16 de desembre 2007

ROCA ROJA DE CORONES

Aquest cap de setmana els homes del temps ens han acollonit una mica (tenen tantes ganes que nevi i que plogui que se’ls en va la mà a l’hora de posar els símbols al mapa!) i segur que a l’hora de la veritat no farà res de bo!...De fet estic escrivint aquestes línies el dissabte al vespre i ara ja diuen que per demà ja haurà passat el “temporal” i farà bon temps. La veritat és que preferiria que aquest cop no s’haguessin equivocat perquè, a aquest pas, d’aquí dos mesos ens haurem de dutxar amb ampolletes de “Font Vella Go”. Bé, la qüestió és com que pintava pitjor el diumenge, aquest dissabte hem anat amb en Joan a la Roca Roja de Corones. Podrem comprovar si realment és tant bon sector d’hivern com diuen, i si les vies són tan dures, com també diuen. Un cop ben tornat a casa, puc respondre que sí a les dues incògnites. De fet, hem deixat el cotxe a -2ºC i hem acabat escalant en màniga curta al costat d’una vintena de “lolos” (...fins i tot algun amb el pit a l’aire!). He de dir , però, que una cosa si que l’han encertat els mentiròlegs: hem acabat el dia sota una nevadeta ben maca.

Si, si...encara que sembli mentida és el mateix dia!

Respecte les vies?...doncs sí, són bastant duretes, bàsicament de pila, sobre un calcari força acceptable. Els seguros els hem trobat més lluny que a prop, si més no a les vies que hem provat nosaltres, amb especial menció per les primeres xapes molt altes, tot i que en la majoria dels casos és fàcil arribar-hi. La mitjana, uns 6 o 7 parabolts per vies de 20 metres. El currículum del dia ha estat:
  • Mixtura, V+ (*): l’únic cinquè de l’escola. Està bé, però és una mica discontínua i té els seguros força separats, amb caigudes potencialment perilloses.

  • Espina dorsal, 6a+(*): Li posem les cintes al baixar de l’anterior. Començament més difícil del que sembla i final tan rar i tècnic com sembla.

  • La Bomba, 6b (***): Bona via de pila. Sempre hi ha canto i no té cap pas excessivament difícil. L’únic secret és intentar dosificar les forces i no equivocar-se. (Foto dreta).
  • Neobacitrín, 6b (**): Un altre bon 6b, semblant a l’anterior però amb un final més tècnic que a mi em costa de veure a vista i acabo caient. Després m’adono de l’error i el pas acaba sortint.
  • Lucky la bola, 6a (**): Millor via del que aparenta des de baix. A la part de dalt té alguns passos força interessants amb cantos sorpresa. El Joan la fa de primer i tot i haver-la de treballar força li surt bé, cosa que el posa molt content.

  • Carlí, 6c (*): La provo en tope rope, amb l’esperança de fer-la després de primer si li veig color...però no n’hi veig!...la segona meitat discorre per una placa vertical molt fina i compacte amb algunes regletes en general romes i fins i tot sobadetes. Vaig traient els passos aïlladament, però em veig incapaç d’encadenar tota la seqüència. A la guia la graduen de 6b+/6c. Jo m’inclino més per 6c i no dels fàcils precisament.

  • Benemèrita, 6a+ (***): Bona i variada via amb menys passos de diedre del que es podria preveure des de baix. Animat per l’èxit anterior, en Joan també s’atreveix a obrir aquesta. L’ha de lluitar encara més que l’anterior però també li acaba sortint: Felicitats Joanet!
  • L’Esquirol, 6c (**): Novament la provo en tope rope,...de moment encara no m’atreveixo amb els 6cs de Corones. També la trobo duríssima, però potser li veig més possibilitats d’encadenament a que a la Carlí. A mitja via en Joan em pregunta: m’has tirat magnesi o està nevant? –nevant!!!??, però si fa sol i estic suant! –És la via Pere, és la via el que et fa suar. M’haig d’espavilar per acabar-la ràpid i recollir les cintes perquè la cosa s’anima per moments.

