L'ARITJOL: LA MUSSARA CREIX

Aquesta setmana la grip ha fet estralls entre els meus companys habituals d’escalades. Així que la primera tasca, abans del cap de setmana, va ser trobar algú en condicions de sortir. Al final vaig quedar amb l’Arnau i l’Albert, dos companys del rocòdrom de la U. E. de Sabadell. De fet, amb l’Arnau ens coneixem des de fa molts anys i fins i tot hem fet alguna via clàssica pels Alps. Sempre que ens retrobem recordem especialment una “curiosa” escalada que vam fer a l’Agulla Dibona dels Ecrins. Un cop lligada la companyia calia decidir el lloc i els vaig proposar anar a veure què tal era el nou sector de La Mussara: L’Aritjol. Aquest sector ens el va presentar l’Octubre passat el company blogger Der Kletterer que n’és un dels obridors. També podeu trobar un pdf amb les ressenyes aquí. Veient les ressenyes i tractant-se da La Mussara semblava bastant evident que seria un bon sector, i efectivament ho és. Des d’aquí vull felicitar i agrair un cop més la feinada feta pels equipadors: l’esmentat Der Kletterer i en Jordi Tomàs. Les vies estan molt ben trobades i la neteja de camins i peus de via és un curro considerable.

El sector segueix la tònica mussarenca: verticalitat a dojo, calcari excel·lent i multitud de fissures i diedres. Les vies més “fàcils” (fins a 6b) segueixen per norma general aquestes fissures, mentre que les més difícils són més plaqueres i fines. Així doncs, els que no tinguin una especial simpatia per les fissures o no facin més de 6c en placa millor s’abstinguin d’anar a l’Aritjol. El sector té orientació oest (sol a la tarda) i de moment compta amb 35 vies i moltes possibilitats de noves obertures, sobretot si continuem en direcció a la Font del Roure.

Arnau a El último forestalillo (5+) i a Aquí hi ha de tot (6b)

En aquesta primera visita hem fet algunes de les vies més fàcils i per tant ens hem fet un fart de bavareses i diedres:

- El último forestalillo, 5+, 15m, (*). La més fàcil del repertori, juntament amb la seva veïna de la dreta. Placa tombada. Ideal per un primer contacte amb la roca del sector.

- Rantanplan, 6a, 20m, (***). Comença el festival de bavareses! Via super estètica i espectacular.


Seqüència de l'Arnau a Rantanplan (6a)

- Per la Mercè, 6a+, 22m, (**). Variada i força tècnica. Segueix un sistema de fissures/diedres on a vegades costa trobar la bona col·locació.

- No me seas Cosobar, 6b, 12m, (**). Curta via, una mica explosiva però amb bon canto de fissuretes i llastretes tota l’estona. Pas fi de peus amb l’últim seguro bastant lluny per arribar a la R.
- Aquí hi ha de tot, 6b, 20m, (***). Com el seu nom indica una mica de tot: fissura/diedre per començar, desplomet amb canto amagat i placa. Via de continuïtat.

- Les aparences enganyen, 6c, 18m, (*). Via amb desploms i bon canto tota l’estona excepte a la meitat, on precisament coincidint amb un tram que sembla més fàcil hi ha un pas rar (peus desequilibrats) i llarg per anar a caçar una regleta bastant dolenta. No ens surt ni a l’Albert de primer, ni a mi en tope rope.



Seqüència de l'Albert a Per la Mercè (6a+)

En definitiva, el sector no ens ha decepcionat gens i segur que hi tornaré. L’únic inconvenient que li hem trobat és que en algunes vies hi ha una mena de roca blanquinosa que fa com unes làmines que es trenquen una mica. També s’ens han trencat un parell de cantos. Però vaja, crec que això anirà millorant amb les repeticions. En qualsevol cas, de moment seria recomanable que els asseguradors portessin casc.

