"ENCIGALADA" A PARDINELLA

Avui hem decidit anar a Pardinella, al costat de Montgrony. Una mica fastiguejats del que en teoria haurien de ser dies radiants de sol, però que a l’hora de la veritat es converteixen en dies freds per culpa del cel entrenyinat, decidim anar a buscar el sol al Pirineu, que sembla ser el millor lloc per trobar-lo aquest any. Però tampoc ens hem escapat d’un fi tel de núvols. Malgrat tot no ha fet gens de fred, i avui els problemes han vingut per una altra banda; una encigalada com feia temps que no em passava. Dels tres accessos possibles que hi ha per arribar a Pardinella triem el teòricament més còmode: aparcar a Montgrony, pujar fins a Sant Pere i allí agafar un camí que va flanquejant per sobre la cinglera cap a l’est fins a trobar la Canal del Pas de la Vena. Fins aquí cap problema. La canal es fàcilment identificable; després de passar per sota d’un portal fet de troncs i filferros, al cap d’un 50 metres a la nostra dreta veiem la canal. Per entrar-hi cal passar per sota una tanca de filferro. Uns 100 metres de desnivell de baixada i arribem a una gran roca plana per sobre, amb una fita. Aquesta roca, situada sota el arbres més grans (crec que són roures) de la canal podríem dir que divideix el camí en dos: cap a la dreta seguiríem baixant per la canal i cap a l’esquerra s’intueix un camí que flanqueja entremig de la vegetació. Trec el cap pel camí de la dreta i no em fa gaire bona pinta; molta pendent i molta fullaraca seca, així que m’inclino pel camí de l’esquerra. Gran error,... la guia no posa en cap moment que haguem de deixar la canal, sinó que l’hem de continuar fins a trobar uns graons metàl·lics. La qüestió és que el camí que hem agafat es va fent més evident, fins i tot amb marques de pintura blanca, que prèviament ja havíem seguit per arribar a l’accés a la canal. Per més coincidències, al cap de poca estona apareix una altra canal i de seguida un ressalt equipat amb una corda fixa i graons metàl·lics. Com que es veu força dret i relliscós decidim posar-nos l’arnés i despenjo la Nesa. En acabar aquest tram la canal segueix força incòmode; molta pendent, fullaraca i algun tram brut d’esbarzers. Però una altra coincidència amb la guia. Trobem un via equipada amb parabolts a la paret de la dreta. Al seu peu un parabolt amb anella, que em serveix novament per baixar la Nesa,...hem d’anar bé per collons!. Després de despenjar-la durant els 75 metres de corda troba una nova zona equipada amb cordes fixes i graons,...ara ja em comença a donar mala espina: estem baixant mooolt i la guia no parla en cap cas d’una segona ferrata. Repetim el procés de despenjament de la Nesa i arriba a una altra xapa amb anella que marca l’inici d’una altra via equipada amb parabolts. Estic al·lucinant,... a qui se li acudeix equipar vies en aquest racó de món?
Després de baixar un tram més de canal aquesta s’obre i acaba en una vessant cobert de roures, pins i boixos. A mà esquerra s’intueix una gran tàpia desplomada i plena de xorreres,...això no pot ser Pardinella!...Pardinella és un slab gris i llis com un mirall !. Com que intueixo que ens hem passat tant de baixada com d’anar massa cap a l’est vaig a investigar cap a la dreta (oest) i bingo!. Uns cent metres per sobre meu veig la paret de Pardinella. No ens quedarà més remei que flanquejar camp a través (millor dit bardisses a través) i intentar arribar a peu de paret. Per sort anem trobant pas entre matoll i matoll i finalment després de tres hores d’haver sortit del cotxe arribem a PARDINELLAAA.
El lloc és realment espectacular i bonic. Una immensa placa inclinada de calcari gris amb vistes al Ripollès. Llàstima que avui ja només ens queden dues hores per escalar. Només podem fer tres vies: un 4+, un 5 (semiequipat) i un 6a. La roca és boníssima, amb força fissures, forats i canalons a les vies fàcils. Evidentment a les difícils es tan llisa com aparenta.
Hora de marxar. Esperem trobar el camí correcte. Desfem el camí explicat a la guia i només 50 metres després de sortir de la paret trobem el ressalt amb quatre graons de ferro i cent metres més amunt la fatídica roca on unes hores abans havia començat el nostre calvari.


Ara que ja sabem el camí, segur que tornarem perquè ens han quedat moltes ganes d’escalar-hi de veritat.
Només una consideració més: a la guia posa uns 45 minuts d’accés i jo diria que almenys és una hora (nosaltres hem estat 80 minuts per tornar).