29 de juliol 2009

EXPERIMENT OLOPTE

Els experiments a vegades surten bé i a vegades no. Fer 150 km i pagar els 20 € del Túnel del Cadí era si més no arriscat. Però trobar zones ideals per l’estiu amb vies per la Nesa (V-6a) i vies per mi (6b-6c) cada cop és més difícil així que vam decidir correr el risc. El diumenge ens va tornar a acompanyar en Joan, després d’unes quantes setmanes. Podríem dir que aquest cop l’experiment va sortir a mitges perquè al Joan sí que li va agradar el sector, però a la Nesa i a mi ens va deixar més aviat indiferents. A ella, perquè les vies, tot i haver-n’hi moltes del seu grau, no són massa del seu estil; moltes fissures i diedres. A mi, perquè les dues vies (un 6b+ i un 6c+) amb les quals contava com a projectes del dia van resultar exageradament dures pel grau. De fet aquesta és una tònica dominant del sector, però en el 6b+ em va semblar exagerat el desfasse en la graduació. A mi em va semblar que rondava el 7a ! El 6c+ ja no el vaig ni intentar.
En canvi el Joan va gaudir de valent amb les vies que va fer, totes elles amb un marcat caràcter alpí tot i tractar-se de roca calcària.


El Joan i jo mateix a Primera (V)

Són especialment recomanables la Babaressa (V), una fantàstica fissura bavaresa entre una agulleta adossada i la paret principal i la Cucula (6a) que ressegueix l’esperó central de l’agulleta abans esmentada.



Tots tres a la Babaresa (V)

Per acabar un parell de recomanacions:
Si hi voleu anar a l’estiu no tingueu pressa, l’ombra no hi arriba fins ben passades les 14:00.
L’aproximació més recomanable no és la que apareix a les
ressenyes, sinó des del mateix poble d’Olopte. Cal entrar al poble i enfilar el carrer principal (forta pujada) tot seguint els rètols blaus d’una casa de turisme rural. Quan la pendent afluixa i ja hem deixat l’esmentada casa a la dreta surt un camí a l’esquerra que baixa seguint la vall del riu on es troba el sector. Hem de seguir aquest camí uns 15 minuts i poc desprès de creuar el riuet per un pont de pedra ja veurem la paret a la nostra dreta.
Jo mateix a Cucula (6a)

22 de juliol 2009

AIXÒ ÉS LA PERA!



El nom, la Pera, li escau a les mil meravelles a aquest sector de Camarasa; sens dubte un dels millors que he visitat últimament. Equipament de primera; a les vies, a l’accés, al peu de via (perfectament condicionat amb terrassetes aguantades amb taulons de retenció de terres) i fins i tot en el nom de les vies. En voleu més? Doncs aquí va el millor: la zona es troba situada en un passadís de no més de 3 metres en el seu punt més ample orientat de nord a sud, amb la qual cosa només rep el sol entre les 14:00 i les 16:00, i no pas a tot arreu. Si a això li afegim el corrent d’aire que s’hi acanala el resultat és un paradís per l’estiu (…i suposo que una cambra de tortures a l’hivern!). Les vies no desmereixen el lloc: totes entre 20 i 35 metres, molt verticals i plaqueres i amb roca calcària gairebé sempre excel·lent. Només un petit inconvenient: degut a la mateixa morfologia de la zona els primers metres de les vies gairebé no reben el sol en tot l’any i tenen un tacte una mica terrós i poc adherent.

Agulla de la Pera i miniferrata d'accés al sector

Aquest diumenge, li vam fer la primera visita però segur que en vindran més. Fins i tot a la Nesa, que en principi no les tenia totes perquè les vies més fàcils són de 6a, va gaudir de valent amb el lloc i va escalar un 6b, en tope rope però sense fer cap trampa ni descans!
I una altra cosa increïble i inesperada: vam estar sols tot el dia!
Aquí van els deures realitzats:

-No em toquis la pera, 6a, 20m, 8 seg. (**): Potser no és la millor via per començar ja que té un inici força “peleon” tot seguint una fissureta que fa de mal agafar i amb peus relliscosos,...o això sembla quan encara no et coneixes la roca. La trobo dura pel grau.

-Dancing trip, 6b, 25m, 10 seg. (*****): Viote, reprenc la categoria cinc estrelles (iniciada al Cingle de Sant Joan al
Montsant). Una autèntica dansa vertical a través d’una placa de roca excepcional on cal anar buscant pacientment foradets i regletes salvadores que sempre acaben apareixent. Cap pas difícil però molta continuïtat. Qui diu que l’escalada esportiva és avorrida? (foto esquerra)

-Second Life, 6b+, 25m, 10 seg. (***): Veïna de l’anterior i de característiques molt similars, però menys homogènia ja que té un parell o tres de passos sensiblement més difícils, especialment l’arribada a la reunió. Amb aquestes dues vies quedem completament satisfets per tot el dia però encara ens queda tota la tarda.