THE MAMA'S & THE PAPA'S + TOTXO DE PONENT

Aquest diumenge, el temps no pinta gens bé i no tenim gaires ganes d’escalar, sobretot la Nesa. Al final la convenço per anar a Montserrat. Aprofitem que anem nosaltres dos sols per fer una mica de conillets d’índies: anem a investigar un sector del qual m’han arribat veus de que s’hi estan obrint noves vies. Es tracta de The Mama’s & The Papa’s, una zona situada entre el Clot de la Mònica i els Totxos de Collbató. A la guia de Montserrat Sud ja apareix ressenyat però de manera molt simple i amb poques vies (veure pàgines 212 i 231). La zona està dividida en tres sectorets, que anomenaré A, B i C, seguint la nomenclatura que utilitza la guia. Arribem primer al C, però no ens hi quedem perquè les vies fàcils tenen un peu de via molt incòmode i ombrívol. A més no semblen res de l’altre món (tret d’una que és veu força llarga i dura,...massa dura per començar!). Continuem cap al sector B, de camí, tot buscant-lo, ens trobem amb un altre escalador-investigador,...Ostres! és el meu cosí segon, el Jordi Carreras (el Cuc), qui havia de ser!...només els Carreras tenim l’humor suficient per encigalar-nos per aquests racons de Déu en un dia tan gris. Sembla que la zona tampoc el convenç massa i decideix anar cap als Graus de Collbató. Nosaltres sí que ens quedem a provar algunes vies del sector B. Aquí el peu de via sí que és còmode però les vies tampoc valen gran cosa. Fem les quatre de l’esquerra i ja en tinc prou: roca bastant bruta de líquen i terra, parabolts amb xapes primes, descuelgues amb anelles rovellades i amb molt fregament de corda, vies discontínues i algun còdol que es trenca són algunes de les “sorpreses” que ens trobem.
Tenint en compte que estem molt a prop de l’aparcament del Clot de la Mònica i que m’he quedat amb les ganes de pujar per algun lloc decent, em poso una mica pesat i acabo “enganyant” novament a la Nesa per anar fins al Totxo de Ponent o de la Pastereta. De camí passem per sota del sector A de The Mama’s & The Papa’s, on es veuen sis o set vies acabades d’obrir perquè la paret encara és ben plena de la pols de les barrinades, però per avui ja en tenim prou de “novetats” i passem de llarg. Així que no us puc dir si aquestes valen més la pena o no.

El Totxo de Ponent és un petit sector molt més interessant del que sembla a primer cop d’ull. Les vies semblen fàcils i brutes però quan t’hi poses la cosa canvia. Són força verticals i fines, amb foradets i regletes i també amb una mena de xorreres petitones poc habituals a Montserrat. Fins fa poc, la via més fàcil era un 6b, però recentment s’hi han equipat un parell de 6a+ i un V+ que com a mínim permeten escalfar una mica als que no anem tan forts. Aprofito per penjar una ressenya actualitzada amb aquestes vies noves:

Hi arribem molt tard i amenaça pluja, però tinc temps de fer:

- Teaman, 6a+, 18 m (**). Placa vertical i bastant fineta.

- Xorreres negres nunca mais, 6b, 22m (***). També comença per una placa força vertical i fina, però al final agafes una mena de fissura-bavaresa en diagonal i desplomadeta bastant tècnica. Per acabar un petit diedre. Seguros un pél allunyadets. Surt a la primera, però bastant apurat.

- Cochamo S. M. , 6c, 22 m (**). La faig en tope-rope i un descans al tram clau. Com les anteriors la trobo bastant dura pel grau. De moment no crec pas que hi torni a provar-la de primer.

BELLAVISTA

Aquest diumenge ens reunim una bona colla: el Pol, la Gemma, la Carlota, el Raül, el Joan, la Nesa i jo mateix. Decidim anar a Bellavista, una zona de la Garrotxa que no coneixem, però de la qual n’hem sentit parlar molt bé (blogs del Tranki, del Piter i del pgb). Abans que res, vull comentar que he dubtat bastant si publicar o no article sobre aquesta zona, perquè sembla ser que al propietari del terreny no li fa massa gràcia que s’hi escali. Però al final, he pensat que quan una zona és bona de veritat (i aquesta ho és) el boca a boca és imparable i no vindrà d’aquesta humil piada. Però deixeu-me fer una recomanació: si algun dia hi aneu i en arribar a l’aparcament ja hi ha 3 o 4 cotxes millor que no us hi quedeu; teniu Sadernes i Beuda a quinze minutets. Sembla ser que el que més por li fa a l’esmentat propietari és que la zona es massifiqui i per tant més val no donar-li arguments a favor. Evidentment, sobra dir que aquí, més que mai, haurem de ser el màxim de respectuosos amb l’entorn i no embrutar ni fer excessiu xivarri.

