"CLÀSSICO-ESPORTIVA" A SANT LLORENÇ DE MONTGAI

Sant Llorenç de Montgai és una de les escoles que més aprecio. Potser serà perquè allí vaig realitzar algunes de les meves primeres vies de varis llargs, potser serà per la tranquil·litat que s’hi respira o potser simplement perquè m’agrada el paisatge: aquell contrast entre les parets verticals i vermelloses i les aigües turquesa de l’embassament que hi ha als seus peus. La qüestió és que de tant en tant se’m desperta com una necessitat imperiosa d’anar-hi, tot i que no em cau precisament a prop. Per altra banda l’escola no destaca per l’abundància ni la qualitat de sectors d’esportiva (tret de les balmes del Disblia, lloc només a l’abast d’escaladors del vuitè grau). El que predomina són vies de tres o quatre llargs, generalment ben equipades i de dificultats mitges-baixes, però amb molt d’ambient. Però l’altre dia, fullejant la guia Lleida Climbs, se’m va ocórrer que moltes d’aquestes vies bé que valen la pena encara que només sigui per fer el seus primers llargs. Personalment preferiria fer-les al complert, però a la Nesa això d’estar gaire estona penjada per les altures no li fa massa el pes, així que em vaig inventar aquesta visita d’escalada “classico-esportiva”. D’aquesta manera matava dos ocells d’un tret: efectuar la meva peregrinació periòdica a Sant Llorenç i començar a amortitzar una nova corda de 80 metres que ens hem comprat.

El menú del dia es va centrar en les vies de la paret que més destaca: El Cilindre:

-Directa (L1+L2), 55m, 6b, (*****). I comencem directament per una de les més clàssiques, festival de verticalitat i còdols tipus Riglos, tot i que al segon llarg també sorprèn l’abundància de forats ergonòmics que semblen dissenyats per entrar-hi dos o tres dits. La via només té un secret: amunt i força sense entretenir-se gaire! Llàstima que comença a estar una mica polida, sobretot de peus.

-Chocholoc (L1+L2), 45, 6a+, (***). Via totalment diferent, menys vertical però molt més fina i tècnica. Curiosament em costa més que la directa.

-Esperó Ribes-Sabaté (L1+L2), 45m, V, (**). Aquesta ja l’havia fet complerta fa uns 12 anys. Escalada sobre bona roca (tot i que no ho aparenta), divertida, amb ambient i amb alegria entre xapes si anem amb mentalitat “friki”.

-Cachanines (L1), 40m, 6c, (***). Baixant de l’anterior ens despengem justament per la línia d’aquesta via i constato que no m’atreviré pas a fer-la de primer; les assegurances, tot i que són parabolts, estan a distàncies d’uns 4 metres, massa pel meu gust tenint en compte que ronda el meu grau límit a vista. L’escalo en tope-rope i la trobo un autèntic viot de dalt a baix: finura, col·locació i continuïtat a dojo.

-Vall Nervi, 15m, 6c, (**). L’única via del dia purament d’escalada esportiva. Placa vertical de regletes i algun foradet que haig de lluitar a mort per encadenar a vista. Aquí si, la proximitat dels seguros (potser masses i tot!) ajuda a atrevir-s’hi.

En definitiva, crec que al final l’invent ens va sortir prou bé i vam escalar molts metres i de molta qualitat.