LA PASTERETA: RAIMON AL DIEDRE BONINGTON

Aquest Diumenge havia quedat amb en Raimon, qui efectuaria el seu retorn a la paret després de gairebé un any d’abstinència. Així que quan vem quedar em va deixar un encàrrec:
-“busca una via facileta, curteta a l’ombreta i a dinar a casa”,
-“...cull...piiip...Raimon tu demanes massa! Bé, veurem que trobem!
Un cop més Montserrat ens ha donat la solució; anirem a La Pastereta, on a la cara oest hi ha unes quantes vies de graus mitjos-baixos, de tres llargs i a l’ombra fins al migdia. La idea inicial era començar per la més clàssica i fàcil, La Funció Clorofíl·lica, però en Raimon em comenta que ja l’ha fet, així que canviem els plans i comencem pel Diedre Bonington; una via nova que amb prou feines té un anyet i que té bona pinta.

Raimon als llargs 3 i 4 del Diedre Bonington.

Aquesta via discorre totalment a l’esquerra de la cara oest on aquesta ja comença a girar cap a la placa on hi ha la Stargate i el Kraken. Comença per un una rampa de III sense cap assegurança per guanyar un petit pedestal i aquí ja t’has d’enfilar a una placa típica montserratina per trobar el primer parabolt. Potser aquest pas és el més compromès de la via ja que per arribar al parabolt has de fer un pas llarguet de V a uns 10 metres del terra sense haver xapat res. A partir d’aquí ja es veu la tònica de la via; bona roca i les assegurances justes però al meu parer suficients. El segon llarg és un flanqueig d’uns vint metres a l’esquerra fins a sota d’una placa amb una mena de canal-diedre a la seva dreta. A partir d’aquí dos llargs de 30 metres sense arribar a tocar mai el diedre excepte als últims 5 metres de la via.

No toquem el diedre fins al final de la via.

Aquest dos llargs tenen 6 assegurances cada un (tot parabolts excepte un pitó) i són força bonics i sostinguts en el V grau. Només ens trenca momentàniament la tranquil·litat alguna llastreta solta que hi ha al tercer llarg, però si es va amb compte no cal tocar-les. Al final uns passos de diedre i s’ha acabat,...se’ns ha fet curta!

Raimon rapelant la Bonington i començant la Funció.

Així que baixada ràpida amb un parell de ràpels, i cap a la Funció Clorofíl·lica que encara tenim temps i ens hem quedat amb ganes d’escalar més. D’aquesta via, ja megaclàssica, només dir que la roca m’ha semblat boníssima i està molt ben assegurada. La fem rapidíssim i en Raimon completa un dia rodó fent el segon llarg de primer.

Raimon al L2 de la Funció i Groinket comença a tenir gana!

En definitiva ha estat un fantàstic dia d’escalada sense grans objectius, però està clar que per passar-ho bé n’hi ha prou amb un bon company de cordada i un paisatge espectacular com el que hi ha a La Pastereta!

AGULLES: EL SETRILL

Aquest dissabte teníem ganes de fer una combinada excursioneta i escaladeta. De fet, més que ganes el que passa és que a l’estiu anem de trekking per Turquia (Capadòcia + Montes Taurus) i als nostres peus, genolls i cuixes els hi convindria començar-se a acostumar a “caminar en horitzontal”. Per aquest propòsit Montserrat sempre és una bona opció i més concretament la regió d’Agulles. A més, aquesta zona la tenim una mica oblidada tot i que per molts de nosaltres té un lloc especial als nostres records (el primer ràpel, la primera reunió, el primer buril ronyós,...). També ara que la calor comença a apretar és un bon lloc ja que hi acostuma a bufar sempre una agradable brisa. Per tot això i perquè el paisatge i l’ambient que si respira mai et deixen indiferent a mi m’agrada anar-hi almenys un cop a l’any. Total que la visita del 2007 ha tocat aquest dissabte i l’agulla triada ha estat El Setrill, una de les més esveltes i maques.

Nesa arribant a la R2 i al cim.