Raül i Joan al "millor 6b del món", (...però potser és 6b+)

Bé, després d’aquesta introducció “etico-moral” (...ja em comença a sortir la vena docent!) anem el gra. La zona és ideal per l’hivern, el paisatge és magnífic, la roca és un calcari excel·lent i les vies són força variades i ben equipades. Trobem gairebé tots els graus entre V i 7c+, però no és una zona ideal per iniciació (només un cinquè i d’aquí ja saltem a 6a).
Avui seré una mica egoista, però és que anàvem tants, que no m’he pogut fixar gaire en quines vies feia cadascú i només us podré parlar en profunditat de les que he fet jo (perdoneu companys!). Suposo que les vies deuen tenir nom, però jo el desconec, així que utilitzaré la numeració de la ressenya_del_Piter :

-Via 5: V, 15m, (*). L’únic cinquè de l’escola. Rareta.

-Via 6: 6a, 20m (**). Variada i amb un parell de passos interessants. Ens serveix per descobrir les curioses “berrugues” negres típiques d’aquest pany de paret que sobresurten de les plaques de calcari gris.

Joan a la 5 (V) i Pere a la 6 (6a)

-Via 3: 6b, 20m (**). Seguint les recomanacions de la Gemma, que l’acaba de fer, m’hi poso i resulta un encert. Via variada i fàcil pel grau. Gairebé tota la via segueix una mena de diedre molt vertical i amb bon canto (xorreres incloses), però al final té un pas de placa força fi i tècnic que li dóna el grau. Crec que aquesta via és almenys mig grau més fàcil que la 9 (el 6b de 30m), ja que tres persones del grup han encadenat aquesta i en canvi han tingut problemes la 9. Però m’inclino més a pensar que la 9 és un 6b+.

Pol i Nesa a la 3 (6b)

-Via 1: 6c, 25m (***). Un cop més, seguint el consell de la Gemma, m’hi poso i novament l’encerto. No surt a la primera, però li veig tant color que hi deixo les cintes posades i al cap d’una horeta hi torno i me la cruspeixo. Com la majoria que hem provat és molt variada i maca. La clau és l’últim terç de la via, molt vertical i sostingut i més tècnic del que sembla. Diguéssim que hi ha moltes possibilitats però cap d’evident (laterals, invertits, pinces, regletes, etc...).

Gemma i Pere a la 1 (6c)

Amb això ja em dono per molt satisfet i en general tots acabem força contents de la feina feta i de la zona. Sí senyor, ha estat un bon descobriment: gràcies companys bloggers!

ARESTA ARCARONS

Aquest divendres ens hem escapat a trepar a Montserrat amb el Marc, un company de la universitat, per celebrar que ja hem acabat el període d’exàmens. I perquè la celebració sigui ben sonada hem escollit una via mítica: l’Aresta Arcarons dels Plecs del llibre. Jo feia molts anys que tenia aquesta via a la llista d’objectius pendents, però li tenia massa respecte i mai trobava el moment d’anar-hi; sempre hi havia alguna excusa. Així que quan el Marc va pronunciar “Aresta Arcarons” no ho vaig dubtar gens: havia arribat l’hora de tatxar-la de la llista!

