09 de març 2011

CUBELLS, A LA TERCERA VA LA VENÇUDA

Doncs sí companys, tres intents hem necessitat aquest hivern per triomfar en aquesta veterana però fins ara una mica oblidada escola lleidatana. Es clar que l’explicació de tant intent frustrat també és pot definir amb una altra frase feta: “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra”. En el nostre cas aquesta pedra va ser la boira, i és que fent cas als “mentirolegs” que van assegurar per activa i passiva que el dia 2 de gener (dia del primer intent, foto esquerra) la boira es dissiparia a mig matí, naltros cap a Cubells falta gent! A les dues de la tarda encara no havíem vist el sol i la temperatura no havia passat de 4 o 5 graus! Malgrat tot, aquell dia vam poder fer tres vietes.

El dia 12 de febrer, mateixa predicció i nou intent. Aquest cop però, després de fer tot el camí amb boira, en arribar de Ponts decidim que la nostra confiança en els “Molines” de torn ja està esgotada i canviem els plans anant a Coll de Nargó (dia radiant per cert!).

Finalment aquest diumenge hem triomfat de valent. Érem els mateixos del primer intent: Pol, Gemma, Nesa i un servidor.

La veritat és que li tenia moltes ganes a Cubells. No entenia com una escola amb tantes vies, tanta varietat de grau, tant accessible i una aparent roca calcària de primera havia caigut en l’oblit. La resposta? Doncs probablement un equipament envellit i amb alegria entre algunes xapes, i una escalada que no està de moda: plaques verticals de finura amb micropreses doloroses (foradets, regletes i gotes d’aigua). Afortunadament moltes vies han estat reequipades i la recent aparició de la guia Lleida Climbs segur que revitalitzarà la zona. De fet aquest diumenge érem unes 20 persones en total.

Gemma a Esos temblores que te dan (6c+), finura al quadrat i xapatges d'infart!

Entre els dos dies vam fer les següents vies (d’esquerra a dreta conforme arribem):

-Arc de Sant Martí, 5c, 22m, (**). Facileta, disfrutona i ben equipada.

-New Manguis, 6a+, 22, (**). Primer contacte seriós amb l’escalada “cubelliana”. Fàcil fins a un pas a la part superior on hem de superar dos metres molt verticals amb micropreses doloroses i una mica sobadetes. De fet una relliscada em fa recordar què era volar quan no t’ho esperes.

-Esperó Pompero, 6a, 25m, (***). Una via recomanable per ser força diferent a les demés. Tot i ser escalada bàsicament en placa, la seva ubicació en un esperonet li dóna originalitat. També té millor presa que la majoria de vies veïnes.

-Chachi piruli, 6a, 18m, (**). Placa de finura típica del sector.

-Versió original, 6a+, 18m, (**). Més del mateix.

-Siscu, 6b+/6c, 18m, (**). 6b a les ressenyes antigues. Té una secció d’uns 2 metres finíssims que a més coincideix amb el tram més vertical. Per mi estaria bé com a 6b+.

-Stick destroy, 6c+, 20m, (**). Aquesta sí que ja és un suplici per dits de peus i mans. Sobredosi de finura i micropreses. Per sort un parell de tronquets secs ens donen algun respir.

-Frio yo nunca, 6b, 20m, (**). L’escalo per posar cintes a l’anterior.

Jo mateix a Frio yo nunca (6b)

-Arnoleta, 6b+, 20m, (***). Tant la Gemma com jo coincidim en que és la millor via que hem fet a Cubells. La diferència amb les altres és que aquí les preses són molt més grosses i variades (forats, llastres invertides i laterals, orelletes, fisuretes...). Atenció a una excursió terrorífica per arribar a la penúltima xapa (uns 4 metres diria jo). Per cert, aquesta és un circumstància que es repeteix en força vies i no precisament en trams fàcils. D’acord que no semblen caigudes perilloses (ni tocaries terra, ni hi ha repises), però no acabo d’entendre aquests “alejes” ocasionals.

-Dedos al borde de un ataque de tendonitis, 7a, 20m, (**). Crec que el nom ja ho diu tot. Si voleu comprovar si sou capaços d’aguantar almenys 15 metres seguits sense poder entrar més d’un centímetre de dit enlloc aquesta és la vostra via. Personalment, no ho volia pas comprovar, però tenint la corda per dalt li vaig fer un tope rope i sorprenentment vaig treure-la sense descansos ni trampes. Ara que de primer la cosa hauria canviat bastant ja que hauria estat molt psicològica (novament alejes contundents).

New manguis (6a+) i els "new frikies" de Cubells: bona roca + bon peu de via + bones vistes + guia nova = Revitalització assegurada

Bé, finalment la nostra tossuderia ha valgut la pena i hem pogut conèixer Cubells a fons i ens ha agradat,...això sí: tardarem a tornar-hi que tanta finura esgota mentalment i dermatològicament!

5 comentaris:

Ivan - Factor 2 ha dit...

A aquesta escola li tinc moltes ganes. M'apunto les vies que recomanes per anar sobre segur quan hi vagi!

Pedalets ha dit...

Al final heu triomfat! Una bona escola, amb el reequipament ha quedat un bon sector per a l'hivern. Veig que la setmana blanca també la vàreu aprofitar bastant bé. L'any que ve potser serà diferent, amb tants canvis en el sistema educatiu no hi ha qui s'aclareixi, ni pares ni professors.
Vagi bé!

Pietro ha dit...

Ja ho pots ben dir company!...Per cert molt interessant el teu blog. De tant en tant també agafo la BTT i el GPS així que ja tinc una font més per treure itineraris!

Gemma ha dit...

Diuen que a la tercera va la vençuda, oi? Je je je...

Aquesta mena d'escalada ja no està de moda... Els equilibris i les microregletes han deixat pas als desploms i als llançaments!

Guapo l'últim 6b+, oi? La millor via de Cubells!

Jaumegrimp ha dit...

Pere, a Cubells hi vaig anar fa molts anys amb el Joan, aleshores no hi havia gaires vies i acabava de sortir un article al desnivel...vam pringar de valent, vies molt explosives i una roca que ens va destrossar els pulpells, al Joan literalment se li va arrencat tota la pell d'un dit!! a més les assegurances, com ara, estana can pistraus amb el que vàrem marxar-ne amb la cua entre cames...veig que ara està millor, hi ha més vies però el grau i la distància de les assegurances continua.
La Gemma deuria disfrutar que aquest típus d'escalada li agrada molt.