Bosc de Corones: mig centímetre de neu pols, 100% de vies obertes

El Joan, "l'alpinistaderevista" sota la intensa nevada

12 de desembre 2007

MONTSERRAT A DUES BANDES

Aquest pont de la Puríssima ha estat una mica estrany per nosaltres; teníem uns quants compromisos “socio-familiars” (casaments, aniversaris,...) i només teníem lliure divendres al matí i diumenge. A més, coincidia que aquests dos dies eren els que pitjor previsió meteorològica tenien: el divendres per núvols i el diumenge per vent. També ens feia una mica de por la “operassión retonno” del diumenge, així que la solució era clara: Montserrat, l’etern comodí!
Pere a la 22(6c) de la Desdentegada

DIVENDRES (07/12/07): EL PITEU (Montserrat Nord)
Segona visita a aquest petit sector, més recomanable per les tardes d’estiu (ombra aproximadament a partir de les 13:00), però tant ens era,...no feia sol! La primera visita va ser precisament una tarda del passat estiu amb en
Jaume. Entre aquella ocasió i el passat divendres he fet 14 de les 24 vies del sector i he tret les següents conclusions:
1)Bon equipament en general tot i que el criteri amb què s’ha posat algun parabolt no l’acabo d’entendre. Per exemple: dos parabolts super junts en entrades de bloc però després potencial caiguda al terra abans de xapar el tercer (per exemple a la via El ocho de la Bernarda).
2)També bona roca en general, però alguna via amb trams descompostos o amb excessiu líquen/terra ( novament serveixi d’exemple El ocho de la Bernarda...està clar que aquesta no la recomano!).
3)Grau força heterogeni. Per posar un altre exemple: la via Larry (6b+), no em sembla pas gaire més difícil que la Murdock (6a+).
4)Poca varietat de graus: entre V+ i 6b+. Però vaja, la roca i la paret són les que són i deu n’hi do les vies que han sortit.
5)Moltes entrades explosives de típica panxa montserratina on es fa difícil posar els peus, per entrar seguidament a plaques tombades molt més fàcils,...això també complica el fet de graduar bé les vies.
6)En general, vies més bones i més llargues a la part esquerra del sector.
7)Vies recomanades:
-Una polla sin magnesio , V+/6a, 15 m : Placa d’excel·lent roca amb els passos més difícils al començament.
-Una polla con magnesio, 6a+,15 m : La mateixa placa, però amb començament amb petita panxa de bon canto.
-Del Olivé: 6b, 15 m : Tot i una entrada força lletja de tibada matussera, després la via va a buscar un esperonet força estètic i de bona roca.
-Via gra: V+, 15 m : Petita via molt variada: comença per una placa tombada molt fina i tècnica, fins a sota un sostret de bon canto que dona pas a una placa final més vertical i d’excel·lent roca.
-Janis Joplin: 6b, 12 m : Bona placa fineta i força vertical.
-De la fisura: 6b, 12 m : Via veïna a l’anterior que aprofita una fissura a la dreta. Menys tècnica, però més atlètica. Cap d’aquestes dues em semblen gaire dures com a 6bs.
-Del espaldazo: 6a, 20 m : Aresta força vertical i contínua però amb bones preses.
-No me siento las yemas: 6a, 20 m : Mateixa aresta per l’esquerra amb un tram més desplomadet que l’anterior, però amb bon canto.
-Larry: 6b+, 20 m : Teòricament la via més difícil del Piteu. Placa fina i vertical que porta a un sostret amb molt de canto que dóna pas a una altra placa amb molt millor presa i ja més ajaguda.
-Murdock: 6a+, 20 m : Pràcticament idèntica a l’anterior. Francament no veig la diferència de dos graus. Posem que les dues podrien ser 6a+, o 6b essent generosos.

En definitiva, bona zona per passar-hi unes quantes tardes d’estiu si ens movem bé a l’entorn del 6a/6b.

DIUMENGE (09/12/07): LA DESDENTEGADA (Montserrat Sud)
Fugint del fortíssim vent de ponent ens refugiem a la Desdentegada, zona orientada a llevant d’on sempre sortim satisfets. Som sis: la Nesa, el Joan, la Gemma, el Pol, la Carlota i qui us ho explica.