L’aureola de misticisme de la via li ve bàsicament per dues raons:
La primera és la seva estètica aclaparadora. Una finíssima i llarga aresta situada en un dels indrets més salvatges i tranquils del serrat. És la típica línia que quan la veus sembla que t’estigui desafiant: puja’m, puja’m si t’atreveixes!
La segona és la seva fama d’exposició en trams de IV+/ V. Fama merescuda totalment, però com ja he llegit en alguna altra piada, simplement es tracta de no caure on mai heu caigut.
Actualment la via està reequipada amb parabolts, però es va respectar escrupolosament l’emplaçament dels burins originals. En total trobarem 15 parabolts, 1 espit i 2 pitons pels 220 metres de recorregut. Les reunions també estan equipades amb dos parabolts amb anella, excepte la R5, que és la original de burins. Menció especial per la reunió del cim: una baga podrida i un filferro oxidat lligats a una arrel seca d’uns tres centímetres de diàmetre!
Després de la llarga aproximació pel Camí dels Francesos, el Coll de Mosset i el Torrent del Migdia arribem ben escalfats al peu de via. Curiosament essent divendres, trobem una altra cordada en aquest racó de món,...i encara més estrany també van a fer l’Aresta Arcarons.
Hem decidit que jo faria els llargs senars (1,3 i 5) i el Marc els parells (2,4 i 6). La veritat és que no sabria dir qui hi surt guanyant perquè els meus són els més fàcils de grau però els més expo i els del Marc són més difícils però més “ben equipats”.
*L1: 40m, V, 4 parabolts (puc completar l’equipament posant un microfriend a un forat a 6 o 7 metres del terra). Entrem a la via totalment per l’esquerra, utilitzant la canal, fins al primer parabolt situat a uns 15 metres del terra. En aquest punt flanquegem a la dreta i ja ens col·loquem plenament a l’aresta. La seguim tot recte fins a la reunió.
*L2: 40m, V+/6a (segons quina ressenya), 3 parabolts, 1 espit i 1 pitó (també podem posar un microfriend). Tram fi i vertical en sortir del reunió, excursió de IV+ a pèl i tram de V+ protegit per un pitó.
*L3: 35m, V+, 1 parabolt. Des de la R2 ja es veu l’únic parabolt del llarg. Es troba just en el pas més difícil, que és la típica panxeta montserratina, que es sorteja bé per la dreta. A partit d’aquí una nova navegada de 20-25 metres fins a la R3. Tot i la poca dificultat hi arribo amb una certa tremolor de cames i una mena de suor que no és precisament de calor: l’adrenalina ha fet de les seves!
*L4: 35m, 6a, 5 parabolts. Per mi el llarg clau de la via. Un tram força vertical i fi (6a) però bastant assegurat, dóna pas una secció menys vertical però igualment fina i sense assegurances. Mica en mica la cosa es va suavitzant fins a la R4.
*L5: 25m, IV, cap assegurança. El més fàcil de la via. Curt tram de IV a la sortida de la reunió i després rampa de III fins a R5.
*L6: 40m, Ae/IV, 2 parabolts i 1 pitó. Dos passos d’Ae (diuen que 7a en lliure) a la sortida de la reunió i després rampa fàcil fins a un diedre final protegit per un pitó a l’inici.

Marc al L3 i Pere al L4
Estem molt contents, tots dos teníem moltes ganes de fer aquesta via, però també ens provocava un cert neguit. En definitiva però, el punt just de tensió que et fa anar molt en compte. Realment els trams expo són fàcils i simplement es tracta de no posar-se neguitós i revisar cada còdol tres vegades abans d’agafar-s’hi. Podríem dir que aquí hem aplicat aquella màxima de l’escalada que a tots ens han ensenyat al començar: no moure un punt de recolzament fins que els altres tres no estiguin ben segurs.

Marc al L2 i Pere l'Aresta Arcarons al darrera
El descens també té la seva gràcia,...simplement us diré que si hi aneu millor que no us traieu els peus de gat ni deseu gaire la corda...
Per acabar em fa gràcia penjar unes fotos que no són d’aquest divendres sinó de fa un parell d’anys fent la veïna Griviola Bella del Montgròs, quan unes cabres ens van sorprendre passant per un lloc increïble,...sobren les paraules:

Us asseguro que no estan trucades,... és tan vertical com sembla!

MALLORCA (CAPÍTOL 5): PUIG D'EN GARRAFA

Ens queda un dia per escalar i tinc dubtes sobre quina zona triar: Valdemossa, Port de Sóller, Tijuana, Sa Creveta, Puig d’en Garrafa… Al final em decideixo per aquesta última zona gràcies a un parell de comentaris que en fa la guia. El primer és que hi ha un sectoret (Solarium) de vies fàcils amb bona vista i sol tot el dia; bàsicament els tres ingredients que necessita la Nesa per triomfar. Els segon és que , tant aquest sector com un que hi ha a 10 minuts (Sector Corral), són bastant recents, amb la qual cosa dedueixo que les vies no estaran gens sobades.
Ho hem encertat!...les dues previsions es compleixen. Al sector Solarium fem tres vies i la Nesa les frueix totes tres fent-les de primera: Dimensión paralela (4), Shin Chan (4+) i Mafalda (5). Totes tres d’uns 15 metres i algun pas més interessant del que podria denotar el grau.

Arribant al sector Solarium i Nesa obrint la via "Dimensión paralela" al mateix sector.

