29 de setembre 2007

LA PALLETA - VIA TUAREGS (120m. 6a+)

Tot i que que la via Tuaregs no té ni un any d’edat, podríem dir que ja està esdevenint una clàssica,...els motius: equipament generós, roca immillorable, entorn salvatge i espectacular i grau assequible. El llibre de registre al cim de la Palleta així ho fidedigna, ja que el 90% de les piades corresponen a aquesta via. Per cert, aquest llibre de registre també és la prova de que molta gent no ha respectat el període de restriccions per nidificació de falcons de gener a juny. Voldria creure que ha estat per desconeixement, però se’m fa difícil perquè totes les ressenyes de la via informen del tema (Pericoloso, si estàs llegint això et deuen xiular les orelles!). Tampoc ens ha estranyat gaire tobar una altra cordada a la via tot i sent dijous.
Avui he tingut dos companys d’alçada, en Marc i en
Xavi. Ens hem sortejat els llargs a la palleta més llarga i el resultat ha estat:
L1: Xavi. El més difícil sobretot per l’entrada, on hi ha tres o quatre metres finets i verticals (6a) que t’enganxen en fred. La resta segueix sostingudet però la qualitat de l’escalada de seguida t’atrapa i no et deixa pensar en les dificultats. Els abundants parabolts també ajuden a despreocupar-te de tot i gaudir de la roca.
L2: Pere. Segueix la tònica. Magnífica placa de roca excel·lent plena de forats, tomàquets, cigronets, ous i altres espècies. Potser els parabolts estan una mica més separats, però el llarg no passa de V+ i l’escalada segueix tant divertida que ni t’hi fixes.


Xavi al L2 i Marc al tram de 6a+ del L4
L3: Marc. El més fàcil (IV+). Segueix tot igual, però la paret perd verticalitat . Voliem empalmar-lo amb el L4, però la corda frega massa just quan s’ha d’afrontar el pas de 6a+.
L4: Fem reunió i continua en Marc. A la sortida de la reunió hi ha el pas més difícil de la via (6a+). És la típica panxa montserratina. El pas és força morfològic ja que que cal caçar un forat a l’esquerra que costa de veure i depenent de com l’agafes és més o menys bo. Els baixets ho tenim una mica més cru ja que per arribar a l’esmentat forat ens cal fer un bloqueig intermig agafant-nos d’algun romu.
Superat el desplomet, rampa i cim!


Pere al L2 i al L4
Per posar-li algun inconvenient a la via, dir que es fa curta, cosa que podem solucionar fent-ne alguna de les veïnes com la Tomàquets d’amagatotis o la Pere Segura de característiques similars però amb bastants menys assegurances, sobretot la Tomàquets.
El descens l'hem efectuat en tres ràpels (50m. + 35m. + 30m.). Remarco els metres perquè si esteu temptats a empalmar els dos últims sapigueu que us quedareu a un parell o tres metres del terra, a l'alçada del primer bolt, i no és fàcil desgrimpar!. La cordada de davant nostre ho ha pogut comprovar.

25 de setembre 2007

CHACHI PIRULI

No, no, us juro per Snoopy que no m’he tornat piju ni sóc fan de la Leticia Sabater. Chachi Piruli és el nom d’una gran clàssica situada a l’Elefantet, just sobre el Monestir de Montserrat. I ha estat la via que hem escollit aquest dilluns (La Mercè) amb en Raimon.
Croquis i ressenya de la via obtinguts (sense permís) d'Onaclimb.
Amb verd la variant d'entrada que hem seguit.
La via va ser reequipada el 2005 i actualment compta amb parabolts tot i que es segueixen utilitzant alguns burins (suposo que només es van substituir les peces més deteriorades), especialment a les reunions on només hi ha un parabolt acompanyat de tres o quatre burins vells. Més que suficient per sentir-se segur. La via és maca i amb bona roca especialment els trams de placa. Malgrat tot li he trobat a faltar una mica de continuïtat (hi ha dos trams molt fàcils i amb vegetació) i perquè no dir-ho també m’ha sobrat el soroll del Monestir. Val a dir que en aquest sentit no hem estat gaire de sort ja que estaven fent obres i hem hagut d’aguantar el pica-pica constant d’un martell pneumàtic tota la via!
Actualment tenim tres opcions per començar la via:
1ª) L’entrada original per una canal fàcil i amb força vegetació.
2ª) Entrada per un projecte de via que va per un esperó situat a l’esquerra. Ben equipat i molt més vistós.
3ª) Entrar per la via original, però saltar-se la primera reunió tot deixant-la a mà dreta i continuar per la canal fins a la segona reunió del projecte abans citat.