Nesa a la 17(V+) i Pere a la 23(6b)

Ho hem encertat,...no fa gairebé vent! I tots ens posem les botes amb les llarguíssimes vies del sector:
-Jo encadeno 4 vies que encara tenia pendents: la 23 (6b), la 22(6c), la 34 (6a) i la 33 (6b+).
-La Nesa: s’atreveix de primera amb la 17 (5+) i la 15 (6a) i de segona amb la 23 (6b) i la 24 (6c) i deu n’hi do com se’n surt!
-El Joan, com sempre, es queixa del conglomerat Monterratí (el reino del cutrerio segons ell)...però jo sé que en el fons li agrada!
-La Gemma, com sempre també, fent 6cs i 6c+ com xurros.
-El Pol estava mandrós i va decidir que amb la 25 (6b) ja en tenia prou!
-La Carlota va descobrir com pot arribar a ser de fi i cansat pels peus Montserrat amb el sectoret dels cinquillos (19, 20 i 21). També va fer un curs accelerat d’assegurament amb Gri-gri.


Seqüència a la 22 (6c)
Per cert,...que algú posi noms a les vies de la Desdentegada d’una vegada ;-) ...que això sembla el Bingo!

03 de desembre 2007

MALPAS DE TRAVIL

Ja tocava tornar a visitar aquesta petita però interessant zona del Berguedà. Hi vam anar per primer cop fa uns tres anys, quan tot just comptava amb les 16 vies que surten a la guia del Berguedà. Actualment el sector ja té 23 vies, en general força llargues i generosament equipades amb parabolts. A més, estan molt ben distribuïdes en quan a dificultat, amb un parell o tres de vies de cada grau; des de V fins a 7b. La roca és conglomerat boníssim, semblant a Montserrat sud i l’orientació és ideal per l’hivern. Finalment, també cal esmentar el bonic entorn i el paisatge que hi podem gaudir. En bona part, el “culpable” de despertar-me les ganes de tornar-hi ha estat l’Òskar, que ens ha anat informant puntualment de les novetats del sector en els seus múltiples articles , i en va publicar unes magnífiques ressenyes .

Joan al magnífic esperó del Petitó (6a)
Aquest diumenge hi anem una bona colla: la Nesa i un servidor, el Joan, el Pol i la Gemma i l’Óscar i la Carlota, uns amics que estan fent els primers passos en el món vertical,...i deu n’hi do quins primers passos,...els hi auguro un bon futur en això de l’escalada!.
Arribem d’hora i com que a les vies de l’esquerra encara no hi toca el sol, anem directament a la dreta, on sense voler ja ens hi queden tot el dia. Entre tots fem:
-Via 22 : 25m , V, 7 parabolts, (*): Jo no la faig però pel que comenten el Pol, la Carlota i l’Óscar no sembla una bona via per principiants; roca força bruta i assegurances allunyadetes.
-2 tandem 2: 20m , V, 9 parabolts, (**): Aquesta sí, potser la via més fàcil i segura del Malpàs tot i un començament que espanta una mica.

Nesa obrint aquesta via.
- La dels ossitos: 25m , V+, 10 parabolts, (***): Magnífic diedre, ple de forats i bons còdols. La fruïm tots molt, tot i l’espant que ens provoca una caiguda de l’Oscar que malauradament arriba al terra. Al final tot queda en un ensurt i uns quants morats i ell mateix s’encarrega d’espantar els fantasmes intentant-la novament al cap de 5 minuts.

Joan i Nesa obrint aquesta via.
-Esperò del Petitó: 25m, 6a+, 11 parabolts (***): Sens dubte una de les millors vies que he fet mai d’aquest grau. A la magnífica roca i equipament li hem d’afegir una posició espectacular que fa que et sentis en una gran paret, tot i estar fent esportiva a pocs metres del terra. No sé si és perquè a tots ens cau la baba fent-la, però a ningú li sembla 6a+,...deixem-ho en 6a.