-Clàssica Cortes-Luque a la Pera, 6a, 30m, 11 seg. (***): Antiga via, ara reequipada per a l’escalada esportiva que arriba al cim de La Pera pel seu punt més dèbil; una fissura on podem aplicar les tècniques en qüestió (ramonage, empotraments en X,...) amb l’al·licient d’arribar a dalt de l’agulla. Bé, de fet la reunió està a uns tres metres del cim, però arribar-hi és fàcil i recomanable.

Nesa a No em toquis la pera (6a) i la Cortés-Luque (6a)

-Es Pera, 6a/b, 32m, 13 seg. (***): A aquesta via no sabria molt bé si posar-li 3 estrelles o cap! Tampoc 6a o 7c o A2! M’explico: la via podria haver estat la millor del dia (roca excel·lent amb cantos de totes les mides i formes i superacions de panxetes molt espectaculars), però de sobte arriba un pas morfològic llarguíssim on em falten ben bé un parell de pams per caçar l’evident canto que s’intueix i no trobo cap possibilitat alternativa entremig perquè és llis com una mala cosa. Solució: m’acabo construint un estrep casolà per arribar a la nansa salvadora.

Abans d’acabar un avís i una felicitació:
La carretereta d’accés a la central elèctrica de Camarasa està tancada per una cadena (no sé si transitòriament o definitivament). Intueixo que és a causa d’un despreniment. Així que toca fer un passeig d’uns 2 km. addicionals.
La felicitació és evidentment pels restauradors i equipadors del sector: chapeau companys!
Més informació
aquí i aquí .

La PuntaVíctor i la seva ombra i el fresquet peu de via

20 de juliol 2009

EL CLOT DEL BOIXAR A CEGUES

Dissabte la idea era anar a La Mussara, però ens llevem tard i només entrar a la AP-7 ens la trobem col·lapsada i els panells informatius anunciaven retencions fins a Sant Sadurní (no ho acabo d’entendre; operació sortida el 18 de juliol???). Així que toca pla B i decidim anar a Montserrat. Aprofito aquesta decisió forçosa per anar a treure el cap a un sector que feia temps que em rondava pel cap: El Clot del Boixar. L’únic problema és que anem a cegues, perquè no portem la guia i no em conec gaire la zona. El Clot del Boixar és una de les zones d’esportiva de Montserrat Sud menys visitades, probablement per les poques vies que hi ha i per algun equipament bastant precari. De fet, de vies n’hi ha més de 40, però estan molt disperses i els canvis de sector són bastant emprenyadors. Destaca sobretot la banda esquerra on mica en mica van sorgint noves vies, aquí sí totes ben equipades amb parabolts. Podeu veure-les totes a les ressenyes d’Onaclimb.


Nosaltres comencem pel fons de tot del Clot, que és la zona que no havíem visitat mai:

-Capitan Cabochard, 15m, 6a, (*). Típica placa de finura montserratina equipada amb espits, el primer dels quals molt alt (recomanable assegurar-se mitjançant una baga a l’arbre que hi ha arran de paret). Reunió molt precària amb un parabolt força oxidat i un burí amb xapa recuperable units per una baga podrida.

-Animalaco, 10m, V+, (*). Seria interessant si fos més llarga, però tan sols té dos parabolts i una bona excursió fàcil fins a la reunió.

-? (nº 12 de la guia), 6c, 15m (**). Via molt vertical i “nyapera” amb passos força llargs. Em calen tres intents per encadenar-la. Al primer em sembla dificilíssima, al segon (en tope rope) ja encadeno, podríem dir que fins i tot sobrat. Així que no tinc excusa: cal un tercer intent de primer. Tot va bé fins que en un dels passos clau em peta un cigronet que tinc pinçat i volo: renec conseqüent de ràbia! M’enganxo novament a la paret i acabo la via sense més ensurts. La dono per feta.

Canvi de sector cap a l’Agulla de la Teràpia:
-? (via de més a la dreta de les tres que hi ha), 6b+, 25m, (***).Típica via interminable de continuïtat montserratina. Força vertical i fina, no dóna treva. A mitja via m’adono que els peus em foten un mal insuportable i estic més pendent d’això que d’escalar; resultat: evidentment no encadeno.


