TAILÀNDIA 4: KOH YAO NOI

“Take it easy”, aquesta és la filosofia que millor defineix la vida a l’illa de Yao Noi, tant de la seva gent de creença islàmica, com dels visitants. Arribar aquí procedents de Tonsai és un autèntic impacte pels sentits i sembla que entris de cop a la Tailàndia rural de fa 30 o 40 anys. Aquí tot és pausat, silenciós, ple de llum i colors. La gent et saluda amb un somriure o un gest amable amb el cap, les cases i comerços romanen oberts de bat a bat i els cotxes (pocs) i les motos (moltes) s’aparquen amb les claus posades al pany. Afortunadament aquesta illa es manté fora dels principals circuits turístics, tot i estar situada al bell mig de la badia de Phang-Nga entre Krabi i Phuket.

L’escalada s’hi va començar a desenvolupar fa poc més de 5 anys, de la mà d’uns escaladors americans que ara regenten una botiga/bar on us podran informar de tot. La veritat és que a primera vista l’illa sembla poc adequada per l’escalada ja que és més aviat plana i ondulada. Però al seu extrem nord amaga uns espectaculars penya-segats al més pur estil Tonsai-Railay. En total, actualment hi ha uns 10 sectors amb unes 150 vies. A molts només s’hi pot arribar amb barca i als altres després de fer 30 minuts de “motocross” per un camí enmig de la jungla.

Personalment, crec que si el paradís de l’escalada existeix deu ser molt semblant a això. Potser el que ens va sorprendre més va ser que tot i tantes virtuts i que comença a ser relativament fàcil trobar informació a internet, en tota l’illa no hi devia haver més de 20 o 30 escaladors. Una dotzena dels quals allotjats als mateixos bungalows que nosaltres, Namtok es deien (per cert, a meitat de preu que a Tonsai i bastant més bonics). I casualitats de la vida, uns d’aquest escaladors eren en Matthias i la Nadia, una parella que havíem conegut a Kalymnos l’estiu passat.

Malauradament la por al desconegut, va fer que només ens reservéssim 3 dies al final del viatge per anar a Koh Yao Noi.

La “feina” feta:

THE MITT (*****)

Per nombre de vies (25), varietat de graus (de 5+ a 7c) i espectacularitat de la roca aquest és el sector estrella de l’illa. Estalactites gegantines de formes impossibles i desplom acusat són les principals característiques. El sector però, té un gran inconvenient: hi entra el sol a partir de les 12:00 i si no està ennuvolat és impossible seguir-hi escalant. Nosaltres vam arribar tardet i només vam poder fer 3 vies:

-Daddy long legs, 6b, (*****). Un autèntic “tripi kalymnià” entre tufes i estalactites gegants.

-Spiderman, (6c+), (*****). Més del mateix. No sembla que desplomi molt, però la via té 30 metres i quan arribes a baix quedes uns 10 m. separat de la paret. La via és molt sostinguda i jo no sé trobar els descansos adequats; no encadeno.

-Guided, 5+, (**). La fàcil del sector per la Nesa.

HD WALL (**)

Alternativa de tarda per quan arriba el sol a The Mitt. Roca a vigilar en alguns trams, però si seleccionem bé les vies, cosa difícil perquè les ressenyes existents són molt dolentes i desactualitazades, no ens decepcionarà.

-Paradise Prow, 6a+/6b, (***) (o això penso: primera via a l’esquerra). Bona línia entre tufes en una mena d’esperó. Atenció: roca una mica liquenosa i dubtosa en alguns trams i assegurances a base de parabolts de 8 mm.

-Paradise Waits, 6b+, (*****). Viot. Placa desplomada amb tufes, bròquils i grans cantos.

-Cheeseburger in paradise, 5+, (**). Bona placa vertical amb molt canto, però roca dubtosa en alguns trams. (foto a dalt)

GRATEFUL WALL (*****)

Esquerra: HD Wall i Big Tree Wall. Dreta: Grateful Wall

Només dir el nom d’aquest sector se’m posa la pell de gallina. M’atreviria de dir que allí vaig passar el millor dia d’escalada de la meva vida. El sector no desploma tant com The Mitt, però té una roca fantàstica, amb multitud de formacions tipus bròquil en aquells trams on desapareixen les tufes. Per arribar-hi només és possible en barca, que et deixa en una escala de fusta per on puges a una plataforma de bambú que constitueix el confortable peu de via a uns 5m. per sobre del mar, i es clar amb aquesta situació resulta inevitable anar fent algun banyet entre escalada i escalada. Es pot demanar alguna cosa més? Doncs si: és un dels sectors més frescos de la zona, ja que té ombra tot el dia i acostuma a bufar-hi una mica de brisa.

Vam compartir long-tail (1800 baths per dia) i escalada amb els companys dels bungalows: 3 canadencs, 2 americans i una japonesa. L’únic inconvenient del sector és que el grau màxim és 6c+.

Nesa a Slipknot (6a) i jo mateix a New speedway boogie (6c+)

-Slipknot, 6a, (***). Tufes. La millor via que es va emportar de primera la Nesa a Tailàndia.

-Wharf rat, 6b, (***). Primer contacte amb les plaques de “broquils”

-Monkey and the engineer, 6b+, (*****). Una de les millors vies que he escalat mai. Primera part de tufes, segona de broquils i tercera de grans forats, i la paret es va posant desplomadeta.

-New speedway boogie, 6c+, (*****). Igualeta que l’anterior però amb un final més exigent. Em calen dos intents: al primer vaig caure amb la cadena als morros per una equivocació a l’últim pas quan ja no tenia pila per rectificar. Boníssims els ànims multilingües que rebia des de baix i la voladeta amb crit alliberador (no recordo en quina llengua!) que vaig emetre! Bany relaxant i segon intent sense problemes.

-Franklin’s tower, 6a+, (*****). 35 metres de laberint de tufes.

Les tres horetes esmerçades a escalar aquestes tres últimes vies van cosnstituir un “clímax escalatori” que crec que serà molt difícil d’igualar i van ser el final perfecte pel viatge!

Amb el Deni, el "capo" del "Namtok Resort" i el port de Tha Kao, punt final del viatge.