Raimon al L2 (variant 6a+) i Pere a l'inici del L3.
Nosaltres hem fet aquesta darrera opció. D’aquesta manera hem evitat el molest segon llarg del projecte que és un curt flanqueig descendent no gaire atractiu i hem pogut fer el 6a+ del tercer llarg del projecte. Bé, queda bé explicat així, però la realitat és que en Raimon s’ha passat de llarg la R1 i ha anat a parar a aquesta altra reunió,...diguem-li R1bis. La qüestió és que gràcies a aquest “error” hem pogut gaudir d’un fantàstic segon llarg de finura i continuïtat montserratina.
Un altre punt una mica perdedor és el L4, on després d’uns metres per una canal terrosa hem d’anar clarament a la dreta a buscar una placa entre arbres equipada amb tres parabolts. A partir d’aquí la via ja no té pèrdua i la roca és fantàstica. A destacar un alejillo punyetero a mig L5 en un tram força fi (V+/6a) que et fa posar bastant les piles. En definitiva, bastant recomanable,... però espereu que acabin els obres si hi voleu anar!
Pere a la R5 i cordada al L5 de la via.

19 de setembre 2007

CANAL DE DIABLES

Després del fracàs a La Fundició, com que no hi ha mal que per bé no vingui i Montserrat és infinit sense moure el cotxe de lloc ens arribem fins aquest altre sector també desconegut per nosaltres.
Sector ideal per alguna tarda d’estiu. Aproximació curta però intensa. La canal és molt fàcil de localitzar. Venint del monestir el sector és clarament visible des de la carretera i la canal d’accés arrenca pocs metres abans del rètol de terme municipal de Marganell. Per més senyes veurem que de seguida hi ha una corda fixa. Ens cal remuntar aquesta canal durant uns 75-100 m. de fort desnivell i després de passar per sota del sector Les Guilleumetes abandonar-la per un corriol que surt cap a la dreta i que de seguida ens porta a les primeres vies del sector. Aquest és caracteritza per vies llarguíssimes de típica placa montserratina amb una escalada de molta continuïtat sobre berruguetes i foradets (la majoria bidits). Recorda bastant a La Desdentegada.

Marc a El Liquen (6a) i Sarcoma (6b+)
L’únic problema és que a la majoria de les vies la roca dels primers metres és d’un gra molt fi i que es trenca una mica en llesques. La guia ho descriu molt encertadament utilitzant l’expressió la roca se ha ido descascarrillando. Des del punt de vista de la seguretat no comporta cap problema ja que les xapes estan molt juntes en aquests primers metres, però pel que fa a la graduació hem trobat algunes vies més dures del que marca la guia, probablement degut al trencament d’alguna presa clau. Pel que fa a l’equipament és bo i generós. Hem fet:
-El Líquen, 18m. (no pas 25 com posa la guia), 6a, 6 parabolts. Diedre bastant tècnic amb un tram desplomadet. Força líquen a la via tal com suggereix el nom i final una mica trencat amb xapatge a la cadena complicadillo. No és un 6a fàcil.
-Jaume, 35m. 6a+. 14 parabolts. Repetint paraules del Marc en baixar de la via: només per aquesta via val la pena venir a aquest sector. Moltíssima continuïtat sobre microcantos, regletes i foradets. No dóna gaires respirs i cal tenir el peus i els bessons molt acostumats a Montserrat. La cosa queda rematada amb uns últims metres claus on la roca un xic trencada, la major verticalitat i la major distància entre assegurances suposen la cirereta del pastís. En la meva modesta opinió un 6b no hi quedaria pas malament.
Pere en aquesta via. A la foto de la dreta es pot veure com la roca és molt més fina i fràgil els primers metres.
-Porfit, 32m. 6c. 14 parabolts. Similar a l’anterior però amb una entrada infinitament més fina. Creiem que aquesta és de les que ha patit algun descloscament. L’obre el Marc i l’aconsegueix encadenar després de provar 6 o 7 vegades l’entrada (tres primeres xapes). En Josep i jo la fem en tope-rope i no ens en sortim amb el començament tot i probar-lo també vàries vegades. Creiem que aquests primers metres són més difícils que 6c.