A aquesta agulla li tenia ganes perquè ja fa uns quants anys hi vaig anar amb la Gemma a fer la via clàssica Salvador-Alava però l’intent va acabar amb un parell de “sacos” al pas clau i una tendinitis al dit. Aquest cop la idea és fer la via Ful de Sac (110 m., 6a –V+ obl.-), una via del mateix grau però més moderna i més ben equipada amb espits. I he dit la idea perquè a l’hora de la veritat no estic segur de quina via hem fet. Les ressenyes i piades que havia llegit sobre la Ful de Sac només parlaven d’un pas difícil a l’entrada i d’assegurances cada 3-5 metres. Però nosaltres hem trobat un parell de passos igual o més difícils; el primer just abans d’arribar a la R2 i el segon a mig llarg 3 (veure foto amb l’itinerari seguit). Aquests passos segons la ressenya haurien de ser simplement V. Una altra cosa que hem fa dubtar: el primer llarg estava ben assegurat però els altres dos no ( 4 espits en 30 i 40 metres respectivament). Per altra banda, que jo sàpiga l’única via que discorre a l’esquerra de la Ful de Sac, és El Hobbit, aquesta si sensiblement més dura i teòricament equipada amb burils bastant separats. Total que he trobat la via que hem fet massa difícil per ser la Ful de Sac i massa fàcil per ser el Hobbit,...algú em pot fer llum en aquest embolic?

Croquis aproximat de l'itinerari seguit i ressenyes de la guia "Montserrat Regió d'Agulles" amb les vies: 1) El Hobbit, 2) Ful de Sac i 3) Salvador-Alava.

Bé, al cap i a la fi, la qüestió és que ja puc borrar el Setrill de la llista encara que l’haguem pujat amb més pena que gloria (...ejem,...vull dir amb més A0s dels desitjats !).

El BAELL: CANELONI RIPOLLENSI

El pla per aquest diumenge era la via Cotaca (120m, 6b –V+ obl.-) al Baell, Ripollès. D’aquesta via ens havia cridat l’atenció sobretot l’últim llarg; segons la guia “el millor V+ de la comarca” i segons el Vèrtex (num. 204) “candidat al millor últim llarg del món” (...algú l’ha fet?, realment és tan espectacular?). A l’hora de la veritat, però hem hagut de canviar els plans perquè els mentiròlegs un cop més ens han portat a l’hort. El que havia de ser un diumenge de sol radiant a tot el país ha resultat ser un dia gris i amenaçador a pluja, si més no al Ripollès. Quan hem arribat al quilòmetre 116 de la N-152, punt on s’inicia la llarga aproximació al peu de via, queien gotes, així que ha tocat fer gabinet de crisi al bar i canvi de plans: Anirem al Baell, però a fer esportiva. Concretament al sector Les Canaleres, on en cas de pluja tindrem la retirada més fàcil.
Per arribar a aquest sector ens cal agafar el cotxe i pujar fins el poble del Baell, un cop allí agafem una pista durant 800 m. I arribem a un petit prat idíl·lic que ens servirà d’aparcament. Després, una aproximació de 15 min. amb canal amb cables inclosa i voilà: un immens llençol de calcari ondulat emergeix de la verdor davant nostre. És més vertical i llis del que pensàvem i només unes grans canaleres ratllen la paret de dalt a baix.... Jaume, avui patirem !!!.

No hi ha truc,...el que hi ha és el que es veu!

L’escalada resulta molt tècnica; No hi ha més truc que posar bé els peus, equilibrar-se, repartir bé el pes i confiar moltíssim en no relliscar. Les mans, són pràcticament testimonials tot i la verticalitat de la paret, ja que la morfologia de la roca fa que gairebé sempre les hagis de posar en posició vertical tot pinçant els esperons dels canalons o per oposició dins dels mateixos canalons. Està clar que amb aquestes preses de mans una relliscada d’un peu no la pares pas,...jo ho he comprovat en uns parell d’ocasions!. Un altre consell és no entretenir-se gaire ja que a mesura que vas pujant els peus i els bessons comencen a escalfar-se fins a límits insospitats. Malgrat tot, el dia ha estat força productiu i hem acabat contents de la feina realitzada:

·Chaos (L1): V. Ens serveix per escalfar i adonar-nos de quin pal anirà la cosa.
·Papi-mami: 6a.
·KOP (free Juanra):6a+
·Funeral: 6a+. El primer cop tot obrint-la em quedo lluny d’encadenar-la, ja que els peus i els bessons se m’incendien. Després, de segon surt bé.
·T.E. : 6b. L’equipo a consciència (...poso escalextrics) al baixar de l’anterior i primer la provo de segon: surt bé. La torno a provar de primer i una relliscada em fa tastar com poden arribar a tallar aquests canalons. Però vaja, m’ha fet més mal psicològicament que físicament.
·Dos pams: 6a. Jo he fet les dues darreres vies dos vegades i els meus peus diuen prou, però al Jaume encara li queden forces per provar amb èxit aquesta via.

