Aquest és segurament el sector més conegut del municipi castellonenc de Borriol, però personalment no m’ha acabat d’agradar. Tot i les seves 60 vies, la majoria d’aquestes vies són força discontínues, i algunes una mica rebuscades, suposo que cercant els trams de paret més espectaculars per donar-los-hi més dificultat i caràcter. Malgrat tot, el sector és suficientment interessant per fer-hi una paradeta si estem de pas o passant uns dies a prop. Aquest va ser el nostre cas, ja que hem passat la “setmana blanca” a Morella. Bé, en realitat hem passat “4 dies blancs”, perquè el dijous, un cop confirmades les pitjors prediccions, vam decidir marxar sota una intensa nevada. La veritat és que en aquests 4 dies no hem vist ni una ullada de sol a Morella, així que per satisfer les ànsies escalatòries vam haver d’anar cap al sud i la costa.
Una altra característica d’aquest sector és una roca força abrasiva i punxant. Això sí, tot molt ben equipat i polit, amb rètols i escultures durant l’accés i molts noms de vies al començament.
En aquesta primera visita vam fer les següents vies:
- Placa pedricera, 6a, 30m, (**). Placa de bona roca i presa petita però cantelluda, amb un final molt més ajagut, però també molt més fi.
- Directa Alberta, 6b, 30m, (**). Primera meitat vertical i sostinguda. Atlètica amb molts cantos però bastant petits i molts verticals. Un cop més la segona meitat s’ajau i perd interès.
- Higuera, 6b, 20m, (**). Molt semblant a l’anterior, potser una mica més exigent i estalviant-se l’últim tram de placa tombada.
Jo mateix a "Higuera" (6b) i Nesa a "Placa pedricera" (6a)
- La culpa de Toni, 6b+, 22m, (**). Una via curiosa; moltes esses i alguna assegurança no gaire ben posada que et posa els nervis a cent. Exigent, però interessant ja que té una mica de tot: placa, bavaresa, desploms, flanqueigs,...
- Per un grapat de corda, V+, 20m, (**). El mateix dit per l’anterior serveix per aquesta, però evidentment menys exigent. Malgrat tot i ser només un V+ no és una via gens recomanable per debutants.
- Peladits, 6c, 22m, (**). El nom ja ho diu tot; placa vertical de roca molt abrasiva i canto petit, amb un pas notablement més difícil que la resta de la via. Encadeno “in extremis”.
- Nestrorius el magnificus, 7a+, 22m, (*). Una via totalment fora del meu abast. Primera meitat totalment desplomada, primer amb bon canto però després entres a una placa de microcantos (la majoria picats, laterals i roms) que no supero ni en somnis.
Curiós personatge en l'aproximació i els ametllers en plena eclosió tot i el fred d'aquests dies
3 comentaris:
Es que despues de Xert...jejeje.
Ep Pere, llàstima de setmana blanca! veig que no sóc l'únic que el persegueix el "mal temps", per sort vosaltres vau tenir l'opció d'anar a buscar el solet costaner.
Bones Vacances!
Pinxo: A Xert hi vam anar el dilluns, de camí a Morella, però no vam poder escalar del vent i fred que fotia!
Jaume: Sí, almenys vam poder escalar un parell de dies.
Publica un comentari a l'entrada