Aquest és un
d’aquells sectors que fa moooolts anys que tenia a la llista de pendents,
exactament des del 2004 quan es va publicar l’última guia de Vilanova
de Meià. La veritat és que és un sector força desconegut, que
segurament només atraurà l’atenció dels “escaladors turistes/excursionistes/aventurers”
entre els quals em conto.
Pels que no som de Lleida ens queda força lluny i només
consta de 14 vies entre el 6a i el 6c+ (tret d’un 7b+ i un projecte pendent de
graduar). Però per mi, hi ha una sèrie de factors que justifiquen plenament com
a mínim una visita si ens movem en aquests graus:
- El magnífic calcari a franges
(algunes boníssimes, altres romes) de Vilanova.
- El bonic paisatge.
- La solitud i tranquil·litat de
l’entorn.
- La qualitat i llargada de les vies.
Aproximant al sector que queda visible a la part esquerra a mig vessant, entre alzines i d'un color gris intens.
Un altre factor
important a tenir en compte és que el sector és 100 % sud i cal evitar-lo en
dies calorosos. En anys normals segurament hauria estat una bogeria anar-hi un
25 de maig, però aquest diumenge hi vam passar més fresca que calor. Al final
vam ser una bona colla: la Xènia , el Jordi, la Gemma, el Pol,
el Fernando i la Nesa.
Visió de la part dreta del sector amb el Pol a Sense títol (6b), La Nesa a Presa de contacte (6a) i jo a No t'espantis (6a+).
La feina del dia:
-Presa de contacte, 6a, 33m,
(**). Teòricament la més fàcil, i potser si que ho és però té un parell de
xapes fora de la línia lògica que et compliquen una mica la vida. La via és una
bonica i llarga placa més variada del que aparenta ja que va alternant trams de
gran canto, amb d’altres més fins.
Nesa a Presa de contacte (6a).
-No t’espantis, 6a+, 33m (***).
Bona via, amb la teca concentrada en un petit bombo que es supera estèticament
i més fàcilment del que sembla gràcies a un bon canto que costa una mica de
veure. I després a gaudir del calcari vilanoví.
Seqüència a No t'espantis (6a+)
-Matapà, 6a+, 33m (***). Molt
similar a l’anterior, però més dura ja que aquí la secció exigent és més llarga
i quan en surts amb els braços ben inflats ve un tram de roms amb les xapes
llunyet.
-Capatapit, 6b+, 28m (***).
Aquesta és més de continuïtat, ja que l’exigència es manté ben bé fins la
meitat i va augmentant progressivament. Uns primers 15 metres de
verticalitat, panxetes i canto petit i/o rom donen pas a una segona meitat més
tombadeta on tampoc podem baixar la guàrdia.
-Don Pollo, 6c+, 28m (**). També
té una primera meitat força exigent però amb un bons descans abans del pas
clau: un pas de bloc en placa de bidits de primera falange i pocs peus fins a
caçar un canto salvador. Un cop superat el tram cal novament mantenir l’atenció
ja que reapareixen els típics roms de la part superior del sector. El pas clau
se’m resisteix i l’espatlla comença a queixar-se així que decideixo que aquesta
serà l’ultima via del dia.
Pol al pas clau de No t'espantis (6a)
En definitiva, un
sector amb poques vies, però més variades del que aparenten.
Atenció, un parell
d’advertències:
L’aproximació no està gaire detallada a la guia, sobretot
cal parar atenció al mapa de la pàgina 36, però potser en aquest mapa faltarien
referències quilomètriques. Després de deixar el trencant cap a l’Ermita de la Mare de Déu del Puig de Meià,
cal seguir ben bé uns 3 quilòmetres. Primer planejant sota la
Roca Alta i quan ja hem deixat aquesta
enrere la pista comença a pujar més fort. En un punt on fa una marcada corba de
180 º, a mà dreta ens queda un gran dipòsit. Aquí és el punt on cal aparcar.
Per més referències just sobre nostre ens queden uns grans camps vallats que
tenen tota la pinta de ser un cultiu de tòfones ja que estan sembrats de
petites alzines. Un cop aparcats hem de mirar enrere i el sector és una petita
placa situada a mig aire d’un color gris més intens que les parets que
l’envolten. Per arribar-hi cal travessar els “camps tofoners” pel lateral
d’algun d’ells, perdre una mica d’alçada i quan estem sota la vertical del
sector pujar seguint fites i traces de camí.
L’altre advertència fa referència a l’equipament. En
general el sector està ben equipat però cal parar atenció a algunes primeres i
segones xapes un pèl altes. A les parts superiors, quan la cosa ja tomba, també
hi ha alguna excursioneta.
6 comentaris:
Bon retorn Pere! quina colla mes potent us vau juntar!! La Nesa a la vertical encara? així m'agrada.
Hola Jaume,...home potent per nombre si, per grau no gaire, jejeje (un convalescent de lesió, dos debutants que van flipar amb els 6as de 30 metres, una embarassada, un músic...). Fora bromes, ens ho vam passar bé i ja coneixes lo bonica i solitària que és aquella zona.
La Nesa, molt contenta de poder enfilar-se encara, però crec si no li comprem un arnés més gran ja se li acaba ;)
De la nada... a dos entradas en la misma semana, será un trend-topic pos unos días...
S2
jejeje...no crec pas que es massifiqui no!
A mi em va semblar un sector magnífic tot i que per la meva baixa forma hauria agraït algun 6a de més... ;D Gràcies per dur-nos-hi!
Anar de descoberta té els seus al·licients, oi?
Tot iq ue no crec que es massifiqui gaire, je je je...
Publica un comentari a l'entrada