Ens ho prenem amb calma tot fruint del solet i de les vistes cap a Santa Ponça. I ja a la tarda ens desplacem al sector Corral amb un objectiu molt clar per part meva: no vull marxar de Mallorca sense encadenar algun 6b+ a vista i sembla que aquest sector té la via que estic buscant:
-Al tanto que va de canto, 6b+, 21m , (***). Magnífica i variada via amb trams de tibar de grans cantos i d’altres de més tècnics de ditets i col·locació. Roca excel·lent. Per fi encadeno un 6b+ a Mallorca !

Dues imatges d'aquesta via extretes de la guia de Rockfax

-Cala Bruix:, 6a, 20m, (***). Abans del 6b+ fem aquesta via que també és molt bona i espectacular. Comença enfilant-nos per un arbre sec (probablement partit per un llamp, perquè es veu una mica carbonitzat) fins a agafar un esperonet que ressegueix el cantó d’una cova. Aquí trobem grans forats i xorreres. I per acabar la cirereta del pastís: un desplomillo interessant.


Dues imatges d'aquesta via

-Bufon, 6b, 18m (**). Continuïtat i pila sobre tot tipus de forats i nances.

En definitiva, ha estat una bona tria per marxar de Mallorca amb un bon gust de boca,...i qui sap,...potser tornarem perquè ens han quedat moltes zones per visitar!

MALLORCA (CAPÍTOL 4): CALA MAGRANER

...I amb aquest quart article de Mallorca arribem a una de les zones estrella de l’illa, i una de les que més ganes tenia de visitar juntament amb Sa Gubia: Cala Magraner.

Aquesta escola és, juntament amb Cala Santanyí (Tijuana), l’única situada a la costa de Llevant, exceptuant es clar els múltiples i boníssims llocs per practicar psicobloc que hi ha per aquesta part de l’illa. Però això és un altre tema, que deixarem per algun estiu i del qual en Jortx ens va fer uns magnífics articles. Cala Magraner reuneix una sèrie d’al·licients que són justament el que busquen els turistes-escaladors (entre els qual en compto) que visiten Mallorca: sol, platja, calcari boníssim i un bon grapat de vies amb molta varietat d’estils i dificultats. L’únic punt feble de la zona és, com ja es pot preveure amb aquests ingredients, la massificació i el sobament de les vies més populars. L’aproximació també és força llarga (uns 30 minuts) però és un passeig planer per camps d’oliveres i garrofers.

Per cert, aprofito per comentar que aquesta aproximació, com la majoria a Mallorca, passa per dins de propietats privades i cal ser el màxim de respectuós amb les portes que ens anem trobant i amb el bestiar que pastura. En cas contrari, ens arrisquem a que acabin prohibint l’escalada, com ja ha passat a varis sectors de l’illa. D’altra banda també haig de dir que vaig trobar molt exagerat i molest que gairebé el 100% del territori mallorquí està dividit en parcel·les totalment vallades i molts llocs espectaculars i bonics tenen dificultats d’accés per aquest motiu. Fins i tot de vegades és difícil aparcar el cotxe! Però bé, és el que hi ha i no tenim més remei que respectar-ho.

Comencem la jornada d’escalada amb tres vies de quart grau per la Nesa: Jardiners sense fronteres (foto esquerra), Herbofília i Perelló. Totes tres molt ben equipades i curiosament poc sobades segons em comenta la Nesa, que les disfruta molt.

Després ens desplacem cap arran de mar on hi ha un bon grapat de bones vies entre entre V i 6c i fem:
-Flotsam, 5+, 19 m (**). Placa vertical sobre l’aigua,...el més difícil: aconseguir assegurar i recuperar la corda sense mullar-se ! (foto dreta).
-L’amo de Baltix m’envia, 6a, 21m (***). Similar a l’anterior però amb una entrada més dura.
-Xorics, 6b, 21m (**). Placa amb final explosiu que se m’entravessa. Després de caure al primer intent, descanso i acaba sortint el pas, però no tinc ganes de tornar-la a provar: encara queda molt dia per endavant i em comencen a fer mal els dits perquè la roca és molt abrasiva i ja portem 4 dies seguits escalant.
-Ses tres maries, 6a+, 21m (***). Em relaxo en aquesta meravella de via. Divertida i variada: placa, xorrera i final desplomat amb canto boníssim. Llàstima que ja està molt sobada, sobretot la secció de la xorrera.