Nou canvi de sector a la Placa Gunilla (foto esquerra), on fem les tres vies de més a la dreta (totes V/V+), que fan les delícies de la Nesa. Llàstima que els parabolts allunyen força i no s’acaba d’atrevir de primera. N’hi monto una amb “escalextrics” perquè pugui acabar el dia fent-ne una de primera.

15 de juliol 2009

ESPERÓ DEL MÍSTIC, UNA VIA QUE S'HA D'ESCALAR!

Si busqueu una vieta ni molt curta ni molt llarga, a l’ombreta d’una tarda d’estiu, amb una roca de primera i una aproximació ben còmoda, aquesta podria ser la via que busqueu! Inconvenients?...doncs francament no en trobo cap. Fins fa poc la via estava equipada amb espits força deteriorats i espaiats i era poc repetida, però ara s’ha reequipat amb parabolts (reunions amb anelles) i la gent l’ha començat a redescobrir. Això sí, s’han respectat escrupolosament els emplaçaments originals dels espits i per tant continuen les excursionetes entre xapes quan el grau baixa de V+. Malgrat tot no la considero una via exposada, ja que totes les sortides de reunions, que acostumen a coincidir amb els trams més difícils i verticals, estan perfectament equipades.

Jaume al L1 (6a) i al L2 (V+/6a)

El Jaume (amb qui m’ha fet molta il·lusió tornar a fer cordada després de la seva lesió i comprovar que s’està recuperant perfectament) i un servidor, com a bons porucs que som, hem estat dels que hem esperat al reequipament, i la via ens ha sorprès molt gratament. No ens esperàvem trobar una roca tan excepcionalment bona en aquesta part de Montserrat (sobre el càmping). Tota la via és un festival de còdols i forats de totes les mides i formes. A més té una adherència poc freqüent a Montserrat.
Jo mateix al L2 (V+/6a) i al L4 (V+)
Tot i el nom de la via, més que un esperó, és una successió de plaques enllaçades intel·ligentment tot buscant la millor roca de la zona. Tots els llargs ens han agradat molt, però destaca el L2 per la seva verticalitat i continuïtat. És curiós, però per mi el més difícil ha estat trobar el camí correcte entre tant bona presa, ja que fins que no veus el següent parabolt no saps ben bé per on tirar-li de tantes possibilitats que s’obren davant teu.
En definitiva una via que s’ha d’escalar...I ho dic com a recomanació però també com a avís, perquè no la regalen pas!
Jaume al L3 (V)

FITXA TÉCNICA:
-Longitud: 130m (20+35+30+30+15)
-Dificultat: 6a (obligat) i un pas morfològic al final de tot que podria ser 6b pels baixets.
-Material: 10 cintes. Algun friend petit opcional per algun dels forats que hi ha. (Nosaltres portàvem aliens petits i ens haguessin anat millor friends del 1 o el 2). Possible fer la via amb corda simple de 70 i baixar-la rapelant.
-Ressenya: a
Onaclimb i al blog d’en Joan B.

11 de juliol 2009

MARATÓ AL CAMÍ DEL TRO (PEDRAFORCA)

Avui permeteu-me un post una mica especial. En primer lloc perquè per primera vegada en aquest blog no hi ha fotos (la bateria de la càmera va decidir que estava millor descansant al seu carregador!). I en segon lloc perquè el vull dedicar especialment a la meva companya de cordada i de vida: la Nesa.

Diumenge 28 de juny, la vaig “enganyar” per anar a fer el Camí del Tro (6a, 150m) a la Sud del Pedraforca…i dic enganyar no pas per la via, sinó per l’aproximació. Resulta que ella pateix dels genolls i vaig subestimar la "passejadeta" que hi ha per arribar-hi. Vam optar per fer-la des del Mirador del Gresolet, i el que teòricament havia de ser una hora i mitja es va convertir en gairebé 3! La veritat és que no recordava que el camí fos tan pesat, però ara que ho he vist des de la seva òptica la pujada des de la tartera de l’enforcadura fins la carena de les Costes del Dou és molt dura, amb trams molt drets i d’altres amb el típic pedregar de dos passes endavant i tres enrere! Un cop a la carena encara cal seguir-la un bon tros que també resulta molt entretingut. Total que vam començar a escalar a la una!

