ARIÈGE 1: APPY

Comencem el nostre periple escalatori per la petita escola d’ Appy. Em semblava un bon lloc per començar; teòricament s’hi podia escalar tot l’any i hi havia força vies tant per la Nesa com per mi. Però a l’hora de la veritat, la zona ens va decebre bastant. Ja a simple vista, mentre fèiem la penosa aproximació sota un sol de justícia no li veia gens de color: es veia un simple bony de blocs de gneis (una roca semblant al granit però d’origen metamòrfic) amb poca pinta de ser gaire escalable. En arribar al peu de paret es va confirmar la impressió: vies rares i discontínues, amb trams de placa tombada i d’altres de desplomats coincidint amb la superació dels blocs abans esmentats. A més, d’ombra poca; només a l’extrem esquerra on hi ha les vies més fàcils: uns slabs on el més difícil és accedir-hi ja que l’entrada és vertical o desplomada. En començar a escalar ens adonem d’un altre inconvenient: la corda frega molt per la roca, sobretot a prop de les reunions quan ens despengem.

Nesa a Paul et Mike, un 6a bastant pujadet de to!

Quan provo alguna via més difícil també veig que en general fan moltes esses perquè van a buscar les fissures i punts dèbils entre els blocs. La veritat però, és que a la zona central que és la més assolellada s’intueix alguna via interessant, però l’astre rei no ens permet de posar-nos-hi. Està clar que sobre gustos no hi ha res escrit i als companys d’aquest blog sembla que la zona els va agradar força. Amb l’única cosa que coincideixo amb ells és amb el tema de l’entorn tranquil i les vistes espectaculars. Fem les següents vies:

-La Javanaise, 4c
-Cinquadalle, 4c
-La poupié, 5c+
-Paul et Mike, 6a (6a+/6b)
-Espoir d’Eçú, 6a+ (6b/6b+)

...i ja en tenim prou que el solano ens està matant!

Les vistes són el millor d'aquesta petita escola

A la tarda, aprofito que anem d’hora i que ens ve bastant de pas per anar a treure el cap a l’escola d’ Aston. No sé perquè, però al llegir a la guia que la roca també és gneis em començo a ensumar que serà un altre decepció i, abans de perdre el temps anant-hi des del càmping un altre dia, prefereixo fer-hi una ullada. Aquí el que ens sorprèn és el lamentable estat d’abandonament del lloc: el camí d’accés està pràcticament diluït entre la vegetació i el que és més sorprenent: les vies també! És realment curiós veure com alguns parabolts ben lluents treuen el cap entremig de la molsa que recobreix alguns trams de paret. És una llàstima perquè aquí sí que la paret es veu realment maca: unes immenses plaques de gneis força verticals i fines. Per acabar-ho de fer més inexplicable, les vies estan perfectament senyalitzades amb unes precioses rajoletes de ceràmica amb el nom pintat molt artísticament. És inevitable preguntar-se què ha fallat en aquesta escola per acabar així? I perquè es van gastar tant de temps, diners i esforços en un projecte així? Crec que simplement amb una bona neteja de cara i una mica de publicitat quedaria un magnífic sectoret, però vaja, no seré jo qui ho faci que em pilla una mica lluny!