Marc en aquesta via. Llarguíssimes plaques de continuïtat.
-La rambleta, 15m. V+. 5 parabolts. Després del patiment amb el 6c vull acabar relaxadament i em poso a l’únic cinquè del sector. Tampoc és un V+ fàcil: entrada explosiva i probablement també descloscada. Després ja tomba, però té algun pas llarg i algun parabolt allunyadet. Poc recomanable per iniciació.
El Marc a més també fa Sarcoma (30m. 6b+) i també li costa molt el començament.

18 de setembre 2007

INTENT A LA FUNDICIÓ (MONTSERRAT NORD)

Si si,...heu llegit bé: intent,...perquè no hem aconseguit arribar al peu de via. Segons la nova guia de Montserrat Nord (i transcric lieralment) ...subir por la malla metàlica, a la derecha. Encontraremos un camino transversal que seguiremos a la derecha... . Doncs bé, ho hem intentat por la derecha, por el centro i por la izquierda i no hem trobat cap camí. Cada cop que arribàvem al final de la malla metàl·lica la denssísima i punxant vegetació ens impedia seguir. L'únic que hem aconseguit amb tantes pujades i baixades pel coi de malla metàl·lica ha estat jugar-nos el físic i fer una bona suada! Al final hem decidit ajornar la idea d'anar a la Fundició per un altre dia (per favor, algú sap per quin punt exacte de la malla s'ha de pujar o si hi ha alguna altra manera d'arribar-hi?) i aprofitar que ja estàvem en aquesta zona per anar a un altre sector: La Canal del Diable,...però això ja us ho explicaré un altre dia. Aaa, per cert els spidermans de la malla metàl·lica erem el Marc, el Josep i un servidor, tots alumnes crescudets de la UAB aprofitnat una de les últimes tardes d'estiu!
...Al final hem escalat al sector Canal del Diable (Pere a Jaume, 6a+, i Marc a Sarcoma ,6b+)

12 de setembre 2007

MONTSERRAT NORD - LA GRANOTA

Continuem visitant zones de Montserrat Nord que teníem oblidades (...si més no jo) tot i la seva proximitat, veterania, facilitat d’accés i qualitat. Primer va ser la Colònia Puig, després Piteu i aquest dimarts, els hi ha tocat el torn a les zones situades pels volts de l’esperó i mirador del Fra Garí (Camping-Via-Crucis segons la guia).

Panoràmica dels sectors i aquests mateixos des de més a prop.
Un cop més, com a la majoria de sectors propers al Monestir, jo era bastant reticent a anar-hi; que si les vies són massa antigues, que si no tinc bona informació, que si no suporto el merder del monestir, que si massa gent. I resulta que ara no se’ns ocurreix res més que anar-hi l’onze de setembre, dia per excel·lència pels “pixapins”, “saltamarges” i “kamacus” per anar a Montserrat. Està clar que un dels mèrits que hem d’atribuir al Luichy amb les seves guies és la seva contribució a rescatar de l’oblit algunes zones,...esperem que sigui per bé!. Per evitar pagar el peatge i aparcar just després de passar la barrera anem bastant d’hora, però no aconseguim anar gaire més enllà de 200 o 300 metres. Així que primer consell: si no voleu matinar gaire, millor agafeu el cremallera que per 6 € anar i tornar (5,40 amb tarja de federat) us deixarà a peu de camí. Després de patejar tot el pàrquing, enfilem el camí del Fra Garí poc després de passar l’estació del funicular de Sant Joan. Aquest camí, al principi és molt ample i empedrat i posteriorment passa a ser de terra però segueix ample i bo. Passa per sota de tots els sectors de la zona: Esperó del Fra Garí, Placa del Salme, Agulla dels Micos, La Rampingui, Alta Tensión, La Granota,.... Finalment acaba a l’impressionant mirador del Fra Garí on podem gaudir d’una magnífica vista sobre el monestir i sobre la zona de Sant Benet.

