies (10), però molt més variat que l’anterior. Aquí tenim vies de placa, vies de fissura i vies de desplom amb xorreres.

-Melchiore, 6b, (***). Potent escalada desplomada de tufes i estalactites.

-Gaspare, 6b+, (***). Idem però encara més potent, sobretot el final força difícil a vista.

Pol a Gaspare (6b+)

PIETRAIA (*****)

Un altre macrosector amb una cinquantena de vies per tots els gustos, estils i públics.

-Roasting meat, 5c/6a, (**). Bona placa-esperó amb molta presa però roca excessivament abrasiva.

-In summe gelungen, 6b/6b+, (***). Placa, esperó de bona presa excepte un pas. Final “aventurer” i sorprenent.

-Just for fun, 4c, (***). Curiosa via molt ben trobada entremig de desploms plens de 7as i 7bs. Gran valor per ser només un quart.

Nesa a Just for fun (4c) i jo a Red peproni (6c+)

-Swordfish, 7a, (**). Pas a bloc de més de 7a. No surt.

-Rosso e Nero, 6a+ (*****). Clàssica de San Vito. Gran placa de forats i fissures. La part inicial comença a estar una mica sobada.

-Red peperoni, 6c+, (*****). Impressionant via que segueix una de les típiques fissures-cova de San Vito. Crux per sortir de la cova al final amb un pas força llarg (morfològic diria jo). No em surt tot i els dos pegues que li faig.

Per acabar una mica de turisme arqueològic per Segesta:

Escaladors locals en un 6c en solo integral.

SICÍLIA 1: DI ROCCIA DI SOLE...E DI PIOGGIA!

...Si, si de roca i de pluja! Perquè dels 11 dies que vam estar per Sicília (del 28/12/2011 al 08/01/2012) almenys 6 va ploure. Allò semblava Irlanda i no Sicilia: vent, fred, pluja... Per sort, la majoria de pluges fortes les va fer de nit i les que ens van enganxar escalant les vam poder esquivar resguardant-nos en coves i baumes que hi havia pels sectors on fins i tot es podia seguir escalant.

Tot i aquests temporals vam escalar 8 dies dels 11!

La Gemma desafiant la tempesta i jo mateix escalant en una de les nombroses coves.

Sicília és un país gairebé tant gran com Catalunya. Plantejar-se recórrer tota l’illa en unes vacances de 10 dies seria un error, tant si hi anem a fer el turista, com si hi anem a escalar. En aquesta primera visita, el Pol, la Gemma, la Nesa i un servidor vam escollir centrar-nos en probablement la millor zona d’escalada: Sant Vito lo Capo. Un cop allí també vam coincidir amb dos companys: el Cesc i la Blanca, que malauradament no van poder escalar per problemes físics.

Celebrant el "Capodanno" tots plegats.

San Vito lo Capo és una petita població costera situada a la punta nord-oest de l’illa que fins fa poc vivia exclusivament bolcada en el turisme de platja. Però des de fa uns 5 anyets una nova classe de turistes d’arreu d’Europa van començar a donar vida al poble fora de l’època estival: els escaladors. Hi ha qui ja parla de San Vito com la nova Kalymnos, però de moment em sembla una mica exagerat parlar en aquests termes; a San Vito “només” hi ha uns 25 sectors i unes 700 vies (tres vegades menys que Kalymnos). Això sí el potencial de creixement és enorme i la qualitat de l’escalada no te res a envejar a l’illa grega.

Principals àrees d'escalada a Sicilia i ampliació de la zona de San Vito lo Capo.

Si si, és San Vito, no és Kalymnos!

San Vito fins i tot té el seu propi “ClimbinFestival” anual (es celebra cada octubre), un càmping pensat per escaladors amb sectors dins el propi recinte, 3 guies en paper i una online.

La roca és sempre un calcari excepcional, que va des de plaques verticals de roca blanca i compacte tipus marbre, a altres zones de roca vermellosa i increïblement erosionada pels vents marítims, on la roca és fins i tot excessivament abrasiva i tallant. No falten tampoc els desploms i balmes amb tufes, estalactites i grans forats o “tafoni”.

Pol perdut en un mar de tufes a la impressionant Never Sleeping Wall.

Pel que fa al paisatge tot ve dominat per tres elements o colors: el blau del mar i el cel, el verd dels prats entre el mar i les parets i els tons vermellosos de la roca. A les tardes aquests colors s’accentuen encara més amb les impressionants postes de sol a la Badia de Cofano.

El Monte Cofano i la seva badia omnipresents.

Si a tots aquests atractius escalatoris li afegim els atractaius turístics i gastronòmics de l’illa, la facilitat d’accés (vols barats de Ryanair i Vueling a Trapani i Palermo respectivament) obtenim un destí ideal.

El bonic poble de Cefalú