MORELLA 5: DEVESA DEL FORCALL

Si mai passeu per la carretera que va de Morella al Forcall, difícilment podreu evitar de donar un cop d’ull a les impressionants parets que s’estenen a mà dreta, sigueu o no escaladors. Recordo que ja de ben petit em cridaven molt l’atenció uns immensos forats rodons i baumats que hi ha per tota la paret. Semblava talment com si un gegant hagués deixat les seves ditades a la roca; de fet aquesta era la llegenda que m’explicaven els meus avis i jo m’ho creia! Ja de més gran em seguien interessant, però ara sí, des del punt de vista escalador: -Aquí hi ha d’haver vies segur-, em deia a mi mateix. No va ser fins fa un parell d’anys que vaig poder confirmar les meves sospites al llibre “112 propuestas de escalada en la Comunidad Valenciana”. En aquest llibre apreixen 5 vies d’aquesta paret, totes elles perfectament equipades amb parabolts: dues al sector Devesa del Forcall (La fuga dels parabolts i Cantavieja Woman) i tres a la Penya Alta (Ito Dito, Gitana i Andrea).

Aquesta paret, que correspon a la cinglera sud-oriental de la Mola d’Encamaràs, s’exten durant gairebé 3 quilòmetres amb alçades modestes (entre 20 i 100 metres) però amb trams força espectaculars. La roca és un calcari de qualitat més aviat discreta, però de tant en tant hi ha trams més aprofitables per on discorren la dotzena de vies existents. A l’extrem dret de la cinglera també tenim un sectoret d’escalada esportiva amb una dotzena de vies més. Un inconvenient de la zona és que no hi ha camins ben definits d’accés i haurem d’arribar a peu de vies seguint la nostra intuïció.

La via que vam triar per fer el nostre debut a la zona va ser La fuga dels parabolts (80m , V+). És una via molt vertical i sostinguda en el V+, fins i tot diria que amb alguns passos de 6a. Va seguint gairebé sempre fissures-diedres força atlètics i està perfectament equipada amb parabolts i reunions rapelables. La roca és acceptable però, com passa a molts llocs per aquestes terres, té trams força bruts de liquen i terra. Està clar que no es repeteix gaire sovint.
La vaig trobar molt interessant i divertida tot i la seva poca longitud, però si no es domina la tècnica d’escalada en diedres i bavareses pot esdevenir una petita tortura. Això és el que li va passar a la Nesa que va arribar a dalt ben trinxadeta.

Nesa a la R1 i al L2
El meu torn de patir va arribar al baixar, quan després de fer un primer ràpel de 40 metres fins a la R1 no vam poder recuperar les cordes. Em va tocar pujar fins dalt a base de prusiks a les tres del migdia, sota un sol de justícia i sense aigua! El més curiós del cas és que la corda no s’havia enganxat enlloc, simplement tenia un parell de voltes sobre ella mateixa i al mateix temps fregava molt la roca prop del reenviament; tot plegat suficient per fer la guitza.
Al baixar ens vam distreure una estona amb la fauna de la zona: