Sant Llorenç de Montgai és una de les escoles que més aprecio. Potser serà perquè allí vaig realitzar algunes de les meves primeres vies de varis llargs, potser serà per la tranquil·litat que s’hi respira o potser simplement perquè m’agrada el paisatge: aquell contrast entre les parets verticals i vermelloses i les aigües turquesa de l’embassament que hi ha als seus peus. La qüestió és que de tant en tant se’m desperta com una necessitat imperiosa d’anar-hi, tot i que no em cau precisament a prop. Per altra banda l’escola no destaca per l’abundància ni la qualitat de sectors d’esportiva (tret de les balmes del Disblia, lloc només a l’abast d’escaladors del vuitè grau). El que predomina són vies de tres o quatre llargs, generalment ben equipades i de dificultats mitges-baixes, però amb molt d’ambient. Però l’altre dia, fullejant la guia Lleida Climbs, se’m va ocórrer que moltes d’aquestes vies bé que valen la pena encara que només sigui per fer el seus primers llargs. Personalment preferiria fer-les al complert, però a
El menú del dia es va centrar en les vies de la paret que més destaca: El Cilindre:
-Directa (L1+L2), 55m, 6b, (*****). I comencem directament per una de les més clàssiques, festival de verticalitat i còdols tipus Riglos, tot i que al segon llarg també sorprèn l’abundància de forats ergonòmics que semblen dissenyats per entrar-hi dos o tres dits. La via només té un secret: amunt i força sense entretenir-se gaire! Llàstima que comença a estar una mica polida, sobretot de peus.
-Chocholoc (L1+L2), 45, 6a+, (***). Via totalment diferent, menys vertical però molt més fina i tècnica. Curiosament em costa més que la directa.
-Esperó Ribes-Sabaté (L1+L2), 45m, V, (**). Aquesta ja l’havia fet complerta fa uns 12 anys. Escalada sobre bona roca (tot i que no ho aparenta), divertida, amb ambient i amb alegria entre xapes si anem amb mentalitat “friki”.
-Cachanines (L1), 40m, 6c, (***). Baixant de l’anterior ens despengem justament per la línia d’aquesta via i constato que no m’atreviré pas a fer-la de primer; les assegurances, tot i que són parabolts, estan a distàncies d’uns
-Vall Nervi, 15m, 6c, (**). L’única via del dia purament d’escalada esportiva. Placa vertical de regletes i algun foradet que haig de lluitar a mort per encadenar a vista. Aquí si, la proximitat dels seguros (potser masses i tot!) ajuda a atrevir-s’hi.
En definitiva, crec que al final l’invent ens va sortir prou bé i vam escalar molts metres i de molta qualitat.
4 comentaris:
No hi he estat mai. No hi ha més esportiva?
Aquesta corda nova com es diu??
Pere i Nesa, ja es trobaven a faltar els vostros posts!! bona idea has tingut, però hauràs d'acostumar la Nesa a tirar cap dalt que és molt interessant segur que li acaba agradant!
Josep: la zona d'esportiva més gran i coneguda de Sant Llorenç és la de la base de la Paret de l'Ós, just sobre la carretera, però és una zona molt antiga que mai m'ha motivat gaire. Les úniques referències que en tinc són que tant el grau com l'equipament són estil "vella escola".
La corda es diu Beal Tiger de 10mm,...o si et refereixes al preu 170 € a andorra.
Jaume: Ja em vaig quedar amb les ganes ja de tirar amunt, sobretot a la Directa del Cilindre...però no trobo la manera de motivar la Nesa per fer vies llarguetes. El problema és que va molt lenta (hem de comptar una mitjana de 1 hora per llarg!)i tampoc es sent gens còmode a les reunions ni amb les maniobres de corda, aixì que ens acabem agobiant els dos i no val la pena.
Una bona pensada, fer només el primer llarg! a mi se m'ha acudit molts cops i no ho he fet mai (excepte algun lloc prop de Cortina...)
Publica un comentari a l'entrada