Seqüència del Pol fruint de l'Esperó del Petitó.
-Sant Antoni: 30m, 6a+, 14 parabolts (***): Una altra petita joia del sector. Llarga, variada i sobre excel·lent roca.




Gemma i Pere gaudint de la roca i l'entorn del Malpàs a la via Sant Antoni.
-La Pedra filosofal: 30m, 6c, 14 parabolts (**): La Gemma obre aquesta via, i s’ho ha de mirar força però l’encadena. Jo m’hi atreveixo de primer, però en arribar al primer tram clau ja m’hi encallo: és una fissura en diagonal, molt més roma del que aparenta des de lluny, que cal agafar en invertit durant un parell de metres. Aquest tram em posa els braços com botifarres i ja no puc encadenar la resta de la via, tot i que els passos van sortint.

Jo mateix "buscant la Pedra Filosofal" mentres l'Óscar "s'atreveix amb el Ossitos"

-Amic traït: 25m, 7a, 11 parabolts (***): Un cop més l’obre la Gemma sense masses problemes i jo la provo de segon. La via és molt maca i es va posant dreta fins al final on un petit desplom marca el tram clau. El truc consisteix en arribar-hi prou fresc. Saber on estan els forats salvadors també hi ajuda, ja que costen de veure (...tranquils, no desvelaré cap secret!). No aconsegueixo encadenar-la però, dels pocs 7as que he provat, és el que més color li he vist. Sens dubte un bon objectiu per estrenar-se en aquest grau. El Joan també la prova sense èxit però es desfoga força a base de crits i altres sons corporals que prefereixo no comentar ;-).
En resum: dia aprofitat al màxim per tots, i tot i les poques vies del Malpàs segur que hi tornarem!

18 de novembre 2007

COLLBATÓ MIX

Aquest diumenge el fred ens ha espantat i no ens hem atrevit a anar gaire lluny. Per aquestes ocasions sempre tenim el comodí de Montserrat Sud. El sector escollit aquest cop ha estat Els Graus i zones properes. Aquesta és una zona força resguardada del vent i tenim diverses orientacions que ens permeten escalar al sol tot el dia. A més, últimament hi han proliferat les vies com bolets i em feia gràcia provar les vies noves que em faltaven. A la Nesa també li agrada bastant aquesta zona, així que cap a Collbató falta gent.
Quan arribem el termòmetre del cotxe marca -1ºC i poc ens pensem que acabarem fent alguna via en màniga curta!
ROCA SIOUX
Comencem per aquest primera agulla i les dues vies més recents que estan a la dreta del tot:
-La simpatia del sioux: V, 15m. (**). Bona via per escalfar. Curteta però amb algun pas interessant cap al final. (Foto esquerra)
-Yuma: 6a, 14m. (**). Igualeta a l’anterior però amb el pas “interessant” més desplomadet i amb bon canto.


PLACA DE LA POMA
-Gamarus Alegre: 6a, 20m. (***).
Nova via a l’esquerra del tot d’aquesta bonica i vertical placa amb roca execel·lent, ben assortida de forats, bolets i regletes montserratines. Panxa final amb bon canto.
Croquis extret d'Onaclimb. Amb vermell les vies noves.

PLACA DEL GANDHI
Nou sector, obert l’estiu passat, just a l’esquerra del Jardinet. Roca un pèl diferent que a la resta de sectors veïns. Aquí és bastant més fina i compacta, amb menys forats i bolos. Requereix més fe en els peus. Tot i el grau baix de les vies no crec que sigui un sector gaire recomanable per iniciació, ja que a les característiques de la roca hi hem d’afegir uns parabolts una mica separats a les dues vies de V. Fem totes les vies i sens dubte les més recomanables són les dues de l’esquerra, que són les més difícils però amb millor roca.

