ARESTA ARCARONS

Aquest divendres ens hem escapat a trepar a Montserrat amb el Marc, un company de la universitat, per celebrar que ja hem acabat el període d’exàmens. I perquè la celebració sigui ben sonada hem escollit una via mítica: l’Aresta Arcarons dels Plecs del llibre. Jo feia molts anys que tenia aquesta via a la llista d’objectius pendents, però li tenia massa respecte i mai trobava el moment d’anar-hi; sempre hi havia alguna excusa. Així que quan el Marc va pronunciar “Aresta Arcarons” no ho vaig dubtar gens: havia arribat l’hora de tatxar-la de la llista!

L’aureola de misticisme de la via li ve bàsicament per dues raons:
La primera és la seva estètica aclaparadora. Una finíssima i llarga aresta situada en un dels indrets més salvatges i tranquils del serrat. És la típica línia que quan la veus sembla que t’estigui desafiant: puja’m, puja’m si t’atreveixes!
La segona és la seva fama d’exposició en trams de IV+/ V. Fama merescuda totalment, però com ja he llegit en alguna altra piada, simplement es tracta de no caure on mai heu caigut.
Actualment la via està reequipada amb parabolts, però es va respectar escrupolosament l’emplaçament dels burins originals. En total trobarem 15 parabolts, 1 espit i 2 pitons pels 220 metres de recorregut. Les reunions també estan equipades amb dos parabolts amb anella, excepte la R5, que és la original de burins. Menció especial per la reunió del cim: una baga podrida i un filferro oxidat lligats a una arrel seca d’uns tres centímetres de diàmetre!
Després de la llarga aproximació pel Camí dels Francesos, el Coll de Mosset i el Torrent del Migdia arribem ben escalfats al peu de via. Curiosament essent divendres, trobem una altra cordada en aquest racó de món,...i encara més estrany també van a fer l’Aresta Arcarons.
Hem decidit que jo faria els llargs senars (1,3 i 5) i el Marc els parells (2,4 i 6). La veritat és que no sabria dir qui hi surt guanyant perquè els meus són els més fàcils de grau però els més expo i els del Marc són més difícils però més “ben equipats”.
*L1: 40m, V, 4 parabolts (puc completar l’equipament posant un microfriend a un forat a 6 o 7 metres del terra). Entrem a la via totalment per l’esquerra, utilitzant la canal, fins al primer parabolt situat a uns 15 metres del terra. En aquest punt flanquegem a la dreta i ja ens col·loquem plenament a l’aresta. La seguim tot recte fins a la reunió.
*L2: 40m, V+/6a (segons quina ressenya), 3 parabolts, 1 espit i 1 pitó (també podem posar un microfriend). Tram fi i vertical en sortir del reunió, excursió de IV+ a pèl i tram de V+ protegit per un pitó.
*L3: 35m, V+, 1 parabolt. Des de la R2 ja es veu l’únic parabolt del llarg. Es troba just en el pas més difícil, que és la típica panxeta montserratina, que es sorteja bé per la dreta. A partit d’aquí una nova navegada de 20-25 metres fins a la R3. Tot i la poca dificultat hi arribo amb una certa tremolor de cames i una mena de suor que no és precisament de calor: l’adrenalina ha fet de les seves!
*L4: 35m, 6a, 5 parabolts. Per mi el llarg clau de la via. Un tram força vertical i fi (6a) però bastant assegurat, dóna pas una secció menys vertical però igualment fina i sense assegurances. Mica en mica la cosa es va suavitzant fins a la R4.
*L5: 25m, IV, cap assegurança. El més fàcil de la via. Curt tram de IV a la sortida de la reunió i després rampa de III fins a R5.
*L6: 40m, Ae/IV, 2 parabolts i 1 pitó. Dos passos d’Ae (diuen que 7a en lliure) a la sortida de la reunió i després rampa fàcil fins a un diedre final protegit per un pitó a l’inici.

Marc al L3 i Pere al L4
Estem molt contents, tots dos teníem moltes ganes de fer aquesta via, però també ens provocava un cert neguit. En definitiva però, el punt just de tensió que et fa anar molt en compte. Realment els trams expo són fàcils i simplement es tracta de no posar-se neguitós i revisar cada còdol tres vegades abans d’agafar-s’hi. Podríem dir que aquí hem aplicat aquella màxima de l’escalada que a tots ens han ensenyat al començar: no moure un punt de recolzament fins que els altres tres no estiguin ben segurs.

Marc al L2 i Pere l'Aresta Arcarons al darrera
El descens també té la seva gràcia,...simplement us diré que si hi aneu millor que no us traieu els peus de gat ni deseu gaire la corda...
Per acabar em fa gràcia penjar unes fotos que no són d’aquest divendres sinó de fa un parell d’anys fent la veïna Griviola Bella del Montgròs, quan unes cabres ens van sorprendre passant per un lloc increïble,...sobren les paraules:

Us asseguro que no estan trucades,... és tan vertical com sembla!