Dues imatges del sector Xorics, el més concorregut.

-The juggy one, 5+, 19m (***). Cinquè espectacular i desplomat. Festival de cantos i forats, però una de les vies més sobades que hem fet a Mallorca. Per sort, les dimensions de les bústies permeten fer-la sense masses problemes.
-Assullà, 6b+, 21m (**). Acabo les piles en aquest impresionant 6b+. Segona meitat desplomada amb xorreres i bon canto però algun de poc evident. Em falta pila, per deixar-me anar d’una mà en un xapatge i la llei de la gravetat no perdona. La torno a provar en tope-rope per treure les cintes, però ja estic buit... el 6b+ mallorquí haurà d’esperar.

La Nesa intentant protegir-se de l'aigua ella mateixa ... i la corda que era nova!!!

MALLORCA (CAPÍTOL 3): S'ESTRET

S’Estret és una de les escoles més concorregudes de Mallorca. Una sèrie de factors ho afavoreixen: la proximitat a la capital, el gran nombre de vies fàcils i la comoditat de l’aproximació. L’escola està situada a només 3 quilòmetres de Valldemossa, un dels pobles més bonics de l’illa i val la pena arribar-s’hi. Millor fer-ho a la tarda, al plegar, i aprofitar per berenar una xocolata desfeta amb coca de patata a una de les seves moltes pastisseries. Per cert, si us pregunteu perquè se’n diuen coques de patata (jo ho vaig fer), la resposta és obvia: “perquè estan fetes de patata!”. Això és el que em va contestar el forner amb cara d’incredulitat. Però és que us asseguro que no tenen gens de gust de patata!...”síiii, ja ho sé...” em va dir novament el forner, “...aquesta és la gràcia!”...només li va faltar afegir: “tu no ets d’aquí oi?.

Valldemossa i la "Coca de patata típica d'allí.
Bé, tornant a l’escalada, avui havia de ser el dia de la Nesa; tantes vies fàcils i de bona qualitat, segons la guia de Rockfax, donaven a entendre que es posaria les botes fent de primera. Però a l’hora de la veritat, va fer acte de presència un inconvenient que ja podíem preveure: si ho heu endevinat!, el SOBAMENT de les vies fàcils. Malgrat tot, encara n’hi queden algunes de força aprofitables:
Sector Pasión:
El sector Pasión és el més allunyat i un dels darrers equipats, cosa que fa que la roca encara estigui bastant bé.
-Passión interminable, 5, 30m (***). Llarga i variada, sobre excel·lent roca. Dos slabs connectats per una petita canal diedre amb algun pas força tècnic. L’slab final ens reserva una agradable sorpresa: una gran llastra diagonal que ratlla la paret de dalt a baix i ens proporciona magnífiques preses.
-El bandido de un brazo, 6a, 30m (***). Una altra excel·lent i variada via: slabs, plaques, esperonets,...
-El culo, 5, 20m, (*). Entrada xunga, molt xunga per ser només un cinquè, i slab sense més història.



Nesa a "Pasión interminable" i a "El bandido de un brazo"

Sector Mario:
Tres vies, teòricament per debutants, que a l’hora de la veritat, no ho són tant, si més no per escalar de primer.
-Mario Moreno, 5, 20m (**). Seria un magnífic cinquè si no fos perquè està molt sobada, especialment el pas clau.
-Zarzamora, 4+, 20m (**). Segons la guia de Rockfax és la pitjor del sector, però jo l’he trobat molt interessant. Un slab molt fàcil, ens porta a una mena de canal-diedre desplomadeta amb molt de canto. Espectacular i poc usual en aquest grau. (Foto esquerra).

Sector Cuarentón:
El sector amb més vies i varietat de grau.
-Las cagao, 5, 15m (**). Una altra bona, que ni tan sols el sobament aconsegueix desmerèixer.
-Part Forana, 5+, 20m (***). Faig aquesta via amb l’intenció de posar les cintes al 6b+ del costat i al final resulta que és molt bona. Final explosiu amb bon canto.
-Red Stain, 6b+, 18m (**). Dificultats concentrades a la segona meitat que és força desplomada i amb els seguros allunyadets. En general té bon canto, excepte a l’última secció (on t’has d’agafar a dos bidits, crec que picats), que a mi se’m resisteix.

En resum, ha estat un dia bastant light, però la Nesa no ha pogut escalar tantes vies de primera com ens pensàvem per culpa del sobament, que la posa molt nerviosa.