Ressenyes extretes d'Onaclimb

PRIMER PIS
Per acabar el dia amb una mica més de trempera i amb algun 6b a la butxaca ens enfilem per la Drecera dels Graus fins aquest petit però bonic sector. Aquí faig (la Nesa ja en té prou):
-Via 1: 6b, 15m. (***). El més difícil és el començament (fins la tercera xapa). L’haig de provar 3 vegades però acaba sortint. Després preciosa placa vertical de continuïtat amb algun forat força bo. Reunió bastant oxidada.
-Via 3: 6b+, 20m. (***). Hiperassegurada amb espits. Estètica rampa que es va posant dreta fins arribar a ser desplomada. Molt fina però amb algun forat salvador. Caic en el pas clau. Aprofito la caiguda per descansar i mirar-m’ho bé. El pas acaba sortint però em quedo amb les ganes d’encadenar-la ...ja comença a fer massa rasca i per avui ja està bé. Reunió bastant precària sobre dos espits rovellats. Millor anar a la de la dreta que almenys té un parabolt.


...comença a fer rasca!

12 de novembre 2007

INVESTIGANT LA VALL DE LORD

Ja feia temps que en Marc, la Silvia i la Nora ens havien convidat a passar un cap de setmana a Sant Llorenç de Morunys, però entre ponts i grips inoportunes ens costava trobar el moment adequat per fer efectiva la visita. Al final aquest cap de setmana hem pogut,...llàstima que una mica tard per anar a buscar bolets; si encara en quedava algun ja deu estar congelat !. Bé, la Silvia ha aconseguit trobar algun fredolic atrevit en un racó que només ella sap !. Però vaja, com que no hi ha mal que per bé no vingui, hem tingut més temps per investigar les zonetes d’escalada que hi ha pels rodals de Sant Llorenç. Ens ha acompanyat també en Joan (l’alpinistaderevista), que cada dia està més en forma,...es veu que el rocòdrom que s’ha instal·lat a casa seva comença a donar fruits.




Joan, Pere i Nesa a les vies Yuyu, Quitate que masturbas i Bernat Culé del sector Tunel de Lord respectivament.

El dissabte vam anar al sector del Túnel del Santuari de Lord. Aquest petit sector és ideal per anar-hi amb la canalla, ja que el peu de via és la mateixa carretera i una petita esplanada que fa. A més hi ha un parell o tres de vies fàcils i curtes ideals per iniciació. La roca és conglomerat de grans còdols força bona i l’equipament espits i parabolts.


Actualment aquest és el sector de moda entre les futures figures de l'escalda; Nora i Erola en acció.
Tota la informació que he trobat publicada sobre la zona és bastant dolenta; jo mateix portava una ressenya que no sé ni d’on va sortir, que no ens ha ajudat gaire a localitzar les vies correctament, ni és massa coherent amb les graduacions. Així que m’he decidit a elaborar-ne una de collita pròpia. Abans de veure-la alguns aclariments:
*He decidit respectar bastant el grau original de les vies. Com a molt hi ha variacions de mig grau tant per dalt com per baix. De totes maneres són vies molt difícils de graduar ja que són molt curtes i algunes tenen passos de bloc que potser superen el grau proposat. En general doncs, crec que ha quedat un grau un pèl ajustat però bastant coherent entre totes les vies.
*No hem tingut temps de provar les dues últimes vies de l’esquerra, que són les més dures; la primera és nova i té pinta de ser un bon 6c com a mínim, amb una entrada molt explosiva. La segona és la Pacagarce, on he deixat el grau de la ressenya original.

*La via Pacagarce comparteix entrada amb la seva veïna Quitate que masturbas. Una entrada també explosiva i una mica trencada.

Joan i Pere a l'explosiva i trencada entrada de les vies 2 i 3.
*A la dreta de tot hi ha una reunió amb cadena i anella però no he vist cap via que hi arribi. Dedueixo que serveix per passar una corda i fer top-ropes per la canalla, ja que la rampa que hi arriba amb prou feines deu ser tercer.



