14 de març 2011

PLA B: ARBOLÍ - CAN SIMIRO


Aquest diumenge no hem sigut gaire originals. De fet el pla inicial era anar al sector Les Campanilles de La Mussara, però el diluvi caigut el dissabte ens va fer canviar de plans; no ens volíem arriscar a fer gairebé una hora d’aproximació per trobar-nos la paret molla.

Al final vam optar per Can Simiro a Arbolí. Aquest és un dels sectors pioners d’aquesta escola i si això li sumem la curta i còmode aproximació és fàcil deduir el principal inconvenient que té: el sobament de les vies. Malgrat tot el sector té alguna joia que cal tenir al currículum friki. Especialment li tenia moltes ganes a dues vies: Esperó i Allegro ma non troppo.

Bermu i Pietro a Esperó (6b+/6c)

Vam ser els habituals: Pol, Gemma, Nesa i a mitja tarda van aparèixer en Bermu i la Jèssica que venien rebotats de terres castellonenques on el temps els havia fet la guitza.

La Nesa i jo vam estar tot el dia pel sector dret, fent poques vies però tibant de valent:

-Esperó, 6b+/6c, 25m, (***). Començo directament amb un dels objectius del dia. Hauria preferit escalfar en alguna cosa més fàcil, però és que no hi ha res més! És una bona via, però tampoc excepcional. Escalada d’anar fent fins a un “crux” a la part superior on cal apretar de valent sobre nyapetes petites i relliscoses tant per mans com per peus. Segurament la fama li ve per la seva estètica posició que la fa molt fotogènica.

Seqüència d'en Bermu a Esperó (6b+/6c)

-Matèria satànica marina, 6b/6b+, 15m, (**). Curta i atlètica, força diferent a les veïnes que són més plaqueres i fines. Aquesta supera un pronunciat desplom amb bon canto. Atenció a l’excursioneta per arribar a l’última xapa!

Fem un parèntesi de vies dures i anem a l’extrem dret on la Nesa fa el parell de cinquens que hi ha: En Braulies (V) i Posa’t la samarra (V+). Dues vies raretes que la fan patir de valent. Al final però aconsegueix encadenar En Braulies de primera.

Pol a En Braulies (V) i Nesa a Esperó (6b+/6c)

-Allegro ma non troppo, 6c, 25m, (***). Característiques molt similars a Esperó. Placa vertical i tècnica amb un pas a la meitat força més difícil que la resta. L’entrada també té la seva gràcia. Personalment vaig utilitzar l’arbret que hi ha.

-A qui ejacula, Déu ajuda, 6c+/7a, 25m, (**). La fem amb tope rope. Novament placa amb un “crux” a la meitat. Aquí però l’entrada és inhumana. Dedueixo que es pot resoldre amb un superllançament, però ni la Gemma ni jo tenim ganes de trencar-nos la crisma i optem novament per utilitzar un arbre que hi ha a l’esquerra.

Seqüències de la Gemma i meva a Allegro ma non troppo (6c)

La Gemma i en Pol estan una bona estona a Can Simiro esquerra i ens recomanen les 4 vies de més a l’esquerra: Tú vas a lo que vas (V), Mighty Pennis (6a+), Y luego pasa lo que pasa (6b+) i Pa d’aglà (7b). Prenc nota i així tenim excusa per tornar!

09 de març 2011

CUBELLS, A LA TERCERA VA LA VENÇUDA

Doncs sí companys, tres intents hem necessitat aquest hivern per triomfar en aquesta veterana però fins ara una mica oblidada escola lleidatana. Es clar que l’explicació de tant intent frustrat també és pot definir amb una altra frase feta: “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra”. En el nostre cas aquesta pedra va ser la boira, i és que fent cas als “mentirolegs” que van assegurar per activa i passiva que el dia 2 de gener (dia del primer intent, foto esquerra) la boira es dissiparia a mig matí, naltros cap a Cubells falta gent! A les dues de la tarda encara no havíem vist el sol i la temperatura no havia passat de 4 o 5 graus! Malgrat tot, aquell dia vam poder fer tres vietes.

El dia 12 de febrer, mateixa predicció i nou intent. Aquest cop però, després de fer tot el camí amb boira, en arribar de Ponts decidim que la nostra confiança en els “Molines” de torn ja està esgotada i canviem els plans anant a Coll de Nargó (dia radiant per cert!).

Finalment aquest diumenge hem triomfat de valent. Érem els mateixos del primer intent: Pol, Gemma, Nesa i un servidor.