Espectacular vista des del mirador del Fra Garí cap a Sant Benet i sobre el monestir
Just abans d’arribar a aquest mirador passem per sota dels sectors La Granota i La Carabina, on ens quedem a escalar. Aquests sectors és caracteritzen per tenir força vies de dificultat baixa (V a 6a) i estar molt assegurades (espits i parabolts). Són vies llargues, estètiques i amb ambient. Algunes són d’un sol llarg i d’altres continuen fins a dalt de tot. Per posar-hi algun inconvenient potser esmentar el pas d’alguns turistes curiosos pel peu de via i reunions a base d’espits una mica envellides. Aquí fem:
-X-13: V, 27m. Llarga, fàcil i superassegurada amb espits.
-Moco de pavium (L1): 6a, 27m. Primer llarg d’aquesta via. Un parell de passos més complicats que l’anterior. Equipada amb parabolts pintats de groc no tant junts com a la resta de vies dels sector.
-Clara: V, 20 o 35m. (possible continuar fins a la primera reunió de “Que pum que pam”. Guapa via d’iniciació. Llarga i variada amb un tram de diedre inclòs. Molt equipada amb espits.

La Nesa obrint Carla (V).
-Que pum que pam (L1): V+, 35 m. Primer llarg d’aquesta via. Curiosa graduació ja que l’entrada és molt explosiva, sens dubte superior a V+, i després tomba i esdevé una rampa fàcil, sens dubte inferior a V+. Equipada amb parabolts.
-Paripé: 6a, 15m. Parabolts. Entrada bestial de tibar a sac d’un bon forat,...el problema és arribar-hi, ...a mi em faltaven 5cm, així que va tocar fer trampes tibant de la primera cinta i d’una placa metàl·lica que hi ha a l’inici (...mmm,...pregunta: agafar-se a una placa metàl·lica és Ao o és correcte ;) ?)
A la tarda canviem als sectors veïns Alta Tensión i Los Primos, on hi ha la Gemma i el Pol que han arribat més tard. Allí fem:
-Bricolux: V+, 25m. Parabolts. Ramposa però amb algun pas finet. La Nesa em sorprèn intentant-la 3 vegades fins que l’encadena de primera!
-El sotàno: V+, 25 m. Parabolts. No tan trivial com sembla i bastant més fina que l’anterior. Aquí falla quelcom,...o l’anterior és simplement V o aquesta és 6a!
-Doping: 6b. 30 m. Espits i parabolts. Fantàstic 6b tot i que des de baix no ho sembla. Comença amb una rampa fàcil, però es va posant dreta i més dreta fins arribar a la verticalitat. Sort d’alguns foradets salvadors en els moments crítics. Assegurances bastant allunyades.
-Pantani: 6b. 30 m. Espits i parabolts. Molt semblant a l’anterior, però amb menys foradets i algun tram de roca dubtosa. Vaja, que potser no és més difícil però requereix més fe. Assegurances igualment allunyadetes.

Resumint: Tot i que no hem apretat gaire de grau hem fet moltes vies i la zona m’ha deixat un bon gust de boca. Segur que tornarem per algun dels molts altres sectors!

10 de setembre 2007

COLÒNIA PUIG

(02-09-2007)
Primera visita a aquesta zona de la qual havia sentit parlar bastant però la manca d’informació m’havia frenat sempre. Cal dir que es tracta d’una zona força veterana que va viure la seva època daurada a principis dels 90. Avui en dia està una mica oblidada, però de ben segur que l’aparició de la nova guia canviarà aquesta situació. La primera impressió ha estat bona. Vies molt llargues, bona roca i equipament acceptable a base d’espits i parabolts, tot i que alguns comencen a notar el pas del temps i també trobem alguna “excursió” entre xapes, sobretot als trams superiors de les vies. Com a punts febles de la zona, destacar el soroll permanent de cotxes i cremallera, algun peu de via envaït per la vegetació i algun tram de via brut de terra i/o líquen. La feina feta:
-Mainard: V+, 25m. Bona via, ideal per una primera presa de contacte amb el sector. Llarga i estètica. Discorre per un esperonet i no per un diedre tal com diu la guia.