El diumenge, després d’un intent frustrat d’anar a caçar bolets, anem a la zona d’escalada de la Creu del Codó. Tenim molt poc temps per escalar i les ressenyes que portem ens tornen a fer la guitza. En arribar a la zona veiem que les vies ja estan a l’ombra, però la nostra sorpresa ve quan en revoltar el morral de roca que tanca el sector principal, la cinglera continua amb orientació sud i hi ha quatre vies noves...Vaja, intuïm que són noves perquè els parabolts brillen molt i no es veu ni rastre de magnesi. Les provem totes menys una que va per un esperonet i la informació que us puc donar és la següent:


*La 3 crec que deu estar entre 6a i 6b.
*La 4 té una entrada directa molt explosiva que no he fet.
*La 2 no m’ha sortit a vista, i amb top-rope l’he encadenat però tocant preses de l’esperonet. Crec que deu rondar el 6c.



Pere a la via 4 i "l'alpinistaderevista" amb poques ganes d'escalar i la Roca de Canalda al fons.
Només hi hem estat 2 horetes, però han estat intenses i el paisatge fantàstic:



Podeu trobar més informació sobre aquests sectors i les seves aproximacions al blog d’en
K.
Per acabar, només dir que si algú va per aquestes zones o per altres de la Vall de Lord, qualsevol informació que tingui serà benvinguda,... a veure si entre tots anem treien l’aigua clara de les vies que hi ha ;-)

06 de novembre 2007

MORATA DE JALÓN...

…o Morata de Jabón, per com estan de relliscoses algunes vies!. Bromes a part, aquesta escola ens ha agradat molt i a més ens ha quedat molta feina per fer , així que de ben segur hi tornarem.
Morata necessita poques presentacions; fou una de les escoles pioneres de l’escalada esportiva a Espanya i és, sens dubte, el lloc on vàries generacions d’aragonesos han aprés a escalar i ho segueixen fent. L’indret tenia bastants números per esdevenir ràpidament popular; bona roca, accessos curts, peus de via còmodes i entorn agradable. Fins i tot era i és relativament ràpid accedir-hi amb tren des de Saragossa i Calatayud.
Amb tots aquests ingredients no és d’estranyar que les vies més antigues i populars estiguin completament polides, sobretot als sectors Aguja Negra i Aguja Coñeriza, on pràcticament es pot assegurar des del cotxe.
La Peña del Reloj a l'ombra i l'Aguja Coñeriza al sol i al centre.
Tot això ja ho sabíem, i de fet, potser és el motiu que més em frenava a l’hora d’anar-hi. Però també sabíem que els darrers anys s’han obert noves vies i s’han reequipat antigues línies, que degut al seu precari o inexistent equipament, no es feien. Així doncs, es tracta d’escollir aquestes vies per trobar la roca menys sobada. De totes maneres, algunes de les millors clàssiques de la Peña del Reloj, la Gran Placa o El Macizo del Alí segueixen sent molt recomanables ja que degut a la gran qualitat de la roca, amb llastretes i gotes d’aigua molt cantelludes, encara es deixen fer molt bé.
Aguja Coñeriza en primer terme i Peña del Castillo en segon.

Un altre valor afegit a l’escola darrerament ha estat la inaguració d’un alberg municipal associat a la FAM (Federación Aragonesa de Montañismo) on podem dormir de primera per només 8 € per persona. A nosaltres fins i tot ens van donar una habitació per nosaltres sols amb bany inclòs!.
Respecte l’escalada, predominen les grans plaques ajagudes de calcari gris excel·lent, que requereixen una bona tècnica, més que no pas força. Però també hi ha sectors més verticals o desplomats amb calcari vermell de bon canto. Les vies acostumen a ser bastant llargues i algunes arriben als 45 o 50 metres. En aquests casos sempre tenim reunions intermèdies que ens permeten despenjar-nos en dues fases (corda de 70 - 75 metres indispensable). També hi ha alguna via de varis llargs (fins a 5), però aquest tema no l’hem tocat. El grau està una mica apretat i les xapes un pèl separades pels estàndards actuals, sobretot alguna primera xapa massa lluny.
Macizo del Alí (dretra) i Gran Placa (esquerra a l'ombra).
Els sectors d’esportiva estan molt propers entre ells i tenen vàries orientacions, la qual cosa ens permet canviar ràpidament el mateix dia en funció de si volem sol o ombra. Nosaltres en quatre dies hem visitat els següents:
GRAN PLACA
El paradís del V+/6a. Un total de 25 vies llargues i menys polides del que es podria esperar d’un sector situat a només 1 minut del cotxe. Segurament perquè abans de les noves obertures i reequipaments només 4 o 5 es repetien amb freqüència. Aquí fem (m’abstinc de comentar-les perquè m’han semblat totes molt bones i similars):
- The Huaraz King: V+, 25 m., 7 parabolts.
- Al degüello (L1 + L2): 6a, 45 m., 15 parabolts.
- Tojouse (L1): V, 25 m. , 7 parabolts.
- Del montañismo a la gestión: 6a, 25m., 9 parabolts.
- Raquel: 6b, 25m., 8 parabolts.

