FRAGGEL ROCK A LA PARET DE L'AERI

Després de la Paret de Diables fa tres setmanes, aquest dilluns li ha tocat a una altra de les catedrals de l’escalada catalana, la Paret de l’Aeri i més concretament la via Fraggel Rock (265m, 6b+). Aquesta via, tot i la seva joventut, porta camí de convertir-se en tot una clàssica i avui dia ja deu ser de les més repetides de la paret. El seu intel·ligent i espectacular traçat i el seu bon equipament en tenen la culpa.

Traçat de la via (extret d'Onaclimb) i arribant al peu.

Personalment, haig de reconèixer que no la tenia pas a la meva llista de projectes, però la insistència del Marc recomanant-me-la em va acabar convencent. Ell ja l’havia fet dues vegades però li havia quedat l’espineta clavada de no haver alliberat l’últim llarg i volia tornar-hi. A mi, la veritat és que m’espantava una miqueta, doncs 6b+ en tàpia ho trobava un pèl massa per mi. A més, moltes ressenyes (Ressenya.net, Caranorte, Onaclimb) comenten que convé no anar-hi justos de grau perquè les assegurances allunyen una mica. El Marc m’insistia que no, que no em preocupés, que els passos difícils eren puntuals i molt ben assegurats. La veritat és que el final va tenir raó i la via va sortir tota en lliure.
A última hora també es va apuntar un col·lega del Marc, en Cisco (a la foto de la dreta ell mateix al L6).
El dia no va començar gaire bé, ja que ens vam passar de llarg la canal d’accés a la paret i vam començar a pujar per la següent, la Canal del Moro. No ens vam adonar del nostre error fins que no portàvem mitja horeta pujant, així que una aproximació de 45 minuts es va convertir en una excursió del doble!
Un cop al peu de via, ens repartim els llargs, el Marc s’ofereix a fer els difícils (L1, L2, L6 i L7), jo em quedo els del mig (L3, L4 i L5). Al final però, com que em vaig trobant molt bé durant tota la via, tant físicament com de coco, arribats la R5 li pregunto al Marc si em cedeix el L6, ja que em fa gràcia provar algun dels trams de 6b de primer. Evidentment en Marc cedeix gustosament.
Si voleu llegir una descripció més detallada dels llargs podeu consultar el blog de la Lai. Jo em limitaré a comentar els que per mi són els tres punts clau de la via:

1) L1. Típica placa de finura montserratina on cal un molt bon treball de peus i mantenir la concentració per llegir bé la roca. Per mi és el que li dóna el grau obligat a la via (6b) ja que la distància entre xapes (3 o 4 metres), sense ser res a l’altre món, t’obliga a escalar de veritat.

Marc i Cisco al L1 (6b)

2) Tram inicial del L6. La sortida de la R5 objectivament potser és el més difícil de la via (6b o 6b+ segons les ressenyes). Es tracta d’un tram de 3 xapes en diagonal a la dreta molt vertical o desplomadet, però amb força presa, tot i que algunes són petites o romes. Tot i així, aquí sí que les xapes estan molt juntes i permeten provar-lo sense patir massa. També hi ajuda el fet que la R5 està a peu pla en un minibosquet i dóna la sensació que estàs fent esportiva (vull dir que el pati no et condiciona).
3) Tram final del L7. Llarg de continuïtat que et va posant a to amb la cirereta del pastís al final. Aquí la placa es posa desplomadeta i tot i que els cantos segueixen sent bons, l’impressionant abisme que s’obre a la nostra esquena i el ventet que acostuma a bufar per allí dalt fan córrer l’adrenalina que dóna gust!...i si no que li preguntin al Cisco que es va deixar les cordes vocals cridant: “Xupa Marc, xupa collons!” (foto dreta). A aquest llarg algunes ressenyes li donen 6c, però nosaltres creiem que 6b+ ja és més que suficient.

En resum, hem disfrutat molt i hem acabat molt contents per haver encadenat tota la via en lliure, cosa que jo, sincerament no m’esperava pas.