FUGINT DE LA CALOR A LES AGULLES

La canícula estiuenca ja ha arribat amb tota la seva intensitat i toca activar la base de dades mental de zones fresques. El passat diumenge vam triar Les Agulles, als Rasos de Peguera, una zona que només té ombra al matí però que està situada a gairebé 2000 m. d’alçada. Aquest cop, a més dels habituals (Nesa, Gemma, Pol i Óscar) comptem amb l’agradable companyia de l’Óskar i la Inés. La zona de Les Agulles no és res de l’altre món però ens pot salvar l’escalada algun d’aquests dies tant calorosos. Compta amb una quinzena de vies entre V+ i 7a (atenció: graus ajustats o molt ajustats!) i amb una roca calcària de qualitat força variable: molt bona i compacte a les zones menys verticals i amb més canto però també més descomposta (fa com crostes) a les zones més verticals. Lògicament això també dóna lloc a dos tipus d’escalada: una de molt tècnica i d’adherència (que en K. va batejar com a “Tai chi”) i l’altre més atlètica.

Nesa a "Oju la laja" (6a) i detall del compacte calcari ple de regletes romes

Personalment, vaig començar el dia poc motivat però mica en mica em vaig anar posant a to i al final van caure 8 vies:

-Festival, V+, (*): Via fàcil...fins al final, on ens espera un bon festival d’adherència i regletes romes on em sorgeixen les típiques expressions retòriques: això no pot ser V+! Aquí s’ha d’haver trencat alguna presa! Buuua quina merda, pillam pillam!

-Gràcies Gallina, V+, (*): Més del mateix, potser amb el difícil tram final més curt. Aquí encadeno per orgull...dos V+ seguits pillant-me hauria estat massa per la meva moral!

-L’Enric te la ricomana, 6b+, (***). Magnífica via, potser la millor del sector. Primer tram molt vertical i amb bona presa on l´únic secret és anar per feina i no mirar gaire les assegurances (químics) perquè allunyen que fa por. De cop i volta la via canvia radicalment: segueix força vertical però passa a ser molt més tècnica, fina i difícil. Després del meu “èxit” als V+ m’hi poso en “tope rope” i em surt, però fent un parell de passos d’aquells que mai m’hagués atrevit a fer de primer.

-Un tomb per la birra, 6a+, (**). Una altra de les bones. Vertical, atlètica i força variada. De fet, no li poso tres estrelles perquè la roca no és del tot bona.

-Aladino, 6b, (*). Ja des de baix intueixo que això de 6b em sembla que es queda molt curt. Li dono dos “pegues” però no encadeno a cap dels dos. Desplomadeta i de presa petita donen com a resultat una via molt bloquera. Per rematar-ho aquí sí que s’ha de vigilar molt amb la roca!

-Desesperances, V+, (**). Sens dubte la més fàcil del sector. Només un pas de finura al principi i a disfrutar de 30 metres de placa calcària!

-Oju La Laja, 6a, (***). Una altra de les bones...100 % Tai chi!

-Sigue Sigue Mariposa, 6a+, (***). I encara més Tai chi, aquest cop amenitzat per un “aleje” a mig ball i la superació d’un sostre amb truc.

Vaja, que tot i el pèssim començament tots vam acabar el dia amb força metres i bastant satisfets!

ATENCIÓ! La guia del Berguedà té un error a la descripció de l’accés: No hem de continuar 3 minuts més amunt del Rusc sinó quedar-nos tres minuts abans. En aquest punt, coincidint amb una corba a esquerres de la pista, cal deixar-la i prendre un corriol que primer segueix una carena poc definida (fita) i després gira a la dreta en fort descens fins al peu del sector.