La veritat és que li tenia moltes ganes a Cubells. No entenia com una escola amb tantes vies, tanta varietat de grau, tant accessible i una aparent roca calcària de primera havia caigut en l’oblit. La resposta? Doncs probablement un equipament envellit i amb alegria entre algunes xapes, i una escalada que no està de moda: plaques verticals de finura amb micropreses doloroses (foradets, regletes i gotes d’aigua). Afortunadament moltes vies han estat reequipades i la recent aparició de la guia Lleida Climbs segur que revitalitzarà la zona. De fet aquest diumenge érem unes 20 persones en total.

Gemma a Esos temblores que te dan (6c+), finura al quadrat i xapatges d'infart!

Entre els dos dies vam fer les següents vies (d’esquerra a dreta conforme arribem):

-Arc de Sant Martí, 5c, 22m, (**). Facileta, disfrutona i ben equipada.

-New Manguis, 6a+, 22, (**). Primer contacte seriós amb l’escalada “cubelliana”. Fàcil fins a un pas a la part superior on hem de superar dos metres molt verticals amb micropreses doloroses i una mica sobadetes. De fet una relliscada em fa recordar què era volar quan no t’ho esperes.

-Esperó Pompero, 6a, 25m, (***). Una via recomanable per ser força diferent a les demés. Tot i ser escalada bàsicament en placa, la seva ubicació en un esperonet li dóna originalitat. També té millor presa que la majoria de vies veïnes.

-Chachi piruli, 6a, 18m, (**). Placa de finura típica del sector.

-Versió original, 6a+, 18m, (**). Més del mateix.

-Siscu, 6b+/6c, 18m, (**). 6b a les ressenyes antigues. Té una secció d’uns 2 metres finíssims que a més coincideix amb el tram més vertical. Per mi estaria bé com a 6b+.

-Stick destroy, 6c+, 20m, (**). Aquesta sí que ja és un suplici per dits de peus i mans. Sobredosi de finura i micropreses. Per sort un parell de tronquets secs ens donen algun respir.

-Frio yo nunca, 6b, 20m, (**). L’escalo per posar cintes a l’anterior.

Jo mateix a Frio yo nunca (6b)

-Arnoleta, 6b+, 20m, (***). Tant la Gemma com jo coincidim en que és la millor via que hem fet a Cubells. La diferència amb les altres és que aquí les preses són molt més grosses i variades (forats, llastres invertides i laterals, orelletes, fisuretes...). Atenció a una excursió terrorífica per arribar a la penúltima xapa (uns 4 metres diria jo). Per cert, aquesta és un circumstància que es repeteix en força vies i no precisament en trams fàcils. D’acord que no semblen caigudes perilloses (ni tocaries terra, ni hi ha repises), però no acabo d’entendre aquests “alejes” ocasionals.

-Dedos al borde de un ataque de tendonitis, 7a, 20m, (**). Crec que el nom ja ho diu tot. Si voleu comprovar si sou capaços d’aguantar almenys 15 metres seguits sense poder entrar més d’un centímetre de dit enlloc aquesta és la vostra via. Personalment, no ho volia pas comprovar, però tenint la corda per dalt li vaig fer un tope rope i sorprenentment vaig treure-la sense descansos ni trampes. Ara que de primer la cosa hauria canviat bastant ja que hauria estat molt psicològica (novament alejes contundents).

New manguis (6a+) i els "new frikies" de Cubells: bona roca + bon peu de via + bones vistes + guia nova = Revitalització assegurada

Bé, finalment la nostra tossuderia ha valgut la pena i hem pogut conèixer Cubells a fons i ens ha agradat,...això sí: tardarem a tornar-hi que tanta finura esgota mentalment i dermatològicament!

06 de març 2011

BORRIOL - LA CUCALA


Aquest sector, també situat al municipi de Borriol, m’ha semblat molt més interessant que el Racó del Farol. Tot i que la guia de Castellò posa que por servir com a complement del sector anterior, a mi m’ha semblat tot el contrari. De fet cal dir que les 17 vies publicades a la guia han passat a ser ja unes 45 i que els equipadors segueixen treballant intensament en el sector. Aquí les vies són molt més exigents i sostingudes de baix a dalt i el grau m’ha semblat força ajustadet. El major inconvenient del sector és que la roca no és del tot sòlida sobretot a les vies noves (sector esquerra); es descrostona bastant i en algunes repises s’acumula força sorra. Podeu trobar ressenyes actualitzades aquí o aquí. Hem fet les següents vies:

-Que hay de nuevo viejo, 6a, 18m, (**). Una bona via, vertical i tècnica; cal buscar contínuament la bona posició i el canto salvador que no sempre és evident. Dureta pel grau.

