El BAELL: CANELONI RIPOLLENSI

El pla per aquest diumenge era la via Cotaca (120m, 6b –V+ obl.-) al Baell, Ripollès. D’aquesta via ens havia cridat l’atenció sobretot l’últim llarg; segons la guia “el millor V+ de la comarca” i segons el Vèrtex (num. 204) “candidat al millor últim llarg del món” (...algú l’ha fet?, realment és tan espectacular?). A l’hora de la veritat, però hem hagut de canviar els plans perquè els mentiròlegs un cop més ens han portat a l’hort. El que havia de ser un diumenge de sol radiant a tot el país ha resultat ser un dia gris i amenaçador a pluja, si més no al Ripollès. Quan hem arribat al quilòmetre 116 de la N-152, punt on s’inicia la llarga aproximació al peu de via, queien gotes, així que ha tocat fer gabinet de crisi al bar i canvi de plans: Anirem al Baell, però a fer esportiva. Concretament al sector Les Canaleres, on en cas de pluja tindrem la retirada més fàcil.
Per arribar a aquest sector ens cal agafar el cotxe i pujar fins el poble del Baell, un cop allí agafem una pista durant 800 m. I arribem a un petit prat idíl·lic que ens servirà d’aparcament. Després, una aproximació de 15 min. amb canal amb cables inclosa i voilà: un immens llençol de calcari ondulat emergeix de la verdor davant nostre. És més vertical i llis del que pensàvem i només unes grans canaleres ratllen la paret de dalt a baix.... Jaume, avui patirem !!!.

No hi ha truc,...el que hi ha és el que es veu!

L’escalada resulta molt tècnica; No hi ha més truc que posar bé els peus, equilibrar-se, repartir bé el pes i confiar moltíssim en no relliscar. Les mans, són pràcticament testimonials tot i la verticalitat de la paret, ja que la morfologia de la roca fa que gairebé sempre les hagis de posar en posició vertical tot pinçant els esperons dels canalons o per oposició dins dels mateixos canalons. Està clar que amb aquestes preses de mans una relliscada d’un peu no la pares pas,...jo ho he comprovat en uns parell d’ocasions!. Un altre consell és no entretenir-se gaire ja que a mesura que vas pujant els peus i els bessons comencen a escalfar-se fins a límits insospitats. Malgrat tot, el dia ha estat força productiu i hem acabat contents de la feina realitzada:

·Chaos (L1): V. Ens serveix per escalfar i adonar-nos de quin pal anirà la cosa.
·Papi-mami: 6a.
·KOP (free Juanra):6a+
·Funeral: 6a+. El primer cop tot obrint-la em quedo lluny d’encadenar-la, ja que els peus i els bessons se m’incendien. Després, de segon surt bé.
·T.E. : 6b. L’equipo a consciència (...poso escalextrics) al baixar de l’anterior i primer la provo de segon: surt bé. La torno a provar de primer i una relliscada em fa tastar com poden arribar a tallar aquests canalons. Però vaja, m’ha fet més mal psicològicament que físicament.
·Dos pams: 6a. Jo he fet les dues darreres vies dos vegades i els meus peus diuen prou, però al Jaume encara li queden forces per provar amb èxit aquesta via.

Nota: Els graus proposats aquí són els que apareixen a la revista Vèrtex, núm. 204. Són lleugerament superiors (mig grau) als que apareixen a la guia del Ripollès, però al nostre parer més adequats.

Pere i Jaume a T.E (6b)