MALLORCA (CAPÍTOL 2): CALVIÀ

La zona d’escalada de Calvià és petita: compta tan sols amb 17 vies de graus entre V+ i 6c, excepte un IV+. Malgrat tot, pels que ens movem per aquests graus bé val una visita, ja que les vies són totes de bona qualitat. La paret és un gran slab ple de gotes d’aigua, foradets i punxetes cantelludes. Molt sovint, la clau dels itineraris és trobar la millor presa entre tantes possibilitats. Un cop més, el majors inconvenients de la zona són el sobament de les vies més fàcils i les assegurances que allunyen bastant. A més, predomina l’espit I algun està bastant ronyós. Una altra característica de la zona és que està molt amagada i protegida del vent perquè està dins d’un torrent molt boscós orientat al sud. El sol hi entra bé a les hores centrals del dia i per tant és un bon sector d’hivern. A l’estiu té tota la pinta de ser un forn. La zona no és gaire fotogènica, així que avui, per primer cop en la història d’aquest blog, no hi ha fotos!

Així que vaig al gra i us explico una mica les vies que hem fet:

-Primera experiència, 4+, 20m, parabolts, (*). Poca verticalitat i grans cantos, excepte un pas una mica tonto. Assegurances allunyades i roca molt polida, coses que la fan una via poc adequada per iniciació tot i el grau.

-Calentura invernal, 5+, 20m , (**). Bona, però excessivament sobada.

-Flipas pipas, 6a+, 20m, (**). Seria el segon llarg de l’anterior. Aquí la paret es posa molt més vertical i la roca millora ostensiblement. Però el pas clau és molt fi i obligat de peus i torna a aparèixer el sobament. Resultat: em fa por relliscar i m’acabo agafant a la cinta per xapar.

-Tu polla me enrolla, 6a+, 27m, (***). Magnífica via sobre una placa força vertical. Continuïtat sobre petita presa. Una mica expo ja que només compta amb 8 espits en 27 metres i el primer està força amunt i oxidat.

-Jota, jota, 6b, 24m (***). Una altra boníssima via encara més vertical i fins i tot amb la superació d’un petit sostret de bona presa. Un cop més, continuïtat sobre gotetes d’aigua. Seguros molt menys separats que l’anterior,...però espits vells igualment.

-No cal senyor fiscal, 5+, 24m (**). El cinquè menys sobat que hem provat a la zona. Malgrat tot, no resulta fàcil pel grau i el primer espit torna a estar molt alt ( a 5 o 6 metres del terra!)

En resum: vies objectivament bones, però amb dos factors que poden jugar-nos una mala passada: la distància/qualitat de les assegurances i el sobament a les fàcils.

MALLORCA (CAPÍTOL 1): SA GUBIA

El Cap de Formentor

Mallorca és un paradís per moltes coses,…per l’escalada també!
En una primera incursió per la Serra de Tramuntana els ulls de l’escalador no tenen ni un segon de descans: arreu sorgeixen parets i muntanyes espectaculars i abruptes de roca calcària. Però, curiosament, la majoria encara són verges de magnesi i xapes; els accessos complicats i els problemes amb els propietaris de les terres en tenen la culpa. En canvi, on menys ens ho esperem, i normalment fora de l’abast de la vista, ens trobem un munt de bones zones d’escalada esportiva: prop del mar, enmig de frondosos boscos de l’immens pi balear o al fons de torrents. En total una trentena de zones i més de 1000 vies...i la veritat és que penso que això no deu ser ni el 10% del potencial que té l’illa!.