-Hayla house, 6b, 20m, (***). Molt bona via que comença per una mena de canal desplomada i amb bons forats i acaba amb una placa vertical. Només desmereix una mica un tram de roca dubtosa en sortir del desplom. Novament exigent pel grau.

-El profanador de la cantera, 6a+, 25m, (***). Una joia de via si aconseguim oblidar-nos de la qualitat de la roca i ens limitem a escalar i pensar com superar els obstacles. Molt vertical i amb to tipus de preses. Sostinguda i més exigent cap al final. Jo li posaria ben bé 6b/6b+.

-El decotador, 6c, 15m, (**). Qui busqui un 6c curt, contundent i sense treva de baix a dalt aquesta és la seva via. Personalment la trobo massa explosiva, sobretot el començament que a més crec que és una mica morfològic (em falten 5 cm per arribar a un parell de preses clau i haig de fer moviments en dinàmic gairebé sense peus). No encadeno a vista, sí en un segon intent en tope rope i ja no queden forces per més. A aquesta li posaria 6c+ com a mínim.

La Nesa també fa un parell de Vs: Optimista i La rotonda. La primera no li agrada gens; la troba descomposta i amb possibles caigudes perilloses. La segona si que la gaudeix força.

Nesa a Optimista i La rotonda, ambdues de V+

Acabem el dia fent una xerradeta amb en Kele , un dels equipadors que es mostra satisfet de que ens hagi agradat el sector. Li comento el tema del grau ajustadet i em contesta: “puede ser,...es que eso de escalar tanto en Montanejos !”

04 de març 2011

BORRIOL - RACÓ DEL FAROL


Aquest és segurament el sector més conegut del municipi castellonenc de Borriol, però personalment no m’ha acabat d’agradar. Tot i les seves 60 vies, la majoria d’aquestes vies són força discontínues, i algunes una mica rebuscades, suposo que cercant els trams de paret més espectaculars per donar-los-hi més dificultat i caràcter. Malgrat tot, el sector és suficientment interessant per fer-hi una paradeta si estem de pas o passant uns dies a prop. Aquest va ser el nostre cas, ja que hem passat la “setmana blanca” a Morella. Bé, en realitat hem passat “4 dies blancs”, perquè el dijous, un cop confirmades les pitjors prediccions, vam decidir marxar sota una intensa nevada. La veritat és que en aquests 4 dies no hem vist ni una ullada de sol a Morella, així que per satisfer les ànsies escalatòries vam haver d’anar cap al sud i la costa.

Una altra característica d’aquest sector és una roca força abrasiva i punxant. Això sí, tot molt ben equipat i polit, amb rètols i escultures durant l’accés i molts noms de vies al començament.

En aquesta primera visita vam fer les següents vies:

- Placa pedricera, 6a, 30m, (**). Placa de bona roca i presa petita però cantelluda, amb un final molt més ajagut, però també molt més fi.

- Directa Alberta, 6b, 30m, (**). Primera meitat vertical i sostinguda. Atlètica amb molts cantos però bastant petits i molts verticals. Un cop més la segona meitat s’ajau i perd interès.

- Higuera, 6b, 20m, (**). Molt semblant a l’anterior, potser una mica més exigent i estalviant-se l’últim tram de placa tombada.

Jo mateix a "Higuera" (6b) i Nesa a "Placa pedricera" (6a)

- La culpa de Toni, 6b+, 22m, (**). Una via curiosa; moltes esses i alguna assegurança no gaire ben posada que et posa els nervis a cent. Exigent, però interessant ja que té una mica de tot: placa, bavaresa, desploms, flanqueigs,...

- Per un grapat de corda, V+, 20m, (**). El mateix dit per l’anterior serveix per aquesta, però evidentment menys exigent. Malgrat tot i ser només un V+ no és una via gens recomanable per debutants.

- Peladits, 6c, 22m, (**). El nom ja ho diu tot; placa vertical de roca molt abrasiva i canto petit, amb un pas notablement més difícil que la resta de la via. Encadeno “in extremis”.

- Nestrorius el magnificus, 7a+, 22m, (*). Una via totalment fora del meu abast. Primera meitat totalment desplomada, primer amb bon canto però després entres a una placa de microcantos (la majoria picats, laterals i roms) que no supero ni en somnis.

Curiós personatge en l'aproximació i els ametllers en plena eclosió tot i el fred d'aquests dies