Nota: Els graus proposats aquí són els que apareixen a la revista Vèrtex, núm. 204. Són lleugerament superiors (mig grau) als que apareixen a la guia del Ripollès, però al nostre parer més adequats.

Pere i Jaume a T.E (6b)

LA PALOMERA

Quan a Onaclimb van penjar la ressenya d’aquesta nova zona de Monteserrat Sud la primera impressió va ser molt bona: una trentena de vies llargues i equipades amb parabolts en un lloc idíl·lic i poc conegut. A més a més, el grau era el “nostre”, entre V i 6c. De seguida ho vem posar a l’agenda. I avui ens hem acostat fins aquesta nova zona de Montserrat Sud amb la Gemma i el Pol.

Oooo,...quina vista!
Malauradament a vegades les expectatives no es compleixen i aquest nou sector no ens ha acabat de convèncer a cap dels quatre. Bàsicament, perquè tal i com explica en k. al seu bloc, la tònica del dia ha estat la pluja constant de “cigrons” ( ...i algun “ou”) monteserratins. La distància entre les assegurances tampoc ajuda gaire per agafar confiança a la roca. M’agradaria poder dir que a còpia de temps i repeticions les vies s’aniran netejant, però no n’estic del tot segur, ja que em temo que no és només qüestió de neteja sinó que la morfologia de la roca no és de les millors de Montserrat,...tant de bo m’equivoqui ! Pel demés res a dir; el lloc és realment bonic i tranquil i vull deixar molt clar que no tinc pas cap queixa sobre la feinada dels equipadors,...penso que cadascú obre les vies on i com vol i amb el “curru” que s’han marcat no ens queda més que felicitar-los.

La Gemma a "La Bienbujcá", 6a+

Respecte al “currículum” de la jornada,...mmm,...si de cas me’l salto perquè ha estat bastant mediocre. Aixó si, a la Gemma ja li poden posar pedres saltarines i “alejes” entre xapes que ella s’ha menjat tots els 6b i 6c del sector en un plis plas.
Sobretot, si hi aneu casc obligatori !!!!

PARET BUCÒLICA: EL BÀLSAM DEL TIGRE

Bàlsam de tigre: Nom que rep un ungüent fet a base de plantes medicinals, com el mentol, alcanfor, cajeput, clau, etc. És molt útil pels dolors musculars, cops, contractures, i artritis.
També fantàstica via d’escalada esportiva situada a la no menys fantàstica paret Bucòlica (Alt Urgell) d'execel·lent calcari vertical amb grans "cantos" disposats en franjes horitzontals.

Pere al L1 i sortint de la R2

FITXA TÈCNICA:

Situació: Paret Bucòlica (pantà d'Oliana, Alt Urgell)

Longitud : 200 metres (6 llargs)

Dificultat: 6b (V+ obligat)

Material: Completament equipada amb parabolts. Pot ser útil algun friend mitjà i alguna baga

Aproximació: 15 min.

Descens: 30 min.

Ressenya a: ressenya.net

Més informació al Bloc del xavi_g.

Les magnífica placa del L2 i Nesa arribant a la L5

...i parlant de tigres: aquí teniu el nou membre de la família:

ROCA NARIEDA

Ja fa més de mig any que vaig obrir aquest blog i fins ara no havia tingut l’oportunitat de penjar cap piada de cap via vía llarga. Tot i que l’escalada clàssica és una modalitat que m’agrada i he practicat força, per diverses circumstàncies l’havia deixat una mica aparcada. Aquest diumenge amb el Jaume he fet el “retonno” ....i a “lo grande”: via Postres de Músic a la cara SE de la Roca Narieda; 600 metres de plaques tombades de bon calcari, amb una dificultad obligada de V+ (això segons la ressenya perquè al meu entendre i al del Jaume un 6a no hi quedaria pas gaire exagerat!) on cal una bona dosi de fe en els teus peus de gat. Podeu veure una fotografia amb l'itinerai_aproximat al blog del Gatsaule (Gatsaule espero que no et sàpiga greu que m'aprofiti de la teva feina !).


