FORCALL: ROQUETA DEL MIGDIA

La Roqueta del Migdia és segurament la zona d’esportiva més espectacular de les properes a Morella. S’alça majestuosa i desafiant per sobre un caos d’enormes blocs despresos de la mateixa Roqueta, damunt el poble del Forcall. Precisament un d’aquests enormes blocs oculta darrera seu el sector d’escalada i per accedir-hi un caminet sorteja intel·ligentment els obstacles. De sobte apareix davant nostre un descomunal diedre amb parets de 50 metres. A la paret esquerra d’aquest diedre és on tenim la majoria de vies del sector. Tot plegat li confereix al sector un curiós aspecte entre tètric i acollidor, segons es miri. A primer cop d’ull les vies i la roca es veuen impressionants.

El curiós peu de via i el poble del Forcall al fons.

Un altre punt fort de la zona és que tenim ombra fins la tarda, i en alguns punts fins i tot tot el dia.

Com sempre, per aquestes contrades, les possibilitats de noves obertures són encara moltes.

La Devesa i la Penya Alta, quilòmetres i quilòmetres de roca pràcticament verge.

Malgrat totes aquestes virtuts, el sector continua essent un gran desconegut i és rarament visitat. Els motius són probablement els següents:

-La desconeixença i manca d’informació. Cosa que ha començat a canviar amb la publicació de la guia “Escalada en Castellón”.

-L’escassetat de vies: Només 12, de les quals un parell pràcticament inescalables per la vegetació que les ha envaït i la precarietat de la roca (Puta hiedra i Puto off wich).

-La llunyania respecte qualsevol ciutat gran, que fa que només pensis en anar-hi si estàs passant uns dies per allí.

-La poca varietat de graus: des de V+ fins a 6b+, excepte un impressionant 7a de fissura desplomadíssima.

Nosaltres vam descobrir la zona el febrer passat, però no vam poder escalar-hi perquè estava nevant. Ara a l’agost, tampoc li hem pogut treure tot el suc perquè l’esquena i el braç em segueixen fent la guitza, i l’imminent viatge a Kalymnos em fa ser molt conservador. Tot i així fem tres vies, una de les quals una autèntica joia:

-Chorrilàndia, 6a+, 30m, (***). El nom ja ho diu tot. Després d’un intens començament comença una interminable placa vertical que resulta ser un complet catàleg de xorreretes i estalactites. Algunes de les quals es veuen tant primetes i fràgils que no t’atreveixes a tocar-les. Només per aquest motiu no li poso 5 estrelles.

-La Grieta, V+, 32m, (**). El nom també ho diu tot. Impressionant fissura que ratlla la paret de dalt a baix. Ara bé, no us deixeu enganyar pel grau; la via és exigent en tots els sentits: roca dubtosa, asseguarnces amb molt d’aire (3-4 metres) i escalada continua i a vegades força tècnica. Us ben asseguro que encara que us esteu barallant amb 6cs o 7as, sentireu una gran satisfacció quan arribeu a la cadena!

-Sang de cranc, 6b, 12m, (*). Via molt curta, a bloc i molt nyapera. La trobo duríssima pel grau i aquí si que la meva esquena ja diu prou. No encadeno ni tinc ganes de tornar-ho a provar. Suposo que a qui li vagi aquest tipus d’escalada la trobarà una molt bona via.

Un cop més acabem aprofitant la tarda per fer una mica de turisme pels poblets del voltant.

Visitem Tronchón, un poblet del Maestrazgo de Teruel famós pels seus formatges, i el minúscul poblet de Luco de Bordón:

Bé, i amb aquest post acabo las sèrie dedicada a la primera part de les vacances que hem passat a Morella. Només afegir que també hem escalat a l’Ermita de la Pietat (Ulldecona) i la via Obsessió Contínua amb el Marc P. (una clàssica superrecomanable a les Moles del Don dels Estrets d’Arnes).