Sobre la via res a dir, excepte que és guapíssima: roca, paisatge, equipament i ambient immillorables. L’únic inconvenient és que es fa curta,...bé la Nesa em sembla que tampoc estaria massa d’acord amb això, jejeje.
És una fantàstica placa del típic calcari gris i compacte de la sud del Pedra, amb força passos d’adherència però també amb bones llastres i fissures que permeten realitzar una escalada força variada i segura. Els espits cada 2 o 3 metres evidentment també hi ajuden! La via és molt mantinguda en el V+/6a i es pot fer amb corda simple de 70 m. ja que el descens s’efectua en 4 ràpels d’uns 30m. Crec que amb corda de 60 m. també s’arribaria (a tots els ràpels ens van sobrar 4 o 5 metres de corda) però aniria molt justet.
Tots dos vam gaudir molt de l’escalada però la Nesa va arribar a dalt trinxadeta perquè entre els passos d’adherència i les reunions una mica incòmodes les cames i els peus es van carregant...i encara quedava el pitjor per ella: el descens, 3 hores més d’obstacles! Per sort el dolor fort de genolls no li va aparèixer fins al refugi i ella mateixa es va sorprendre del que havia aguantat. També per sort els trons que ens van anar amenaçant bona part de la baixada no van donar pas a l’aigua fins que ja estàvem al cotxe.

Al final va resultar una activitat total de 10 hores...així que em sembla que la millor manera d’acabar aquest post és dient: PERDONA’M Bitxu, però també FELICITATS perquè estàs més forta del que et penses!

En una reunió a les Roques del Masmut

07 de juliol 2009

PATACADA A MONT-RAL

La relació que tinc amb aquesta vella escola tarragonina la podríem qualificar d’amor i odi. Amor perquè aquí vaig realitzar algunes de les meves primeres escalades amb els companys de la U.E. de Sabadell i tinc molt bon record d’aquelles sortides. El laberint de parets i agulles que emergien d’entre espessos boscos de pi i alzina em tenien captivat. Odi perquè en les meves últimes visites no hi he encadenat res de bo i aquell laberint de roques que tant m’agradava cada vegada se’m fa més pesat quan vull canviar de sector. A més cada cop m’agrada menys la roca de Mont-ral, un calcari molt abrasiu i amb infinits foradets i punxetes molt doloroses per les mans. Curiosament, tot i aquesta complexa textura, els passos de peus obligats ja estan molt polits. Si a això li sumem graus molt ajustats a alguns sectors el resultat és un còctel explosiu que pot fer estralls en la nostra moral.
Això, més o menys és el que ens va passar el passat diumenge a la Gemma i el Pol, el Marc R. i la Nesa. També debuta a la colla en Pere F., un company de la Gemma que ha passat a engrandir la llista de Peres escaladors que conec!...curiós que havent-hi tan pocs Peres n’hi hagi tants d’escaladors. Serà que Pere ve de pedra en llatí?


Gemma a Mala Vida (6a+) i Marc a La pastera del dimoni (6a+). Pere F. a la mateixa via.

Amb la Nesa parem al sector Terranegra, on ella pot fer un parell de vietes de primera: L’il·luminat i El tio lila, dos IV+ de 3 xapes.

Seguim cap a l’Arrepenjada i l’Esperó N.O. on provo:

-Si plou fas grau, 6a+, 22m, (**). Va sortint fins al final on hi ha un pas que se’ns entravessa a tots els que la provem (Pol, Marc i jo mateix). Sospitós que tres persones amb el 6b consolidat pringuin al mateix punt!

-Yu-yu, 6a+, 12m, (*). Un altre 6a+ que “se las trae”. Vertical o desplomadeta, amb passos “regleteros”, “nyaperos”, llargs i a sobre sobats. Tampoc encadeno.

-Ta, 6b+, 12m, (**). Mateixa tònica que l’anterior, però més desplomada i potser amb més canto. Després dels “èxits” anteriors m’hi poso en tope-rope i ni així encadeno. Malgrat tot no la veig gaire més difícil que les seves predecessores.

-La Pandilla, V+, 18m, (**). La Nesa fa estona que no escala i jo necessito encadenar alguna cosa! Així que ens posem en aquesta via. Tampoc li quedarien malament un o dos plusos més!

-La pastera del dimoni, 6a+, 18m, (**). Bona via, amb un pas força explosiu a la meitat. Per fi surt alguna cosa amb cara i ulls.

-El bloqueig del guaje, 6b, 21m, (**). Un altre regalet montralenc en forma de passos explosius sobre forats i regletes doloroses. Ja n’estic fart, no m’ho estic passant gens bé així que després d’arribar a dalt d’aquesta via amb penes i treballs decidim plegar.


Pol a Si plou fas grau (6a+) i Gemma a Ta (6b+)

S’ha de dir a favor de Mont-ral que he escalat a d’altres sectors on els graus són molt més “normals” i la roca menys dolorosa com per exemple El Riu i els Gegants per davant, ambdós amb llargues i bones vies. Un altre punt a favor és la multitud d’orientacions que possibiliten trobar ombra tot el dia. I finalment també tenim a tocar el riu Glorieta que és ideal per banyar-se.