Dues imatges del Punte de Roca amb la Gran Placa al fons.

EL CONO
Petit sector ideal per iniciació o per escalfar de bon matí ja que hi toca el sol des de primera hora:
- La via más difícil del mundo: IV+, 25 m., 6 parabolts
- Mi primera cuerda: V, 25 m., 8 parabolts.
- Agua con sabor a piscina: IV+, 25 m., 6 parabolts.

Escaladors a el Cono i Nesa a Lotita (V).

PEÑA DEL RELOJ IZQUIERDA
- Olga: IV+, 30 m
. 10 parabolts
- Lotita : V, 20m. 7 parabolts.
PEÑA DEL RELOJ CENTRO
Aquí fem tres grans clàssiques de cinc estrelles, que tot i estar una mica sobades (sobretot el diedre) es segueixen fent molt bé:
- Nacional II: V+, 45 m., 18 parabolts.
- Gran Diedro (L1): 6a, 30 m., 9 parabolts.
- Antoñazas: V+, 45 m., 15 parabolts.


Nesa a Nacional II (V+) i un escalador al Gran Diedro (6a).

PARED PERDIDA
Un dels sectors més recents de l’escola. Vies que comencen amb rampa de calcari gris i acaben amb desplom vermell de bona presa. Recomanable per la seva singularitat a Morata i per l’equipament generós. Sol només al matí:
- Singardaixa club: V+, 20 m. 10 parabolts.
- Espolón contrareloj: V+, 20 m. 11 parabolts.
- A la sombra del Jalón: 6a+, 18m. 9 parabolts.
- Bradicardia: 6b, 17m. 9 parabolts.
- Como oreja de macho: 6b+,18m., 7 parabolts.
MACIZO DEL ALÍ
Un altre dels sectors estrella de Morata i sens dubte el més bonic de l’escola. Immensa cúpula de roca calcària que emergeix d’un bosc de pollancres al costat del riu Jalón. Una cinquantena de vies amb predomini del sisè grau. Llàstima que aquí la massificació i el pas del temps si que comencen a fer estralls a les vies més repetides.
- Cosma shiva: 6a, 25m., 8 parabolts. Sobadeta però es fa bé.
- Directa: 6b, 25m., 9 parabolts. Sobadeta...i aquesta ja no es fa tant bé!
- Canal de Riglos (L1 + L2), 40m. 14 parabolts. Gran clàssica. Potser la via més sobada que he vist mai!. Malgrat tot, hi ha tants “bolos rigleros” per triar que es fa bé i és molt original i divertida.
- Salta Linda (L1): V+, 23m., 7 parabolts. Via nova. Encara no està sobada!
- El hombre rata: 6a+, 22m. 9 parabolts. Aquesta no està gens sobada i és boníssima.

Per acabar algunes dades tècniques de Morata en general:
- Nº. de sectors: 30
- Nº de vies: 400 (més de la meitat de V-6a).
- Distància des de Barcelona (Sabadell): 350 Km.
- Allotjament: Albergue municipal de Morata (tel. 976 818 155)
- Bibliografia i internet:

"Escalada deportiva en Zaragoza" (Ed. Prames).
Revista desnivel nº 118
Blog “Aragon en vertical” : (http://aragonenvertical.blogspot.com/)