Nesa a Mainard (V+) i Pere al tram clau de Kendermore (6b)
-Xavier: 6a+, 25m. Una altra bona via amb les dificultats concentrades a la primera part, sobretot en la superació d’una panxeta. Llàstima d’algun tram brut que es netejaria si es repetís més. Aquesta comença per un diedre i no pas per un esperó tal com diu la guia (comentaris intercanviats amb l’anterior).
-Deixalles no, gràcies: V+, 35m. Llarguíssima via, típicament montserratina de placa i amb alguna panxeta que té com a màxima dificultat l’esgotament físic i psicològic que provoca la seva longitud. Reunió intermitja possible. (Foto a la dreta)
-Kokinski: 6a, 35m. Més del mateix , però amb una entrada sensiblement més difícil en desplom i un tram superior amb assegurances força espaiades (uns 4 metres). Reunió intermitja possible.


Pol a dos moments d'aquesta via.
-Kendermore: 6b, 30m. La més difícil que hem fet. Placa fina i vertical amb el tram clau entre la tercera i quarta xapa on cal fer un parell de passos primer agafant dos forats petits i romos i després dues “nyapes” típiques montserratines, no tan romes però igualment petites. Tot coincidint amb el tram més vertical de la via. Em cal molta fe, força de dits i ànims de la Gemma per superar el tram però surt a la primera.

06 de setembre 2007

CABACÉS

El dia 28 d’agost tenim la intenció de fer un parèntesis a Vilanova de Prades i anar a la veïna Margalef. Tot i que per la radio no paren d’anunciar que avui serà el dia més calorós de l’estiu nosaltres pensem que no n’hi haurà per tant i que després d’un estiu tan fresquet estan exagerant...Il·lusos de nosaltres!...aquest cop ho han encertat de ple. De fet fa tanta calor que tots els accessos al Montsant estan tallats, fins i tot a peu ja que el risc d’incendis és extrem. Un cop a Margalef, no sabem ben bé què fer. Ara ja hem fet 30 quilòmetres de corbes des de Vilanova i fa mandra tornar. Així que pensant, pensant em passa pel cap arribar-nos fins a Cabacés (15 quilòmetres més de corbes). No sé si escalarem, però almenys intentarem obtenir informació sobre aquesta nova i desconeguda escola, de la qual vaig tenir la primera notícia gràcies a un article de l’Oskar ( aquí ). Tal com va fer ell, primer passem pel refugi (C. Major, nº 16) i comprem les ressenyes. La Isa ens atén molt amablement i ens diu que si la calor no ens espanta aquí probablement si que podrem escalar ja que les vies queden just al límit del parc natural. Ens explica un accés alternatiu per una pista que surt del costat del cementiri, ja que a la pista principal (la que va cap a l’ermita de la Foia) també hi ha un control forestal que no deixa passar a ningú. La pista alternativa puja molt fort i està en bastant mal estat però en contrapartida ens deixa a dalt de tot de la serra dels Solans, al costat d’una gran antena, i per tant per accedir a les vies només tenim 10 minutets de pla i baixada.

Sector Can Pistraus (13 vies entre 3 i 6a) i vista de les parets des dels Totxos del Camí.
La majoria de sectors es concentren a la cara est d’aquesta serra i per tant tenen ombra a la tarda, a partir de les 14:00 – 16:00 depenent del sector. Fins aquesta hora baixem fins als Totxos del Camí; quatre blocs aïllats enmig del bosc i amb algunes vies orientades al nord. La veritat és que si no fos perquè busquem l’ombra desesperadament no val la pena anar-hi (vies molt curtes, peus de via envaïts per la vegetació i roca bastant bruta de liquen). Ja a la tarda tornem als sectors principals de la serra dels Solans, concretament al sector Racó Pervers (13 vies d’uns 15 metres entre 5 i 6b). La roca és semblant a la de Margalef, potser una mica més cantelluda i encara amb més forats però també una mica més tova i a vegades bruta d’una mena de liquen terrós. Fem 6 vies entre 5 i 6a, però la calor no ens deixa fruir. Devem estar fregant els 40 ºC i amb aquestes temperatures el més petit moviment cansa. A les 17:00 ja no podem més,...no ens podem treure la piscina del càmping del cap. Però marxem amb una idea clara: tornarem algun dia quan les temperatures siguin més benèvoles.