El poblet de Llucalcari i el Torrent de Pareis

Aquest ha estat el nostre destí en aquestes vacances de Nadal. El nostre camp base: Palma de Mallorca (S’Arenal). En aquesta època, trobar apartaments bé de preu (35€ nit) és relativament fàcil i l’excel·lent xarxa de carreteres de l’illa fan de la mateixa capital un bon lloc per estar. El nostre mitjà de transport: el Fast Ferry, on vam carregar el cotxe. Per cert, el viatge de tornada fou el més “emocionant” de les vacances; vam enganxar mar de fons i allò es va convertir en el més semblant al Dragon Khan; la diferència és que el Dragon Khan dura uns segons i el viatge amb el Fast Ferry dura 4 hores!...massa per l’estómac de la majoria de passatgers.
Tornant a l’escalada, abans de començar-vos a explicar més detalladament les zones visitades, unes consideracions prèvies:
1) La roca: sempre calcari excel·lent en totes les seves variants: des de slabs i plaques verticals plenes de preses tipus gota d’aigua i foradets fins a desploms amb xorreres i estalactites. La llàstima és que, a les zones més concorregudes, la majoria de vies de graus mitjos-baixos estan ja molt sobades.
2) L’equipament: trobarem de tot, des d’espits oxidats a químics, predominat el parabolt. En general la distància entre xapes és bastant llarga. En la meva opinió l’equipament no seria un dels punts forts de l’escalada a Mallorca.
3) El grau: bastant apretat a totes les zones que hem visitat. Tant la Nesa com jo ens hem quedat un grau per sota del que acostumem a encadenar per les nostres terres. Els temes de l’equipament i sobamnent abans mencionats, tampoc hi ajuden.
4) Les aproximacions: En general llarguetes (15 a 45 minuts) i entretingudes.
5) La informació: actualment la millor guia que hi ha de Mallorca és la de Rockfax (2006). A més, a la seva web mantenen bases de dades sobre totes les zones publicades on la gent pot anar deixant comentaris i actualitzacions. Malgrat tot, no hi surten ni les vies d’escalada clàssica ni totes les zones ( algunes expressament omeses per prohibicions dels propietaris).

SA GUBIA ( 27/12/07 i 04/01/08)

Sa Gubia (La Gorja) és l’escola més gran i diversa de Mallorca. Hi trobem unes 120 vies repartides en 8 sectors. Vies de fins a 8 llargs amb l’arxiconegut i freqüentat esperó de l’Albahida com a peça més cotissada per les legions de guiris (sobretot anglesos i alemanys) que envaeixen el lloc cada dia. Però predominen les d'un i dos llargs. Els punts forts de l’escola, a part de la quantitat i qualitat de les vies, són les múltiples orientacions que hi trobem i un entorn espectacular. Els punts febles: una llarga aproximació (45 min.), roca sobada a les vies més repetides i seguros bastant allunyats. Nosaltres hi dediquem dos dies fent la següent feina:
Sector Bombers:
-Via nº 12 de la guia Rockfax (L1+L2): 4+/6a+, 35m (**). Bona via. Comença fàcil i ramposa però es va posant vertical tot buscant el camí per una placa entre dues grans xorreres.
-Master (L1+L2): 5+/6a, 45m (**). Una altra de bona, que com la majoria d’aquest sector, es va posant vertical a mesura que guanyes metres. Llàstima que el primer llarg comença a estar excesivament sobat.
-Polla Boba (L1+L2): 5/6a, 36m (**). Similar a l’anterior però fem el primer llarg per una entrada alternativa que s’ha equipat a la dreta i que resulta menys polida.

El sector Bombers a vessar de guiris frisosos de "rock&sun"

Sector Princesa:

-Tierra al revés: 6a+, 30m (***). Magnífica via de tufes i forats. Increïblemet espectacular i desplomada pel grau. De baixada tindrem l’oportunitat de “jugar” amb l’elefant de Sa Gubia (foto esquerra). Cal fer la via en tope rope per recuperar les cintes.

Paret del Coloms (dreta):

-Danzomania (L1): 5+, 27m (**). Bona via de placa i bon canto. Malgrat tot no l’acabo de fruir perquè els seguros allunyen força i algun dels passos claus estan mullats.
-Tia Melis (L1): 6a, 27m (***). Fantàstic 6a de placa i bon canto, tot i que algun de petit i difícil de trobar. Com la d’abans, aquí els seguros també allunyen però, per sort, al tram superior i coincidint amb els passos més difícils han afegit un parell de parabolts.

Nesa a Tia Melis (6a)

-Vol de nuit: 6b, 27m (***). Una altra magnífica via de placa vertical de canto petit i foradets. Algun tram més finet i la continuïtat li donen el grau. Aquesta està molt ben equipada amb químics.
-Tao (L1): 6b, 30m (***). Aquesta també comença per una placa menys fàcil del que sembla i va a buscar la vora d’una cova força desplomada on comença un festival de forats, xorreres i estalactites. Com de costum em falta pila per encadenar aquest tipus de vies a vista i haig de fer un parell de descansos.