CASTELLONROI

Castellonroi: Sector dels Amics

Han passat ja tres dies des de diumenge, i hi ha hagut una conversa que s’ha repetit vàries vegades amb companys que m’he anat trobant:

-Què tal el cap de setmana? On has anat a escalar?
- A Castellonroi
-Queeeeeeè, a on para això?

Doncs resulta que la majoria de gent hi ha passat un munt de vegades, de camí cap a la Vall d’Aran, la Ribagorça o el Pirineu Aragonès. Castellonroi està just entrant a l’Aragó, 5 quilòmetres passat Alfarràs. El que passa és que aquest poble de la comarca de la Llitera passa molt desapercebut, com la resta de la comarca; no hi ha grans muntanyes, ni monuments, ni paisatges espectaculars, ni tan sols gaires habitants,...però el que sí que hi ha és una llarguíssima cinglera de roca calcària de primera qualitat que es prolonga durant més d’un quilòmetre més o menys paral·lela a la nacional 230. La seva alçada és discreta (20-30m.) i la seva situació, amagada un parell de quilòmetres cap a l’interior, la fan gairebé invisible des de la carretera. Però aquesta paret compta ja amb unes 70 vies i el seu potencial encara és enorme, i de fet s’hi continua equipant força. Aquí hi trobarem fàcilment el sol tant desitjat a l’hivern, fins i tot quan la boira cobreix tota la plana de Lleida. Va ser el cas d’aquest diumenge que vam fer tot el camí sota la boira i de cop i volta, al arribar a Alfarràs, un sol espectacular!

Ressenyes al num. 222 de la revista Vèrtex o al bar Los Amics (al costat de la N-230).

Carlota a Yuki (V+) i Òscar (el de Gandia) a Anton Ramon (V)

Inconvenients? Sí evidentment n’hi ha alguns:

-Gairebé totes les vies tenen el grau comprès entre IV i 6c. Hi ha alguna excepció de grau superior però bastant anecdòtica (passos de bloc a l’entrada o passos extrafins).
-Les vies són bastant repetitives: plaques verticals i/o tombades; no hi ha diedres, ni fissures, ni desploms,... vaja just el contrari del que es porta ara!
-Moltes vies tenen replans que trenquen la continuïtat de l’escalada.

Òscar i Nesa a Anton Ramon (V)

Ens van acompanyar en aquesta “descoberta” la Carlota, l’Óscar (el de Tenerife) i uns companys seus de València: La Maria i l’Òscar (el de Gandia). Tots ells van gaudir de valent amb el munt de vies de V i 6a que hi ha. Personalment vaig fer les següents vies:

Al sector dels Amics:
-Samuel, 6a, 15m, (*). Un parell de passos “tontos”, el segon amb xapatge difícil i bastant perillós en cas de caiguda.
-Eusebi, V+, 15m, (*). Comparteix reunió amb l’anterior, però és més recta i plaquera, i menys “perillosa”.
-Rakel, 6b, 18m, (**). Bona però discontínua. El grau ve donat per una placa central molt vertical on cal una bona tècnica d’equilibri i col•locació.
-Fissura de la Rosa, 6b, 15m, (**). L’única fissura del sector. Curta però intensa i tècnica.


Sector La Solana (a la dreta). Les resta de cingleres romanen encara "verges"

Al sector de La Solana:

-Om shanti, 6b+, 18m, (***). Immaculada placa vertical i de canto petit. Molt assegurada. A les ressenyes posa 6b/6c; jo li donaria 6b+.
-Roc’n roi, 6b, 25m, (**). Discontinua. Vertical, dura i fina fins la tercera xapa, que per cert està molt separada de la segona. En aquest cas la ressenya li dóna 6a/6b i jo m’inclino més per la segona opció.

En resum, un escola d’interès local, però molt recomanble pels escaladors de grau mitjà que busquin tranquil·litat i solet d’hivern, o per fer una paradeta de camí cap el Pirineu.

Un escalador local a la Via dels guies (6a) i Carlota a Yuki (V+)