Sector Racó Pervers (13 vies entre 5 i 6b).
FITXA TÈCNICA CABACÉS:
*Nº vies: 136
*Sectors: 14
*Longitud vies: entre 10 i 30 m. (predominen les de 15-20m.).
*Orientació dominant: Est
*Estadística de vies per graus:

3 – 4+:15 vies
5 – 5+: 21 vies
6a – 6b: 37 vies
6b+ – 7a: 45 vies
7a+ - 7c: 15 vies
8a o més: 3 vies

03 de setembre 2007

VILANOVA DE PRADES

(Dies 27,29 i 30 d'Agost)
Tot i que a les vacances ens ho hem passat molt bé, ja trobem a faltar esgarrapar una mica de roca. Així que decidim aprofitar els dies que ens queden per anar a escalar. La idea és passar 5 dies a un lloc amb un bon “camp base” on parar la tenda i poder escalar a l’ombra almenys 4 o 5 hores diàries,...i si és possible la resta del temps descansar tot prenent un bany. No em cal pensar gaire, el lloc escollit serà el càmping de Vilanova de Prades. Les parets d’aquesta escola estan orientades majoritàriament al sud-est, però la seva configuració per zones separades per diedres i esperons fa que sigui fàcil trobar-hi ombra fins i tot al matí. Per descomptat a la tarda, a partir de les 16:00 tenim ombra a tot arreu. Dels 5 dies que passem al càmping 3 escalem a Vilanova mateix i 2 a Cabacés i Margalef (propers articles en aquest blog). Aquestes sessions d’escalada a Vilanova ens han servit per confirmar dos fets:
1) Un mes sense escalar passa factura, físicament i psíquicament.
2) El grau vilanoví està molt, però que molt apretat, i és poc homogeni, sobretot a les vies “fàcils”. M’explico millor: Sembla com si totes les vies de dificultat inferior o igual a 6a estiguin graduades com a 4rts o 5ès sense massa lògica. Això dóna lloc a fets curiosos com per exemple que hi hagi 4rts que semblin 6as i al mateix temps d’altres que són 3ers. O que un 4rt que està just al costat d’un 5è sigui més difícil que aquest. En graus superiors la cosa segueix molt apretada però almenys és més homogènia. No em fas res reconèixer que Vilanova de Prades és l’únic lloc del món on tinc algun cinquillo “pendent d’encadenar” i que no he aconseguit passar mai del 6a+.
Aclarit tot això dir que tan ens fa,...Vilanova de Prades igualment ens agrada molt!...pel paisatge, per la roca, per l’equipament, per la temperatura, per la multitud de sectors i vies...
Els sectors que hem visitat aquest dies han estat: la Solana, la Penya Alta, la Cova de les Bigues, la Cogulla i el Càmping (mapa dels sectors aquí). Seria molt llarg i avorrit enumerar totes les vies que hem fet així que simplement unes recomanacions:
-Via Oscar matador a la Penya Alta: 6a+, 20m. Entrada explosiva (crec que més difícil de 6a+) i després continuïtat sobre un estètic i vertical esperonet amb bons forats. Ambient immillorable.


Dues imatges d'aquesta via...entrada explosiva i esperonet
-Via Classicmanía a la Cogulla: 6a, 20m. Llarga i vertical via que va seguint un fissura de dalt a baix.
-Via Pitufo Ros al sector Càmping: 5+, 20m. La via més assequible d’aquest sector. Bona el·lecció per una primera presa de contacte amb l’escalada a Vilanova de Prades. Divertida i homogènia, sense cap pas difícil. En la meva opinió uns dels pocs 5+ ben graduats de l’escola.
-Via Campinglàndia al mateix sector: 6a, 20m. Diedre moooolt tècnic i vertical. Pot esdevenir un autèntic calvari si no dominem la tècnica de diedre ja que té trams molt fins.
Per acabar aprofito per penjar algunes actualitzacions de noves vies que no apareixen a l’última edició de la guia. (La numeració seria la que li correspondria a l’esmentada guia):
1) A la Penya Alta:

*12': Ring Ring, 4, 12m. Podria ser tranquilament 5è.

*12'': Damian, 4, 12m. Podria ser tranquilament 5è.

Aquestes 4 vies de les quals desconec el nom estan situades al final de tot de la Penya Alta i per ara són les vies més fàcils de tota l'escola. En aquest cas fins i tot el grau 4 és molt generós!

2) A la Cova de les Bigues:

Tres noves vies també de nom desconegut, situades a l'esquerra d'aquest sector. Fàcils i curtes.