A primera vista la paret SE de la Roca Narieda no dóna masses bones vibracions perquè s’hi veu molta vegetació i forces feixes, però aquesta via està molt ben traçada i aconsegueix anar enllaçant les millors plaques sense tocar massa herbes. Ara bé, “avisos para navegantes”:

• La via té varis trams força “expo”. Concretament: la placa de la segona meitat del llarg 2, la sortida de la R4 i sobretot tot el llarg 10 (“alejes” de 7 o 8 metres en V+/6a d’adherència sense possibilitat de posar res més) i la sortida de la R10.
  
• Les reunions R3, R7, R8 i R9 només tenen un parabolt. Això no és massa problema perquè gairebé totes es poden reforçar (ponts de roca, fisures, sabines,...), però la R7 és un parabolt a mitja placa difícil de reforçar i fàcil de passar-nos perquè res fa pensar que sigui la reunió.
  
• Compte amb l’excessiu optimisme d’algunes ressenyes i piades. Cal tenir el 6a en adherència molt consolidat i anar molt bé de “coco”. En aquest sentit la ressenya del Luichy a onaclimb està molt bé ja que ens indica el número exacte d'assegurances a cada llarg i reunió i fins i tot els dos trams més "expo".

El Jaume als llargs 4 i 10

Bé, dient tot això sembla que no m’hagi agradat, i si que m’ha agradat!,...només voldria que quedés clar que la via no seria la més recomanable per gent que no té massa experiència en aquest tipus d’aventures.
De material haurem de portar un joc de tascons, força bagues llargues i no venen malament alguns friends entre el 0,5 i 3,5.

KALYMNOS

Kalymnos és una petita illa de l'arxipèlag del Dodecanès a la mar Egea davant de les costes turques. Té un tamany poc més gran que Formentera i només 16.000 habitants. Està fora dels típics circuits turístics per les illes gregues i fins fa 10 anys només era coneguda pels seus famosos pescadors d'esponges. Però el 1997 una nova espècie va aparèixer per l'illa: el "friki". Un escalador italià, Andrea di Bari, va aterrar a l'illa en unes vacances d'estiu i va descobrir el seu immens potencial.

Les esponges de mar i la nova espècie: el Friki
Des de llavors els sectors i les vies han anat creixent fins als 43 i 900 actuals...i la cosa no sembla tenir final ja que les parets verges que queden encara són moltes.

Dos dels millors sectors: Grande Grotta i Odyssey
Els punts forts de Kalymnos són:

1) La gran quantitat i qualitat de roca; un calcari excepcional que va des de slabs fins a grans coves o baumes. Als primers trobarem tot tipus de preses: gotes d'aigua, forats, bolets cantelluts...i a les segones tot tipus de formacions espectaculars: columnes, estalactites, xorreres, "coliflors"... I el que és més al·lucinant: algunes vies en només 20-30 metres contenen totes aquestes variants.

Slabs i coves. L'Anna a Triaina, 6b (Arhi)

2) La proximitat dels sectors. A molts hi podrem accedir a peu des dels apartaments o llogant una motocicleta pel mòdic preu de 8-10 € al dia.

3) La mar Egea com a teló de fons permanent.

4) L'hospitalitat i amabilitat dels locals.

5) El bon ambient entre la comunitat escaladora.
6) Els bons preus d'allotjament i restaurants.

El nostre apartament i un monestir ortodox a Pothia.

Per trobar punts negatius he hagut de pensar molt, però al final en podria citar dos:

1) El vent que acostuma a bufar fort i amb persistència.

2) Roca excessivament abrasiva en alguns sectors.

Amb tot això no és d'estranyar que Kalymnos hagi esdevingut un dels primers paradisos mundials de l'escalada esportiva.

Nosaltres hi hem estat 7 dies, dels quals 6 dedicats a l'escalada i 1 a turisme i descans.

Hem visitat els sectors de Arhi, Poets, Odyssey, Afternoon, Grande Grotta, Sea Breeze, Kasteli i Symblegades Rocks. Hem fet unes 40 vies amb un grau màxim de 6c. També hem fet amics d'arreu del món, com per exemple el Marc i l'Anna que surten a moltes de les properes fotos.

El Marc a Arhi: Eros, 7b+ i Polydeykes 7b

Pere improvitzant un descans a Thetis, 6b (Arhi)

Pere a Monahiki Elia, només 6a+ a la Grande Grotta!

La Grande Grotta: Kalymnos en estat pur

Lògicament aprofitant la nostra estada a Grecia hem visitat també Atenes. Però aquesta ja seria una altra història i com que diuen que una imatge val més que mil paraules aquí en teniu unes quantes: